Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona TheAct of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.
* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.
* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.
L’illa de Cozumel –terra d’orenetes, en maia- és al mar Carib, a tocar de la península de Yucatán. Malgrat tenir una superfície inferior a Menorca és l’illa més gran de Mèxic. El ferri que agafo a Playa del Carmen em deixa en a penes una hora al moll de la capital, San Miguel. Resseguint com un cordó la línia de la costa s’estén un llarguíssim bulevard ple de botigues, restaurants i pubs. Són establiments destinats a servir els reis i senyors que alimenten Cozumel, els turistes. Quasi no passa dia que a l’escullera situada a l’extrem meridional de la població no hi fondegi un gran creuer de luxe. Centenars de passatgers amb ganes de comprar baixen de la nau. La feina dels homes reclam al portal de les joieries i tendes de records és atreure’ls als negocis. Un nombre considerable de visitants no coneixeran de l’illa més enllà de la seva impersonal façana marítima; és una pena, perquè darrere aquesta crosta superficial s’amaga una terra de considerable interès.
És encertat començar l’estada a Cozumel visitant el museu. Les dues plantes farcides de petites sales inviten a un amable passeig per la història i les riqueses naturals de l’illa. Al museu s’hi exposen peces maies trobades als jaciments arqueològics de l’interior i altres objectes, com ara teles, artesania local, útils quotidians i fotografies centenàries. Cada mostra està retolada d’una manera clara, amb explicacions entenedores. Destaquen un parell de diorames gegants. El que representa la selva de Cozumel mostra una acurada selecció d’espècimens de la peculiar flora i fauna. L’altre diorama ressalta la riquesa marina del famós escull de Palancar. Són interessants els mascarons de proa d’antics vaixells enfonsats pels temporals recuperats del fons del mar, també els cascos d’acer, espases i trabucs pertanyents als conquistadors espanyols que desembarcaren per primera vegada a l’illa al començament del segle XVI. Hernán Cortés arribà a Cozumel l’any 1519. Després de destruir tants ídols i llocs de culte com va tenir a l’abast, i de forçar la conversió al cristianisme dels 8.000 pobladors, va salpar rumb al port de Veracruz, per emprendre des d’allí la sagnant conquesta mexicana. Gràcies a una de les fotografies exposades vaig assabentar-me que un altre famós, molt menys sanguinari que el bel·licós Hernán Cortés, el nord-americà Charles Augustus Lindbergh va deturar-se a Cozumel abans d’emprendre el primer vol transatlàntic de Nova York a París, sense escales, amb l’Spirit of St. Louis.
Després de tancar l’acord l’individu que em va llogar una moto per dotze hores va desgranar un seguit d’admonicions. Se’n va guardar de fer-les abans perquè me n’hauria desdit i en conseqüència no hauria fet negoci. L’aspecte físic del personatge responia a l’estereotip del mexicà mafiós dels acudits. De la cara destacava el prominent nas aquilí arborat sobre una boca halitosa i grossa perfilada per llavis molt prims. Enormes ulleres fosques li tapaven enterament les conques i bona part d’unes encartonades galtes magres. Va advertir-me de les limitades prestacions de l’assegurança. Després va passar a enumerar-me les tarifes de petits desperfectes inflant escandalosament els preus. Va aconsellar-me no prendre mal perquè, segons assegurava, a Cozumel posar una simple tireta al dit té un cost estratosfèric. Va acabar amb la recomanació de parar atenció als clots immensos que crivellen la carretera, capaços -de tan gegantins- d’engolir-me a mi i la moto. Però com que no va aconseguir posar-me la por al cos, d’un cop de peu vaig engegar la màquina i vaig començar l’excursió per l’illa.
Una carretera transversal divideix Cozumel en dues meitats. La costa oriental llueix una esplèndida bellesa agresta. Les ones fuetegen uns rocs negres erosionats, enterament rosegats pels embats de l’aigua. La constància oceànica ha soscavat la pedra fins a llaurar-hi laberints de galeries. Potents sifons d’escuma emergeixen aleatòriament del terra mineral com cràters de volcans en erupció. Des de la carretera, mirant a l’interior, el que s’albira és selva i prou. Una jungla ondulada, baixa, d’on només sobresurten les capçades d’unes palmeres nanes, les fulles de les quals s’utilitzen per teixir trampes aquàtiques per capturar llagostes. Els cimalls d’aquestes palmeres -que anomenen chit– són els botons d’un llenç damunt la superfície del qual s’hi convoca un ampli ventall de tonalitats verdoses. De vegades la rutina vegetal es trenca per l’aparició de llacunes blau safir vorejades de masses compactes de manglars. Als estanys s’hi abeuren aus camallargues: ibis, garses i flamencs. Serpents, iguanes, llangardaixos, senglars, armadillos, coatís i altres salvatgines tenen els caus en humitats i espessors profundes del sotabosc impenetrable. De segur que el xibalbà, l’inframón mític dels maies, té els mateixos sons, colors, silencis i olors que dominen a la zona tenebrosa de la selva, talment la part més desconeguda i amagada de la vida.
Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia. En un espai massa breu de temps, com no s’amaguen de reconèixer, han visitat les runes i els monuments més importants de l’antiga civilització mesoamericana. Malgrat la velocitat amb què han conegut els enclavaments arqueològics maies més significatius de Mèxic, Guatemala, Hondures i Belize, n’estan satisfets. Avui és el darrer dia de les seves vacances i no volen marxar de Mèxic sense haver visitat abans Isla Mujeres.
Fa unes quantes dècades l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau va fer saltar a la fama aquesta petita illa situada davant les costes de Cancún gràcies a un dels seus documentals. En el reportatge Cousteau revelava l’existència d’unes balmes submarines on regularment reposen taurons en estat semiletàrgic. La divulgació d’aquesta curiositat va popularitzar encara més Isla Mujeres, i no solament entre els submarinistes; l’illa va atreure multitud de visitants d’un dia procedents de la zona hotelera de Cancún. Isla Mujeres també va esdevenir la meca dels viatgers que cercaven en aquest sector del Carib una estada relaxada i bons preus.
Però l’ambient a Isla Mujeres ja no és el mateix d’ara fa uns anys. L’explosió turística ha vulgaritzat l’illa i l’ha encarit. La majoria de visitants que arriben al matí per marxar a mitja tarda es dirigeixen a El Garrafón, un petit escull coralí situat al sud-oest. Degut a la massificació de nedadors, però sobretot a l’ús immoderat de cremes de protecció solar, els coralls d’El Garrafón s’han mort; no obstant segueix havent-hi prou peixos per atreure apressats turistes àvids de conèixer les meravelles subaquàtiques caribenyes. A pesar que el què veuen és una caricatura del que havia estat, i una ombra de la bellesa que amaga el mar Carib, sembla que a la majoria ja els està bé.
Alguns diuen que el nom d’Isla Mujeres ve de quan els espanyols perpetraven actes de pirateria pels entorns marins i costaners. Per protegir dones i amants les deixaven a l’illa fins que no finalitzaven les seves incursions. Una altra versió atribueix l’origen d’aquest nom a l’expedició liderada el 1519 per Hernández de Córdoba. En desembarcar per primera vegada a l’illa, sembla que els invasors van trobar-se amb un important centre cerimonial maia dominat per infinitat d’ídols de fang de fesomia femenina.
Agafo un autobús públic fins al final del recorregut. Encara haig de caminar 500 metres per arribar a un centre d’atenció i protecció de tortugues marines de nom El Tortuguero. Al mig d’una sala hi ha un parell d’estanys amb exemplars mitjans i petits de tortugues. Em sorprèn un queloni d’uns 40 centímetres que té la closca completament blanca. No es tracta de cap espècie estranya sinó d’un fenomen que es dóna rarament a la natura. Segons el vigilant només una o dues, d’entre desenes de milers de tortugues, neixen albines.
