Arribo a Lewoleba, la capital de Lembata, a bord d’un avió procedent de Timor. Després d’un parell de dies de divagar per la petita, esparsa i polsosa capital illenca em faig portar amb motocicleta a Lamalera. El trajecte, de gairebé tres hores, el faig de paquet dalt la moto de Lorenzius, un jove cristià pertanyent al clan dels Demon, d’Adonara. La ruta a Lamalera transcorre per una pista de terra roja que esquinça la selva com una vena. En alguns moments del trajecte l’arbreda s’obre al cel i la mirada es regala amb paisatges immensos, com quan s’albira el volcà Ile Boleng a l’extrem d’una vall frondosa. D’altres, però, la cúpula dels arbres ofega de tal manera la llum que sembla que s’hagi fet de nit de sobte.
L’arxipèlag Solor és al mar de Sawu. Les tres illes que el composen són com les peces d’un puzle posades sobre el tauler de l’oceà. Si les uníssim gairebé encaixarien. Solor, Adonara i Lembata són illes de naturalesa volcànica, esquerpes i accidentades. Els portuguesos van ser els primers europeus que van ancorar en aquelles costes remotes situades a l’est de l’illa de Flores. A part d’alguns forts enrunats, l’únic testimoni que queda de la presència lusitana a les illes és el cristianisme, religió àmpliament professada en aquella zona oriental d’Indonèsia.
Un document anònim portuguès datat el 1624 parla de Lamalera, petit vilatge al sud de l’illa de Lembata. Descriu els seus habitants com baleners que caçaven els animals marins per l’oli que n’extreien i per l’ambre gris, una substància de consistència cerosa que es troba al tub digestiu dels cetacis. L’ambre gris era apreciat especialment per les seves suposades propietats afrodisíaques. Probablement, el text portuguès sigui la referència escrita més antiga sobre els caçadors de catxalots de Lembata.
A Lamalera m’instal·lo a la casa d’Abel Beding, un ex balener que ara es guanya la vida llogant habitacions als turistes en lloc de llançar arpons contra el llom dels grans cetacis. L’Abel sembla feliç amb la seva nova feina, no corre riscs i ingressa diners. De fet, poc que treballa. És la seva dona qui es cuida de preparar i netejar les cambres i cuinar els àpats als hostes. Les migdiades de l’Abel es perllonguen gairebé de sol a sol. No és fins al vespre que es pot parlar amb l’Abel per demanar-li informació sobre el vilatge. Ca seva és ben a prop del mar. Per una banda està bé, però ara que fa quatre dies van caçar un parell de catxalots, és incòmode viure tan a prop de la platja per la pudor de la carn dels cetacis assecant-se al sol.
Acostant-me a la platja vaig veient, davant les cabanes per on passo, carn de catxalot tallada a trossos penjada en pals de bambú. Sembla roba estesa. Ara que el sol escalfa les mosques són omnipresents. Les veig enganxades a la carnassa i voleiant a l’entorn. Eixams infinits de mosques. De la carn pudent degoteja un greix que en arribar a terra se solidifica formant una mena de pasta fosca.
La sorra de la platja és negra com el sutge. I plena de còdols. Els pedrots són més esparsos i menuts conforme el pendent s’allunya de l’oceà. La platja neix arran d’un espadat que la tanca pel costat occidental. La mola rocosa del mur decreix a mesura que es perllonga fins l’extrem oposat. El vilatge cavalca sobre una geologia agresta. Grimpa per la falda del volcà Ili Labalekan, la muntanya més alta de l’illa. L’escabrositat del terreny fa la terra inepta pel conreu, per això l’agricultura és gairebé inexistent a Lamalera. D’aquí que els habitants busquin la vida al mar.
La llegenda diu que la gent de Lamalera prové d’una illa que centúries enrere va ser arrasada per un tsunami. Un grapat d’homes i dones van poder salvar-se i fugir de l’illa devastada embarcant-se en un parell de naus. El vent i els corrents van portar-los a aquest lloc feréstec, als peus del volcà. Van assentar-s’hi i van basar la seva supervivència en la cacera d’animals marins, principalment mantes, taurons -incloent el gran tauró blanc- i catxalots.
