En acabar el curs d’ensenyament de danses tradicionals balineses al museu ARMA, d’Ubud, s’organitza a l’escenari del centre cultural un festival per escollir els millors alumnes. Les fotografies són preses prèviament a les actuacions dels ballarins, acabats d’abillar i maquillar. La tercera fotografia, però, va ser presa al palau d’Ubud durant les danses que van celebrar-se per alegrar l’esperit de l’àvia Txokorda uns dies abans de la cremació, amb el cadàver de la difunta de cos present.
Cada 210 dies els balinesos celebren una cerimònia o odalan en un dels temples del seu barri o població. Són cerimònies festives que serveixen per donar gràcies, demanar sort i proteció als déus i esperits que els governen. Abans d’ahir i ahir al vespre (27 i 28 de juliol, respectivament) vaig participar de les cerimònies que van celebrar-se al temple Pura Keloncing, al nord del vilatge Padangtegal, al municipi d’Ubud. Vaig compartir sopar, dolços, tes i cafè amb la comunitat del vilatge. També vaig participar de les pregàries col·lectives al clos més sagrat del santuari, davant les torres on seuen els déus custodiats per soldats de pedra. Envoltat de fidels, ombrel·les, torres d’ofrenes amb fruita i animals empalats. Després, vaig escoltar l’orquestra de gamelan i fruir de les danses. Les fotografies són testimoni del record d’aquests dos darrers dies.
La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Padangtegal és un dels vilatges integrats a Ubud, al centre de Bali. Ahir a la tarda, dia 20 de juliol, va haver-hi una competició de dansa entre els quatre barris que formen Padangtegal. Durant les dues hores prèvies a la competició o lombah, els homes de Padangtegal Kaja (barri septentrional) es maquillen i es vesteixen en un dels porxos del bale banjar, l’espai comunitari del barri. La competició consistirà en la presentació de dues danses per barri. Una ballada per dones adultes i, l’altra, per homes també madurs. La dansa femenina serà l’anomenada Pendet. La que han de ballar els homes es diu Baris Gede (la dansa del guerrer). Un cop els ballarins s’han abillat, ens dirigim tots plegats al lloc on se celebra la competició, al banjar Mekarsari. Com que és relativament a prop ens hi desplacem a peu, passant per corralons minúsculs, o gang, com els anomenen a Bali. La porxada on se celebra la competició és pleníssima de gent del vilatge. Xalen de valent durant les representacions de les danses. Un parell de grups de ballarins del Baris Gede s’ho prenen molt en broma. Les gràcies del grup fan riure a cor que vols la concurrència. Els grups guanyadors no se sabran fins demà passat, el dia 23. Aposto que la competició de Baris Gede la guanyaran els de Padangtegal Kaja, els homes de les imatges.
Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt ens enfilem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar. En canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.
Per tantes raons, fonamentades en la fe, s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaint Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Suantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Darrerament, als ballarins professionals balinesos se’ls presenta l’oportunitat de fer incursions en un nou tipus de dansa aliena a la seva tradició. No és en gaires ocasions, tot s’ha de dir, però cada vegada es produeix amb més freqüència. De sempre, els balinesos encaren la innovació en qualsevol disciplina artística amb entusiasme. Són amants dels canvis mentre no afectin l’essència. Els agrada experimentar versions noves de danses tradicionals, però no alterar-ne el sentit. Canviar el ritme, modificar el vestuari i l’escenografia seran mutacions formals que mai no aniran més enllà de la manera de presentar el relat. Pels balinesos és fonamental mantenir el concepte, el missatge que es transmet a l’audiència i els trets immutables de la història. Admeten variacions en l’enfoc, però cap llicència que deformi el nucli.
Els tres vídeos que encapçalen el text mostren fragments dels assajos de la comunitat jove del sud d’Ubud (Ubud Kelod) per a commemorar el 34 aniversari de Putra Sesana, la seva entitat. No tots els individus que hi participen pertanyen a l’esmentada comunitat de joves. N’hi ha que són d’altres barris o ravals d’Ubud. Però el sentiment comunitari balinès és tan fort que res no impedeix fer pinya. Els assajos són els darrers abans de la celebració. Mentre uns assagen altres trenen garlandes amb fulles de palma que serviran per decorar els carrers i els entorns del banjar on tindrà lloc la festa. Ornaments vegetals com els que mostra el segon vídeo solament poden sorgir de gent amb coneixement acumulat de segles. Són mans molt joves les que trenen els palmons. Adolescents que com aquell qui diu comencen a treure el cap a la vida. Deu ser que estan amarats d’un esperit vigorós capaç, fins i tot, de transferir-los l’après pels centenars de generacions que els precedeixen.
