When the ancestors of today’s Thai Chinese community migrated south and arrived in Thailand, they brought their culture with them and preserved it in their new surroundings. In their cultural baggage were traditional Chinese forms of entertainment which brought them solace as they endured the rigors of beginning life anew in a place that was far from home. One form of popular theatre that they especially loved was ngiw (งิ้ว), or Chinese Opera. Nowadays there are ngiw troupes not only in Bangkok as it used to be before. However, the heads of most ngiw troupes hire performers from Isan instead of Chinese singers, who are very scarce. It isn’t necessary that the actors speak Chinese; all they have to do is memorise the words required. Not only stage roles are taken by Thais from Isan these days. The musicians, too, usually come from the North-East. But all of these changes make very little difference to the audience, as those who understand all of what is going on up on stage are few. At present there are about 30 ngiw troupes active in Thailand, not more than 10 of them made of up Chinese performers. Most of them have work to do all year long, as they are invited to perform at different towns and cities. One of these troupes is performing in Nakhon Ratchasima town, or Korat as most Thai like to say. The performance was held close to the monument of local female hero Tao Suranari (Ya Mo) during the celebrations of Chinese New Year.
Esperant que toquin les 10 faig temps fotografiant la noia Dollar. S’acosta un xicot amb una Canon penjada al coll. Demana a quina hora obren el BACC (Bangkok Art and Culture Centre). Responc que en poca estona hi podrem entrar. Es diu Sarit. Té 20 anys. Estudia Belles Arts a la Universitat Srinakharinwirot.
En tres pisos del BACC s’exposen treballs d’estudiants de la Universitat Silpakorn. Mostres esplèndides de joves amb talent. En Sarit no para de fer fotografies de les peces. S’atura davant una escultura: un manyoc de mans blanques que surten d’una massa informe. –“M’agrada l’escultura. Els volums”. També pinta i fa ceràmica. En Sarit viu als suburbis de Bangkok. Comparteix habitació amb la seva mare i el seu germà petit, de 15 anys, que ja treballa. La mare fa massatges a Patpong, la meca del turisme sexual. El germà treballa de camàlic, en un mercat. El que guanyen mare i fill és per finançar la carrera d’en Sarit. És una inversió: quan el xicot acabi la carrera es farà ric i els compensarà amb escreix. –“I el teu pare?”. –“Fa de monjo en un monestir de Phitsanulok”. –“No us ajuda?”. –“No. Els monjos són pobres”. El pare fa cinc anys que va deixar-los. Els va abandonar per consagrar-se a la vida monàstica.
Fragment de "Bhorom Ma Thad's Festival" (2010). Acrílic sobre tela (150x130 cm). Autor: Hathairat Rodkeaw, estudiant de 4rt curs a la Facultat de Pintura, Escultura i Arts Gràfiques de la Universitat Silpakorn. Exposició “Reflect of Voices”. Bangkok Art and Culture Centre (BACC). Febrer de 2010.
Tarda
A les 6 de la tarda comença la representació de l’obra La nit de Reis (Twelfth Night), de William Shakespeare. Una obra d’equívocs. Poc és el que sembla i tot és possible, talment Tailàndia. L’adaptació és superba. Director, equip tècnic i actors són estudiants de la Universitat Chulalongkorn, la més antiga i prestigiada del país. El jove Chawatwit signa un treball magistral de direcció. Sorprèn que venint d’una tradició on el concepte teatral més proper al nostre és el talók (l’astracanada), el director hagi aconseguit modelar unes interpretacions a l’extrem oposat de la gesticulació histriònica. Actors i actrius -tots estudiants tailandesos- evolucionen i actuen com autèntics professionals. La justa mesura per fer creïble una obra anglesa fins el moll de l’os, traduïda al tai i adaptada per a una audiència culta, representada en un escenari gairebé als antípodes, en tots els sentits, de l’Europa fatigada. Cançons d’Elvis Presley, diccions manyagues i un vestuari vistós. Un nucli compacte en un embolcall entranyable. Escenografia imaginativa. Luminotècnia eficaç. Creació de qualitat. A estones em sento transportat al Lliure de Gràcia quan començava, a finals de la dècada de 1970.
