Recull d’imatges que resumeixen algun dels viatges fets durant les dècades de 1980 i 1990. En aquella època treballava amb una càmera Nikon FM2. El suport fotogràfic eren diapositives. La imatge digital encara era lluny. Com que viatjava durant mesos, la murga era haver de traginar munts de rodets de diapositives. Puc dir sense por d’exagerar que el material fotogràfic, incloent objectius i càmera, superava en pes i volum la resta de l’equipatge. Carregava amb un bagatge lleuger per la necessitat que tenia de moure’m molt. La totalitat de les imatges han estat digitalitzades amb tanta cura com ha estat possible. Gaudiu de l’espectacle.
És complicat resumir amb quatre paraules, amb quatre vídeos, l’abundor de material, els milers de clips i desenes de milers de fotografies acumulats durant els múltiples viatges a Tailàndia, país que he anat visitant al llarg de 44 anys de la meva vida. He visitat i he dormit en la totalitat de les 76 províncies que conformen el país. Tot plegat, fins ara, he passat més de 2500 nits en aquell territori que amb justícia podríem anomenar terra de prodigis.
He hagut de fer un gran esforç per triar i seleccionar un grapadet de res de vídeos amb la voluntat de reflectir almenys l’esperit tradicional o la idea del què són aquelles terres que d’aquí estant ens semblen tan exòtiques. Encuriosit com soc, sempre em moc pels senders menys trepitjats, pels més ignots.
Fer justícia a la meravella que és aquesta Tailàndia a vessar de tradició, història i cultura que us vull posar a l’abast és una tasca colossal. Què entenc per la Tailàndia ignota? Doncs aquella Tailàndia amagada, però no pas per restriccions o limitacions imposades per interessos polítics o per qüestions de seguretat, no és pas això. No és perquè ningú ens l’amagui, no, és perquè els nostres ulls no la volen veure. Pel que sembla, a la majoria dels humans que visiten Tailàndia no els interessa veure, viure i mirar d’entendre l’esperit més íntim de l’ànima tailandesa.
Tailàndia difereix dels països veïns pel fet que mai no ha estat colonitzada per cap potència estrangera. La genuïnitat governa, és l’alè que impregna des del més superficial fins el moll de l’essència. Certament, d’uns anys ençà s’ha de cavar més fondo per arribar al nucli de l’esperit tai. La globalització hi ha arribat; a nivell identitari ha fet forat i no pas positivament, però materialment hi aporta beneficis. No hi ha dubte que gràcies a la globalitzazió la major part dels tais viuen millor però, també, a causa de la globalització, cultura i tradició comencen a debilitar-se. La globalització és una taca d’oli que s’escampa, imparable. Entra silent per terra, mar, aire i per les ones. Un exemple diàfan és el que està passant amb les vocacions religioses. Em refereixo al budisme, la religió que professa més del 93% de la població. De fa temps visito temples, monestirs i santuaris budistes. D’uns anys ençà la manca de vocacions és òbvia. Cada vegada als temples hi ha menys monjos, sobretot als ubicats lluny de nuclis urbans. Bona part dels joves tais fugen del sacrifici, de la duresa que representa viure aïllats al bosc, sense la possibilitat d’entretenir-se amb pantalles, vídeojocs i xarxes socials, i amb tants altres artilugis que els distreuen i alhora els distancien d’uns costums, d’una tradició, d’un esperit i d’una cultura originada fa mil·lennis. He estat en santuaris que malgrat ocupar una gran superfície són governats i habitats per un sol monjo. Veure rengles de kutis buits (les residències de bonzes i novicis) entristeix. I no només provoquen tristesa perquè revelin una aguda manca de vocacions, el pitjor és que delaten una esquerda. Una esquerda probablement irreparable. La buidor dels kutis dona a entendre que el pilar fonamental que sosté la idiosincràsia, la tradició i cultura tailandeses, s’esberla. En efecte, la base de la riquíssima cultura tai emana d’un esperit religiós farcit d’història, mites, mística, creences, llegendes… Un magma històric i espiritual que conforma un univers vastíssim amb infinites ramificacions socials i comunitàries. En el cas tailandès, cultura i religió són la mateixa cosa. Els temples, els monestirs, els santuaris budistes són un gresol de fe, d’espiritualitat i cultura. Són bastant més que centres religiosos, de fet són el nucli que irradia l’essència tai. El fogar de la vida tailandesa.