Les instal·lacions del centre s’estiren cap al mar. Des de la platja uns pontons de fusta s’endinsen a l’aigua fins a l’extrem d’unes tanques compartimentades. En el primer dels compartiments s’amunteguen dues o tres dotzenes de tortugues amb evidents problemes de mobilitat. El poc espai i el tamany considerable, més de 60 centímetres de llargada, les manté excessivament premudes. La segona d’aquesta mena de gàbies marines és força més gran. Hi poden nedar folgadament centenars de tortugues. Curiosament, però, n’hi ha unes quantes que no es mouen per res del món del mateix lloc. El tamany de les tortugues és impressionant: no n’hi ha cap que faci menys d’1 metre, alguns dels exemplars fan fins a 2 metres de llargada. Moltes d’aquestes formidables bèsties neden neguitoses d’un costat a l’altre de la tanca que els priva el pas al mar obert. És com si sentissin la crida a la llibertat de l’oceà. Fa angúnia veure com esmunyen les aletes per entremig dels barrots, com intenten en va passar-hi el cap. La impressió que transmeten els quelonis gegants és que han embogit pel fet d’estar tancats.
El cas d’una espècie de taurons inofensius que aquí en diuen gata (taurons nodrissa) és semblant. També els tenen presoners dins el mateix sistema de tanques marines. Com que no són agressius deixen que els turistes es banyin amb els taurons. Els nedadors s’hi veuen amb cor i els fan de tot. En una d’aquestes cledes veig un parell de taurons quiets al més profund d’un racó de la tanca, deuen témer que el monstre bíped que els guaita no es decideixi a llançar-se a l’aigua per sotmetre’ls a una nova tanda de turments. Als fulletons propagandístics no s’hi veu per enlloc el mot que hi correspondria, “tortura”, en canvi sí que hi figura l’expressió simpàtica “VINE A JUGAR AMB NOSALTRES”. Les pobres bèsties presoneres necessiten urgentment bons advocats que les defensin dels mals tractes i els procurin el retorn a la llibertat de l’oceà.
Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?
En un vol procedent de Madrid arribo a Cancún, al sud oriental de Mèxic. Cancún és un asèptic megacentre turístic situat a la costa caribenya, a l’extrem de la península de Yucatán.
Durant les prop d’onze hores de vol hi ha hagut temps per fer quasi de tot, a l’avió. Llegir, menjar i mirar un parell de les darreres produccions més comercials de Hollywood han estat els meus entreteniments. També dormir, malgrat que el sol ha lluït sempre intensament. El rellotge assenyalava les onze de la nit però més enllà de la finestra era ple dia. Volar cap a ponent té aquestes coses, la llum es resisteix a fondre’s.
Seia a prop d’un noi navarrès amb el qual he tingut ocasió de fer-la petar una bona estona. Es diu Óscar, però els amics li diuen Xiri. Aquest noi és un personatge singular. Fins fa cosa de dos mesos havia treballat en una fàbrica de components elèctrics a prop de Pamplona. En plegar de la feina va adonar-se que tenia prou diners per comprar-se un cotxe. Ja se sap que per a la major part de joves de vint-i-un anys un cotxe és un objecte cobejat. És la clau infal·lible per entrar de dret en la voràgine de l’aparença, el prestigi social i el consum. És tant una bona eina per lligar com una font important de despeses. Valorats els pros i els contres en Xiri va decidir que no se’l compraria, el cotxe. Se li va ocórrer una altra cosa: invertiria els diners estalviats en un viatge. Un repte més valuós i enriquidor, i molt menys alienant que no pas fardar davant de col·legues i familiars de cotxe propi. Així és que el noi es va embarcar en un viatge que no sabia quan l’acabaria perquè no tenia bitllet de tornada. Per a en Xiri aquest és el primer vol de la seva vida. Fins ara la seva única experiència fora d’Espanya es limita a una breu estada l’any passat a l’Atles marroquí, on va anar amb altres amics per escalar les gorges del riu Todra. D’equipatge porta una motxilla amb poca roba, sac de dormir, mosquitera, un fogonet i estris per cuinar. Com que vol estirar els seus diners al màxim em diu que es farà el menjar i s’estalviarà hotel sempre que pugui. Assegura que sempre que sigui possible dormirà al ras.
A partir de Cancún en Xiri no té ni idea d’on es dirigirà. Només té una cosa clara: vol visitar el departament de Chiapas, a Mèxic, i arribar a Bolívia. No porta cap mena de guia, ni tan sols mapes. Tampoc ningú no l’ha proveït de dades pràctiques, o adreces, ni telèfons de contacte. L’aventura en la qual es fica és una immersió absoluta en l’imprevist i un canvi radical en la seva existència. M’agradaria trobar-me aquest jove que no vol alienar-se d’aquí uns mesos, quan la seva mirada ja no sigui grisa, en el moment en què els ulls li brillin sadollats pels nous paisatges i la nova gent; en definitiva, per la nova vida.