De vegades, les evolucions dels ballarins sobre l’escenari transmeten la sensació d’inseguretat. Les vacil·lacions s’entenen quan se sap que encaren una modalitat de ball que no és el propi. D’aquest tipus de dansa, trencadora amb els estereotips clàssics, els balinesos en diuen “dansa contemporània”. Les composicions que escoltem als vídeos tenen traces diàfanament occidentals. De fet, però, són peces híbrides, a cavall del concepte musical nostre i el peculiar de l’illa, incloent també una inequívoca pàtina de melodia índia. Els sons percutius del gamelan, fonamentals a Bali, combinen sense estridència amb efectes melòdics de connotacions forasteres. L’harmònica conjunció aconseguida defineix un tipus de dansa pretesament modern i innovador, idoni per el seu gust. L’equip de ball, especialista en dansa clàssica balinesa, afronta el repte amb exigència, esforçant-se per imprimir al nou ritme l’estil que hi correspon. Gràcies a una direcció rigorosa i a l’ofici dels ballarins l’objectiu s’acompleix.
Un nou model de dansa neix als escenaris de Bali. Probablement anirà guanyant espais, però mai desplaçarà els balls de sempre. És clar que quan la idiosincràsia es deixa de banda apareixen els esculls. Es poden sortejar, però la deriva provoca algunes vies d’aigua. La manera de reeixir és treballar en profunditat el que és genuí. Sense conèixer a fons ni dominar el propòsit és impossible l’excel·lència. Benvinguts siguin els canvis a Bali. Innovacions les que calguin, però sense bandejar el cabal consubstancial de l’illa. Bali disposa d’un patrimoni únic, valorat i admirat arreu del món. Els balinesos són conscients de la seva enorme riquesa, no solament perquè els ho diu gent de fora sinó perquè el bagatge atresorat durant centúries és l’ànima que els mou.
Descripció tècnica: Vídeos enregistrats amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxius originals: m2ts. Gravacions sense trípode.
A l’escenari de l’ARMA avui s’hi imparteix una lliçó magistral de dansa a càrrec de les dues ballarines protagonistes. Interpreten una de les peces clàssiques més populars de Bali, la dansa Legong. La forma perfectament harmònica de moure’s és poesia i llum. Fixeu-vos quan les dansaires s’encaren (a partir del minut 03:47): semblen una de sola, com una imatge reflectida en un mirall. És un gaudi poder fruir d’aquest fragment de la dansa Legong per la finesa, el mestratge i l’energia que transmeten les ballarines. Som davant una gemma de dansa clàssica balinesa oferta, una vegada més, pel museu de les Arts Agung Rai.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.
El nen de 10 anys I Made Haris, fill del banjar Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud, balla en aquest vídeo la dansa tradicional balinesa, clàssica per excel·lència, anomenada del guerrer o Baris. No hi ha cap home a Bali que en alguna etapa de la seva vida no hagi ballat el Baris, en la modalitat que veiem a les imatges o en alguna altra de tantes versions. El Baris del vídeo és la versió que s’ensenya a les criatures durant les classes que imparteixen al museu ARMA els més experimentats i acreditats professors de dansa tradicional balinesa d’Ubud. En Made és un dels alumnes que de ben petits assisteixen a les classes matinals dels diumenges. A Entre bambolines, podem veure com els pares del nen Made l’abillen i el maquillen a la galeria del museu abans de l’actuació que veiem en aquest vídeo. L’orquestra de gamelan que interpreta la peça és l’oficial de la institució docent i museística. L’ARMA és un emblema d’Ubud, un gresol d’art i cultura balinesa fundat el juny de 1996 pel mecenes, fill d’Ubud, Anak Agung Rai. Anak Agung Rai és un balinès conscient, coneixedor del risc que corre una cultura minoritària en un món globalitzat com el nostre. Tampoc ignora l’amenaça que comporta per a Bali formar part d’un estat que no posa gaire cura en protegir les diferents cultures emanants de la miríada d’illes que administra. El museu ARMA és un bastió contra l’aculturització de Bali. La tasca que fa per preservar l’essència balinesa és curosa i admirable.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.
El museu de les Arts Agung Rai és una institució d’enorme prestigi a Bali. El complex artístic, museístic i de lleure és ubicat a Ubud, concretament al nord del raval Pengosekan. Hi trobem nombrosos pavellons d’arquitectura tradicional repartits en un lluminós jardí solcat per canals d’aigua, brolladors, escultures de pedra i fonts. Els pavellons recullen excel·lents mostres d’art balinès i indonesi, contemporani i del segle passat. Un quadre del pintor javanès Raden Saleh (1807 o 1811-1880) és una de les peces més preuades del museu. L’ARMA aplega obra pictòrica d’artistes insignes del país i de pintors estrangers, la majoria dels quals van residir a Bali durant la primera meitat del segle XX. D’entre els forasters sobresurt Walter Spies (1895-1942), tant per la qualitat intrínseca del seu treball com per l’extrema dificultat de trobar obra original. El quadre reproduït al final d’aquest text és l’única peça del famós pintor que es pot veure a Bali. Walter Spies fou un eminent artista multidisciplinari d’origen russoalemany que visqué de primer a Jogyakarta (illa de Java) i, després, a Bali. Al museu també trobem obra de Dooijwaard, Rudolf Bonnet, Willem G. Hofker, Le Mayeur i Arie Smit, tots ells rellevants artistes occidentals que van establir-se a Bali. A part del fons propi i permanent, a la galeria del museu de les Arts Agung Rai periòdicament s’exposen obres de temàtica balinesa d’autors contemporanis o ja traspassats. És precisament en l’àmbit d’aquesta galeria on han estat rodades les seqüències d’aquest vídeo. La gravació va fer-se un dia que a l’escenari a l’aire lliure del museu hi havia programades danses per als visitants interessats en la cultura balinesa.