Al capdamunt de la platja lleugerament corbada s’arrengleren una sèrie de rafals fets amb fulles seques de palmera. Sota aquests coberts reposen les embarcacions dels caçadors. Són naus construïdes totalment de fusta, sense claus ni cap altre element metàl·lic en la seva estructura. Per els baleners cada embarcació és un ésser viu; les barques són el cordó umbilical que els uneix amb l’origen i els ancestres. A cada barca li atribueixen una ànima o un esperit que es forja al moment de començar a bastir-la. La construcció de noves naus es permet solament a homes escollits. Els mateixos homes són els responsables de reparar les embarcacions quan cal. Cada una de les barques -o tena, com les anomenen al poble- fa dotze metres d’eslora per uns dos de mànega. En acabar una barca la bategen amb un nom que pot ser en lamaholot -la seva llengua- en indonesi o fins i tot en llatí -com Stella Matutina, per exemple. A la proa hi pinten uns símbols que hauran de protegir-la. Un dels dibuixos habituals són els ulls. Ulls ben badats, capaços tant de sotjar les preses com de veure-hi entre espessors de boires. Si es dóna el cas que una barca naufraga en un escull o un cop de cua de catxalot l’envia al fons del mar, l’aflicció és tan sentida que la totalitat del vilatge inicia un període de dol que es perllongarà dos mesos. Durant el temps de dol cap embarcació no es farà a la mar ni que s’albirin preses.
Els dies que sóc a Lamalera passo la major part del temps a la platja. La platja és l’escenari on es desenvolupa la vida comunal. Mentre la canalla juga, els caçadors forgen arpons en brasers alimentats per manxes de bambú, reparen naus, fumen tabac embolicat amb fines fulles de lontar, fan capcinades, mengen i beuen vi de palmera. Conversen i canten al peu de les embarcacions. La platja de sorra negra, a l’ombra dels rafals, és l’ampli espai de convivència mentre el crit “baleo, baleo!” no enviï els homes a la mar.
Baleo és la corrupció del mot portuguès baleia, per balena. Quan qui albira un cetaci crida “baleo, baleo!”, la platja de Lamalera surt de l’ensonyament i esclata. “Baleo…!” va de boca en boca, rebota com un eco a l’espadat, es multiplica per mil i es projecta en cada racó del poble. En un instant, les tripulacions es congreguen per arrossegar les tena al rompent de les onades. Mentre les empenyen, els homes entonen: “Hilabe, hilabe, hela, hela, hilabe, hela, hela…”. És dur arrossegar voluminoses naus que superen la tona de pes per damunt la sorra, ni que alguns troncs posats sota les quilles amoroseixin l’esforç. El costum imposa que abans d’embarcar-se les tripulacions orinin a la platja. Des del moment d’abordar les barques fins el retorn, la tradició tampoc permet menjar ni beure.
Les tena solquen el mar impulsades per una vela de forma rectangular. És feta amb tires de fulles de palmera gebang trenades. Fixen la vela en un parell de pals de bambú d’uns set metres i mig d’altura. De fa uns anys, barques motoritzades escorten les tena per facilitar les tasques d’aproximació a la presa. Però sempre és des de la passarel·la que sobresurt de la proa d’una tena que comença l’atac a un cetaci. L’arponer s’hi llança al damunt amb la llança aferrada a les mans. Salta sobre l’animal i la hi clava. De vegades, els cetacis ferits arrosseguen a gran velocitat les naus. Fins i tot algun cetaci ha arribat a submergir-se amb l’arponer encastat a la pell adiposa. Com el capità Ahab, presoner d’una teranyina de cordes. Herman Melville deuria inspirar-se en els caçadors de catxalots de Lamalera per escriure Moby Dick.
