Els tracis del Sinaí

18 desembre 2014
El monestir de Santa Caterina des de l'escala del Penediment. Mont Sinaí

El monestir de Santa Caterina. Mont Sinaí

Al segle XI el califa fatimida al-Haqim va emprendre una campanya de destrucció massiva de centres de culte cristians. La petita basílica que en temps de l’emperador bizantí Justinià fou construïda al cim del mont Sinaí no va salvar-se i va ser enderrocada. En canvi, el convent als peus de la muntanya va sortir-se’n de les ires musulmanes gràcies a l’existència d’un document avalat pel profeta Mahoma que declara el cenobi lloc de respecte. Quan van venir temps de tolerància els cristians van edificar un altre temple, al mateix cim del Sinaí i sobre els vestigis de l’anterior. A uns 20 metres de distància els mahometans van alçar-hi una mesquita. En determinades festivitats els beduïns sacrifiquen anyells davant la mesquita en honor a Moisès i hi preguen per implorar la seva gràcia. Quant a la nova capella cristiana del cim, alçada el 1934 i dedicada a la Santíssima Trinitat, roman tancada gairebé sempre. És una llàstima que els pelegrins que pugen a la muntanya es perdin el magnífic fresc de la Transfiguració de Crist pintat a la volta i també l’altar sobre l’ara de pedra del qual la tradició diu que Déu hi va gravar la seva llei.
L’emperador Justinià va enviar un contingent d’homes de Tràcia al Sinaí per ajudar en la construcció del monestir de Santa Caterina. Acabada l’obra es va alliberar els tracis de la seva condició d’esclaus amb un mandat. Se’ls va encomanar servir la comunitat religiosa composta en la seva integritat de monjos ortodoxes grecs. Els tracis del Mar Negre van instal·lar-se amb les seves famílies a les valls de l’entorn. Els monjos van encarregar-los la tasca de conrear els horts i les plantacions de palmeres datileres. Quan temps a venir els beduïns van apoderar-se de moltes de les possessions del convent, els tracis van islamitzar-se i van adquirir les pràctiques i les maneres dels beduïns. Els descendents d’aquells esclaus se’ls coneix per jebeliya o “fills dels cristians”. En el dia d’avui els jebeliya segueixen assistint els religiosos i ajuden la comunitat amb feines agrícoles i artesanals. Els jebeliya són els guies que acompanyen amb camells els pelegrins al cim del mont Sinaí i els únics musulmans autoritzats a entrar dins el convent, malgrat que els està vetat dormir-hi.
Inicio el descens del Sinaí pel sender que condueix a la coma arenosa on s’alcen les capelles del profeta Elies i Sant Esteve. La capella blanca rememora el lloc on va refugiar-se el profeta després d’haver degollat els 450 adoradors de Baal als peus del mont Carmel. En un clos de la petita plana, a tocar d’una cisterna de pedra que recull l’aigua de les pluges hivernals, s’alça un altíssim xiprer que segons diuen té més de mil anys; al seu entorn hi creixen una olivera i sis xiprers més joves. D’acord amb l’Alcorà aquest és l’indret on Deú va parlar a Moisès. Continuo muntanya avall baixant per l’escala del Penediment. Conten que aquesta escala de 3750 graons, que connecta directament el cim del Sinaí amb la part posterior del monestir de Santa Caterina, va ser tallada amb escarpra per un monjo al segle VI, en la mateixa època de la fundació del convent. L’escala és excavada en una gorja granítica de gran pendent. El temps i les torrenteres han deteriorat severament l’escala, però malgrat la relativa perillositat és un camí formidable per poder apreciar amb tota la seva magnitud la bellesa feréstega del massís del Sinaí. Les parets que s’alcen a les dues bandes de la canal són esqueixades per esquerdes; probablement algunes han estat esberlades per llamps durant les violentes tempestes hivernals. D’aquestes fissures broten sovint uns arbres de troncs recaragolats i escorça blanca que els beduïns en diuen aszef; com si parasités la roca, el vegetal de branques espinoses s’hi arrapa i puja mur amunt. El fruit comestible que dóna és de color obscur, semblant a la nou de la noguera.
Tot baixant per les escales arribo al Portal del Perdó. En temps passats en aquest lloc sempre hi havia un monjo que confessava els penitents en la seva ascensió a la muntanya santa. Era un requisit arribar al cim amb l’ànima neta de pecat. Les perspectives que es gaudeixen des d’aquest punt del convent fortificat, emplaçat al capdavall de la gorja, són espectaculars. El color terrós de les muralles bizantines s’integra amb netedat a l’aridesa natural de l’entorn. El desert muntanyós és d’una mineralitat rotunda. La vida brolla a les valls sinuoses encaixades entre espadats gràcies als sobtats i esporàdics aiguats que en un moment poden negar-les. L’aigua es fon de pressa, però en cau suficient perquè les llavors germinin. En canvi, en la llisor tant horitzontal com vertical d’aquests cimals de roca nua no hi viuen sinó esbarzers a les clivelles i para de comptar.
Abans d’allitar-me en una cel·la del monestir passejo pel jardí il·luminat de tons safirs per una lluna grossa. Els contraforts acinglerats dels cims s’empostissen contra un cel crivellat d’estels. Puntets de llum que apareixen i es fonen amb celeritat, com si piquessin l’ullet. Nit calma, nit de privilegi als peus del Sinaí.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Sinaí. Els orígens i el cim

