Restauració d’un vell temple Khmer

16 Juliol 2012

Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.

Anuncis

Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)

10 Juliol 2012

Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER


Carnaval

18 febrer 2012

En una de les breus entrades en anglès que encapçalen cada capítol del llibre sobre pintures murals que acabo de comprar (สิมม่วนซื่น = Tresors amagats per a infants, de อู่ทอง ประศาสน์วินิจฉัย = Uthong Prasaatwinitchai), s’hi diu que la caritat és, probablement, la virtut més valorada pels tailandesos. L’autor es refereix, en particular, a la gent d’Isan, un territori vastíssim al nord-est del país. Deu ser cert. Els tais practiquen la caritat per rebre, a canvi, mèrit. Practicar la caritat té premi, doncs.
El catolicisme també premia els caritatius: els aplana el camí al cel. El mèrit d’ajudar els altres impulsa el creient a la seva pròpia salvació. Els bons sentiments funcionen pel reclam d’un sucre. La caritat que promouen les dues religions seria, en realitat, egoisme disfressat d’amor al pròxim. Espantalls sobre bases de sucre. I les formigues llepant-lo.


Les flors de Venus

28 gener 2012

LES FLORS DE VENUS

Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.


Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Liké (ลิเก)

3 Novembre 2011

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.


Des d’una terra negada

28 Octubre 2011

Bon dia, Pepe.
Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones. Poblacions senceres inundades, collites d’arròs perdudes, milers de fàbriques tancades. S’acosten temps de fam, penúries i malalties pels tais pobres, que són la majoria.
El desastre no m’ha perjudicat directament, però sí que n’he patit les conseqüències. Durant els aiguats em trobava dalt d’un autobús intentant sortir de Bangkok per dirigir-me al nord-est del país. Un trajecte que en condicions normals hauria durat tres hores, va durar-ne vuit. Per fortuna no va tenir altres molèsties que la lentitud per la marrada, a causa de les voltes que va haver de donar el vehicle per trobar carreteres transitables. Mentre va ser de dia vaig poder observar en directe la magnitud de la tràgedia. Esgarrifós.
Com que les desgràcies no vénen mai soles, just al començament de les inundacions se’m va espatllar la càmera. Em trobava a Nakhon Phanom assistint a les celebracions de l’Ók Phansà. Vaig haver de volar 800 km fins a Bangkok per portar la càmera a reparar. Era un avió petit d’hèlices que volava bastant baix. Això em va permetre veure els efectes de l’aigua des del cel. Feia por: pobles desapareguts sota un llençol amarronat, territoris immensos totalment engolits per l’aigua.
A mig matí, acabada de deixar la càmera al taller de Nikon -al 45è. pis d’un gratacels- vaig intentar fugir de Bangkok. Feia tres hores escasses que hi havia arribat i ja volia marxar. La perspectiva de la ciutat que acabava de veure des de l’aire era l’avís que calia abandonar Bangkok abans que les grans avingudes d’aigua l’envaïssin. Va ser llavors quan vaig fer el viatge amb autobús que comento més amunt. No vaig poder-me dirigir on volia, sinó cap a la zona segura on van portar-me.
Als treballadors de Nikon vaig demanar-los que m’enviessin la càmera reparada per correu. Com que al moment de parlar amb ells no sabia el meu destí, així que vaig ser ubicat vaig trucar-los per notificar la població on haurien d’enviar la càmera arreglada. A partir de l’endemà que Nikon va fer-me saber que un paquet amb la meva càmera havia sortit de Bangkok, cada dia em dirigia a correus a preguntar si ja havia arribat. Per culpa de les maleïdes inundacions, el paquet va trigar quatre vegades més el temps que hauria correspost. I encara sort que va arribar! Finalment, ara ja tinc la càmera a les meves mans, la qual cosa em tranquil·litza enormement.
Mentre jo tinc la fortuna de fruir de nou la càmera, hi ha a Tailàndia milions i milions de persones expulsades de ca seva per uns desbordaments fora mesura, la magnitud dels quals a hores d’ara encara és impossible valorar.
Una forta abraçada i molts records.
Jaume

*Article relacionat: Tailàndia. Atrapats per l’aigua


%d bloggers like this: