Des de Barcelona se’m demana una explicació de la crisi política que sacseja aquests darrers dies Tailàndia. Hi ha infinitat de periodistes solvents que se n’ocupen. Penso en els corresponsals de rotatius i emissores de ràdio i televisió que informen en directe de la crisi. Per descomptat, també incloc els periodistes dels diaris i mitjans audiovisuals tailandesos, probablement els més aptes per entendre els intricats afers del seu país. Qui hi estigui interessat disposa de gran quantitat de documents escrits, sonors i vídeos tant a la xarxa com als mitjans convencionals.
Vaig arribar a Tailàndia fa uns mesos. Ara mateix sóc a uns 700 quilòmetres de Bangkok; lluny, doncs, del lloc on es desenvolupa el conflicte. Puc escriure sobre el què visc i veig, de les meves complicitats amb el país i la gent, amb el que sigui que m’hi relacioni. Però com podria parlar d’un tema en el qual no hi estic implicat i que em queda tan lluny físicament? Altra cosa fóra que em trobés immers en la voràgine dels fets. Però no és el cas.
Entenc que aquest és un blog de viatges, no un blog sobre política internacional. En conseqüència, crec que em correspon escriure sobre les meves vivències com a viatger. Considero que no em pertoca teoritzar sobre afers de naturalesa política. Si ara mateix em trobés al rovell de l’ou dels esdeveniments, per descomptat que en parlaria. Els incidents s’ho valen. M’hi referiria com a persona involucrada, escriuria sobre la meva experiència viscuda.
Als mitjans, als espais adequats, ja hi ha els cronistes, els entesos en afers internacionals, per relatar-nos i ajudar-nos a entendre el que ara mateix succeeix a Tailàndia i les raons per les quals passa. Deixem que siguin els professionals de la informació i els analistes polítics, des de les tribunes que els corresponen, els que ens ho aclareixin. Tenen les eines i els recursos. I el deure d’exercir la seva feina amb rigor.
Etiqueta: Barakasin
La Tailàndia musulmana / El Liverpool FC, el monjo i el rei
La-Ngu és una població de a penes vint mil ànimes. Pertany a la província de Satun, que és per on em moc aquests dies. Poca estona hi passo a La-Ngu. De fet, hi estic de pas. Durant el parell d’hores que hi sóc trepitjo solament el carrer principal. Carrer que a la vegada és carretera. Les meves passes van de l’oficina on despatxen bitlles pels minibusos que es dirigeixen a Hat Yai i a Satun a l’altra banda del carrer-carretera; concretament, a la comissaria de policia. Entro a la comissaria per anar a orinar. A falta d’un altre lloc, la comissaria també fa de lavabo públic. Sortint-ne, traspasso el carrer amb la intenció de dirigir-me al 7-Eleven. És tot anant al 7-Eleven que topo amb unes paradetes de menjars. M’hi aturo per dinar. Menjo un plat d’arròs fregit amb gambes entaulat sota una gàbia que empresona un ocell cantaire. La gàbia, de fusta, té l’aire i l’estil d’una pagoda. És bonica, com gairebé totes les que durant les hores de llum s’arrengleren sota els tendals dels pobles i ciutats més meridionals de Tailàndia. Les gàbies són palauets de barrots per bèsties presoneres. Malgrat el seu captiveri, els ocells s’esgargamellen cantant. En general, un humà que canta és un home o una dona feliç. No sé si pels ocells la transposició seria vàlida. De ser-ho, les aus probablement siguin les úniques espècies animals que es mostren contentes estant empresonades. Cantar, per les aus, deu ser el mateix que parlar per les persones. Vés a saber, doncs, què expressen els seus cants.
Cap dels policies que he vist a la comissaria no era d’ètnia malaia. En canvi, la família que em serveix el dinar ho són tots. Malais i musulmans. Tant la noia que cuina com la que posa el plat a taula es cobreixen el cap amb el vel musulmà. Els escolto quan parlen. Ho fan en tailandès. Aquesta és la part naturalment malaia de Tailàndia on la colonització tai ha reexit. Els malais de la província de Satun han estat gairebé assimilats per la cultura tai. Però no per la religió. Els musulmans segueixen essent majoria a la província de Satun. Un 68% de musulmans per un 32% de budistes. Les coses de l’ànima costa més de canviar-les que els costums. Fins i tot més que les parles. Però, no són també els parlars una altra expressió de l’ànima?
La dona que despatxa els bitllets pels minibusos és una gran afeccionada al club de futbol Liverpool. Te n’adones així que entres a l’oficina. Darrere el taulell hi ha un gran televisor. L’aparell emet a tothora partits de l’equip de Liverpool. Sempre que no despatxa tenim la grassa senyora, rodona i xata com una carbassa, escarxofada al sofà d’escai mirant les peripècies dels seus ídols sobre la gespa. Es mira el futbol amb passió, patint i fruint de les jugades. És clar que no són partits en directe. Són cintes, o devedés, que l’aficionada col·lecciona. Me les ensenya. En té un fotimer. També té una bon nombre de pòsters del seu equip favorit. El pòster que li agrada més és el que ha clavat a la paret, a sobre el sofà on s’asseu a mirar la tele. És un fotomuntatge on es veuen els jugadors del Liverpool conduint vespes vermelles. És divertit. A la dona li encanta. Què no pagaria per veure’ls jugar de veres!
A Liverpool no hi ha estat mai, però d’aquí uns mesos pensa volar a Luang Prabang, al nord de Laos. Concretament, al desembre. L’excursió a Luang Prabang forma part de les visites que fa a diferents temples budistes de renom. Ha estat als principals monestirs tailandesos. S’ha fet beneir pels monjos més reputats i més poderosos de Tailàndia. Quan li mostro la foto de Luang Pho Kun que porto al bitlleter, s’agafa al taulell per no caure a terra. Li he tocat ben bé la fibra. I més quan li explico que he estat dues vegades al monestir on viu. I que les dues vegades he dinat amb ell. I que m’ha beneït i m’ha imposat les mans al cap i totes les coses que ja se sap que fan els monjos amb poders. S’emociona tant que es queda muda. Desapareix. No entenc què passa. L’hauré ofès? Al cap de poca estona reapareix amb una gran fotografia emmarcada sobre un plafó de fusta. La porta amb solemnitat. És clar, a la foto hi ha els reis de Tailàndia. Se’ls veu en primer terme, saludant des del balcó del palau reial -a Bangkok- una onada de gent vestida amb samarretes grogues, el color de la monarquia. Doncs sí, marc i foto són per a mi. Accepto el regal que tan gustosament em fa l’emocionada senyora, gran fan del Liverpool FC, dels reis i dels monjos famosos. Amb el regal de l’enorme fotografia, dos pams per un i mig, inclou el trajecte amb el minibús fins a Satun. De cap manera no me’l vol cobrar. A més, em fa seure al davant del vehicle, al seient del costat del conductor. Deu ser perquè el rei ha de viatjar a preferència.
Un cop arribat a Satun, al moment que busco la clau que ha d’obrir la porta de casa, pel carrer s’acosta un venedor de gelats. Porta la parada amb rodes enganxada a la moto. Així que veu la foto dels reis, l’home adopta un posat solemne i acciona el resort que engega la música. No és la marxa reial, no la du al repertori, sinó una sonsònia musical per atraure clientela. Tant se val, d’alguna manera bé s’han d’honorar figures tan egrègies. Ni que sigui amb la sintonia xarona dels gelats.
La Tailàndia musulmana / Un àngel
Pujo al minibús que m’ha de portar a La-Ngu. Després de gairebé una hora de plaent trajecte, arribo a La-Ngu sense novetat. M’he desplaçat a uns 48 quilòmetres al nordoest de Satun. A La-Ngu m’assec al seient del darrere d’una moto. Per un euro, em porta deu quilòmetres més lluny. Cap a l’oest. En poca estona sóc a Pak Bara. El motorista em deixa arran d’una barraqueta de fusta on venen bitllets per anar a l’illa Lipe. El venedor s’afanya a arrencar un bitllet del talonari. S’imagina que tinc pressa. En menys de deu minuts ha de salpar la llanxa en direcció a l’illa. Pressa? Cap ni una. No he vingut a Pak Bara per embarcar-me. “I, doncs, què t’ha portat a Pak Bara?”. Responc a l’amable senyora tailandesa que m’ho pregunta amb dues paraules: “Sam rúat!”. En efecte, he vingut a explorar.
El vell mariner italià, testimoni de la meva arribada, em convida a visitar el seu iot. El iot, d’uns set metres d’eslora, és amarrat al moll. El té arran del ferri que en temporada alta connecta el continent amb les illes que formen part del parc nacional Ko Tarutao, limítrof amb Malàisia. De fet, el veterà home de mar -un mortal feliç- el que vol és ensenyar-me el seu niu a terra ferma. Portar-me al recer on reberà d’aquí uns mesos la muller que espera. “És a l’altra banda dels manglars. A menys de deu minuts de navegació”. La dona tailandesa que s’ha interessat per saber què m’ha portat a Pak Bara, agafa de bracet el mariner i l’amanyaga amb paraules carinyoses. Tendres paraules que fan l’home feliç, més feliç encara.
La senyora tailandesa es diu Orawan. Un nom relacionat amb la textura de la pell. Finesa, suavitat de pell, bellesa dèrmica. Només la pell? L’Orawan desprèn la llum d’un àngel. Un àngel del cel que intenta semblar humà. Vesteix de color rosa, jaqueta i pantalons. Brusa blanca. La graciosa pamela que porta també és rosa. Sota la pamela llu un rostre aplatat, gairebé circular. La seva cara és un sol. Els ulls, les estrelles d’altres sols, els de l’ànima i el cor. L’expressió natural del seu semblant és el somriure. Com que he vingut de recerca, la senyora Orawan em convida a explorar Pak Bara en moto.
Em porta vora el mar, a la platja encarada a les illes. Seiem sota un cobert de canyes ran el trencant d’onades. Veig la llanxa que va a Lipe solcant raude la superfície grisosa de l’oceà. En aquesta hora, el mar reflecteix el cel encapotat. Les illes paradisíaques es retallen per sota l’horitzó. Imprecises. Les veig presoneres del cotó brut de boires baixes. A escassos metres d’on som, mig enfonsat, emergeix part d’un paquebot. La coberta i la popa són visibles. És un cadàver trabat a la sorra. Una desferra del tsunami. El devastador tsunami del 26 de desembre de 2004. L’Orawan comenta que es trobava navegant per l’oceà al moment que les onades colossals van abatre la costa. Van ser tres onades, diu. Era a bord d’una llanxa retornant d’una de les illes. Malgrat la gegantessa de les onades la nau on viatjava l’Orawan no va patir desperfectes. Només l’ensurt. I, encara, a mitges. Els turistes que anaven a bord de la llanxa feien fotos i reien, m’assegura l’Orawan. No sabien, ningú podia imaginar-se, la càrrega letal de tanta energia hidràulica. El pilot solament havia de tenir cura de mantenir la llanxa perpendicular a l’onada, deixar-s’hi dur. En cas contrari, haurien sotsobrat. El naufragi anímic va venir en arribar a terra i trobar-se amb la destrucció insospitada. Però a Pak Bara, encara rai. De víctimes humanes va haver-n’hi poques.
No puc estar-me de preguntar a l’Orawan si pot dir-me alguna cosa de Tham Morakot. Tham Morakot (Cova Esmeragda) és un túnel subaquàtic d’uns 80 metres de llargada que mena a una platja semicircular flanquejada d’espadats. La cova és a l’illa de Koh Muk, unes quantes desenes de quilòmetres al nord de Pak Bara. L’únic accés per arribar a la platja és des del mar, a través de la foscor del túnel. Solament s’hi pot entrar quan la marea és baixa. En el meu cas, vaig entrar-hi nedant. Sospito que a hores d’ara ja deu haver-hi un servei públic de barques pels visitants.
Tinc un especial interès per saber els efectes del tsunami a Tham Morakot. Fa anys, quan vaig entrar sol en aquella cova per, ignorant-ho, desembocar a la paradisíaca platja de sorra farinosa que apareix al fons del túnel, vaig quedar-me literalment enlluernat. Explico l’experiència al meu primer llibre [1]. A la darrera crònica. És l’única de tot el volum a la qual vaig posar nom: Quan l’onada ens durà… El títol d’un bellíssima cançó de Lluís Llach.
Quan vaig escriure la crònica, expressament pel llibre -aquella crònica no es va radiar mai-, vaig ometre informació a consciència. Ni esmentava el nom de la cova ni el de l’illa. De fer-ho, m’hauria considerat un delator. Hi ha llocs que es mereixen el benefici de mantenir-los en secret. L’experiència confirma que molts paradisos van deixar de ser-ho el dia que van massificar-se. Em va semblar tan extraordinari aquell indret, tan fora del món, que donar-lo a conèixer hauria estat com profanar-lo. Ara, Tham Morakot, ja és una cova coneguda i visitada per moltíssima gent. Esmentar-la, doncs, no és cap pecat.
Em diu l’Orawan que a Tham Morakot van morir-hi dues persones. Sembla que es trobaven dins la cova el moment de presentar-se el tsunami. Unes quantes desenes eren a la platja interior. Per fortuna, totes van sobreviure. Van rescatar-les, estàlvies, cinc hores després de produir-se la catàstrofe.
La Tailàndia musulmana / Satun
Arribo a Satun. Satun és una població ubicada al sud profund de Tailàndia. És a prop de Malàisia, a la costa del mar d’Andaman. En baixar del minibús el primer que faig és buscar un lloc on hostatjar-me. Llogo una habitació en una casa d’hostes. És una habitació lluminosa. Tinc el que necessito: un bany, un llit, un escriptori, un armari, nevereta i un aparell d’aire condicionat. L’aire condicionat s’agraeix: deshumidifica i refresca. La calor que fa aquests dies és enganxosa. Un cop instal·lat, tanco la porta i surto. Mentre em poso la clau a la butxaca penso que en donar la finestra a ponent tinc rogenques postes de sol assegurades. Aquest pensament em fa content. És bonic veure ajocar-se el sol dels tròpics darrere un mar de cocoters. Un roig de sang en procés de coagular el verd fins fer-lo negre.
Passejo pel centre. De seguida m’adono que a Satun hi conviuen tres ètnies: malais, tais i xinesos. Una altra de les evidències és que a la ciutat hi ha un munt de barberies. Una exageració; realment n’hi ha moltes. Em sorprèn comprovar que la major part de barbers són dones. En efecte, veig moltes barberes tallant els cabells dels clients.
Visito el museu. Està ubicat en una casa magnífica construïda els primers anys del segle xx. Va alçar-se per allotjar el rei Rama V durant els seus viatges al sud del país. Posteriorment, va esdevenir residència del governador provincial. Durant la Segona Guerra Mundial els comandaments japonesos a Tailàndia van fer-la servir de quarter general. L’any 2000 va convertir-se en museu.
Atuells diversos i diorames repartits en els espais dels dos pisos de l’habitatge expliquen de manera simple la vida, tradició i costums dels musulmans del sud de Tailàndia. Un dels diorames mostra tres nens esperant el torn per ser circumcidats. Un cartell explicatiu detalla la circumcisió dels nois i l’ablació del clítoris de les nenes. Sobre l’ablació diu: “L’ablació a les nenes pot practicar-se des del moment de néixer fins els 2 anys. Amb una agulla o un ganivet ben esmolat, s’elimina la petita protuberància carnosa de l’òrgan reproductiu de les femelles”. I, apa, llestos. En un moment, destrueixen la font del plaer sexual de les dones. Per tota la vida. Molta cura a no pronunciar clítoris, però màniga ample a l’hora de permetre-ho.
Sortint del museu enfilo el carreret que mena a una de les moltes formacions càrstiques de Satun. En un moment sóc a la base de la immensa mole calcària. La paret és absolutament presa pel verd. S’hi arrapa una vegetació flamant. El camí de ciment s’adapta a la naturalesa de la muntanya de pedra. Ressegueix ondulant l’orografia d’arestes mentre voreja cavitats que corquen les roques per la base. En algunes de les balmes, els budistes tailandesos hi han alçat altars d’esperits, imatges sedents del buda i fins i tot cavalls esculpits ornats amb garlandes. Als altars i a les imatges s’hi veu deixadesa. Es percep que Buda no és senyor d’aquests verals.
Uns homes reposen damunt la plataforma d’un rafal. Els saludo en malai. Són homes d’ètnia malaia, gent d’aquesta terra, musulmans de moltes generacions. La sorpresa és que em responen en tai. De fet, la seva parla és el yawi, un dialecte del malai. No cal dir, doncs, que m’entenen perfectament. Per quina raó no em responen en la seva llengua? Assimilats o inhibits?
Continuo avançant pel caminet de ciment. A banda i banda s’alcen modestes cabanes fetes amb bambú i plafons de fusta. La majoria tenen el teulat de xapa, però algunes encara conserven el sostre tradicional teixit amb fulles de palma. Munts de criatures juguen i corren. Criden. S’empaiten. Els més menuts van nus. Saludo els adults que vaig trobant-me. Ara no els incomodo dirigint-m’hi en malai. Però tampoc ho faig en tai. Els saludo en àrab. Als meus salam uali-kom responen amb els corresponents uali-kom salam. Amb naturalitat. Tots contents i cap problema. Pregunto a una dona si habitualment parlen yawi. Ho nega. Tothom al meu voltant parla yawi. Per quins motius amaga l’evidència?
El poblat musulmà està assentat a la base de la formació calcària. Espadats de verdor cauen en verticalitat rabent damunt les cabanes i un riu. En realitat, el que en dic riu és una massa d’aigua dispersa que aquí s’uneix per fluir compacte. El que ara és un braç líquid abans s’ha repartit, s’ha escampat pel sotabosc. Alimenta els manglars i es confon amb el mar, que és ben a prop.
Divendres a la Mare del Món
Els divendres al migdia les tripes de la Mare del Món s’estremeixen amb els cants dels muetzins. Les pregàries baixen del cel del Caire i es filtren sota terra. Els altaveus són els fils que les transmeten pel sistema de túnels, talment reguerots de pólvora que encenen els cors dels fidels. Entra un comboi a l’estació i s’atura. Baixen passatgers i en pugen de nous. Dels llavis surten oracions no dites però sentides. En canvi, el policia d’uniforme blanc assegut en una cadira trencada recita versets que llegueix en veu alta del llibre de pregàries. Paraules transcendents, sí, però el món no s’atura a escoltar-les. A l’interior del metro no hi ha aire condicionat. La ventilació se soluciona obrint algunes finestres. Entra un aire potent, viciat i greixós. Put a sutge. Baixo a Mubarak. Ascendeixo les escales que menen al carrer. Em precedeix un matrimoni d’una seixantena d’anys. L’home porta americana i corbata. La dona, un vestit fins a mitja cama, elegant, a to amb la seva edat. Semblen gent acomodada. De cop i volta al pobre home li sobrevé un atac de tos. S’atura a mitja escala. Inclina el cos endavant, es posa dos dits de la mà dreta sobre els forats del nas i estossega. Del nas surt una torrentera de mocs. La mucositat va a parar als graons de l’escala. Els mocs a terra i els dits empastifats. Per eixugar-se no utilitza mocador ni paper sinó el folre de l’americana, i es queda tan ample. Segueixen pujant, i jo al seu darrere.
Emergeixo a la plaça Ramsés. Surto pel forat del metro que hi ha just al davant de l’estació del ferrocarril. A l’entrada principal, a mà esquerra, hi ha uns urinaris públics que de fora estant empesten. Arran dels urinaris hi ha la porta d’accés a la mesquita. Com que avui és divendres s’hi concentren més fidels que en un dia ordinari. N’hi ha tants que no caben dins la sala d’oració. Per això s’amunteguen sobre una estesa de catifes verdes que han posat al davant, just al lloc on necessàriament ha de passar tothom que entra i surt de l’estació. La munió d’homes que preguen sobre les catifes obstaculitza el pas, però no hi fa res. La pregària a Déu per sobre tothom i totes les coses. Embolcallades amb ferum de pixum les oracions s’envolen cap a Al·là.
Sortint busco un lloc on menjar alguna cosa. En una vorera paral·lela a l’estació els restaurants s’alternen amb les pastisseries i els cafès. Opto per menjar kóshari. El kóshari és un plat habitual a Egipte. En un bol hi posen pasta barrejada amb arròs, llenties, cigrons i al damunt una capa d’all fregit, ben cruixent. Et donen un platet amb salsa de tomàquet. El client pot afegir-hi, a discreció, les espècies que troba sobre la taula. Pago tres lliures per un bol atapaït de kóshari[1].
Havent dinat em fico per un carreró perpendicular a l’estació. És un carrer estret, tancat al trànsit rodat. A una banda i l’altra hi ha cafès. Cafeteries amb les taules a fora, sota l’ombra agraïda de tendals i arbres. M’assec a la taula d’un dels establiments. Aquestes cafeteries semblen competir per veure quina és més sorollosa. Cadascuna té un televisor, connectat a potents altaveus, que no para d’emetre pel·lícules. Són films egipcis estridents. Gairebé en cada seqüència actors i actrius criden o s’esbatussen, això quan no canten o ballen. A mi em semblen pel·lícules dolentes. Però als egipcis bé que els deuen agradar. Almenys se les miren, ni que sigui amb indolència. Malgrat que pretenen ser còmiques no veig un sol espectador que esbossi ni l’ombra d’un somriure. O els gags no els fan gràcia o se’ls saben de memòria. Faig portar-me un te. Just al davant d’on m’assec hi ha una altra cafeteria que fa xamfrà amb un carreró minúscul. Veig tres homes que s’hi acosten. A primer cop d’ull semblen clients com els altres, però en realitat no ho són. El del davant porta l’home que va al mig emmanillat al seu canell. Penso que el detingut deu ser un lladregot acabat d’enxampar. El deuen portar a alguna comissaria propera. Sigui el que sigui, el cas és que s’asseuen a la cafeteria. El mosso treu una pipa d’aigua per a cada un dels homes. Els policies van de paisà. El cambrer deixa sobre la taula un te i dues Pepsi. Amb les manilles ben visibles policies i detingut beuen i fumen amicalment. Semblen col·legues. Fins i tot es diria que s’expliquen acudits de tant contents com semblen. No sé si el què veig és real o el què s’esdevé en aquests moments al carrer Hussam Al Din és una pel·lícula.
[1] Tres lliures egípcies equivalen aproximadament a 35 cèntims d’euro.
Ubud
Molts diuen que l’essència de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol artístic i l’ànima cultural de Bali.
M’allotjo en un lloc apartat del nucli urbà, en un indret solitari i frondós. Un rierol corre per sota mateix del meu bungalou, per la fondalada invisible d’un barranc embrossat de falgueres gegants i d’esbarzers. És una ferida cicatritzada per la verdor de la selva; parteix en dos un espesseït bosquetó que es mor allí on comencen els esplendorosos camps d’arròs. Entre els veïns que em visiten s’hi compten nombroses tórtores, acolorits blauets, boniques papallones i àgils esquirols capaços de salvar d’un salt distàncies de tres metres.
A part d’un servidor, a la meva cambra hi fan vida altres hostes. Em refereixo a uns rèptils semblants a les sargantanes, però més grans. D’aquests animals aquí en diuen tókey. Els tókey són llangardaixos d’hàbits nocturns de més o menys un pam de llargada. S’alimenten d’insectes. Els inofensius i benefactors dragons, portadors de bona sort, m’acompanyen totes les nits amb els seus raucs intermitents. Una altra cosa ja no tan agradable d’aquestes bèsties són els abundosos excrements que produeixen. S’escampen sense moderació per sobre el llit i pel terra enrajolat de l’estança. Sort en tinc d’una legió infatigable de formigues gegants. S’organitzen en fileres i patrullen per la cambra fins retirar quasi del tot la porqueria.
El meu amic balinès Gusti em ve a trobar. Pujo a la moto i em porta a casa seva, al vilatge de Blahbatuh. Trobem la seva mare asseguda a l’ombra d’un rafal tot espellofant arròs. De seguida em serveixen cafè del país en un got de vidre i, posats en un platet, una muntanya de pastissets de coloraines. Seiem a recer del balé gedong o pavelló principal de l’habitatge. El balé gedong és una nau oberta per un costat; en l’oposat hi ha una cambra privada amb porta i finestres de fusta d’alta qualitat. Els batents cisellats els van decorar amb motius florals, animals mitològics i alguna esvàstica, el símbol hindú de la bona sort.
Al cap d’una estona apareix la germana d’en Gusti i tres nenes més abillades amb la roba tradicional balinesa. M’obsequien amb una dansa de benvinguda. Durant el ball llancen una pluja d’olorosos pètals. A l’hora d’acomiadar-me de la família, la mare del meu amic m’ofereix una bossa plena de taronges i pomes petites collides de l’hort.
No gaire lluny de la casa d’en Gusti, a tocar d’uns bancals d’arròs, hi ha un cobert fet amb troncs de bambú i teulada de palla. Sota el sostre hi pengen fileres de fulles trenades de palmera, entre flors de frangipaners, hibiscos i buguenvíl·lees. Una plataforma alçada a un metre de terra fa d’escenari. Darrere l’escenari uns nens observen com nenes de la seva edat, entre set i nou anys, es preparen per ballar. Les ajuden a vestir-se les seves germanes grans o les mares. Un jove assegut a terra es maquilla amb traça. En acabar de pintar-se la cara es guarneix amb un munt de peces de roba sobreposades fins a completar l’espectacular vestit requerit per ballar la dansa del guerrer, o Baris. A l’esquena s’hi ha penjat el kris, o punyal cerimonial. Els ballarins i ballarines esperen la presència d’un grup de turistes. Quan algú avisa que s’acosten, els nens van a rebre’ls en processó. La desfilada la presideixen dos nois portant sengles ombrel·les vermelles amb pinzellades de daurats lluents, rematades amb unes borles grogues. Els segueixen una filera de nenes portant torres de fruita al cap i paneres vegetals curulles de flors. L’orquestra del vilatge o gamelan tanca la comitiva tocant a tot ritme xilòfons i gongs.