2 desembre 2014
Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Al segle IV l’emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, va fer aixecar una església als peus del mont Sinaí, al costat de l’esbarzer on diu la tradició que Déu es va aparèixer i va parlar al profeta Moisès. L’existència del santuari va generar una tal afluència de pelegrins i religiosos que en pocs anys varen alçar-se noves esglésies i ermites per tota la contrada. Però monjos i ascetes rebien l’atac freqüent d’hordes beduïnes. Aquesta situació, que distreia els religiosos de la pau i el recés necessaris per encomanar-se a Déu, va encoratjar-los a demanar ajuda a l’emperador Justinià. Li van sol·licitar la construcció d’un convent fortificat capaç d’aïllar-los i protegir-los dels agressors. Justinià va atendre la petició dels monjos i va ordenar l’execució de l’obra. El recinte monacal va construïr-se a l’entorn del lloc on Helena va bastir-hi l’església, al costat de la qual va erigir-se la gran basílica, l’edificació més important del clos emmurallat. El monestir conté vint-i-set capelles menors i una mesquita. Sorprèn que a les dependències d’un convent cristià s’hi alci un temple musulmà. Les raons per les quals s’hi aixeca no són clares. Una història conta que quan el 1517 el soldà otomà Selim I s’apoderà d’Egipte, va fer amistat amb un jove monjo grec al qual va agafar-li un gran afecte. Però el monjo va emmalaltir en el moment que el soldà havia de retornar a Constantinoble. Selim I va manar que l’enviessin al monestir del Sinaí perquè la comunitat de religiosos vetllés per la seva salut. Però lluny de refer-se el jove va morir. Quan el soldà va assabentar-se’n va creure que la mort del seu amic s’havia produït a causa d’una maquinació dels clergues i va enfurismar-se. Enfollit, Selim I va ordenar al governador d’Egipte que destruís els centres cristians de la península. Així que la notícia va arribar a l’oïda de la comunitat monàstica, als monjos se’ls va ocórrer que alçant una mesquita intramurs aplacarien les ires del soldà i podrien sobreviure. La construcció del temple musulmà va ser l’antídot que necessitaven els clergues perquè el convent no fos enderrocat. El monestir fou respectat i va salvar-se de la crema.
És comprensible que un cenobi d’ininterrompuda vida monacal durant gairebé mil cinc-cents anys, assentat als peus de la muntanya on segons les Escriptures Déu va lliurar les taules de la llei a Moisès, hagi generat un devessall de mites i llegendes, algunes amb tota probabilitat ben falses. D’entrada, hi ha dubtes que el relat bíblic en el qual creuen les tres grans religions monoteistes ocorregués realment al cim del Sinaí. Alguns sostenen que l’episodi que narra el Gènesi s’esdevingué al mont Serbal, a uns quilòmetres a l’oest del Sinaí. A la falda del Serbal s’hi han trobat les traces d’un monestir que dataria del segle IV i inscripcions a les roques que, de la base fins al cim, haurien deixat els pelegrins d’èpoques remotes. Els pocs petròglifs descoberts al Sinaí són clarament posteriors. Ara bé, els fonaments de la pretesa història són els mateixos, canviï o no la ubicació geogràfica on suposadament van esdevenir-se els fets.
Contràriament al què és costum començo la caminada vers el cim del Sinaí a tres quarts d’una del migdia. La immensa majoria de pelegrins, fidels a la tradició, pugen de nit, abans de l’alba, tant per estalviar-se les altes temperatures com per tenir l’oportunitat de contemplar la sortida del sol des del capdamunt de la muntanya. Agafo el camí anomenat dels camells, el que arrencant de davant mateix del monestir s’enfila en direcció al nord. És una ruta fàcil, sense dificultat de cap mena. Només en la darrera part, quan grimpa per les roques, demana un cert esforç, però el grau de duresa és mínim. Durant poc més d’una hora ressegueixo la pista ampla i sinuosa per on habitualment transiten els camells carregats de pelegrins, un camí que faig en completa solitud. Com que els beduïns pensen en tot no han oblidat muntar estratègiques parades on servir te, cafè i begudes refrescants. Però amb l’ampolla d’aigua en tinc prou per anar tirant. Malgrat que pujo durant l’hora zenital no passo calor ni tampoc em molesta la fortalesa del sol. És clar que en ple solstici d’hivern, al desert del Sinaí, tant les temperatures com les radiacions solars fan de bon dur. En menys de dues hores culmino el cim. Un beduí ajagut al banc de pedra de l’ermita del capdamunt, tancada amb pany i clau, és el primer ésser humà que trobo d’ençà que he començat l’ascensió. Enxampo l’home dormint com un tronc amb la kafiya a la cara per protegir-se de la claror. Així que es desperta, suposo que sorprès pels clics de la càmera fotogràfica, corre en direcció a un catau entre les pedres, hi fica la mà i n’extreu un Sprite. Deu creure que la gasosa m’atraurà més que una infusió. Doncs no consumeixo ni una cosa ni l’altra, sinó un bon glop de l’aigua fresca que duc a la motxilla. En aquesta hora baixa, de llum amorosida, la contemplació de la serralada muntanyosa que conforma el sud de la península és espectacular. La geologia del Sinaí és un aglomerat de ferro vell, un oceà petrificat de granit igni amb ones rugoses de pòrfir i feldspats, en ocasions travessades per grans estrats de quars, de color blanc i tons rosats. Les torrenteres que esqueixen els penyals parlen de tempestes violentes, de llamps i cataclismes. No és estrany que els Manaments fossin escrits amb foc i pedra al capdamunt d’algun d’aquests cimals. La natura és violenta, al Sinaí. El clima extrem va de l’abrusadora calidesa diürna a la gelor rigorosa de les nits, i de la més absoluta sequera a les sobtades pluges torrencials que en unes hores transmuten l’ermot en terra pròdiga. S’emmotlla en aquest món rude i primitiu la tenebrosa capella monacal on s’acumulen les ossades dels monjos que, d’ençà la fundació del monestir, han mort servint el déu dels Manaments, però no l’home de Betlem. Tones d’impudorosos cranis reposen amuntegades mentre esperen la resurrecció de la carn i el Judici final que -segons els textos sagrats- presidirà el Pare al capdavall dels segles.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Entrevista radiofònica a Jaume Mestres

