Un vot que ve de lluny

27 Octubre 2012

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.


Bali Hai (1). Kuta: sexe, sorra i sol

24 Juliol 2012
Aquarel·la del metge i artista balinès Anak Agung Made Djelantik publicada al llibre “Against All Odds: The Strange Destiny of a Balinese Prince”, d’Idanna Pucci

Aquarel·la del metge i artista balinès Anak Agung Made Djelantik publicada al llibre “Against All Odds: The Strange Destiny of a Balinese Prince”, d’Idanna Pucci

Ara mateix a Bali és temporada alta. Juliol i agost -mesos de vacances per a la majoria d’europeus- coincideixen amb el millor temps a l’illa. Al juliol, a Bali s’ha acabat la calor i comença la fresqueta. Com que encara no han arribat les pluges regulars els cels són clars i nets.
Un nombre considerable d’occidentals que visiten Bali hi fan una estada més o menys llarga. A partir dels seus interessos escullen un lloc on instal·lar-se. Hi ha dues ubicacions principals que atrauen la majoria d’estrangers: Kuta i Ubud. Dues cares, radicalment oposades, de la mateixa moneda.
Kuta: platja i festa. Les màgiques tres esses: sorra, sexe i sol. I surf. Encara més: alcohol, borratxeres, guirigall i bogeria. Discoteques, pubs, restaurants, salons de massatge, establiments oberts les 24 hores del dia. L’ànima de Kuta és l’oci desbocat. Kuta és la Pataià de Tailàndia en versió indonèsia. Dic indonèsia a consciència, perquè els balinesos migren de Kuta com les rates dels naufragis. Qui va posar-hi la llavor? Tant se val, el cas és que avui Kuta és una enorme claveguera envaïda de voraços indonesis, aliens a Bali, atrets per la riquesa associada al turisme. Els balinesos de Kuta s’han venut l’ànima al diable. Després de llogar les seves cases i locals molts han marxat de Kuta per instal·lar-se en altres punts de l’illa; sovint, no gaire lluny, però a prou distància per no ser al cor de la voràgine. La clientela dels negocis per a turistes de Kuta, no cal dir-ho, és bàsicament forastera. Occidentals -amb una bona representació australiana- i asiàtics.
La majoria de consumidors de Kuta són cadells blancs que arriben a Bali atrets pel surf i la platja. Però què seria per a molts d’aquests joves el surf i la platja sense la festa de la nit? La nit, còmplice de les seves disbauxes. Alcohol i ballarunga fins altes hores de la matinada. Un matí per dormir la mona i una tarda per escalfar motors tombats a la sorra de la platja o entre el vertigen de les ones, a mamar l’adrenalina que els donarà energia per encarar una altra nit d’excessos. Són gent que han anat Bali com haurien pogut viatjar a la costa californiana, a Queensland, Eivissa o Tailàndia. En acabar les vacances retornen a casa igual d’adormits i buits, sense un bagatge nou i amb no gaire més idea de Bali que festa, vomiteres i llargues pixarades.


Ser la riota del món

5 Juny 2012

En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.


Carnaval

18 febrer 2012

En una de les breus entrades en anglès que encapçalen cada capítol del llibre sobre pintures murals que acabo de comprar (สิมม่วนซื่น = Tresors amagats per a infants, de อู่ทอง ประศาสน์วินิจฉัย = Uthong Prasaatwinitchai), s’hi diu que la caritat és, probablement, la virtut més valorada pels tailandesos. L’autor es refereix, en particular, a la gent d’Isan, un territori vastíssim al nord-est del país. Deu ser cert. Els tais practiquen la caritat per rebre, a canvi, mèrit. Practicar la caritat té premi, doncs.
El catolicisme també premia els caritatius: els aplana el camí al cel. El mèrit d’ajudar els altres impulsa el creient a la seva pròpia salvació. Els bons sentiments funcionen pel reclam d’un sucre. La caritat que promouen les dues religions seria, en realitat, egoisme disfressat d’amor al pròxim. Espantalls sobre bases de sucre. I les formigues llepant-lo.


Les flors de Venus

28 gener 2012

LES FLORS DE VENUS

Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.


Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


Fills de Buda

14 Desembre 2011

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.


Viatjar i enyorar-se

23 Novembre 2011

En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.
El meu país és la meva gent. La història comuna, la mateixa parla, les tradicions i la cultura. Els que assumim aquests trets com a propis som el país. Viure al territori no vol dir necessàriament ser del país. Ho explico a en Krieng i li poso aquest exemple:
Vinc sovint a Tailàndia. Hi faig estades que duren uns quants mesos. Fins i tot podria ser-hi anys. Tu creus que jo sóc tailandès? La resposta és òbvia: és clar que no. Som d’on provenim. Per més que visiti Tailàndia mai no seré un de vosaltres. Ni que hi visqués. Sempre seria un foraster en terra impròpia. La vostra cultura no és la meva, ni les vostres llengües, ni les tradicions, ni la música, ni el vostre menjar. M’adapto, oitant que sí!, però adaptar-se no vol dir integrar-se. És impossible fondre’m com un terròs de sucre al vostre magma.
El viatger són les passes al camí. El camí és el món. Sense un origen no hi ha passes. L’origen és l’alfabet: un munt de signes que el viatger utilitza per llegir i interpretar el que veu i es troba. Podria assumir-ne un altre com a propi, d’alfabet? Krieng, mai dels mais, ni que els aprengués, podria interpretar el món amb uns signes que no són els meus ulls. Som fills de civilitzacions dispars. Ja està bé que ens barregem i ens observem. Però sense traspassar la closca. De la mateixa manera que no tenim dret a escorcollar el teixit íntim del proïsme, tampoc en tenim per immiscir-nos en el rovell d’altres visions del món. El nucli és inviolable, si és que volem que el planeta continuï divers, ric i plural com ha estat fins ara. El viatger observa i consigna, però no s’involucra. Com que no es pot ser observador i prou, la condició de viatger és efímera. La vida és implicar-se. El viatger, flama que passa.


%d bloggers like this: