Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?
Etiqueta: Jaume Mestres
Cap d’Any a Siam
Fa hores que la plaça Tapè bull d’enrenou. A l’escenari alçat per celebrar el cap d’any sona a tot volum la música rockera d’un grup local. Malgrat el rebombori i els megavolts de llum gairebé diürna que il·lumina la plaça, no és fins el moment que es disparen els primers petards que no es produeix la sorpresa. De la totalitat dels arbres emergeixen projectils alats. Podrien ser fulles voladores o sagetes rabents, però són ocells. La fúria esperitada de les aus abandonant a l’uníson el recer nocturn contrasta amb el to pausat amb què remunten l’aire corrues de globus de paper.
Ambdues vores del canal oriental que enriveta la ciutat vella són plenes de gent. La majoria són ciutadans de Chiang Mai, però també hi ha un bon nombre de turistes del país i estrangers. Compleixen amb la tradició de fer volar globus. El 31 de desembre és un dia bo per conjurar pecats i foragitar la mala sort. De fet, és la nit ideal per a lliurar-se’n; la nit que va de bracet amb l’any que es mor.
Sense ocells dormint als arbres la festa continua. Som milers les persones que ens amunteguem davant l’escenari arran del portal que dóna nom a la plaça. Si no puc esquivar la gentada no podré veure còmodament la festa. En un cop d’inspiració se m’acut dirigir-me al teatret per la banda del darrera, com si fos un dels artistes que ha de sortir a l’escenari. Em surt bé. No sé com, però la qüestió és que supero sense dificultat els controls i el cordó de policies. També esquivo els guardaespatlles que protegeixen les autoritats, concentrades en un espai acordonat. En un moment, em trobo assegut molt a prop dels manaires. Ocupo una de les cadires folrades amb tela blanca. Al davant de tot. A tres metres seu l’alcaldessa de la ciutat, envoltada de la quota de llepaires que pertoca. També hi ha oficials vestits amb uniforme d’impol·luta blancor, consellers municipals i familiars. Ningú no em diu res. No solament em toleren, sinó que fins i tot em dediquen mirades complagudes i somriures. Emmarca la tarima escènica la muralla de maons de la ciutat vella i el cel serè. Negríssim. Una lluna grossa, de color merenga, s’ajoca per la banda de ponent. De pressa, com si tingués ànsia per aconseguir el seu company, el sol, que ara mateix descansa darrere els cimals de Doi Suthep.
Els presentadors anuncien la recreació d’un fet històric. Ni més ni menys que la fundació de la terra Lan Na, amb Chiang Mai de capital. El xou arrenca amb música èpica, grandiloqüent. Una veu gravíssima, de dicció perfecta, comença a narrar emfàticament els fets que suposadament s’esdevingueren unes quantes centúries enrere. Els prolegòmens tan ampul·losos, estil son et lumière del temple de Karnak, a Egipte, fan pensar que en qüestió de segons apareixerà un exèrcit d’elefants engalanats, escortats per braus soldats armats amb llances, arcs i fletxes desfilant de camí a un combat. Però resulta que en lloc de paquiderms sorgeixen uns cossos bellíssims amb ben poca història al damunt, guarnits amb llampants atuells i escassa roba. Una bogeria d’efectes rutilants, bafarades de fum i canonades lumíniques, entre altres sofisticades barators, serveixen per a emmarcar i destacar encara més la perfecció dels nois i noies que evolucionen estufats, conscients que provoquen admiració. És l’estil tai, sempre més preocupat pel què és postís que no per la substància. En aquest cas, l’al·legoria històrica és un pretext, l’excusa idònia per a una espatarrant exhibició de cossos. Una bigarrada samfaina endolcida i falsa que a cada cop d’efecte -i n’hi ha molts- el públic aplaudeix entusiasmat.
Ara canten i ballen tres enèrgiques artistes vingudes de Bangkok. Encenen passions. La gent s’aboca a oferir-los garlandes. La temperatura arriba a un grau superlatiu: música rítmica a tota marxa i carn fresca evolucionant amb estudiada provocació per a fer-la més llaminera. El plat fort de la nit, però, és Bie The Star, en aquests moments el cantant més aclamat de Tailàndia. Bie és fill de Chiang Mai. Es produeix una explosió emocional unànime al moment que Bie irromp a escena. Xiscles, crits, ovacions. Plors histèrics de moltes adolescents que voldrien acostar-s’hi. Bie demostra a bastament que és el rei. És un ídol. Fa una actuació impecable. És un bon cantant i un grandíssim ballarí. Té carisma. Trencacors nat. Bie ha nascut per ser una gran estrella.
Pocs minuts abans de mitjanit les autoritats en pes pugen a l’escenari. L’alcaldessa enceta un parlament. Arenga la gent amb abrandades paraules de caire patriòtic. Hi té la mà trencada. A les dotze en punt no sonen campanades, però esclata un castell de focs que il·lumina la ciutat. Dels quatre punts cardinals emergeixen en diagonal múltiples i poderosos coets llençats des d’uns canons. Esclaten produint un joc multicromàtic de centelles com mai abans no havia vist. Un luxe pirotècnic de somni que embadaleix tothom. Fascinació general per les enlluernadores guixades superposant-se en la pissarra opaca de la nit. Les rabents traces de colors s’entrecreuen amb la parsimònia processional dels globus, potser alentits pel llast de tants pecats.
Acabats els focs, les dues pantalles gegants instal·lades a la plaça emeten un vídeo del flamant primer ministre Abhisit. El president del país adreça als ciutadans de Chiang Mai unes paraules plenes de bons desitjos. Els felicita l’any que s’enceta. Una felicitació de conveniència, és clar. Al moment que Abhisit inicia el parlament, les autoritats locals s’alcen dels seients i es posen d’esquena a les pantalles. A l’enemic, ni les engrunes d’una atenció fictícia. Amb la mateixa indiferència que les autoritats, el públic també s’hi posa de cul i comença a desfilar. En lloc d’esbroncar, menystenen qui veuen com un usurpador. Abhisit és de la banda dels grocs, eterns rivals dels vermells, el color polític dominant a la ciutat i a la província de Chiang Mai.
La plaça Tapè es va buidant a mesura que el primer ministre desgrana el lacònic parlament. Si continua gaire estona amb la sonsònia, segur que els ocells no trigaran a tornar al recer abandonat dels arbres per a ajocar-s’hi de nou.
Alumnes del Wat Pa Pao
Alumnes al portal d’una aula de la petita escola que hi ha al Wat Pa Pao, a Chiang Mai. A la crònica Contra una mena de budisme esmento aquestes criatures, amenaçades pel dengue. És per la incúria dels monjos o del mateix budisme, que els mosquits transmissors de la malaltia campen lliures per aquests àmbits? Crec que podríem demanar als Reis que portin als nens una nina nova. La nina seria una escola en condicions on a part d’aprendre, no fos possible emmalaltir per la picada d’un insecte.
Dengue Country
Aquests darrers mesos el nord de Tailàndia registra un augment insòlit de casos de dengue. És el brot més important en deu anys, segons confirmen les autoritats sanitàries. Com que els efectes que provoca el virus del dengue en les persones infectades no és per prendre-s’ho en broma -és una malaltia que requereix hospitalització-, em sembla oportú fer l’advertiment. I més quan una part dels afectats són turistes o viatgers de pas per Tailàndia. Ni que representin un percentatge petit, però n’hi ha. Ja se sap que quan viatgem tendim a minimitzar el què no ens convé. Cal estar atents. No permetem que un viatge de plaer es converteixi en un malson.
El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada dels mosquits aedes aegypti i, més rarament, per l’aedes albopictus. Ambdós són insectes d’hàbits diürns, però això no vol dir que a la nit no siguin actius. Hi ha dos tipus de dengue, el clàssic i l’hemorràgic. El segon és altament greu. És més habitual contraure el clàssic, però també es donen casos de dengue hemorràgic.
No cal obsessionar-se per la possibilitat d’infectar-se, però si que és necessari prendre precaucions. És recomanable tapar-se espatlles, braços i cames. Les persones amb poc cabell millor que es cobreixin el cap amb un barret o una gorra. Un repel·lent contra els mosquits, amb preferència que contingui DEET, és una defensa adequada. Una bona idea també és cremar espirals antimosquits a l’habitació on dormim -fan pudor, és cert-, o si ho preferim podem ruixar-la amb esprai insecticida al moment de sortir-ne. Dormir sota una mosquitera tampoc no fa cap mal. A més dels mosquits també ens protegirà d’altres insectes.
Existeix risc elevat de contraure el dengue a la ciutat de Chiang Mai, tant al centre com als entorns; a Fang, Chiang Dao, Mae Rim, Doi Saket i a la resta de la província. De dengue n’hi ha a Bangkok i en altres poblacions de Tailàndia. En zones rurals hi ha mosquits transmissors, però també a les ciutats. És un insecte adaptat perfectament al medi urbà. Podríem qualificar-lo de domèstic: viu entre la gent, en barris i cases.
A mesura que passin els dies, les infeccions de dengue davallaran. Com més lluny quedi la temporada de pluges la població de mosquits s’anirà reduint. Al nord de Tailàndia, el període de pluges comença sobre el mes de juliol i acaba entre finals d’octubre i les primeres setmanes de novembre. Durant l’estació humida i els dos mesos subsegüents tenim més possibilitats d’infectar-nos. Podríem dir que el període humit és la temporada alta dels mosquits. Durant la resta de l’any s’ha de mantenir l’alerta. Ni que n’hi hagi sensiblement menys, el mosquit vector segueix actiu.
El dengue no és una malaltia exclusiva de Tailàndia, es pot contraure en gairebé la totalitat dels països dels tròpics, incloent el nord-est d’Austràlia.
Un cop tenim informació del problema el què cal és prendre les mesures adequades i disfrutar del viatge. No ens hem d’oblidar del dengue, però tampoc obsedir-nos-hi.
*Si us interessa informació sobre el dengue podeu consultar: http://www.monografias.com/trabajos29/dengue/dengue.shtml i http://es.wikipedia.org/wiki/Dengue
Contra una mena de budisme
Com una estàtua de marbre. Impassible. Ni acluca els ulls. No fa res per esquivar la voràgine de mosquits voleiant al seu entorn. L’actitud del monjo és immutable. Serena. Cap expressió a la cara. Talment absent. En canvi, jo no paro de bellugar-me. Em moc d’una banda a l’altra. M’espolso els mosquits de sobre. Són violents, agressius, amb ganes de picar. Estan agitats. Irritats perquè quatre homes amb potents màquines plenes d’insecticida fumiguen el seu territori. La boira blanca, verinosa, els elimina. Però no mata els que entren en bandades a l’aula. Hem hagut d’aturar la classe. Primer, pel soroll ensordidor de les màquines. Després, per la invasió de la plaga.
Molts dels mosquits són portadors del virus del dengue. El monjo i jo ho sabem. Encarem el mateix risc, però actuem de maneres desiguals. El monjo adopta una actitud passiva: accepta el fet sense rebatre’l. En canvi, jo m’enfronto al perill revoltant-me. Els dos representem dos mons, som fills de diferents cultures. De vegades oposades, com s’evidencia ara.
Heus aquí un aspecte inquietant d’alguna branca del budisme: el fat de les persones està escrit. El què ha de passar és ineludible. Per a què enfrontar-se, doncs, a l’atac dels mosquits si el què ha de succeir ocorrerà igualment? Una altra particularitat del pensament búdic, aparentment més comprensible i acceptable per a la nostra mentalitat és el respecte que professa per la vida.