28 novembre 2014

Paky López entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Sant Boi “Jo sóc Sant Boi”. Emissió: 25 de novembre de 2014

Jaume Mestres "Jo sóc Sant Boi"

Jaume Mestres a “Jo sóc Sant Boi”

Ir a descargar


El Sinaí. Santa Caterina

28 novembre 2014
Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Sóc testimoni d’una discussió que s’enfila de to a mesura que progressa. La disputa s’esdevé entre els conductors de dos vehicles que es barallen per tenir-me de client. Vull traslladar-me al monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí. Amb aquesta intenció m’he desplaçat a la carretera, mentalitzat que potser m’hauré d’esperar força estona abans no passi alguna mena de transport que vulgui portar-m’hi. Quasi al mateix moment de trepitjar la cuneta s’aturen un parell de taxis col·lectius que es dirigeixen a l’estació d’autobusos de Nuweiba, situada a uns 8 quilòmetres al sud. Sé que des de l’estació serà fàcil aconseguir el vehicle adequat que em transporti al monestir. La terminal, en ser a les instal·lacions del port, és en el lloc idoni per recollir els passatgers que arriben en vaixell des de la ciutat jordana d’Àqaba. Del port viatgen en autobús directament al Caire. Pel camí l’autobús passa per la cruïlla que mena al monestir, ubicat uns 2 quilòmetres a l’oest de la carretera general.
La discussió entre els taxistes es fa inacabable. Els àrabs quan s’inflamen gesticulen molt i criden, però el que sembla que finirà amb sang i fetge habitualment no depassa les paraules. En realitat no se les tenen pel client sinó per l’animadversió visceral motivada per les seves procedències diferents. Mentre que un dels taxistes és emigrant, originari de la vall del Nil, l’altre és un beduí nascut al mateix indret on té lloc la discussió. Als beduïns els molesta que gent d’altres contrades vinguin al seu territori i els prenguin la feina; amb menyspreu anomenen els nouvinguts egipcis. Els oriünds del Sinaí tenen assumit que la seva terra els pertany: un foraster pot establir-s’hi sempre que no els llevi el pa. Però ja fa dècades que el codi tribal no governa el territori sinó les lleis de l’estat egipci, del qual els beduïns -ni que sigui a desgrat- també en formen part. A efectes legals, doncs, tan egipcis són els emigrants establerts de poc al Sinaí com els beduïns que hi viuen des de sempre.
M’urgeix posar fi a la disputa perquè és una pèrdua de temps i no m’agrada veure baralles. Entenc que el moment d’acabar-la és a les meves mans: només haig de triar un dels dos taxis col·lectius i pujar-hi. Efectivament, tan aviat m’acomodo en un, el xofer allibera el fre i arrenca. És clar que el conductor segueix malparlant de l’altre taxista atribuïnt-se la raó, com és natural quan hom se’n sent posseïdor. Rondina i s’exclama fins el final de la carrera.
Poc abans del migdia sóc davant de Santa Caterina. Els monjos no em llancen la cistella des d’un forat de la muralla perquè hi pugi, com va ser costum durant centúries per prevenir-se d’hostes no desitjats; de fet, en el moment de la meva arribada, les portes estan badades. Hi entro, doncs, amb tota llibertat. Quan el visitant accedeix al monestir que al segle VI va manar construir l’emperador Justinià, per protegir d’atacs els ascetes i monjos cristians que estaven disseminats en coves i ermites dels encontorns, té la sensació que tot hi és comprimit per la gran quantitat de dependències