Carnaval

18 febrer 2012

En una de les breus entrades en anglès que encapçalen cada capítol del llibre sobre pintures murals que acabo de comprar (สิมม่วนซื่น = Tresors amagats per a infants, de อู่ทอง ประศาสน์วินิจฉัย = Uthong Prasaatwinitchai), s’hi diu que la caritat és, probablement, la virtut més valorada pels tailandesos. L’autor es refereix, en particular, a la gent d’Isan, un territori vastíssim al nord-est del país. Deu ser cert. Els tais practiquen la caritat per rebre, a canvi, mèrit. Practicar la caritat té premi, doncs.
El catolicisme també premia els caritatius: els aplana el camí al cel. El mèrit d’ajudar els altres impulsa el creient a la seva pròpia salvació. Els bons sentiments funcionen pel reclam d’un sucre. La caritat que promouen les dues religions seria, en realitat, egoisme disfressat d’amor al pròxim. Espantalls sobre bases de sucre. I les formigues llepant-lo.


Les flors de Venus

28 gener 2012

LES FLORS DE VENUS

Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.


Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


Fills de Buda

14 Desembre 2011

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.


Viatjar i enyorar-se

23 Novembre 2011

En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.
El meu país és la meva gent. La història comuna, la mateixa parla, les tradicions i la cultura. Els que assumim aquests trets com a propis som el país. Viure al territori no vol dir necessàriament ser del país. Ho explico a en Krieng i li poso aquest exemple:
Vinc sovint a Tailàndia. Hi faig estades que duren uns quants mesos. Fins i tot podria ser-hi anys. Tu creus que jo sóc tailandès? La resposta és òbvia: és clar que no. Som d’on provenim. Per més que visiti Tailàndia mai no seré un de vosaltres. Ni que hi visqués. Sempre seria un foraster en terra impròpia. La vostra cultura no és la meva, ni les vostres llengües, ni les tradicions, ni la música, ni el vostre menjar. M’adapto, oitant que sí!, però adaptar-se no vol dir integrar-se. És impossible fondre’m com un terròs de sucre al vostre magma.
El viatger són les passes al camí. El camí és el món. Sense un origen no hi ha passes. L’origen és l’alfabet: un munt de signes que el viatger utilitza per llegir i interpretar el que veu i es troba. Podria assumir-ne un altre com a propi, d’alfabet? Krieng, mai dels mais, ni que els aprengués, podria interpretar el món amb uns signes que no són els meus ulls. Som fills de civilitzacions dispars. Ja està bé que ens barregem i ens observem. Però sense traspassar la closca. De la mateixa manera que no tenim dret a escorcollar el teixit íntim del proïsme, tampoc en tenim per immiscir-nos en el rovell d’altres visions del món. El nucli és inviolable, si és que volem que el planeta continuï divers, ric i plural com ha estat fins ara. El viatger observa i consigna, però no s’involucra. Com que no es pot ser observador i prou, la condició de viatger és efímera. La vida és implicar-se. El viatger, flama que passa.


Liké (ลิเก)

3 Novembre 2011

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.