Igual que en Xiri jo tampoc no tinc bitllet de tornada però sí que sé, més o menys, on penso dirigir-me. De Mèxic visitaré Isla Mujeres, l’illa Cozumel i enfilant la costa caribenya aniré baixant cap a Belize. Del petit estat penso explorar l’interior selvàtic i submergir-me en el segon escull més gran del planeta, després de la gran barrera coralina australiana. Seguiré per Guatemala, després Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Probablement posaré punt i final a aquest viatge a Panamà; a veure si aconsegueixo arribar fins a les selves del Darién, més enllà d’on la carretera Interamericana s’escapça després d’un llarg recorregut. L’espessa jungla i conflictes de tot tipus no permeten, per ara, que l’asfalt entri a Colòmbia.
És clar que aquest itinerari és el desig d’aquest moment i només és un propòsit. La ruta podria alterar-se o canviar segons el caire que prengui l’estat d’ànim, en conseqüència aquest projecte podria transformar-se en un altre diferent. Com que no em lliga res de temporal, ni cap bitllet de retorn no em força amb dates ni amb destinacions concretes, tot és possible, mai no tanco cap porta en un viatge. Una sola cosa és certa: la gran il·lusió que m’impulsa a endinsar-me pels territoris que componen l’estret, turmentat i exuberant istme que fa de vincle cultural, polític i econòmic a tot un continent: el nord i el sud de les dues grans Amèriques.
Al costat occidental del delta del riu Llobregat s’eleva una modesta serralada amb conreus de secà als vessants i replecs. Oliveres, ametllers i cirerers s’alternen amb alzinars i boscos de pi blanc. A l’extrem meridional s’imposa la mola de a penes 300 metres d’altura del Montbaig, conegut popularment com muntanya de Sant Ramon per l’ermita homònima constuïda al cim el 1887. A l’altre extrem destaca el Montpedrós, que amb 350 metres és el punt culminant de la carena.
Al Montpedrós hi ha un curiós i poc conegut vestigi arqueològic. Es tracta d’una roca amb gravats prehistòrics datats entre el neolític i l’edat del ferro. La superfície encarada a llevant mostra un cercle d’aproximadament un pam de diàmetre amb una petita incisió anular al mig. Del cercle emergeixen vuit segments que segurament simbolitzen els raigs del sol. A la part superior sobresurten dues línies que serien les banyes d’un caprí. Aproximadament mig pam per sobre el segment circular una ratlla transversal uneix el parell de traces de la suposada cornamenta. Amb tota probabilitat es tracta d’una figuració de l’astre solar. Podria ser el Carro Solar, concepte molt present en l’art prehistòric. Hi ha pocs dubtes que la circumferència i les línies que irradia simbolitzin el sol. També sembla encertat atribuir a les traces abstractes del damunt la representació del cap d’un cèrvid.
Al caire septentrional de la mateixa roca hi ha cisellats uns gravats d’interpretació més complicada. Al capdamunt veiem línies que formen una espiral doble. Sembla clar que es tracta de la closca d’un cargol. A sobre hi ha cinc petites cassoletes anulars, gairebé idèntiques a la que es troba al mig de la imatge del sol. Aquestes cavitats presenten una peculiaritat. Si posem el palmell de la mà dreta estès al damunt ens adonem que els cinc dits s’acoblen a la perfecció en cada un dels forats respectius. Sota el cargol gegant veiem un parell d’espirals més i, al costat inferior esquerre, hi tornem a veure el que hipotèticament podria ser un altre Carro Solar: el cap d’un cèrvid amb banyes a la testa.
Hi ha qui diu que els gravats són jeroglífics indesxifrables i que la roca va ser cisellada per gent amb profunds coneixements tel·lúrics. No falten els que li atribueixen poders sobrenaturals i, fins i tot, un origen alienígena. Si algun dia s’excava el subsòl tant de bo aflori nova informació que complementi la que aplicadament geòlegs i historiadors estan elaborant. D’incògnites n’hi ha i seguirà havent-n’hi fins i tot en el supòsit que una hipotètica excavació aportés noves dades. Per més revelacions que apareixessin probablement la interpretació fefaent i precisa dels gravats continuarà essent sempre un misteri.