encaixades en un espai relativament petit. L’edificació més important és la basílica bizantina bastida ara fa aproximadament 15 segles. En un costat de l’altar major hi ha un sarcòfag daurat portat el segle XVII de Rússia. A l’interior reposen les restes de Caterina d’Alexandria, la santa que dóna nom a la basílica i per extensió al monestir. D’entre els retaules a l’interior de l’església n’hi ha un donat el 1387 per Bernat Manresa, cònsol de catalans a Damasc. El retaule reprodueix la figura a peu dret de la donzella cristiana Caterina subjectant amb la mà esquerra la roda puada que havia de martiritzar-la. Un martiri que va ordenar l’any 305 l’emperador romà Maxenci, però que per un miracle del cel els torturadors no van poder consumar.
Diu l’hagiografia de la santa que Caterina era una noble il·lustrada que a l’edat de 18 anys va presentar-se davant l’emperador per proclamar la veracitat de la fe cristiana. Maxenci va convocar cinquanta filòsofs de la cort alexandrina per rebatre els arguments plantejats per la donzella. Però els filòsofs no només no van ser capaços de demostrar que anava errada sinó que van convertir-se en bloc al cristianisme. Enutjat, Maxenci va fer cremar-los a tots de viu en viu. Subjugat per l’atractiu de la noia l’emperador va voler casar-s’hi, però la jove el rebutjà. Va ser llavors quan Maxenci va ordenar que Caterina fos martiritzada a la roda de punxes. Però quan el giny va tocar el cos de la donzella va saltar en mil bocins davant l’atoniment i la impotència dels botxins. Lluny de cedir, l’emperador va manar flagel·lar Caterina durant dues hores i la va fer empresonar amb la intenció de deixar-la morir d’inanició. Però va passar que un colom es presentava regularment a la cel·la de la jove a alimentar-la i uns àngels baixaven del cel per servir-la. El poder de persuasió de Caterina era tan gran que fins i tot va convertir al cristianisme l’emperadriu Faustina i el cap de la tropa, Porfiri, quan un dia, atrets per la curiositat, van anar a la garjola a visitar-la. No cal dir que els arguments de la santa també van provocar que els soldats que la custodiaven abracessin en massa la fe cristiana. Tots els conversos van ser martiritzats. Potser perquè Maxenci va veure en Caterina un perill capaç de fer trontollar les estructures de l’imperi va ordenar decapitar-la. Del tronc escapçat en lloc de sang va fluir una substància lletosa que no es va estroncar durant molt temps. Conten que aquest líquid miraculós va emprar-se amb resultats sorprenents en medicina, i que durant anys va alimentar les llànties dels santuaris més sagrats de l’orbe cristià. Després del martiri un estol d’àngels va traslladar les despulles de la santa de la ciutat d’Alexandria a un dels cimals més alts del massís del Sinaí. Vers el segle IX, un somni va revelar a un monjo del monestir el lloc exacte on reposava el cos de Santa Caterina. Després que el clergue comuniqués la visió a l’abat, els membres de la comunitat van enfilar-se a la muntanya assenyalada. D’acord amb la revelació van trobar-hi les despulles de la màrtir. Van recollir-les amb devoció i van baixar-les a la basílica, amb l’objectiu de donar a les restes de santa Caterina d’Alexandria –patrona de filòsofs, estudiants, infermeres, bibliotecaris, advocats, basters, carreters, corders i conques- digna i cristiana sepultura.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Oasi de Siwa. La Font del Sol