En efecte, molts budistes han de preservar tota forma d’existència. No poden eliminar res que sigui viu. Ni els mosquits, encara que siguin portadors de pesta. Al Wat Pa Pao, on es produeixen els fets que relaciono, un monjo rere l’altre deu anar contraient la malaltia de les febres. Tant els bonzes com els setze novicis residents al temple. Nois d’entre set i dinou anys. Joves innocents que pots comptar com cauen. I, encara més, al monestir hi ha una petita escola. Concretament, dues aules. La de pàrvuls acull infants de pocs mesos fins a tres anys. A l’altra aula hi estudien nens i nenes d’entre quatre i nou anys. Probablement, les criatures de l’escola que han estat colpides pel dengue són una bona colla. Els monjos, què hi diuen? A part d’oficiar cerimònies, meditar i pregar no consten més accions.
Si un dels deures del budisme és respectar i preservar la vida, per què, doncs, no es preocupen per la vida i el benestar de la comunitat? Quan un monjo cau malalt afectat per un bacteri, bé que deu prendre antibiòtics, si cal. Mata el bacteri que el perjudica. I ben fet que fa. Potser no és vida, un bacteri? I no són vida els paràsits als budells que eliminarà amb herbes o pastilles? Bé que mata, doncs, quan li convé. Llavors, per quins motius no es protegeix de l’epidèmia dels mosquits? Per què la comunitat de monjos permet que el monestir n’estigui infestat? Ocupar-se’n seria fàcil. Buidar l’aigua embassada i anar cremant espirals insecticides a les aules i a les dependències tancades seria un gran avenç. També posar mosquiteres a les finestres. Tenir cura, vaja. Però no hi ha res a fer. Les espirals insecticides deuen estar rotundament prohibides. Maten. Ja se sap que la fe no permet als bonzes liquidar insectes. Buidar recipients i tolls deu ser també un atemptat a l’existència: s’eliminen ous i larves. Els deixebles de Buda han d’emparar la vida, incloent la dels mosquits que els fan emmalaltir.
Els mosquits que viuen en aquest temple deuen fer tiberis de Festa Major, dia sí i dia també. Monjos, novicis, alumnes i algun visitant incaut els abasteixen. Poden atipar-se de tanta sang com els vingui de gust. La comunitat religiosa no es protegeix ni fa res per desfer-se’n. Caldrà creure que un temple budista és un lloc insalubre, almenys els d’aquests verals. Millor evitar-los, doncs. Fugir-ne. Aquests mosquits actuen com armes de destrucció massiva. Armes que existeixen, tangibles. I els monjos, oferint-los la jugular. Apa, xucleu i alimenteu-vos amb la nostra sang. Preneu-ne tanta com vulgueu. Els mosquits van fent la seva feina protegits per una idea. Per la sana idea de la vida, ni que siguin el corc que la desgasta.
Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu
Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.
Crisi tailandesa / Conte de fades
Tot plegat res, unes caquetes de gos a la catifa noble del saló d’audiències del palau governamental, i poca cosa més. No han desaparegut regals valuosos de les vitrines. S’han trobat intactes les peces en ivori blanc del despatx del primer ministre i tots els presents oferts per dignataris mundials estan sencers. Al jardí, sí. S’hi han detectat més desperfectes. Nimieses. Reparar-les i restaurar l’hectàrea de plantes i parterres que s’ha malmès costarà un mes de feina i originarà una despesa, assumida per l’erari públic, de gairebé mig milió d’euros. Això, segons les valoracions fetes pels responsables de manteniment del palau del govern. Els operaris van posar-se a reparar els danys immediatament després que els ocupants l’abandonessin. En general, els simpatitzants grocs del PAD que han segrestat les dependències del govern durant tres mesos llargs, s’han comportat bé. Al capdavall, són bona gent. Com els seus oponents, els vermells, els que donen suport a la coalició tripartita que detentava el poder, ara desmantellada i il·legalitzada. Gent de bona fe, la majoria, manipulada per uns polítics cobdiciosos que els han instrumentalitzat en la seva lluita personal pel poder, per mantenir-s’hi o aconseguir-lo. Polítics sense escrúpols, també la majoria. Res d’amor i compromís pel país o la pàtria. Fal·làcies. Solament ànsia de poder i de diners. Provoca certa gràcia i fa venir un somriure als llavis quan s’escolta la sentència que han dictaminat els nou jutges del Tribunal Constitucional per justificar la il·legalització de la coalició que fins ahir governava. Se’ls bandeja per frau electoral, concretament per haver practicat la compra de vots. Vaja. De fa anys i panys que aquesta és la norma a Tailàndia. Comprar el votants. Comprar-los en efectiu, a tants diners el vot, o, als més innocents, comprar-los amb un sistema més barat, engalipant-los amb mentides. De sempre ha estat així. És tradició. Una pràctica inherent a la política d’aquest país.
