Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.
Etiqueta: Tailàndia
Monument a Khun Thao Suranari
Al cor de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’alça el monument que honora l’heroïna local Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó (àvia Mó). La història ens diu que el 1826 el rei laosià Anouvong va envair Siam. Les tropes laosianes van ocupar la ciutat de Nakhon Ratchasima aprofitant que el governador era fora. Van buidar la ciutat amb la intenció de reubicar els habitants a Laos. Amb astúcia i intel·ligència Thao Suranari va aconseguir repel·lir els atacants. El 15 de gener de 1934 va inaugurar-se el monument a Thao Suranari (Ya Mó). Les 24 hores del dia l’entorn del momument aplega devots i fidels que honoren l’heroïna. Nakhon Ratchasima. Tailàndia / อนุสาวรีย์ท้าวสุรนารี นครนครราชสีมา
Passejada pel mercat
Els vídeo ens convida a passejar pel mercat del Diamant, als afores de Mukdahan, una ciutat al nord-est profund de la Tailàndia rural. El primer que veiem és una venedora de loteria, l’esport nacional del país. Seguidament apareixen formigues vermelles amb els ous i les larves apetitoses i digestives. A continuació, en diferents palanganes, s’hi veu el crani i diferents parts del cos d’un cèrvid. Munts de verdures variades i un gran assortiment de tota mena de bolets. Bolets de bosc, del terra i de soques. Una preciosa papaia de més d’un quilo al llaminer preu de 40 baht, l’equivalent a un euro. Una senyora exposa en platets una gran varietat d’insectes fregits, cucs del bambú i crisàlides o capolls d’erugues. Palanganes blanques contenint gambetes d’aigua dolça ben menudes, una cuixa de bòvid i a continuació un esquirol mort. Als tais d’Isan -al nord-est de Tailàndia- els encanten els rosegadors. I encara com avui al mercat no s’hi veuen rates esventrades, llestes per fer a la barbacoa! Més cadàvers d’esquirols de panxa enlaire i una enorme bossa blava amb conills porquins i una altra plena de més esquirols. Intercanvi d’esquirols vius de bossa a bossa i l’extracció d’un que ha mort aixafat pels companys de presidi. Bosses de plàstic amb granotes agonitzants, mig ofegades, i alguns gripaus. Veiem també una preciosa col·lecció de melons a punt de ser menjats. Devem tant goig visual al talent de la simpàtica venedora que els talla de manera que semblen obres d’art. Després de contemplar una exposició de més insectes fregits passem a la secció de parades de la carn. Tones de carn bellament apilades als peus de les senyores. Acabem amb una preciosa col·lecció dels insectes preferits dels tais. Insectes nocturns enormes que es mengen, bo i fregits, amb gran plaer i fruïció.
Alegria al mercat: espectacle insòlit
A primera hora de la tarda tots els mercats del món viuen hores baixes. En molts mercats del tròpic els paradistes aprofiten les hores somortes per fer la migdiada. Però no sempre és així. En aquest mercat de Mukdahan una colla de coratjoses venedores s’enfilen a les parades i es posen a ballar. Es distreuen, s’ho passen bé i a la vegada fan exercici. Mukdahan és la capital de la província homònima ubicada al nord-est de Tailàndia, a la riba dreta del riu Mekong. A un pas de Laos.
La mort d’un b-boy
S’ha celebrat a Nakhon Ratchasima la cinquena edició de la competició anual de b-boy. Els b-boy són aquells nois -i algunes noies- que practiquen una mena de ball de carrer més a prop del circ que de la dansa. La música que acompanya els moviments fa més d’embolcall que d’altra cosa, perquè el ritme el pauten els b-boy sense tenir gaire en compte la música que sona.
Acabat d’arrencar el festival coincideixo amb el b-boy Mastang. El noi està més content que un gínjol. Avui ha arribat a casa llicenciat, després de complir un servei militar de més de dos anys. El trobo exultant. No para de dir que li fa molta il·lusió la vida que se li presenta a partir d’ara. No ho concreta perquè en plena conversa un altre b-boy se l’emporta. Els dos desapareixen entre la gentada, rient a cor què vols. Per familiars i amics el b-boy Mastang es diu Tæng Mo (แตงโม), que vol dir síndria. Conec en Tæng Mo de fa uns quants anys, de quan era un adolescent espigat. Ara el seu cos s’ha fet gran, és alt i cepat, corpulent. Té una enorme retirada al seu pare, militar de professió.