Amb els espectadors acomodats davant l’escenari, asseguts en amples butaques de bambú, comença l’espectacle. Pollastres i petites gallines seguides d’alterats pollets, es passegen a pleret per entremig dels músics i les cames dels artistes.
Un grup de nenes balla el Pendet, la dansa de benvinguda. A continuació, apareix el noi que ballarà el Baris. Ho fa tan bé que el públic es queda bocabadat. El xicot no s’esperava l’allau d’aplaudiments amb que l’obsequien els turistes. Sorprès per l’entusiasme que demostren, aclaparat per la seva timidesa, reacciona fugint corrents d’escena. Ara surt una noia a ballar un fragment de la dansa Legong. El Legong és el contrapunt al Baris. Tot el que té d’energia la dansa del guerrer, el Legong ho té de delicadesa. Al final de l’exhibició apareix en Ketut, l’amo de l’escola de ball. Interpreta el Kebyar Trompong, una dansa complexa que es balla amb un ventall a la mà i a la gatzoneta, amb el cul de l’intèrpret gairebé arran de terra. El més difícil d’aquesta modalitat de Kebyar és que, a la vegada que dansa, el ballarí branda una sèrie de gongs posats a un pam de terra i en renglera.
A Bali, amb els primers sons de la música, els ballarins i ballarines es transformen. Es diria que algun esperit diví posseeix els cossos terrenals i els eleva a un estadi superior. Mentre sona el gamelan els artistes són déus o deesses en conjunció amb l’Harmonia.
Papallones de la nit
Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.
Bali. Ngurugan (i V)
Estenen l’uniforme de mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats. La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment. Als peus, hi col·loquen un kàmen; una faixa groga, o senteng, al nivell de la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat. Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa, dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.
La cerimònia ngurugan evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la entre la màgia i l’animisme.
Surto del cementiri barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em trec el déstar del cap i el kàmen cenyit a la cintura i m’assec al seient. Avanço les persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís. Però no, per avançar es fa fressa.
Bali. Ngurugan (IV)
Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes. Quan les extreu aspergeix l’entorn en una acció simbòlica de purificació. Oficiant i familiars s’alcen de terra. Es dirigeixen cap el costat oriental de la tomba. A l’altra banda, també s’han assegut a terra tres homes amb americana grisa. Comencen a recitar mantres. L’entonació és planyívola; gemecs curulls de sentiment. La veu esquerdada d’alguna dona s’afegeix a les lamentacions. L’aire escampa una glopada de fum sobre els familiars, l’oficiant i la tomba. El sacerdot extreu la planta carnosa del capdamunt del bambú clavat a terra. Ara el vidu i els fills de la difunta es posen de genolls. D’una safata amb roba el jero mangku n’agafa dos draps blancs on hi ha esbossats, en tinta negra, siluetes de divinitats. Són xakra. Aireja el primer drap per damunt l’obertura del bambú connectat a la boca del cos enterrat, com si intentés impregnar la tela del seu l’alè. El xakra, ara amarat amb el baf de la finada, passa a unes altres mans que l’estenen a terra, arran de la base del bambú que connecta amb la difunta. Amb un segon drap el sacerdot fa la mateixa operació. Estenen la tela al lloc on hi ha d’haver les extremitats inferiors. Seguidament, el braman vessa part del líquid d’una gerra, barrejat amb substàncies sòlides de color verdós, dins el tub de bambú clavat a terra. El líquid sobrant l’escampa per la superfície de la tomba. Els draps queden empapats. Les mans d’alguns membres de la família s’afanyen a refregar els draps i la terra amb una pastilla de sabó que algú ha extret d’una bossa de plàstic. Ara l’oficiant, dret a l’altura d’on hi ha el bambú que sobresurt mig metre de la sepultura, comença una sèrie d’accions que semblen exorcismes. La dona que l’assisteix va lliurant-li objectes diversos. Li dóna un ou dur amb closca. El sacerdot s’ajup i fa acció de clavar l’ou on hi ha d’haver les espatlles del cadàver. Ara pren un petit bol de fang ple d’aigua beneïda. A dins hi posa un grapat de buguenvíl·lees. Resa i perfuma el bol amb encens. Aboca l’aigua i les flors per l’obertura del tub. Seguidament llença amb violència el bol de fang a terra i l’aixafa amb els peus. Torna a repetir l’operació amb un segon bol que li lliura l’assistent. Són moments seguits pels presents amb molt de silenci. Observo que la filla petita no pot contenir-se i arrenca a plorar. Somiquejos discrets que intenta dissimular ajupint-se i tapant-se la cara amb les mans. El fill gran sangloteja. Es respira un silenci de veres. Absolut. Fins i tot les colles més apartades d’homes respecten, mantenint-se quiets, el dolor dels cors que ploren. A l’aire se sent que hi sura un corrent amarat de sentiment i afecte. Ànimes desconsolades. Una aflicció que puja de to al moment que d’una safata en treuen l’uniforme de mestra que pertanyia a la difunta.