Un cop acorralada la presa, exhausta i ferida de mort, als caçadors se’ls encomana una mena de deliri col·lectiu. Armats amb ganivets, els homes enfollits salten damunt el cos del catxalot i s’hi acarnissen. Esmolades fulles penetren desbocadament la pell greixosa de la bèstia moribunda mentre es dessagna sense remissió. És un frenesí de violència racionalment inexplicable. En pocs minuts, una immensa taca de sang envolta el gran mamífer abatut. La follia incontrolada sembla més pròpia d’un ritual que la culminació d’una cacera. Malgrat ser formalment catòlics, en el transcurs de la persecució i captura de la presa l’animisme atàvic dels baleners emergeix del més pregon i els posseeix.
Si les tena estan dotades d’esperit, els catxalots també. L’esperit de les tena, com el dels homes, té l’origen en l’aire i en la terra. Kotakelemà és el gran esperit dels catxalots. Un esperit congriat en fondàries abissals, gèlides i tenebroses. Pels homes de Lembata sortir a perseguir catxalots és un combat, un enfrontament a mort entre esperits de naturaleses oposades. Els homes i les tena són la força del sol confrontada amb l’ombra pelàgica representada per les gegantines criatures oceàniques. Vèncer un catxalot és abatre Leviatan. És viure en la llum, reafirmar-se al costat del bé en oposició al desconegut, a allò que procedeix del món ignot.
Quan l’animal, esgotat, ja no ofereix cap resistència el lliguen entre dues barques i l’arrosseguen a la costa. A la platja els reben els qui s’han quedat al poble: pescadors tolits, dones i canalla. Quan els vencedors del gran combat contra el gegant marí trepitgen terra, comença l’esquarterament de la presa. Tallen el catxalot a trossos amb destrals i matxets. A continuació es reparteix el botí entre la tripulació. Tenen ben estipulades les porcions i a qui pertoquen. L’arponer, considerat l’artífex principal de la captura, s’emportarà la part més substanciosa. Qui va albirar el catxalot la carn que hi ha a l’entorn dels ulls. El cap de colla, qui va confeccionar la vela i la resta de caçadors, també s’emportaran les respectives racions. Aproximadament, la meitat de l’animal es quedarà al poble per al propi consum. L’altra meitat, també partida en porcions, les dones l’aniran a intercanviar per aliments al mercat setmanal que cada matinada de dissabte se celebra al vilatge muntanyenc de Wulandoni, a uns vuit quilòmetres de Lamalera. A canvi d’una peça de carn de catxalot sec, d’un pam de llargada per aproximadament tres centímetres d’amplada, n’obtindran dotze plàtans o una dotzena de trossos de canya de sucre o dotze moniatos, o el mateix nombre de panotxes de blat de moro.
A Lamalera, la temporada de caça de catxalots comença al mes de maig i acaba a l’octubre, quan amb l’arribada dels monsons el mar de Sawu comença a alterar-se. La captura anual de cetacis va de la dotzena a la quarantena d’exemplars. Per les caracterítisques especials d’aquestes captures, i també perquè Indonèsia no forma part de la Comissió Balenera Internacional, als homes de Lembata no els afecta cap mena de prohibició ni restricció.
Amb el pas dels anys, la cacera de catxalots a Lamalera decreix. La reducció no és per la minva de cetacis sinó perquè dia a dia la població que s’hi dedica es redueix. D’un temps ençà, molts baleners envien llurs fills a estudiar en universitats o seminaris catòlics de Flores. És segur que aquests joves, si tornen al poble, no serà per continuar amb la tradició dels pares. La població de caçadors envelleix i no es renova. Com algunes de les barques dels rafals. La força dels divuit arbres amb que va ser feta cada barca es debilita. Les naus s’esllangueixen a la sorra, abatudes per l’ensopiment. Amb l’esperit de les tena mor el dels homes que van construir-les. Amb les barques i els homes, es mor la tradició. Kotakelemà s’enfortirà, fins i tot arribarà a imposar-se. Però serà una victòria pírrica. Durarà fins el dia que modernes flotes baleneres japoneses l’anihilin sense esforç. Llavors el món esdevindrà més pobre, haurà perdut Kotakelemà, els homes que l’inventaren i les tena, les naus que els projectaven a la mar a la recerca de subsistència i a perseguir un dimoni.

[Una versió reduïda d’aquest reportatge, traduït al castellà, va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 76-81]