El festival K-Battle Vol. 5 transcorre trepidant, aquesta edició és molt competida per la participació de b-boy d’altres països. Al tercer dia, diumenge al vespre, el concurs s’acaba amb gran satisfacció general.
A primera hora del matí de dilluns rebo una trucada comunicant-me que Tæng Mo va morir ahir, sobtadament, a casa seva. Em quedo glaçat. Dimarts al vespre, acompanyat d’altres amics, em dirigeixo al temple on es fa la vetlla pel difunt. El cos del noi és dins un taüt metàl·lic decorat amb sanefes i siluetes d’àngels. Llumetes intermitents de coloraines envolten el taüt emplaçat damunt un cadafalc. Davant el fèretre hi ha una murada de corones de flors. Un dels cavallets sosté la fotografia emmarcada de Tæng Mo vestit amb uniforme militar. El primer que faig en arribar a la sala mortuòria és descalçar-me. Em dirigeixo als peus del bagul, m’agenollo, prenc una barra d’encens i l’encenc amb la flama d’una espelma. Sostinc la barreta perfumada entre els palmells. M’estic cosa d’un minut amb el cap cot, pensant intensament en el noi. Després, clavo la barra d’encens al recipient ple de cendra arran d’un ram de flors, plego les mans, porto la punta dels dits al nivell del nas i doblego l’esquena gairebé fins el petit reclinatori del davant. Una sola vegada. M’alço i em dirigeixo a les cadires on hi ha asseguts amics i familiars. Entre els quals, la mare, vestida de negre rigorós. Al cap d’una estona ens alcem per fer l’àpat funerari. Seiem a l’entorn d’unes taules rodones emplaçades sota uns tendals plantats al costat de la sala oberta on hi ha el taüt, que mai perdem de vista mentre anem sopant. Acabant de sopar es presenten quatre monjos. S’asseuen en rengle, a la gatzoneta, sobre una tarima folrada amb tela vermella, perpendicul·lar al cadafalc on reposa el fèretre. Retornem als nostres seients confrontats a la tarima dels monjos. Els quatre bonzes reciten un degoteig ritmat de salmòdies. Els escoltem en silenci, amb les mans plegades a l’altura del pit. En acabar les oracions els monjos es retiren.
La mare del b-boy Mastang ens explica fil per randa les darreres hores del seu fill. Ens diu que el dissabte, just l’endemà d’arribar a casa llicenciat, va començar a exclamar-se de mal d’estómac. Va vomitar algunes vegades, però no van concedir al fet massa importància. Diumenge al matí el noi continuava queixant-se, però tampoc ningú no en feia gaire cas. Cap el migdia el germà petit va marxar a casa d’uns amics i la mare també va sortir. Tæng Mo va quedar-se sol. La mare ens explica que quan al vespre va tornar a casa, el seu fill ja no hi era. Ens diu, literalment, que la vida el va deixar.
El sol indolent de les 3 de la tarda amara la colossal estàtua daurada d’un buda dempeus. El buda, en posició de caminar, té el palmell de la mà encarat al sol ixent. El monestir es diu Wat Nong Phai Lom, que podríem traduir com Temple de l’estany encerclat de bambús. Però de bambús ja no n’hi ha. El ciment i l’asfalt són els elements dominants envoltant el santuari. L’estany, que encara hi és, es troba a un tir de pedra del gran buda. Uns metres darrere l’estàtua hi ha la plaça al centre de la qual s’alça el forn crematori de planta cruciforme. La xemeneia és una altíssima agulla perfilada i esvelta, un bambú de ciment apuntant el cel.