El Gunung Agung és el volcà actiu més poderós de Bali. Al segle XIV, durant el domini de la dinastia Majapahit, creients hinduistes van esculpir un temple en una de les esquerdes que s’originen al cràter i baixen fins l’espessor dels boscos de la falda. Al fons d’una gorja profunda, escanyada per murs de roques negres, van cisellar-hi imatges i relleus. Són llibres de pedra carregats de simbologia mística. Però el coneixement encastat al basalt encara no s’ha manifestat. Entenc que els balinesos que han sentit parlar del lloc es neguin a visitar-lo. Temen rebre embats de forces no identificades que podrien danyar els seus esperits per sempre. Les efígies, les màscares i els baixos relleus que probablement fan d’enllaç amb l’inframón imposen fins i tot als sense fe. Sens dubte el temple amagat és un gresol de poder sobrenatural, un nucli d’energia espiritual assimilable solament per ànimes iniciades en la màgia i el coneixement obscur. Només els ulls capaços de fendir en el que no és tangible tenen la capacitat de desxifrar el missatge encriptat que serven els déus i monstres de naturalesa ígnia.
Una pàtina de molsa revesteix els baixos relleus emmarcats als panells rectangulars esculpits al costat ombrívol del congost. Des de la perspectiva dels meus ulls, gens avesats a l’ocultisme, escenifiquen seqüències del món inferior, un univers tenebrós governat per criatures híbrides. Pel lloc recòndit on es troba el santuari ja en l’època d’activitat havia de ser desconegut. Avui ho continua essent. Per accedir-hi he hagut de baixar al fons de la timba per un pendent alzinat, encatifat de falgueres. Portava la Nikon, el trípode, la vídeocàmera i una altra càmera més petita. Descendir sol per un sender lliscós amb tants embalums a sobre és arriscat. Podia estimbar-me amb facilitat. Me l’he jugada. La il·lusió de ser finalment al lloc pel qual em delia m’ha dominat i m’ha fet perdre la por. A la llera del congost flueix un rierol. M’he descalçat i he clavat els peus del trípode al fons. D’una murada de roca ragen dolls d’aigua clara que es vessen al torrent. Part de l’aigua s’esmuny per unes boques obertes a la base oriental del basalt. Ignoro on desemboquen. He passat unes quantes hores al cor de la gorja. Agombolat per piuladisses d’aus i els grinyols dels bambús. Estranys insectes multicolors saltaven per damunt còdols humits. Es filtra poca llum per la bòveda espessa de verdissa i els manyocs de lianes que cobreixen el temple. Pels balinesos aquest és un cau temut. Angker, en diuen. Per a mi ha estat una descoberta llargament cobejada. No cal dir que he sortit del cau enfangat i empapat d’aigua i suor. Però indemne, amb les càmeres senceres i l’ànima més rica.
Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.
S’ha celebrat a Nakhon Ratchasima la cinquena edició de la competició anual de b-boy. Els b-boy són aquells nois -i algunes noies- que practiquen una mena de ball de carrer més a prop del circ que de la dansa. La música que acompanya els moviments fa més d’embolcall que d’altra cosa, perquè el ritme el pauten els b-boy sense tenir gaire en compte la música que sona.
Acabat d’arrencar el festival coincideixo amb el b-boy Mastang. El noi està més content que un gínjol. Avui ha arribat a casa llicenciat, després de complir un servei militar de més de dos anys. El trobo exultant. No para de dir que li fa molta il·lusió la vida que se li presenta a partir d’ara. No ho concreta perquè en plena conversa un altre b-boy se l’emporta. Els dos desapareixen entre la gentada, rient a cor què vols. Per familiars i amics el b-boy Mastang es diu Tæng Mo (แตงโม), que vol dir síndria. Conec en Tæng Mo de fa uns quants anys, de quan era un adolescent espigat. Ara el seu cos s’ha fet gran, és alt i cepat, corpulent. Té una enorme retirada al seu pare, militar de professió.