D’uns anys ençà em moc sobretot pel nord-est del país, un vastíssim territori anomenat Isan. Recorro a cavall d’una moto racons i raconets, em fico al cor dels boscos i tresco per les muntanyes Phu Phan, verdíssimes durant la temporada de pluges i resseques a l’hivern.
Isan té la seva pròpia llengua, derivada del laosià.
Dels països que conec considero Tailàndia un dels més genuïns. Una cosa que m’agrada de la manera de ser tailandesa és el fet que gairebé el 100% de la música que escoltes en ràdios, televisors, autobusos, concerts i discoteques és de la terra. La multiculturalitat els interessa ben poc. En aquest aspecte Tailàndia i jo estem tallats pel mateix motlle; soc dels que pensa que cada país, cada cultura -si té la voluntat de subsistir- ha de refermar-se en la pròpia identitat i mantenir-la tan lliure d’influències alienes com sigui possible. Faig meves les paraules de l’amic Toni Babia quan diu: “La sola multiculturalitat que m’interessa és la viscuda viatjant. M’estimo més anar a cercar cultures que no pas que me les portin a casa”.
L’orgull de país impregna la vida de quasi la totalitat dels tailandesos; per a molts, més enllà de Tailàndia no hi ha res, i si de cas hi ha no els interessa. Gairebé viuen exclusivament per a ells i per les seves coses. Aquesta actitud fa que es mantinguin endreçades -i fermes- tradicions, hàbits, celebracions i festes.
La tria de vídeos enllaçats reflecteixen la meva mirada, intenten ser una síntesi de com jo visc i entenc el país.
He dividit el vídeo en cinc blocs.
Bloc 1
Al primer bloc hi veurem la celebració del Bun Kra Tin, festivitat que es fa en acabar la temporada de pluges. La primera processó se celebra en un vilatge i, la segona, en un temple ubicat al nucli d’una petita capital de província.
– 00:07 L’inici de la festivitat del Bun Kra Tin el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, ous, aliments i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una bona transició a l’altra vida i una òptima reencarnació; a canvi, tu em garanteixes el manteniment material. Transacció equilibrada, harmonia modèlica.
– 03:16 En el segon temple veiem els laics donant tres voltes en el sentit de les busques del rellotge a la pagoda principal, anomenada ubosót o sim. Van carregats d’ofrenes i diners. Canten i ballen al so d’una estrident música ambulant, composta de címbals, guitarres, timbals i platerets.
– 05:08 Seguidament ens ubicarem al pati d’un dels temples més sagrats d’Isan, el Phra That Choeng Chum. Hi veurem una colla de dones amb uns vestits molt bonics ballant al ritme d’una música pausada i suau. Però no ens enganyem, el que sembla un ball en realitat és una pregària. Molts tais resen dansant i mediten caminant.
– 05:44 A continuació, ens immergirem al cor d’una festivitat joiosa, la celebració de l’abundor i la prosperitat. Pluja de pètals, coloraines, arbres de diners i fervor. Devoció infinita de monjos i laics per complaure els esperits i divinitats que vetllen pel benestar de la comunitat.
– 07:54 El bloc acaba amb una processó singular. Una desfilada de carrosses carregades de naixements i estrelles que els laics catòlics de Tha Rae celebren anualment el dia de Nadal.
Bloc 2
– 08:13 A primera hora visitem un santuari. Si hi arribem abans de les 7 del matí, com és el cas, assistirem al primer àpat del dia dels monjos. Àpat que preparen i serveixen els laics del vilatge. Un cop els monjos donen l’àpat per acabat els laics que l’han preparat es mengen el que els bonzes han deixat.
– 09:27 Mentre els sol s’alça l’únic monjo resident en aquest petit temple ubicat enmig de camps d’arròs toca les campanes. Els gossos ho celebren, saben que de seguida arribaran vilatans carregats d’aliments. L’àpat serà pel bonze, però el que deixi el religiós serà pel vilatans que l’han servit i, les engrunes, pels gossos.