Els assistents al funeral seiem a l’ombra d’un cobert metàl·lic acarat a l’edifici del forn. En arribar m’ofereixen un vas d’aigua i una flor de pasta de paper de color crema. Darrere un faristol parla un senyor. Apareix la mare del b-boy Tæng Mo traginant una immensa bossa de plàstic plena de roba. La deixa sobre un parell de cadires, a l’entorn d’on seuen els excompanys del seu fill. Els b-boy van treient peces de la bossa. Són les pertinences que havien estat de Tæng Mo. De la bossa surten un munt de gorres de béisbol de tots colors i dissenys, samarretes, vambes, pantalons. Se les emproven i reparteixen. En poca estona la bossa es buida. Durant la cerimònia els pares del difunt reben el condol oficial d’una nodrida representació militar. Hi ha alguns monjos asseguts en un indret discret. Només prendran protagonisme quan poc abans de la incineració pugin al replà del forn per cantar absoltes. Quan el mestre de cerimònies acaba el parlament una dona pren el micròfon, deixa anar unes sentides paraules i a continuació entona una melodia que en realitat és un lament. Seguidament, uns quants b-boy es dirigeixen al centre de la plaça, a la base d’una de les quatre escalinates que s’enfilen fins el replà del forn. Un altaveu emet música i els b-boy comencen a ballar. Durant uns minuts evolucionen davant les corones de flors, sota el fèretre que conté les despulles de l’amic.
Acabada l’actuació arriba el moment que els assistents al funeral ascendim per l’escalinata de ponent fins el forn. Dipositem la flor de pasta de paper en una lleixa metàl·lica emplaçada sota el taüt de fusta. Les flors de paper seran la guspira que encendran la caixa. Immediatament baixem per l’escala orientada al nord. Al capdavall de la balustrada de pedra que representa l’esquena d’una serpent mítica o naga -feta amb trencadís-, un parell de b-boy i dues noies ens obsequien amb un petit record del funeral: un vano negre desplegable dins un embolcall de celofona. Remata l’envoltori una papallona daurada. L’ànima que emprèn el vol?
La gent s’alça dels seients i camina apressada cap a la torre del forn. Els més joves corren. Pugem per l’escala del nord. El taüt és a terra, destapat. El cadàver del noi, dins una caixa ben senzilla, està exposat a tots els ulls que se’l volen mirar. La caixa blanca està folrada per dins amb una tela de color rosa. De les vores interiors pengen sanefes de paper daurades. Tæng Mo té els ulls clucs, les barres fermades amb esparadrap, les mans plegades sobre el ventre. Damunt el cos del difunt hi ha un cocodril marró de peluix, gairebé tan llarg com el cadàver. Al cap hi duu una gorra de béisbol verda. Veig un pom d’orquídies liles als seus peus. Ara una noia hi llença un ram d’orquídies blanques. Sobre els pantalons distingeixo el que semblen grumolls de terra o escorça vegetal esmicolada. Tants com som i el silenci és absolut. La llum baixa de les 4 de la tarda és d’una enorme calidesa. Hi ha uns quants monjos presents, però aparentment no fan cap cosa. Un dels bonzes és un nen de a penes 14 anys. Qui encendrà el forn és un home de mitjana edat, sec i distant. Un munt d’amulets pengen dels collarets que porta al coll. S’aboca sobre el taüt obert repenjant les mans a les vores. Mirant-nos pausadament demana amb to suau si algú vol expressar alguna cosa. Un dels b-boy més carismàtics, el grassonet Of -cabells vermells- s’atança a la caixa. S’ajup i introdueix la mà dreta a l’interior. Busca la mà inerta del seu amic, la pren i s’hi aferra. S’està en aquesta posició una bona estona. Immòbil i seriós, inexpressiu, com el retrat d’un àngel. Entre els b-boy veig ulls embotits, a punt d’esclatar, però ningú no plora. Plorar en públic no és ben vist. Alcen el taüt de terra i el col·loquen damunt una plataforma de ferro amb rodes. El forn ja és obert. Munts de flors de pasta de paper són sota la caixa i al voltant. Un home s’acosta al taüt amb la closca d’un coco espellofat en una mà. En l’altra hi duu un matxet. Alça el coco mig metre per damunt el rostre del cadàver. Un cop sec del matxet rebenta la closca. El suc del coco es vessa íntegrament sobre la cara del difunt. L’home dels amulets escampa líquid inflamable a l’interior i a les vores del taüt. Arrossega el fèretre a l’interior del forn. Després d’encendre les flors de paper tanca les dues portelles d’acer. Veig gent fent fotografies o gravant vídeos amb els telèfons mòbils. Per l’espiera es veu el ball del foc. Darreres pregàries, voracitat de flames.