El festival K-Battle Vol. 5 transcorre trepidant, aquesta edició és molt competida per la participació de b-boy d’altres països. Al tercer dia, diumenge al vespre, el concurs s’acaba amb gran satisfacció general.
A primera hora del matí de dilluns rebo una trucada comunicant-me que Tæng Mo va morir ahir, sobtadament, a casa seva. Em quedo glaçat. Dimarts al vespre, acompanyat d’altres amics, em dirigeixo al temple on es fa la vetlla pel difunt. El cos del noi és dins un taüt metàl·lic decorat amb sanefes i siluetes d’àngels. Llumetes intermitents de coloraines envolten el taüt emplaçat damunt un cadafalc. Davant el fèretre hi ha una murada de corones de flors. Un dels cavallets sosté la fotografia emmarcada de Tæng Mo vestit amb uniforme militar. El primer que faig en arribar a la sala mortuòria és descalçar-me. Em dirigeixo als peus del bagul, m’agenollo, prenc una barra d’encens i l’encenc amb la flama d’una espelma. Sostinc la barreta perfumada entre els palmells. M’estic cosa d’un minut amb el cap cot, pensant intensament en el noi. Després, clavo la barra d’encens al recipient ple de cendra arran d’un ram de flors, plego les mans, porto la punta dels dits al nivell del nas i doblego l’esquena gairebé fins el petit reclinatori del davant. Una sola vegada. M’alço i em dirigeixo a les cadires on hi ha asseguts amics i familiars. Entre els quals, la mare, vestida de negre rigorós. Al cap d’una estona ens alcem per fer l’àpat funerari. Seiem a l’entorn d’unes taules rodones emplaçades sota uns tendals plantats al costat de la sala oberta on hi ha el taüt, que mai perdem de vista mentre anem sopant. Acabant de sopar es presenten quatre monjos. S’asseuen en rengle, a la gatzoneta, sobre una tarima folrada amb tela vermella, perpendicul·lar al cadafalc on reposa el fèretre. Retornem als nostres seients confrontats a la tarima dels monjos. Els quatre bonzes reciten un degoteig ritmat de salmòdies. Els escoltem en silenci, amb les mans plegades a l’altura del pit. En acabar les oracions els monjos es retiren.
La mare del b-boy Mastang ens explica fil per randa les darreres hores del seu fill. Ens diu que el dissabte, just l’endemà d’arribar a casa llicenciat, va començar a exclamar-se de mal d’estómac. Va vomitar algunes vegades, però no van concedir al fet massa importància. Diumenge al matí el noi continuava queixant-se, però tampoc ningú no en feia gaire cas. Cap el migdia el germà petit va marxar a casa d’uns amics i la mare també va sortir. Tæng Mo va quedar-se sol. La mare ens explica que quan al vespre va tornar a casa, el seu fill ja no hi era. Ens diu, literalment, que la vida el va deixar.
El sol indolent de les 3 de la tarda amara la colossal estàtua daurada d’un buda dempeus. El buda, en posició de caminar, té el palmell de la mà encarat al sol ixent. El monestir es diu Wat Nong Phai Lom, que podríem traduir com Temple de l’estany encerclat de bambús. Però de bambús ja no n’hi ha. El ciment i l’asfalt són els elements dominants envoltant el santuari. L’estany, que encara hi és, es troba a un tir de pedra del gran buda. Uns metres darrere l’estàtua hi ha la plaça al centre de la qual s’alça el forn crematori de planta cruciforme. La xemeneia és una altíssima agulla perfilada i esvelta, un bambú de ciment apuntant el cel.