Bali. Ngurugan (III)
Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere seu s’alcen columnes de fum. Depenent de l’espessor de la fumera els arbres esdevenen confusos perfils, ara trencats o invisibles. El fum prové de les piles d’herba segada que han encès els homes. El braman esdevé una silueta fantasmagòrica entre boires. Sembla un esperit flotant. Quan en acabar de beneir s’ubica al seu lloc, davant els familiars més directes, comença el ngurugan.
El fill gran de la difunta, un noi espigat, encara més alt que el pare, sosté una ombrel·la multicolor per protegir l’oficiant de la roentor del sol. A la seva banda dreta el braman hi té una mena d’olla de terrissa coberta amb un recipient cònic de ràfia. És un embut vegetal. El sacerdot seu entre les múltiples ofrenes que han anat dipositant les dones. Veig ous, piràmides còniques fetes d’arròs cuit aglomerat, aus empalades i fumades badades pel mig. La vista se’n va cap els llampants esclats de flors i fruites: buguenvíl·lees, frangipanis, manats de plàtans de mides variades, mangostans, fruits de la passió, pomes, mandarines. Em fixo en uns petits rodets de bambú envoltats d’una gasa blanca travessada per una agulla de cosir. Sobre l’estora observo una estesa d’artefactes comestibles confegits amb pasta de cereals, piles de carn enfilada en palets i unes curioses estrelles de sis puntes teixides amb fulles. També veig bonics ornaments en forma de corona, elaborats amb pampes de palmera, plens a vessar de pètals.
Davant el sacerdot, reposant damunt una panera tapada, hi ha una petita campana de bronze. L’oficiant es concentra i prega encarat a la tomba, ara neta i allisada. Es posa pètals de flors entre els dits, ajunta les mans i les alça fins l’altura del front, xiuxiueja oracions, dringa la campaneta, separa els dits i llença els pètals a l’aire. A la part superior de la sepultura emergeix, fins uns cinquanta centímetres del terra, un tub de bambú lleugerament inclinat. Al capdamunt del tub foradat hi ha una planta punxeguda i carnosa, amb l’arrel ficada a dins. L’altre extrem del bambú, la part colgada, és encastada a la boca oberta del cadàver. L’encens que crema en tiges amara l’ambient. Els assistents a la cerimònia seuen repartits entre grups del mateix sexe. Algunes colletes d’homes es mantenen relativament allunyats i d’esquena al lloc on s’esdevé el ritual. No s’estan de parlar i fins i tot fan broma. Com que als seus ulls sóc un element exòtic no paren d’observar-me. En aquesta zona de Bali rarament veuen estrangers. Per aquests homes que en aparença no participen de la cerimònia sóc el màxim centre d’interès. A no ser fondre’m poca cosa més podria fer per evitar-ho. M’agafen els braços, volen que segui al seu costat. Demanen que els faci fotografies, fins i tot m’insten que vagi a casa seva un cop acabada la cerimònia. Les invitacions plouen d’arreu. Les dones són més discretes, es limiten a ser testimonis passius de la iniciativa dels homes. Riuen les gràcies. Adonar-me que estan tan pendents dels meus moviments em neguiteja. Decideixo quedar-me quiet en algun lloc on no se’m vegi gaire. Per això em poso a la vora d’una de les piles fumejants de brossa.
Jaume Mestres 