Escena de l’obra de William Shakespeare La nit de Reis (Twelfth Night), interpretada per un grup de teatre de la Universitat Chulalongkorn, de Bangkok. Direcció de Chawatwit. La totalitat de l’equip tècnic i intèrprets són estudiants de l’esmentada universitat. Bangkok Art and Culture Centre (BACC). (NOTA: la imatge és el fotograma d’un vídeo)
Nit
Acabada l’obra m’afanyo a felicitar actors, actrius i el director. Fotografies i vídeos; els encanta que els retratin. Polidíssims wai. I somriures, sobretot molts somriures. M’adono que al pis de sobre -som al BACC- roden una pel·lícula. Me n’hi vaig. Trec el nas entre focus i claquetes. Un equip tècnic nombrós i solament dos actors: un noi i una noia. Vestits amb uniforme escolar. Adolescents que se citen en una biblioteca per festejar. –“Càmera… Acció!”. Mirades enamorades, parlen fluixet. L’amor als 15 anys: llum i sageta. Repeteixen l’escena des d’un angle diferent. Em permeten gravar vídeos. En un descans, s’acosta el director. Em proposa participar a la pel·lícula. Fer d’extra. –“Vols dir?”. Tot el que haig de fer és seure a la taula de darrera la parella. Simular que escric i… –“Sobretot, no miris la càmera!”. M’han posat un bloc als nassos i un bolígraf a la mà. Escriure, i què escric? Els xiuxiuejos de la parelleta, dolces paraules que m’arriben. El bolígraf guixa: Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga… Aigües braves al meu riu, el verb potent de Sagarra, la música melodiosa de Lluís Llach. Sóc aturat al marge. Sota una pèrgola de flors. -“Cut!”. Repetició de la seqüència.
Moment del rodatge de la pel·lícula tailandesa en la qual participo com a extra. El títol provisional és "Sad neung sèn rak" (transcripció fonètica). En traducció literal vindria a ser "Amor trencat". En anglès es titularà "Just in Case". Bangkok Art and Culture Centre (BACC). (NOTA: la imatge és el fotograma d’un vídeo)
When night falls people from Pengosekan gather at the temple Pura Penataram Dalem to celebrate its anniversary. It’s a sacred and magnificient celebration, called Odalan, wich take place every 210 days. The Pura Dalem is the temple of the dead, where cremation ceremonies are held. But the video shows no funeral on the temple premises, only joy and fun. At the beginning we see the entrance of the Barongs at the campound of the temple. The Barongs are the most sacred criatures on the Balinese mythology. Balinese Barongs come in many forms, but the most common is like a baroque Chinese lion, the Barong Ket, with big eyes and clacking jaws. It is one of the most sacred masks in Bali. Probably every village has at least one. The Barong is accompanied by a Balinese gamelan orchestra. The Barong protects the village from harmful influences. It parades the streets every Galungan festival, dancing in front of houses and shops, warding off evil. The Balinese bow in reverence. It does the same just before Nyepi, the Balinese New Year. Two men are inside: one operates the wooden head and lower movable jaw, and the other holds up the back and arched tail. No special qualifications for the men, but they must belong to the same banjar as the Barong. And the need to be stout as the whole Barong Ket costume weighs about 85 kilos. The front is heavy and the dancer will need to be relieved during long processions.