Els assistents al funeral seiem a l’ombra d’un cobert metàl·lic acarat a l’edifici del forn. En arribar m’ofereixen un vas d’aigua i una flor de pasta de paper de color crema. Darrere un faristol parla un senyor. Apareix la mare del b-boy Tæng Mo traginant una immensa bossa de plàstic plena de roba. La deixa sobre un parell de cadires, a l’entorn d’on seuen els excompanys del seu fill. Els b-boy van treient peces de la bossa. Són les pertinences que havien estat de Tæng Mo. De la bossa surten un munt de gorres de béisbol de tots colors i dissenys, samarretes, vambes, pantalons. Se les emproven i reparteixen. En poca estona la bossa es buida. Durant la cerimònia els pares del difunt reben el condol oficial d’una nodrida representació militar. Hi ha alguns monjos asseguts en un indret discret. Només prendran protagonisme quan poc abans de la incineració pugin al replà del forn per cantar absoltes. Quan el mestre de cerimònies acaba el parlament una dona pren el micròfon, deixa anar unes sentides paraules i a continuació entona una melodia que en realitat és un lament. Seguidament, uns quants b-boy es dirigeixen al centre de la plaça, a la base d’una de les quatre escalinates que s’enfilen fins el replà del forn. Un altaveu emet música i els b-boy comencen a ballar. Durant uns minuts evolucionen davant les corones de flors, sota el fèretre que conté les despulles de l’amic.
Acabada l’actuació arriba el moment que els assistents al funeral ascendim per l’escalinata de ponent fins el forn. Dipositem la flor de pasta de paper en una lleixa metàl·lica emplaçada sota el taüt de fusta. Les flors de paper seran la guspira que encendran la caixa. Immediatament baixem per l’escala orientada al nord. Al capdavall de la balustrada de pedra que representa l’esquena d’una serpent mítica o naga -feta amb trencadís-, un parell de b-boy i dues noies ens obsequien amb un petit record del funeral: un vano negre desplegable dins un embolcall de celofona. Remata l’envoltori una papallona daurada. L’ànima que emprèn el vol?
La gent s’alça dels seients i camina apressada cap a la torre del forn. Els més joves corren. Pugem per l’escala del nord. El taüt és a terra, destapat. El cadàver del noi, dins una caixa ben senzilla, està exposat a tots els ulls que se’l volen mirar. La caixa blanca està folrada per dins amb una tela de color rosa. De les vores interiors pengen sanefes de paper daurades. Tæng Mo té els ulls clucs, les barres fermades amb esparadrap, les mans plegades sobre el ventre. Damunt el cos del difunt hi ha un cocodril marró de peluix, gairebé tan llarg com el cadàver. Al cap hi duu una gorra de béisbol verda. Veig un pom d’orquídies liles als seus peus. Ara una noia hi llença un ram d’orquídies blanques. Sobre els pantalons distingeixo el que semblen grumolls de terra o escorça vegetal esmicolada. Tants com som i el silenci és absolut. La llum baixa de les 4 de la tarda és d’una enorme calidesa. Hi ha uns quants monjos presents, però aparentment no fan cap cosa. Un dels bonzes és un nen de a penes 14 anys. Qui encendrà el forn és un home de mitjana edat, sec i distant. Un munt d’amulets pengen dels collarets que porta al coll. S’aboca sobre el taüt obert repenjant les mans a les vores. Mirant-nos pausadament demana amb to suau si algú vol expressar alguna cosa. Un dels b-boy més carismàtics, el grassonet Of -cabells vermells- s’atança a la caixa. S’ajup i introdueix la mà dreta a l’interior. Busca la mà inerta del seu amic, la pren i s’hi aferra. S’està en aquesta posició una bona estona. Immòbil i seriós, inexpressiu, com el retrat d’un àngel. Entre els b-boy veig ulls embotits, a punt d’esclatar, però ningú no plora. Plorar en públic no és ben vist. Alcen el taüt de terra i el col·loquen damunt una plataforma de ferro amb rodes. El forn ja és obert. Munts de flors de pasta de paper són sota la caixa i al voltant. Un home s’acosta al taüt amb la closca d’un coco espellofat en una mà. En l’altra hi duu un matxet. Alça el coco mig metre per damunt el rostre del cadàver. Un cop sec del matxet rebenta la closca. El suc del coco es vessa íntegrament sobre la cara del difunt. L’home dels amulets escampa líquid inflamable a l’interior i a les vores del taüt. Arrossega el fèretre a l’interior del forn. Després d’encendre les flors de paper tanca les dues portelles d’acer. Veig gent fent fotografies o gravant vídeos amb els telèfons mòbils. Per l’espiera es veu el ball del foc. Darreres pregàries, voracitat de flames.
La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.
Jaume Mestres 