A hores d’ara, els dos aeroports internacionals de Bangkok ja estan desocupats. Des d’aquest matí, a les deu, la bona gent groga instumentalitzada pels dirigents del PAD, han començat el camí de retorn a casa. S’ha acabat la festa. El rastre al seu darrere és depriment. A les instal·lacions aeroportuàries hi han deixat tones de deixalles. A primer cop d’ull, però, sembla que danys d’importància no n’hi ha. Tècnics i treballadors ja han començat una carrera contra rellotge per deixar els aeroports a punt, si pot ser, en una setmana. A tot estirar, abans de quinze dies segurament ja seran del tot operatius. Avui mateix, alguns avions de passatgers ja han aterrat a Suvarnabhumi. Se n’esperen més. També s’han produït enlairaments. A poc a poc, tornarà a restablir-se la normalitat.
Demà passat és l’aniversari del rei. Les celebracions ja han començat. L’aniversari del rei, l’antídot a la disbauxa. El regne de Siam ara és un reialme feliç, tot és de color de rosa. Somriures i confits per als súbdits. Emplastres amb efectes sedants per a uns quants dies. Fi de l’acte primer. Ha acabat bé. Amb amargor per alguns, és clar. Quan es resol una lluita sempre hi ha un perdedor. Ara estem en l’interludi musical. L’orquestra sona afinada, la gent està contenta. La llàstima és que l’aniversari passarà. Arribarà el dia després. Fins quan resistirà el pegat?
Crisi tailandesa / Soroll de sabres
Des d’aquesta matinada, avions militars no paren de solcar raudes el cel de Chiang Mai. Esmolar d’eines? Molt d’hora, també aquest matí, sento el soroll inconfusible de màquines fumigadores. Trec el cap per la finestra. Un parell d’homes ruixen les dues voreres del carrer on m’estic. És un carrerró ple de casetes baixes amb jardí. S’entretenen sobretot a fumigar les plantes i les basses d’aigua. A les plantes, hi viuen els mosquits adults; a les basses, les larves. En efecte, ruixen amb DDT per mirar d’eliminar el mosquit transmissor del dengue. Senyal que en aquesta zona han aparegut brots de la malaltia. Les autoritats municipals hi envien una brigada amb la missió d’eradicar-lo. Confiem que tan bones accions no siguin balderes.
Sembla que avui el perill o el risc ve del cel. Al cel, els avions militars maniobren. Una mica més avall, els mosquits temibles empesten. I d’un llançagranades apostat en un vehicle aturat en un dels tirabuixons a prop de l’aeroport vell de Bangkok, Don Mueang, aquesta matinada ha sortit projectat un explosiu que ha impactat en un dels finestrals de l’aeroport. Ha travessat el vidre i ha penetrat l’edifici. La granada ha caigut damunt un grup de manifestants que ocupen Don Mueang de fa dies. En aquella hora dormien. La granada ha explosionat. La deflagració ha produït un mort, vint-i-dos ferits i la desbandada general. En pocs segons, al lloc de l’explosió hi havia solament esmicolament de vidres i rastres de sang. Ha esclatat l’alarma. S’ha atiat més odi. Un altre atac contra els contragovernamentals del PAD, els incitadors de la crisi.