4 novembre 2014
Font del Sol. Oasi de Siwa.

Font del Sol. Oasi de Siwa.

Al volum quart dels Llibres de la Història, Heròdot parla d’una font de la qual brolla una aigua que va canviant de temperatura segons l’hora del dia. Ens diu l’historiador que amb l’alba l’aigua és tèbia, però que a mesura que avança el matí va refredant-se. Quan al migdia aconsegueix la màxima fredor els pagesos l’aprofiten per regar les hortes. Amb el pas de la tarda, l’aigua va temperant-se i esdevé tèbia de nou així que es pon el sol. Durant el transcurs del vespre s’escalfa, fins arribar a bullir al punt de mitjanit. Heròdot anomena el brollador la Font del Sol, i el situa a l’oasi d’Amon, o sigui, a Siwa. Dos mil cinc-cents anys després de les observacions del “Pare de la Història” aquest brollador encara perdura. Però avui, com en aquella època, l’aigua emergeix del terra a una temperatura constant. Probablement els antics van fabular els canvis tèrmics i l’ebullició de l’aigua pel gran nombre de bombolles que emergeixen de l’aqüífer. Els siwanesos anomenen la deu Gubah o font de Cleòpatra, però no està gens clar que la darrera reina d’Egipte algun dia s’hi banyés. L’aigua del brollador segueix regant les hortes de palmeres datileres que l’encerclen i refrescant els cossos dels pagesos els dies de calor. Uns pagesos que vesteixen túniques blanques, segurament com els romans que van construir el mur circular d’uns 12 metres de diàmetre que fa de la font una piscina immillorable. L’aigua brolla impol·luta de les fissures del subsòl entapissat de molsa, entre borbolls d’aire i dits de liquen.
En el moment de visitar la font a les hortes de la vora hi ha pagesos feinejant. Els ases, desfermats al costat dels carrets, mengen herba apilada mentre els seus amos apleguen rams caiguts de les palmeres. Amb falçs petites els arrenquen les fulles i tallen d’un extrem a l’altre el nervi de la branca per fer-ne tires primes però robustes, aptes per lligar tota mena de farda. De vegades els pagesos de Siwa quan treballen canten. Cada feina té la seva pròpia cançó. Així, sense necessitat de veure’l, el pagès sap en quina labor està ocupat el seu veí.
Fins no fa gaire temps els pagesos que conreaven i mantenien les hortes eren els zaggalah, paraula siwanesa que deriva del mot zaggal, que vol dir “mosso”. Quan a l’Edat Mitjana els siwanesos van construir el poble fortificat per protegir-se dels atacs dels beduïns, van establir que determinats homes joves s’ocuparien de conrear els trossos dels propietaris rics i que, durant la nit, s’encarregarien de la vigilància de l’oasi. El consell d’ancians també va decidir que no podien casar-se fins passats els 40 anys i van prohibir-los fer vida intramurs per evitar que mantinguessin relacions sexuals amb les dones del poble. Així van obligar els zaggalah a viure fora vila, confinats en coves o a les mateixes hortes. En les estones de lleure colles de zaggalah es reunien sota les oliveres i organitzaven vetllades. Acompanyats d’instruments musicals, flauta i timbals, cantaven i ballaven. El lagbi, vi fermentat extret del cor de la palmera datilera, corria amb profusió. Mentre bevien començaven a moure’s en cercle, amb un mocador lligat al pit i un altre per sobre els genolls. Ballaven girant i girant sobre ells mateixos. A mesura que es rendien a la influència etílica movien el cos a batzegades i els seus cants es transmutaven en esgarips i gemecs. N’hi havia que s’acostaven al company del davant i l’incitaven a una dansa eròtica, farcida de moviments lascius.
Privats de mantenir contacte amb dones la majoria de zaggalah van abocar-se a l’homosexualitat. Aquesta pràctica, lluny de convertir-se en una xacra o estigma vergonyant, s’institucionalitzà. Es formalitzaren casaments entre homes amb contractes per escrit, acompanyats de pomposes cerimònies i banquets als quals assistien els amics. El dot que es pagava per un noi, i les altres despeses derivades del casori, pujaven més que no el dispendi originat per la unió d’un home amb una dona. Aquest estat de coses es va mantenir fins que l’any 1928 el rei Fuad I d’Egipte va visitar Siwa i va ser informat d’aquests hàbits peculiars. El rei va prohibir de manera fulminant els enllaços masculins adduint que atemptaven contra els bons costums i la moral islàmica. Malgrat que s’infligia un càstig sever als homes que després de la prohibició reial encara gosaven casar-se entre ells, el costum perdurà fins a la fi de la dècada de 1940.
Si avui s’interroga els siwanesos sobre aquesta particularitat la majoria s’enutgen i rebutgen fer-ne comentaris; al·leguen que són fabulacions d’alguns autors que no s’han de tenir en compte. D’altres, com l’Abu Bakr, l’home que té cura del museu sobre la cultura de l’oasi, afirma rotundament que són mentides. Com el venerable Heròdot, molts siwanesos segueixen mantenint que l’aigua de la Font del Sol canvia de temperatura, però a Siwa tothom sap que no és cert, és l’ambient que l’assuauja o la refreda.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Oasi de Siwa. La fortalesa