– 10:30 Encetada l’alba els monjos surten dels monestirs a fer el recapte. En aquest cas és un monjo sol, l’únic resident del temple.
– 11:21 Estàtues de budes i monjos, de coure o pedra. Imponent escultura que representa un monjo venerat, l’equivalent al que serien els nostres sants.
– 12:31 En un paratge frondós, al bell mig de la serralada Phu Phan, hi ha la cova dels budes sagrats. Imatges antiquíssimes, tan deteriorades com venerades. Estimades imatges solitàries protegides dels elements per una balma al peu de les muntanyes.
– 14:02 Ens hem d’apartar molt de la vida urbana per topar-nos amb aquest temple reclòs enmmig d’un bosc. Una singular amalgama mística: budisme, tradició, espiritisme i animisme donant-se la mà.
– 15:20 Amb cada lluna plena monjos i novicis es rapen les celles i el cap.
– 15:50 Et sents escollit quan et demanen que col·laboris en algunes tasques del temple. De vegades són tan privilegiades com la que mostra el vídeo. A servidor i a una breu colleta de laics ens han encomanat la delicada missió de recobrir amb pa d’or imatges i objectes sagrats del temple.
Bloc 3
– 16:20 Els Phu Thai són una ètnia escampada per diferents països del sud-est asiàtic. Hi ha Phu Thai al Vietnam, a la Xina, a Laos i també a Tailàndia. Veiem unes dones entonant rondalles, cants que expliquen històries, de vegades de tan místics semblen laments de l’ànima.
– 18:38 Caminant pel bosc vaig trobar-me un parell de caçadors singulars. Caçadors de formigues. Cerquen nius de formigues vermelles, tant les formigues, com els ous i les larves són menges apreciadíssimes. Autèntiques exquisideses.
– 19:06 Una dona teixeix tranquil·lament asseguda en un racó del temple.
– 19:28 Quan em desplaço amb la moto per pistes i per camins que ves a saber on van a parar sovint em trobo amb coses inesperades. En aquest cas va ser la benedicció d’una casa. Quan la casa és enllestida la família contacta amb el temple que els pertoca i demana als monjos la benedicció de l’habitatge. En la cerimònia hi participa el veïnat sencer. Preguen i ofrenen menges com a símbol de comunió i bons desitjos.
– 20:23 Els mercats d’Àsia són lluminosos, alegres, festius, sempiternament actius. Els mercats ens ensenyen molt de com és i com s’organitza la vida del lloc que visitem.
– 22:36 En Weerayut Maitree és un reconegut artista que es dedica a pintar murals de temples i a fer precioses composicions de molt valor. En aquest cas decora les parets interiors d’un ubosót o sim acabat d’alçar. El temple és nou. Ha estat construït per artesans del vilatge, tots menors de 40 anys.
Bloc 4
– 23:11 Els tais són grans aficionats a la música i als espectacles. Durant la temporada seca teatres ambulants de dimensions gegantines recorren el país oferint xous de format espectacular a l’aire lliure. Veiem una de les companyies més reputades, la companyia Wirapong Wòngsin.
– 23:59 Estudiants de la Universitat de Maha Sarakham ens obsequien amb dansa i música clàssica tailandesa.
– 25:36 El color, la sensibilitat i la gràcia. Ballarines llençant pètals de flors durant una actuació a la riba del riu Mekong.
– 26:00 L’estrella d’un dels teatres gegants que roden pel país accedeix a la selfie amb una fan i accepta el regal ben singular d’un assistent a l’espectacle: un parell de síndries. Per cert, fixeu-vos que el senyor de les síndries llueix a la samarreta un llampant escut del Barça.
– 26:51 Mai Patcharí ใหม่ พัชรี és en aquest moment una de les cantants més afamades del país. La veiem actuar a l’escenari de la seva pròpia companyia. Els fans s’hi aboquen per tocar-la i donar-li diners.
– 27:51 La dansa còmica representa el festeig d’un parell de paons, mascle i femella.
– 28:59 Exceptuant la Xina, Tailàndia és el país on viuen més xinesos. Ones de migrants xinesos van arribar a Tailàndia entre les acaballes del segle XIX i durant els primers anys del segle XX. A dia d’avui els tais d’ètnia xinesa són entre l’11 i el 14% del total de la població. Estan perfectament integrats a la societat. Són una comunitat poderosa i influent, tant econòmicament com política. Conserven moltes de les seves tradicions. Al vídeo en veiem una mostra.
Bloc 5
– 31:41 Per acabar, un bloc de menys de dos minuts de durada. Veureu un parell de vídeos curtíssims. En primer lloc, l’albada sobre l’Isan rural, terra humil i pagesa. Feu de bona gent, senzilla i honesta. Tancarà el cicle d’aquesta selecció de vídeos el naixement del sol encenent les flors de l’arbre de les flames (Butea monosperma), símbol de passió i d’acollida.
Aquesta és la Tailàndia que em sedueix i que porto més endins del cor. La meva manera d’expressar devoció i admiració per aquella terra, i amor i respecte per les ànimes que hi viuen. Veureu una Tailàndia amagada, autèntica, afable, divertida i mística.
Els membres del grup de dansa tradicional Naklennam มวยโบราณ ofereixen als esperits i divinitats residents al temple Phra That Choeng Chum la dansa สักเค, que més o menys vindria a dir “Només una mica”. De primer ballen els set membres, cinc noies i dos nois. Aviat es queden les noies soles. A partir d’aquest moment és quan del cel baixa una força que a través de les ballarines ens transporta a un univers de bellesa, pau i serenor. Els esperits de les noies es fonen amb les ànimes velles que els inspiren. Es conjumina una amalgama màgica bressolada pel magnetisme d’una música que encisa. Pugeu al cel, admireu-les. Contemplant aquesta dansa sabreu què és l’harmonia. Aquestes noies són esperits cossificats. Dolcesa pura. Isan. Tailàndia.
Aquí teniu set àngels. Són alguns dels components del grup de dansa Naklennam, a hores d’ara un dels millors grups de dansa tradicional d’Isan. Des dels vilatges on viuen van traslladar-se al temple més important de la zona, el Phra That Choeng Chum, a uns 80 km de distància. Van anar-hi a pregar i a demanar salut i prosperitat per a un admirador del grup. Aquest és un fet ben comú a Tailàndia. Gent que necessita alguna cosa i que potser no es consideren prou dignes per aconseguir-la, o per assegurar-ne la concessió, recorren a personatges que admiren i consideren influents i amb qualitats per ser atesos pels esperits o per poderoses entitats intangibles. Els encomanen els desitjos que han de transmetre, convençuts que la mediació serà efectiva. A canvi, els beneficiats compensen els artistes amb alguns diners. Una vegada feta la pregària, els set àngels del vídeo ofrenen encens i flors grogues als peus de l’estupa, considerada la part més sagrada del temple. La petició no seria escoltada de no consumar-la amb el millor que pot oferir el peticionari. Que en aquest cas seria ballar. Isan. Tailàndia
A la part antiga de la ciutat de Sakon Nakhon s’alça el temple Phra That Choeng Chum, un dels més sagrats d’Isan. El temple està construït damunt les ruïnes d’un antic santuari khmer. El que en resta del temple original està revestit per un xedi de 24 metres d’altura de color blanc, decorat amb pintura daurada a la part superior. El vídeo mostra l’interior de la pagoda on s’alça la impressionant imatge d’un buda d’or. Les parets interiors de les murades estan pintades amb escenes tradicionals de la vida quotidiana i fragments de les set vides del Buda. L’execució de les vistoses pintures va anar a càrrec d’un parell de dones artistes residents a Bangkok. La feina, d’una durada d’uns quants anys, va acabar-se l’any 2021. Isan. Tailàndia.
Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.
A Tailàndia, l’inici de la festivitat del Bun Kra Tin (บุญกระฐิน) el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, menges i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Tot sigui a fi de bé per la bona salut del santuari. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una òptima transició a l’altra vida i, a canvi, tu em garanteixes el manteniment vital. Transacció equilibrada. Harmonia modèlica.
Avui he hagut d’aturar-me. Penso no fer res, només pair. Pair el dia de glòria viscut ahir. Fer altra cosa que no sigui assimilar l’experiència que em va ser regalada pel buda o els esperits d’aquesta terra o pel déu i els sants de la meva, seria una profanació. Profanaria uns fets meravellosos que van començar just al moment que vaig entrar al paradís. Un paradís a la terra, concretament en territori siamès. Imagineu-vos que accediu a un espai natural gairebé infinit, sense sorolls de motors ni de d’estrepitoses màquines, ni cap altra mena de sons espantosos produïts pels humans. Sou, com per miracle, en un edèn on només sentiu parrupejos, cants, xiscles, com singlots d’ocells de totes mides, volums i colors. Els veieu voleiar arran de l’aigua immàcula d’una immensa, inacabable extensió líquida, que de tan transparent com es revela sembla inexistent. Us trobeu vorejant les ribes d’un llac de formes irregulars, capricioses, aleatòriament tacat amb esparses gotes de tinta verda: illes frondoses. El dia comença, el sol encara és dèbil. La llum es dispersa amb tons suaus d’ataronjats i grocs. És una llum jove, no arriba a traspassar, encara, les boirines que suren damunt la superficie del llac. Boirines que són com fumeroles màgiques. Dinamisme pausat de les micro-bombolles d’aigua dansant sobre un llençol de seda. Veieu ramats de tranquils búfals i vaques pasturant per les ribes, i vedellets que corren per vora de l’aigua i s’esquitxen, com criatures juganeres. Circulo per una pista vermella flanquejada d’eucaliptus d’intensíssima verdor. És un camí que uneix la terra ferma amb una illa absolutament entapissada de bosc. Tot conduint la moto veig voleiar sobre meu, diria que em segueix, una papallona que de tan gran sembla un ocell, però és l’aleteig particular que la delata. La totalitat de l’illa és un turó, al cim del qual s’alça un buda daurat gegantí, com l’estendard d’una fortalesa. És una fortalesa vegetal, botànica pura, cap mur de pedra no l’aïlla de l’entorn. Per accedir-hi traspasses una enorme i sòlida porta de fusta amb dues fulles de quaranta centímetres de gruix per uns tres metres d’alçada cadascuna. Una porta sempre oberta. En aquesta fortalesa particular, sense sostres ni murades, hi viuen set valents, set homes voluntàriament aïllats del món del plaer, del consum i dels capricis. Han escollit una vida ascètica i meditativa, plenament integrada a l’essència de la seva vocació. Em reben de la millor manera. L’abat em demana que m’acosti on seu per saludar-me. M’ofereix el que em pot oferir, aliments i aigua. Un altre monjo em convida a donar una volta pel bosc. Un bosc verge per on campen feliços els animalons, sense por de ser caçats ni destorbats. El monjo porta unes quantes provisions que va deixant damunt d’algunes roques. Plàtans, taronges, arròs. Són aliments pels ocells i les altres criatures del bosc. Baixem tot caminant per llits cruixents de fulles seques fins les ribes del llac. Naturalesa intacte, cap alteració en mil·lennis. Quina meravella i quin privilegi ser en aquest lloc, acompanyat d’una santa persona que em regala companyia, temps i coneixements sense esperar res de part meva. Fins aquí només quatre pinzellades del que fou una jornada memorable. Impossible d’oblidar, viurà en mi per sempre.
El rebuig dins el nostre àmbit cultural de qualsevol signe de violència és gairebé general. D’aquí que la boxa tingui poca acceptació i estigui bastant mal vista. Altres societats, com la tailandesa, no ho veuen així. El muai tai és la lluita tailandesa tradicional, practicada de fa centúries. Està tan arrelat com acceptat per la majoria social del país. Fins aquí encara ho podríem entendre i, fins i tot, acceptar. Reconèixer que en altres cultures els conceptes existencials i els valors són diferents és un signe de comprensió i intel·ligència. Les coses canvien, però, quan veiem infants al quadrilàter. D’acord amb els nostres paràmetres culturals veure nens estomacant-se no és un espectacle gratificant. És rebutjable del tot. Com pot, doncs, una societat suposadament tan refinada com la tailandesa admetre aquestes lluites? La tradició hi juga un paper important. També alguns conceptes diferents dels nostres. Sobretot en zones rurals els infants ben aviat són tractats com adults. L’edat de la innocència és breu per aquelles latituds. A pagès i en moltíssims altres àmbits és habitual veure nens fent feines que des de la nostra òptica no els correspondria de fer. En general, el graner d’on surten els lluitadors de muai tai és dels territoris menys desenvolupats. Les famílies busquen sortides a la pobresa. Una d’aquestes sortides és el muai tai. L’encoratjament que la mateixa família fa als infants perquè es dediquin a aquest tipus d’art marcial és habitual. Pels tais, el muai tai més que un esport és una manifestació cultural, atàvica. I, també, si el lluitador és bo una manera de guanyar-se la vida. Familiars, amics, coneguts… se senten orgullosos de tenir algú proper que sigui lluitador de muai tai. Veuen en el muai tai una forma noble de fer-se homes, forts i capaços d’afrontar amb més determinació les dificultats de la vida. Les lesions, les ferides que reben els lluitadors no són màcules, són prestigi.
Als tailandesos els fascinen les coloraines, els plomalls, la purpurina, els lluentons. Tot allò referit a la mena d’espectacle que a casa nostra sempre n’hem dit de varietats, els apassiona. És tanta i tanta l’afició a la revista amb molt de farciment i poc pollastre que al país funcionen un munt de companyies ambulants que s’hi dediquen. Companyies modestes, mitjanes i de molt pes. Algunes mouen centenars de persones i desenes de vehicles. Amb els seus gegantins teatres ambulants, que munten en poques hores, fan bolos per tota la geografia tailandesa. Durant la temporada seca actuen dia sí i dia també. Una sola sessió en cada lloc. Espectacles frenètics que duren hores! Cada dia munten i desmunten el teatre, empaqueten i desempaqueten els voluminosos aparells de so, de luminotècnia i baguls i més baguls, i encara més baguls d’atrezzo. L’activitat d’aquestes companyies fa vertigen. Ho dic amb coneixement de causa perquè fa més d’una vintena d’anys que les segueixo. Em tenen atrapat. Els he dedicat milers de fotografies i centenars de vídeos. Un cop al teatre, em moc lliurement per on em ve de gust, pel davant, pel darrere, per damunt i per sota l’escenari. Fotografio artistes, muntadors, tècnics, músics… Per cert, la música sempre és en rigorós directe. En aquests teatres hi he fet amics, conec actors, actrius i propietaris. He vist créixer alguns dels protagonistes. Malauradament també algun decés. Sempre soc benvingut i acceptat. Al vídeo hi veureu un bocí d’un espectacle. Fixeu-vos en les dimensions impressionants de l’escenari. En acabar el xou, de matinada, els operaris treballen a preu fet desmuntant l’estructura del teatre. En acabar, tothom puja al seu vehicle i a fer milles carretera enllà. La caravana es dirigeix cap a una nova destinació, de vegades a centenars de quilòmetres lluny. No hi fa res. Al vespre, les llumetes de colors tornaran a brillar i un nou públic gaudirà de l’encanteri d’unes hores; incondicionals que s’empassaran, embadalits, tones d’il·lusions i fantasia.
*Els vídeos corresponen a fragments de l’espectacle de la companyia tailandesa วีระพงษ์ วงศ์ศิลป์
Avui, 3 de juny de 2023, per enèsima vegada un partit de futbol ha bandejat de la programació de Catalunya Ràdio “Els viatgers de la gran Anaconda”. Entre un 30 i un 35% dels programes de “Els viatgers de la gran Anaconda” d’aquesta temporada han estat eliminats de l’antena de Catalunya Ràdio per partits de futbol. El futbol és el rei dels esports, un rei absolut que es carrega impunament la programació. On és el respecte pels oients i pels realitzadors de la casa, senyors directius de Catalunya Ràdio? En el programa d’avui havia d’emetre’s el relat que podreu escoltar clicant-t’hi a sobre. Parlo del desprestigi del budisme tai. En el relat apunto solament una petita part de les raons per les qual el budisme a Tailàndia recula. N’hi ha moltes més de les que escoltareu i, encara, de bastant més pes.
Jaume Mestres 