Avui, se suposa que el primer ministre Somchai Wongsawat i membres del seu gabinet haurien de presidir, juntament amb els reis de Tailàndia, la parada militar que ha de celebrar-se a Bangkok, a la Plaça Reial. És un supòsit, cal veure què decidirà l’encara primer ministre. Des que va arribar d’una gira al Perú, ja en plena crisi, Somchai Wongsawat i part del seu govern resideixen a Chiang Mai per qüestions de seguretat. Temen un cop militar. De produïr-se, a Bangkok no se sentirien segurs. S’hi desplaçaran, avui, a Bangkok? També avui, el Tribunal Constitucional hauria d’emetre una sentència que pot ser un detonant definitiu. L’alt tribunal ha d’establir si els tres partits que actualment governen en coalició van cometre o no frau electoral. De dictaminar positivament, s’il·legalitzarien els tres partits que formen el govern, el primer ministre Somchai seria destituït i es dissoldria el parlament. Al primer ministre i a bona part dels membres dels tres partits coalicionats se’ls inhabilitaria per cinc anys. Si això s’esdevingués, les conseqüències que se’n derivarien podrien esdevenir tragèdia. Podria esclatar una revolta. Una revolta general encapçalada per dues faccions perfectament definides. Els que aplaudirien la sentència, els grocs del PAD, i els que s’hi oposarien, els vermells, favorables al govern actual. No crec que el cop militar que probablement es produïria fos capaç d’aturar la bogeria. La totalitat del país podria entrar en un malson de conseqüències devastadores.
Ara mateix, dos quarts d’una del migdia, hora tailandesa, un miler de manifestants progovernamentals, arribats a peu i a bord de camions, rodegen l’edifici del Tribunal Constitucional. Es concentren per intimidar els jutges que han de dictar sentència. Volen evitar que el tribunal falli en contra del govern. L’exèrcit ha envoltat l’edifici. En cas de rebre ordres, els soldats estan preparats per atacar. Van armats amb fusells M16.
Darrera hora
El Tribunal Constitucional il·legalitza, acusant-la de frau electoral, la coalició tripartita governant.
Crisi tailandesa / Groc versus vermell (i viceversa)
A un quart de vuit del matí, veig cinc nens fent voleiar estels al terrat de l’escola de sords que tinc davant la meva habitació. Ara, amb l’inici de l’hivern, comença la temporada dels estels. Tres dels nens porten samarretes grogues. Avui és dilluns, el dia que una bona part de tais es posa roba groga. El groc és el color que s’identifica amb la monarquia. També amb el budisme, la religió oficial del regne. Va establir-se el costum que els dilluns els tais vestirien de color groc com a senyal de respecte al monarca, Adulyadej Bhumibol -coronat Rama IX-, i això perquè el dia del seu naixement es va escaure en dilluns. El proper 5 de desembre, el rei farà 81 anys. Arreu del país se li retran homenatges per celebrar la seva onomàstica.
En l’aniversari del rei hi haurà treva entre els opositors polítics que ja han començat a esbatussar-se? Ahir a la tarda, grups de militants del partit al govern (els vermells) muntats en furgonetes, es dedicaven a la caça i captura d’opositors del PAD (Aliança Popular per a la Democràcia) -en minoria a Chiang Mai- per apallissar-los. Els del PAD no solament els dilluns, sinó sempre que es manifesten públicament vesteixen de color groc. El que va succeir ahir a la tarda a Chiang Mai va ser una cacera d’homes contra uns altres homes. Del mateix país i de la mateixa ciutat. Militants del partit que encara mana van organitzar la recerca de grocs opositors. Envalentits per ser més colla, els vermells insultaven els grocs, els vexaven i els apallissaven. En algun casos, fins i tot van obligar-los a tancar el negoci. A la ciutat hi ha una xarxa de delators que assenyalen els simpatitzants del PAD que se n’amaguen. Es prenen represàlies contra ells. A Chiang Mai, els vermells són majoria. Almenys majoria visible. Els grocs, en canvi, han de fer com els cargols i amagar-se si no volen buscar-se problemes. No se sap ben bé quants n’hi ha, a Chiang Mai, de grocs. Solament es fan visibles quan munten actes col·lectius. Com les petites demostracions d’ahir, que es van saldar amb apallissaments i corredisses.