29 octubre 2014
El shali o fortalesa medieval abandonada. Oasi de Siwa.

El shali o fortalesa medieval abandonada. Oasi de Siwa.

En fer-se fosc els nens albins de Siwa surten a jugar a la plaça. De dia no se’ls veu, no fos cas que el sol fort que bat l’oasi els perjudiqués la pell i la vista delicada. Els nens albins que conec pertanyen a una família acomodada: el pare i els oncles es dediquen al negoci del turisme. Tenen una flotilla de vehicles tot terreny destinats a portar visitants al desert o a Bahariya, un oasi que és a uns 300 quilòmetres a l’est de Siwa. Al vespre, els nens albins juguen a la xarranca al carreró del costat de casa seva. Són nens alegres i sociables que no es fan estranys amb ningú. Amb ells vaig compartir rialles i alguns salts per sobre les caselles dibuixades al terra del carrer.
En un cantó de la plaça principal de Siwa, davant la casa dels albins, els divendres hi ha mercat. És un mercat on s’hi venen hortalisses, fruites i objectes senzills d’utilitat quotidiana: dalles, matxets, falçons, cadenats i fins i tot llibres per aprendre anglès. Bona part dels productes hortícoles són de poca qualitat, com ara les albergínies pansides que veig amuntegades al costat de piles de mandarines fofes. El mercat és més actiu de matí, quan encara fa fred. En aquella hora el parell de cafès encarats a les parades són plens d’homes asseguts xarrupant tes fumejants i consumint tabac de mel en pipes d’aigua. Al mercat van arribant carrets tirats per ases, molts dels quals menats per nens. Gairebé sempre a la caixa dels carros hi seuen un parell de dones tapades de dalt a baix amb vels de color negre. Els nens traginers s’avituallen de mercaderies o en descarreguen per vendre-les a plaça. Les dones mai no es mouen del carro ni parlen, romanen quietes com si no hi fossin. Aquesta plaça principal de Siwa s’obre davant el shali, l’antiga fortalesa, ara abandonada, que l’any 1203 van començar a construir 40 homes de 7 famílies de l’oasi.

Mercat d'hortalisses davant el shali. Oasi de Siwa.Egipte

Mercat de divendres davant el shali. Oasi de Siwa

Els siwanesos de l’Edat Mitjana se sentien constantment amenaçats per les tribus nòmades de beduïns que vagaven pel desert. Va ser per protegir-se dels atacs que van començar a bastir un nou poble fortificat al turó que tenien a prop dels habitatges. Així va néixer el shali, que en llenguatge siwanès vol dir “el poble”. Del material que van utilitzar per construir les murades i les cases en diuen karshif, un fang que extreuen dels llacs salats que encerclen l’oasi. Un cop s’asseca el karshif quasi té la consistència i la duresa del ciment. L’atjuàd, o consell dels ancians, va decidir que el nou poble havia de tenir una sola entrada per protegir-lo millor. Com que el shali només podia créixer en direcció al cel, a mesura que anava augmentant el nombre d’habitants es construïen nous pisos damunt les cases. Alguns dels edificis van arribar a tenir fins a vuit plantes. Dins el recinte emmurallat també van aixecar-hi una mesquita. El minaret, de forma cònica, encara roman dempeus. Fins fa poc presumia d’ésser l’única mesquita en territori egipci que per cridar a l’oració el muetzí ho feia sense valdre’s d’amplificador, o sigui a viva veu, enfilat físicament al capdamunt del minaret. Però avui ja no és així. Al minaret de fang hi ha uns altaveus que cinc vegades al dia proclamen la grandesa d’Al·là al cel de Siwa.
Per paradoxal que sembli el principal enemic de l’oasi és l’aigua. L’aigua brolla en tanta abundància del subsòl que un cop sadollades les hortes els excedents saturen els llacs salats i, com que no hi ha un sistema de drenatge, de vegades sobreïxen. Malauradament l’aigua salobre retorna als conreus i els fa malbé. Ni les quatre plantes d’embotellament d’aigua mineral que hi ha a Siwa no aconsegueixen fer minvar els aqüífers. Però potser encara fa més mal la pluja. Per fortuna plou poc a Siwa, però quan ho fa no aporta beneficis a l’oasi, al contrari. Va ser la pluja que va caure durant tres dies, la que el 1926 va destruir quasi del tot el shali. La sal que contenia el material amb el qual va bastir-se el poble, el karshif, va dissoldre’s amb la pluja i es varen esfondrar bona part dels habitatges. Així els siwanesos van veure’s en la necessitat de construir les seves noves cases al peu de les murades.
El visitant pot passejar pel shali i perdre’s entre les ruïnes evocadores del poble medieval. Vagarejant per les restes de les cases ensorrades ens podem fer una idea precisa de com havia estat aquell lloc inexpugnable. Els veïns expliquen que alguns carrers eren tan estrets que quan dos ases carregats s’encreuaven l’un havia d’aturar-se i esperar que passés l’altre. Els murs caiguts, i tanta runa acumulada, transmeten un cert abatiment. El millor moment per visitar el shali és poc abans de la posta del sol, quan les ruïnes es tinten d’un groc temperat. A mesura que l’astre declina el color groguenc es transforma en tonalitats salmó; després, en un rosat que aviat deriva al violeta. Així que el sol s’ajoca un mantell de blaus es desplega sobre el poble desfet. Amb les ombres de la nit la vella fortalesa es dissol com el fum entre la boira.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Oasi de Siwa. El Turó dels Morts