Just al començament del vídeo veiem un ballarí disposant sobre una taula els ormeigs amb els quals es guarnirà per ballar la dansa Jauk. Fixem-nos amb la cura que els treu de la banasta a la seva dreta. La careta que cobrirà el seu rostre és, sens dubte, l’element més valuós dels atuells. Un bon ballarí ha de dominar l’art de saber transmetre les emocions valent-se de l’expressió inerte de la màscara. Solament els millors són capaços d’aconseguir-ho; en paraules dels balinesos, únicament ho assoleixen els afavorits pel taksú, una gràcia especial d’inspiració divina. El taksú també pot considerar-se una mena de màgia temporal que s’apodera de l’esperit de l’artista mentre balla. Igualment podríem definir el fenomen com un trànsit místic.
Al cap d’uns segons d’arrencar el vídeo apareixen una parella amb el seu fill, un noiet de 10 anys. La família viu al vilatge Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud. S’han desplaçat al museu ARMA perquè aquest vespre el noi ballarà la dansa Baris. Les imatges mostren com el pare maquilla i abilla el nen assegut a la falda de la mare. Al minut 05:55 un dels encarregats del museu i alhora professor de música de gamelan (Pak Yan Nik), lliura a la família un bitllet de 50000 rúpies. Com aquell qui res el diposita a la falda del noi. Els diners corresponen el pagament per a l’actuació del jove aquest vespre. 50000 rúpies equivalen a uns 4 euros. Acabada la sessió de maquillatge l’home col·loca al cap del nen, I Made Haris, el barret triangular que complementa el guarniment per a ballar la dansa masculina més interpretada a Bali, el Baris. A la penúltima seqüència veiem la criatura, ja a punt per a l’actuació, dirigir-se a l’escenari del museu. La interpretació completa es pot visionar al vídeo Baris. Dances I Made Haris. Així que el noi fa mutis ens acostem al ballarí de Jauk assegut en un banc de la sala. Evidencia el seu amor per l’objectiu fent uns passos de dansa exclusivament per a la càmera. La llàstima és que hi ha massa foscor per a veure el ballarí amb claredat. Una deficiència tècnica que queda compensada per l’espontaneïtat del gest. La música de fons que anem escoltant en el transcurs de les imatges correspon a un enregistrament sonor que vaig fer a la jove orquestra de gamelan de l’ARMA, en l’àmbit dels jardins del museu, durant un dels seus assajos.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació sense trípode.
Veiem l’actuació del grup d’artistes balinesos que conformen el sanggar (centre cultural) Swara Kanthi, del vilatge Lodtunduh, a uns pocs quilòmetres al sud d’Ubud. Les danses que presenten aquest vespre a l’escenari de pedra del museu ARMA, d’Ubud, són de les més conegudes i escenificades a Bali. Ni que de fet es tracti de dues danses, podem considerar-la una de sola. El ball de l’ésser mitològic balinès anomenat Barong sempre culmina amb la dansa Kris, interpretada pels vilatans que intenten protegir el propi Barong, a ells mateixos i la comunitat que representen, dels maleficis de la destructiva bruixa Rangda, l’ésser més ignominiós i malèfic de la iconografia balinesa. És una lluita del bé contra el mal que acaba en taules. Rangda mai no és vençuda, però tampoc el Barong no és derrotat. Els únics perjudicats en l’enfrontament de les dues forces oposades, representants del bé i del mal, són els vilatans que intenten preservar l’estabilitat i l’harmonia del vilatge. Els homes del poble desafien Rangda. S’hi enfronten amb afuats matxets (kris). Ataquen la bruixa, però els seus poders són tan grans que no solament resisteix els embats dels punyals sinó que retorna als lluitadors els atacs que rep. Així, cada combatent apunta el matxet contra el seu propi cos, intentant ferir-se, fins i tot matar-se. Però tampoc no és possible perquè la força benefactora del Barong contraresta el malefici de la bruixa. Finalment, les oracions d’un sacerdot (pemangku), plegades amb l’aspersió d’aigua lustral procedent de les deus més sagrades de Bali i l’alè màgic del Barong, retornen l’estabilitat als esperits alterats dels homes.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Jaume Mestres 