Primavera a la tardor
Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.
Salutacions enverinades
Movent-me per Tailàndia sovint coincideixo amb gent que em saluda malgrat que no conec de res. Persones que em creuo pel carrer o que em trobo dalt d’un vehicle públic o en centres comercials. La totalitat són homes de raça blanca. Per què em saluden si abans no ens hem vist mai? Els caic simpàtic, potser? Com que al carrer, o als autobusos, hi ha altra gent que no saluden, em demano per què a mi sí i als altres no. És clar que són preguntes retòriques, la resposta sospito que la tinc. Crec que és per la complicitat que suposadament dóna tenir el mateix color de pell. Si aquesta és la raó ho trobo aberrant. Els que saluden solament per afinitat racial es retraten com gent que es mira els altres des de la tribuna de sentir-se diferents. Nosaltres, els blancs, i vosaltres, que no ho sou. Aquest etnicisme excloent, clarament discriminatori, és una forma de racisme. Els que el practiquen són els mateixos que veus en cafeteries on gairebé només hi ha blancs. Es busquen; aquesta mena de gent té necessitat de trobar-se amb els iguals, la seva protecció. Quan es reuneixen s’esbraven, sovint es queixen de precarietats i maldiuen dels natius. Déu me’n lliuri d’acostar-m’hi! La complicitat la donen afinitats que transcendeixen l’origen, l’ètnia o la raça. Jo viatjo per trobar-me amb els altres, per fondre-m’hi. Si els hagués de blasmar o apartar-me’n em quedaria a casa.
Guarir-se per la fe
Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Un vot que ve de lluny
Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.
Bali Hai (1). Kuta: sexe, sorra i sol
Ara mateix a Bali és temporada alta. Juliol i agost -mesos de vacances per a la majoria d’europeus- coincideixen amb el millor temps a l’illa. Al juliol, a Bali s’ha acabat la calor i comença la fresqueta. Com que encara no han arribat les pluges regulars els cels són clars i nets.
Un nombre considerable d’occidentals que visiten Bali hi fan una estada més o menys llarga. A partir dels seus interessos escullen un lloc on instal·lar-se. Hi ha dues ubicacions principals que atrauen la majoria d’estrangers: Kuta i Ubud. Dues cares, radicalment oposades, de la mateixa moneda.
Kuta: platja i festa. Les màgiques tres esses: sorra, sexe i sol. I surf. Encara més: alcohol, borratxeres, guirigall i bogeria. Discoteques, pubs, restaurants, salons de massatge, establiments oberts les 24 hores del dia. L’ànima de Kuta és l’oci desbocat. Kuta és la Pataià de Tailàndia en versió indonèsia. Dic indonèsia a consciència, perquè els balinesos migren de Kuta com les rates dels naufragis. Qui va posar-hi la llavor? Tant se val, el cas és que avui Kuta és una enorme claveguera envaïda de voraços indonesis, aliens a Bali, atrets per la riquesa associada al turisme. Els balinesos de Kuta s’han venut l’ànima al diable. Després de llogar les seves cases i locals molts han marxat de Kuta per instal·lar-se en altres punts de l’illa; sovint, no gaire lluny, però a prou distància per no ser al cor de la voràgine. La clientela dels negocis per a turistes de Kuta, no cal dir-ho, és bàsicament forastera. Occidentals -amb una bona representació australiana- i asiàtics.
La majoria de consumidors de Kuta són cadells blancs que arriben a Bali atrets pel surf i la platja. Però què seria per a molts d’aquests joves el surf i la platja sense la festa de la nit? La nit, còmplice de les seves disbauxes. Alcohol i ballarunga fins altes hores de la matinada. Un matí per dormir la mona i una tarda per escalfar motors tombats a la sorra de la platja o entre el vertigen de les ones, a mamar l’adrenalina que els donarà energia per encarar una altra nit d’excessos. Són gent que han anat Bali com haurien pogut viatjar a la costa californiana, a Queensland, Eivissa o Tailàndia. En acabar les vacances retornen a casa igual d’adormits i buits, sense un bagatge nou i amb no gaire més idea de Bali que festa, vomiteres i llargues pixarades.
Jaume Mestres 