Si el groc és el color de la monarquia i el budisme, institucions, ambdues, estimades i respectades per gairebé la totalitat dels tais, per quina raó un moviment politic que respon a una ideologia i a uns interessos determinats es fa seu el color i també la bandera del país? Els símbols d’una nació no haurien d’estar per damunt les ideologies partidistes? Els del PAD, apropiant-se del color groc i la bandera tailandesa proclamen als que no són de la seva corda que ells són més monàrquics, més bons budistes i més patriotes que ningú. Més patriotes no se sap, ni que brandin a tothora la bandera tricolor; ara, de monàrquics potser sí que en seran més. Es diu des dels terrats, però amb la boca de pinyó, que de l’entorn monàrquic en treuen recolzament i substanciosos beneficis. També de la cúpula militar i de grups influents. Aquests dies s’està fent palès. La impecable organització i el suport logístic que reben els ocupants dels aeroports de Bangkok (i també de la seu del govern que, per cert, després de tres mesos d’ocupar-la ara anuncien que abandonen) sorprèn tothom. És impressionant. No els falta de res. Fins i tot disposen de dependències mèdiques ambulants. Menjar, medicines, aigua, tendes de campanya, sacs de dormir, ventiladors, televisors. De tot. Qui ho abasteix? Qui fa front a una despesa de tan grans dimensions? Una vella, coneguda olor.
Crisi tailandesa / Brots de violència
Bon dia, Gemma.
La situació política que viu Tailàndia és preocupant. El desconcert és general. Probablement els militars ja haurien donat el cop si estiguessin segurs que la resposta de la població seria d’indiferència, com gairebé sempre. Però en aquesta ocasió no és tan clar. Els ànims estan encesos.
En cas que el cop es produís crec que esclatarien revoltes serioses. Unes revoltes populars que vés a saber en què derivarien perquè la societat està molt dividida. Hi ha senyals preocupants. La violència és creixent. Se succeeixen agressions armades contra institucions d’importància. Passada la mitjanit, una emissora de televisió opositora al govern, ASTV, ha estat atacada amb armes de foc. S’han llançat granades contra manifestants opositors concentrats a la seu del govern, seu que mantenen ocupada de fa mesos. N’han ferit 50 i 4 estan greus. Són fets recents. La violència augmenta progressivament, en freqüència i intensitat.
Veig una cosa a l’horitzó immediat que podria ser la salvació. El proper 5 de desembre és l’aniversari del rei. Ja saps la devoció que els tais professen al seu monarca, el consideren gairebé diví. Confiem que cessin les hostilitats ni que sigui per honorar-lo; així, de passada, salven el país. Seria un pegat, però almenys hi hauria treva. En cas contrari, Tailàndia entraria en una espiral violenta de conseqüències imprevisibles.
Els bloqueig dels aeroports és una catàstrofe. En primer lloc, pel magne trasbals humà i desconcert que genera a desenes de milers de persones, bona part dels quals són forasters que han vingut a Tailàndia de vacances. Tailàndia perd credibilitat als ulls del món. De seguir en aquesta situació gaires dies, a més de la fallida econòmica que se’n derivarà, Tailàndia passarà a engreixar la llista de països de risc on no serà recomanable viatjar.
La situació és enrevessada. Ara, una cosa sí que és molt clara. A mi la crisi no m’afecta per a res. Sóc molt lluny de la capital, concretament em trobo a Chiang Mai, a uns 580 quilòmetres al nord de Bangkok. Ni que a hores d’ara el primer ministre i la pràctica totalitat del govern s’hi hagin instal·lat, Chiang Mai segueix essent una ciutat segura. És feu important dels progovernamentals. O sigui que estic, les circumstàncies m’hi han posat, a la banda del “bons”. Respecte els opositors revoltats (el PAD, els que vesteixen samarretes grogues) es rumoreja -a crits- que tenen el suport més o menys solapat de l’entorn més encimat, les elits del país i els militars.
Agraït que us preocupeu per la meva situació.
Records a tota la família.
Una abraçada molt forta.
Jaume
Jaume Mestres 