Des d’una terra negada

28 Octubre 2011

Bon dia, Pepe.
Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones. Poblacions senceres inundades, collites d’arròs perdudes, milers de fàbriques tancades. S’acosten temps de fam, penúries i malalties pels tais pobres, que són la majoria.
El desastre no m’ha perjudicat directament, però sí que n’he patit les conseqüències. Durant els aiguats em trobava dalt d’un autobús intentant sortir de Bangkok per dirigir-me al nord-est del país. Un trajecte que en condicions normals hauria durat tres hores, va durar-ne vuit. Per fortuna no va tenir altres molèsties que la lentitud per la marrada, a causa de les voltes que va haver de donar el vehicle per trobar carreteres transitables. Mentre va ser de dia vaig poder observar en directe la magnitud de la tràgedia. Esgarrifós.
Com que les desgràcies no vénen mai soles, just al començament de les inundacions se’m va espatllar la càmera. Em trobava a Nakhon Phanom assistint a les celebracions de l’Ók Phansà. Vaig haver de volar 800 km fins a Bangkok per portar la càmera a reparar. Era un avió petit d’hèlices que volava bastant baix. Això em va permetre veure els efectes de l’aigua des del cel. Feia por: pobles desapareguts sota un llençol amarronat, territoris immensos totalment engolits per l’aigua.
A mig matí, acabada de deixar la càmera al taller de Nikon -al 45è. pis d’un gratacels- vaig intentar fugir de Bangkok. Feia tres hores escasses que hi havia arribat i ja volia marxar. La perspectiva de la ciutat que acabava de veure des de l’aire era l’avís que calia abandonar Bangkok abans que les grans avingudes d’aigua l’envaïssin. Va ser llavors quan vaig fer el viatge amb autobús que comento més amunt. No vaig poder-me dirigir on volia, sinó cap a la zona segura on van portar-me.
Als treballadors de Nikon vaig demanar-los que m’enviessin la càmera reparada per correu. Com que al moment de parlar amb ells no sabia el meu destí, així que vaig ser ubicat vaig trucar-los per notificar la població on haurien d’enviar la càmera arreglada. A partir de l’endemà que Nikon va fer-me saber que un paquet amb la meva càmera havia sortit de Bangkok, cada dia em dirigia a correus a preguntar si ja havia arribat. Per culpa de les maleïdes inundacions, el paquet va trigar quatre vegades més el temps que hauria correspost. I encara sort que va arribar! Finalment, ara ja tinc la càmera a les meves mans, la qual cosa em tranquil·litza enormement.
Mentre jo tinc la fortuna de fruir de nou la càmera, hi ha a Tailàndia milions i milions de persones expulsades de ca seva per uns desbordaments fora mesura, la magnitud dels quals a hores d’ara encara és impossible valorar.
Una forta abraçada i molts records.
Jaume

*Article relacionat: Tailàndia. Atrapats per l’aigua


Tailàndia. Atrapats per l’aigua

15 Octubre 2011
The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha

La carretera d’Àsia parcialment submergida a Ban Pahan, província d'Aiutaià. The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha

Tailàndia pateix les pitjors inundacions en 50 anys. Les planes centrals estan completament inundades. La capital, Bangkok, viu en estat de màxima alerta. I les pluges no minven. Ahir al matí vaig sobrevolar amb un avió d’hèlices bona part del territori negat. Com que volava a poca altura l’espectacle des de l’avió era francament angoixant. Pobles sencers inundats, carreteres tallades. Molta de la gent que anava amb barques es mantenia pels entorns dels seus habitatges per por al pillatge. Es donen múltiples casos de robatoris aprofitant-se de la situació desesperada dels afectats. Lladres a bord d’embarcacions que s’emporten el que troben de valor a les cases que propietaris o llogaters han hagut d’abandonar forçats per la necessitat de salvar-se.
Dels 50 districtes de Bangkok 17 ja han estat declarats zona catastròfica. L’aigua desbordada del riu que travessa la capital de nord a sud, el Chao Praià, sobrepassa el mig metre d’altura; en alguns punts arriba a un metre. La temença d’inundacions massives a la metròpoli s’incrementa. S’especula que les províncies veïnes de Nakhon Sawan, Aiutaià i Pathum Thani aboquen a Bangkok 16000 milions de metres cúbics diaris d’aigua. Segons càlculs governamentals solament es poden drenar a l’oceà 550 milions de metres cúbics d’aigua al dia. És pràcticament impossible, doncs, frenar les inundacions. Ni que ara parés de ploure es mantindrien durant dies. Com que segueix plovent i les previsions són de més pluges és imprevisible el que pugui esdevenir-se en qüestió d’hores.
Ahir a la tarda vaig passar per Pathum Thani, al nord de Bangkok, una de les províncies més afectades. Vaig veure el canal Rangsit a punt de desbordar-se. Centenars de voluntaris i militars apilaven sacs de sorra a les vores del canal. Construïen un mur de contenció d’uns cinc pams d’altura amb la finalitat d’evitar que l’aigua el superés. La tristesa de veure infinitat d’habitages i negocis negats. Famílies fugint amb l’aigua fins el pit mancades de tota mena d’ajuda. La situació és seriosament crítica. En moltíssimes poblacions s’han organitzat punts de recollida de material i diners per els afectats. Tailàndia pateix la tragèdia, viu en un estat d’absoluta emergència.


%d bloggers like this: