Etiqueta: Khmer

Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Llengua, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009

Misèries d’Espanya

On Per Jaume MestresIn Filipines, Foraster a casa, Llengua, País, Política5 comentaris

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.

Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?

Diari de viatge (4). El temple perdut

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Arribo a un monestir budista ubicat al bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut, esgarradet. Es doblega endavant. Cap d’ou rapat revestit d’una pell que li tiba la cara color de cendra. El novici -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. Jo al davant, assegut directament sobre les lloses del terra. Ni que solament siguin uns milímetres, però sempre has d’estar per sota, mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un monjo. Com que de cafè no en vull, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella sense cap interès. És una manera de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc (aquest és un dels avantatges de ser estranger i no parlar a penes tailandès). Com que representa que no he comprès el que acaba de dir, demano a veure si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el gorro de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està farcit de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat, un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem els senyals. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, em diu el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètrees també de color de sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluïnt una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant albiro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Almenys m’ho assegura el monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un cau de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb apsares, màscares de dimonis, vaques i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong devorant la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i angúnia. Els fotografio i els gravo en vídeo. Hi ha milions d’escarabats, un exèrcit de criatures cuirassades movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra vulguessin pujar al cel. Ara que el sol cau -és a un sospir de fondre’s- deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fum per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn, bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Una infinita planura verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que l’ocell Garuda en poca estona m’hi duria.

Diari de viatge (3). Des de Si Saket

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume

Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!