After the priest blessing the sacred criatures, Barong Macan (Tiger Barong) starts dancing, at 00:56. [From the beginning to the end of Barong Macan Dance the music -playing strings and flutes- is simply wonderful: highly recommended listening with attention]. When Barong dance ends, a man dancing Jauk Manis appears [03:57]. Jauk dance is a classical solo performance expressing the movements of a demon. Jauk is derived from a traditional play in which all the dancers, wearing frightening masks of the raksasa or demon type, recreate episodes from the Kawi versions of the Ramayana and Mahabharata, like the dance Baris. Jauk is considered a difficult dance. The dancer aim is to express the character revealed in the appearance of the mask: strong, powerful personality. Unlike the Baris dancer, a Jauk performer cannot rely on facial expressions to convey feeling. He is obliged to express his demoniac exuberance through his gestures alone. The round, protruding eyes and tentacle like fingernails are the marks of identification for a demon. The Jauk dancers movements closely resemble those of the Baris, but his manner is more exaggerated and violent. Suddenly he lunges, the music becomes frenetic with loud, clashing sounds, he spins to reach the perimeter of the stage: then stops, precise and controlled. Slowly, he retreats, as if preoccupied by dark, treacherous thoughts. When Jauk dance finishes appear on the video two man playing Lawak Bali [07:10], a sort of comedy very appreciated for all audiences. Both adults and children enjoy watching the men acting like clowns. Finally, we see a bit of Barong Ket dance [08:56]. Barong Ket is the most sacred Balinese creature. With a fragment of this dance the video ends. The musicians playing gongs, strings, drums, flutes and xylophon instruments (Gamelan Orchestra) are members of sanggar Çudamani, from the village of Pengosekan. Çudamani Group is one of the most finest and prestigious artistic ensembles in Bali. Enjoy the images and have fun.
Un Doraimon pel flamant graduat! Festa de graduació. Universitat Ratchaphruek. La graduació va celebrar-se ahir al matí (09/02/10), als jardins de les dependències de la Policia Naval. Riba dreta del riu Chao Praià, davant per davant del Palau Reial i el temple Wat Phra Kéo. Bangkok.Llicenciades en màrqueting. Festa de graduació. Universitat Ratchaphruek. La graduació va celebrar-se ahir al matí (09/02/10), als jardins de les dependències de la Policia Naval. Riba dreta del riu Chao Praià, davant per davant del Palau Reial i el temple Wat Phra Kéo. Bangkok.Parada de toies per als graduats al costat d’un autobús. Festa de graduació. Universitat Ratchaphruek. La graduació va celebrar-se ahir al matí (09/02/10), als jardins de les dependències de la Policia Naval. Riba dreta del riu Chao Praià, davant per davant del Palau Reial i el temple Wat Phra Kéo. Bangkok.
Dino dues vegades. Al primer àpat conec un parell de mestres encantadores. Treballen en una escola d’ensenyament secundari. L’una ensenya matemàtiques; l’altra, és professora de llengua. El segon dinar el faig després de connectar-me a internet. Baixo al pis sisè de l’MBK. Passejada entre els restaurants. La flaire és l’esquer que obre la gana. El cas és que em planto davant el quiosc C9. He descobert que qui cuina millor és l’única dona que hi treballa. Avui em serveix un plat d’arròs fregit amb verdures, bolets i pollastre digne d’un banquet.
Em dirigeixo a Gateaux House. Els llocs on m’agrada seure estan ocupats. Faig temps entrant a Telewiz. Compro crèdit per al mòbil. En un moment me’l carreguen. Ara sí, puc seure a la taula que m’agrada de Gateaux House. Demano una pasta d’anacards i panses. –“Calenta, si us plau!”. També un cafè amb gel. M’assec. Em serveixen. Començo a menjar la pasta, sempre tan bona, i a beure el café. Obro el portàtil. Llegeixo la premsa, copiada d’internet. Els ulls es passegen per les paraules escrites de Cardús, Melcior Comes, Alzamora, Àstrid Bierge. Sóc lluny, però amb els millors a la vora. Salvador Cardús comenta la sèrie The West Wing. Una sèrie que m’espera a casa. L’aniré mirant a partir de quan arribi. En Cardús la posa als núvols. Més prestigi, encara. Parla Enric Vila. Diu, al seu dietari: “A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps”.
Sóc al Gateaux House fins que s’acaba la bateria del portàtil. Cada dia dura menys. Pobreta, no és qüestió de blasmar-la, amb el servei que m’ha fet. Un gran servei, aquest ordinador. Gairebé quatre anys de treball exhaustiu. L’he portat amb mi a tot arreu. Ha rebut cops, fins i tot caigudes. Però és un roure, mai no ha fallat. Ha arribat el moment de jubilar-lo. Fa mandra. Mandra pensar que hauré d’acostumar-me a moure’m en una màquina diferent. A veure si amb el nou que compri tindré la sort que he fet amb aquest Toshiba. Si em dóna el mateix resultat serà magnífic.
El cas és que plego quan la bateria fa llufa. Surto al carrer. Han parat el ring de muai tai a la porta del centre comercial. Són combats mig apanyats. M’interessen poc. Combats amb lluitadors farang o combats mixtes, tai-farang. No m’agraden. No m’agrada el muai tai que practiquen els farang. No té res a veure amb el dels tais. El moviment és tot una altra cosa. L’aire. El muai tai és dansa. Els farang es mouen al ritme dels ànecs. Una llambregada al ring. Veig un farang executant el wai khru. Miracle! No acostumen a fer-lo. Fa l’ànec, sí, però almenys s’hi esforça.
Entro a l’hotel. Pago dues nits. La d’ahir i la d’avui. L’hotel no és car, tenint en compte que gaudeixo d’una bona cambra en una ubicació immillorable. Però pagar una picossada cada dia cou. Fora de Bangkok, una habitació semblant costa bastant menys. I a mi que m’agrada anar sovint al Siam Paragon! A sopar. Em regalo amb amanides i sopes. Els preus s’esforcen per acostar-se als europeus. Els diners, a Bangkok, volen.
A l’habitació. Faig els exercicis pel genoll que m’ha ensenyat -via telefònica- en P. R. En acabar, fredor sobre la carn tolida uns 12 minuts. Al carrer. Com que he dinat dos cops, avui no sopo. Pujo a l’andana del BTS. Agafo el tren. Transbord a Siam. Arribo a Saphan Khwai. Baixo per l’escala de ponent. En direcció al sud. En arribar al carreró on hi ha un karaoke a prop de la cantonada (cartell vermell i blanc a la vorera anunciant-lo) l’enfilo. No hi havia entrat mai, en aquest soi. Arribo fins el final. Un atzucac. Trenco per un carreró minúscul. Passo per davant un edifici que sembla abandonat. Doncs, no. És un cinema. Malgrat l’aparença deixada diria que funciona. Llums exteriors apagats per estalviar. Un vidre llueix un 50 immens. El preu de l’entrada: un euro. Un cinema de barri que sens dubte caurà aviat. Al solar hi faran pisos. En pocs anys, Saphan Khwai s’ha transformat. Es revaloritza a gambades de gegant. Vaig avançant per un laberint de carrerons. Em moc per un soc oriental en miniatura. Restaurants portàtils -carretons amb rodes- que fumegen. Esbraven sentors. Fragàncies barrejades. Fortors d’olis cremats. Verdures, cloïsses, gambes i carn picada espetegant amb alegria dins la suau concavitat dels wok. Molta gent sopant a l’entorn de taules plegables. Ocupen els carrers. Un dia qualsevol i sembla festa major.
“L’espècie humana representada en el cos d’una dona jove d’aspecte alienígena: la noia Dollar. Dollar té un cos blanc, de textura cremosa. Va vestida amb uniforme. Seu al cor comercial de Bangkok, en una zona de molt tràfic i enorme moviment de persones. Malgrat la confusió de l’entorn Dollar es manté estàtica, observa fixament no se sap què. Perplexe. Una figura inerte mirant-se el món amb tensió, desconcertada. Caos durant el dia i immensa solitud de nit. El destí de Dollar és romandre solitària. El nom “Dollar” fa referència a la unitat monetària dels Estats Units d’Amèrica. Una nació amb el 5% de la població mundial que controla el 25% de l’economia global. La nació més poderosa del planeta. Estats Units influencia la resta de la comunitat planetària econòmicament, políticament i militarment. Hem de preparar-nos per entomar grans canvis que s’acosten: econòmics, polítics, tecnològics, ambientals…”. (Comentaris de l’autor de l’escultura, l’artista Lolay, traduïts per JM.) Dollar 009 és una escultura de fibra de vidre creada per l’artista tailandès Lolay (Thaweesak Srithongdee (02/02/70). Mides de l’obra: 4 x 6 x 6 m. Ubicada, des de maig de 2009, davant l’entrada del Bangkok Art and Culture Centre (BACC). Pratunam. Bangkok.
Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.
Jaume Mestres 