21 octubre 2014
Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Egipte

Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Desert Líbic. Egipte

Un falcó ratlla el cel i cau en picat damunt la guatlla debilitada per massa hores de vol. Veig la cacera des del capdamunt de les muntanyes Dakrur, lacerat per l’aire gèlid que ve del desert. Mig encongit pel fred contemplo Siwa des del punt més enlairat d’on es pot veure l’oasi. Flaçades irregulars de palmeres delimiten perfectament la línia entre l’esterilitat del sòl i la magnanimitat de la terra conreable. Les salines que ribetegen Siwa refulgeixen com un mirall enlluernador. De la llunyania estant la pàtina salobre sembla un mar opac d’estany.
Els xiulets del vent fiblen l’oïda. Les ventades que laminen rocs i escarpadures modelen i creen nous paisatges. Res no és estàtic al desert. Les muntanyes que ressegueixo són masses minerals que es transmuten depenent dels corrents i embats de l’aire. Tan aviat semblen llesques gegantines de torrades apilades, com els graons ciclopis d’una escala que ascendeix al buit. Probablement d’aquí a mil·lennis s’hauran dissolt en volves de pols que engreixaran les dunes. A les murades de Dakrur els homes del passat van excavar-hi panteons per al repòs de les seves famílies. Avui les sepultures són buides, no hi ha rastre dels cossos ni dels béns materials que havien d’acompanyar els finats vers el viatge al més enllà. En resten solament cavitats nues; en un dels monuments és visible una inscripció a les parets exteriors que ens parla del descans etern.
En un altre penyal al nord del poble principal de Siwa, que molt apropiadament li diuen el turó dels morts, hi ha dotzenes de tombes. La roca arenosa va permetre a les últimes dinasties egípcies i als romans excavar fàcilment nínxols i hipogeus. Bona part d’aquestes sepultures van restar inviolades fins que la Segona Guerra Mundial també va flagel·lar Siwa. Els italians van bombardejar l’oasi. Els siwanesos mai no havien vist res de semblant: cinc aeroplans deixant caure absurdament bombes als palmerars i al vilatge. Els pobladors van fugir aterrats dels habitatges i es van refugiar a les cavitats mortuòries del Gebel al-Mawta. Durant mesos bestiar de corral i unes quatre mil persones van conviure amb les despulles dels avantpassats. Els refugiats cuinaven, menjaven i parien entre els cadàvers momificats d’animals, nobles i reis. La tomba de Si Amun, faraó de la dinastia XXVI, és la millor conservada de la necròpolis. Però de les pintures que adornen les parts interiors d’aquesta i altres tombes en resta poca cosa: per quatre rals els siwanesos en venien fragments als soldats que s’entretenien fent la guerra.
Arribo a Gebel al-Mawta a l’hora de la pregària del migdia. Qui té les claus de les tombes és ajupit de cara a la Meca desgranant pietoses oracions. En acabar, amb molta amabilitat, l’ancià em mostra els sepulcres més interessants de la muntanya corcada. Al capdamunt del turó un soldat és dins el cau d’una trinxera fortificada amb sacs de sorra. Als peus del turó dels morts l’exèrcit egipci hi té un destacament amb armament que apunta la veïna Líbia, no fos cas que un dia se’ls ocorregués assaltar Siwa.
El guardià de la necròpolis em mostra la mòmia d’un nadó, una calavera amb els cabells ben arrapats al crani, dipositada en una capsa rovellada de llauna, i dos cossos sencers, ressecs, estesos en la cavitat obscura d’un dels panteons. M’explica que fins que el govern no va vetllar per les restes arqueològiques de la muntanya, els siwanesos es dedicaven a violar sistemàticament les tombes per extreure’n els objectes de valor i a esbocinar les mòmies a la recerca d’amulets. Anaven a Alexandria a vendre’n les troballes.
Baixant de la muntanya em topo amb un jove que em diu pertànyer a una de les famílies més antigues de l’oasi. Em parla del Manuscrit de Siwa, un document que narra una part important de la història de l’oasi iniciat ara fa uns cent trenta anys pel seu rebesavi, Abú Mussalim, un home que va formar-se a la universitat islàmica Al-Azhar, del Caire. El seu fill, i posteriorment els néts, segueixen enregistrant al Manuscrit els esdeveniments que consideren de més transcendència. No vaig aconseguir veure el famós document, que pocs forasters han pogut tenir a les mans, però sí que el jove em va mostrar una llibreta vella en la qual s’acumulen textos d’agraïment en diverses llengües, deixats per visitants a l’oasi a partir de la dècada de 1940. D’entre les notes n’hi ha una escrita en espanyol, datada el juny de 1954, signada per una parella de Castella.
El Manuscrit Siwanès va ser una important font d’informació per a les recerques sobre l’oasi de Siwa que va emprendre, a partir de la dècada de 1930, l’arqueòleg egipci Ahmed Fakhry. La publicitat d’alguns costums poc ortodoxos que el científic va donar a conèixer al món, com el fet que els homes es casaven entre ells, enutgen bona part dels siwanesos. Uns hàbits singulars que fan encara més peculiar l’oasi.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.442 other followers

%d bloggers like this: