Etiqueta: Barakasin

Èxtasi, acer i sang

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
“A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009
“Un punxó travessa la cara d’un home en estat de trànsit. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009
"Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàllica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec" (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009.

A Nakhon Ratchasima molts ciutadans surten al carrer per exterioritzar la seva devoció als déus del panteó xinès i als esperits que governen les seves vides. Van arribant a la plaça principal sota el retruny de timbals. Damunt unes plataformes arrossegades per camions s’alcen imatges daurades. Déus conciliadors, deesses benefactores. Als palanquins que porten homes vestits amb túniques seuen ídols d’espesses barbes. Davant les imatges hi ha clavats un rengle de punxons. El mànec de cada punxó és la fesomia d’un dimoni. Cares sangonoses, ulls irats. Molts homes duen espases embeinades, sabres esmolats creuats al pit. Fuets penjats al coll. N’hi ha que porten pendons; d’altres, presenten safates d’ofrenes. A la plaça s’han congregat uns dos-cents homes vestits d’un blanc impecable.
Arriba el moment que al so dels timbals s’hi afegeix l’espetec de traques. Petards. Guspires de foc, ferum de sofre. La plaça envaïda de fum. La pólvora és el detonant per començar la cerimònia. Alguns homes de les primeres files entren sobtadament en èxtasi. Es treuen amb brusquedat les túniques alhora que inicien uns moviments compulsius. Pells intrincadament tatuades amarades de suor. Crits i gemecs. Ulls en blanc, parpelles aclucades. Salten sobtadament, boten com disparats per resorts invisibles. Esgarips i xiscles. S’abalancen sobre unes taules i les colpegen amb violència. Alguns companys els subjecten, han de contenir-los per força. Els esperitats són màquines desbocades mogudes per una energia folla. A l’entorn dels embogits branden pendons i draps negres guixats amb símbols esotèrics. N’hi ha que murmuren paraules llegides en pergamins antics per calmar-los o potser per excitar-los.
Desclaven els punxons arrenglerats davant els ídols. Són barretes d’acer d’uns trenta centímetres de llargada. La sentor dolçota de l’encens que no para de cremar barrejant-se amb el sofre que inunda la plaça crea un baf marejador. Als homes en trànsit se’ls desfigura la cara. La pell sel’s torna color de cendra. Rostres tibats, ànimes a punt de ser expulsades. Posen espases esmolades a les mans d’algun esperitat. Veig llengües movent-se amb avidesa pel cantell de les fulles. Brolla la sang. Com més sang vessada, amb més avidesa ballen les llengües. Un punxó travessa la cara d’un home en èxtasi. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer. A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes. Remor d’oracions. Al voltant del noi amb el pic travessant-lo es congrega gent que prega agenollada, les mans juntes davant la cara, el cap ajupit.
Un home porta un patinet d’acer. L’aspergeixen amb aigua beneïda. Vessen aigua lustral a la seva cara abans de clavar-li el mànec per l’interior de la boca. Al seu costat els esperits han posseït un xicot. Li han donat l’ànima de nena. És una nena musculosa i alhora delicada. Li pinten la cara amb sang. Pengen flors als cabells. A mesura que la nena s’expressa la gent es postra al seu davant. Fronts tocant el terra. El noi-nena posseït abraça els que l’adoren, plora amb ells, crida i canta.
Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàl·lica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec. La fotografia del monarca estimat, ara mateix seriosament malalt en un hospital de Bangkok, sembla que els reconforta. Caminaran descalços tres hores pels carrers de la ciutat amb el retrat del rei sostingut per les seves galtes. Cap llast, sinó joia. Emoció dels veïns. S’agenollen i es postren. Ulls plorosos, barres d’encens als dits.

Diari de viatge (7). En una jungla minada

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.

La dansa del tigre

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

I Nyoman Cerita va convidar-me a l’estrena de la seva nova coreografia al temple Pura Dalem, de Singapadu. Singapadu és, amb tota certesa, un dels vilatges que més aporta a la constel·lació d’artistes balinesos. Els més grans ballarins i músics de Bali han estat i són fills de Singapadu. I Nyoman Cerita va néixer a Singapadu. I Wayan David Ariesta, qui balla al capdavant del tigre, també és fill del vilatge. La nova coreografia i música del mestre versionen la dansa tradicional Barong Macan. D’entrada, l’aspecte del tigre (macan) serva poca relació amb l’original. Els salts, el dinamisme, l’expressió gairebé humanitzada de l’animal sagrat que protegeix els balinesos de la fetillera Rangda i el seu seguici de dimonis, són infinitament més dinàmics en aquesta versió trencadora. Transgressora en l’aspecte formal, per descomptat. Els balinesos versionen, remodelen, però el nucli roman immune. La història que narra el ballet és idèntica a l’original. Cerita hi afegeix elements innovadors, coloraines, cartó pedra i fumera. En segons quins moments, l’espectacle recorda els Pastorets. Doncs sí, a estones la representació -valorada amb la nostra mirada- és aclaparadorament kitsch. Als balinesos, com a tots els asiàtics, els encanta l’envoltori, la superfície lluent de les coses. Però, contràriament a altres cultures veïnes, al gresol balinès hi bull una substància, un sentit místicocòsmic del cercle vida i mort que els projecta lluny de l’entorn monoteista grisot oficialment majoritari a l’arxipèlag indonesi.

Apunts sobre el ballarí I Wayan David Ariesta.
Vaig conèixer en Wayan a Ubud, al cyber cafè propietat del pare de la seva nòvia. Wayan David és un noi singular. Extraordinàriament prim, de rostre afuat, maneres delicades. El Wayan és d’una sensibilitat extrema. Va començar a aprendre dansa de jovenet amb el mestre I Nyoman Cerita. Cada dia va a casa del professor a practicar. Conec la seva família. Vaig assistir al funeral del seu pare, un home que els havia abandonat quan en Wayan i els seus germans encara eren molt menuts. La mare es guanya la vida enfilant braçalets per vendre als turistes. El germà més petit -ara té 7 anys- balla com els àngels. No m’estranya, en Wayan sempre és a sobre seu. En les meves estades a Ubud passo hores amb el Wayan. A casa seva o a casa meva. En Wayan i la seva nòvia, una noia deliciosa i joveníssima que es diu Ni Kadek Windiawati, han fundat el grup de dansa tradicional Puspa Kirana. Tant el Wayan com la Kadek viuen de les actuacions regulars als diferents escenaris d’Ubud representant danses tradicionals pels turistes. Molt talent vessat per quatre quartos. El mes d’abril d’aquest any en Wayan va viatjar a Europa per ballar dansa balinesa en un teatre de París. En Wayan va néixer fa vint-i-molt pocs anys a Singapadu, vilatge a uns nou quilòmetres al sud d’Ubud.

Diari de viatge (6). Via lliure

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.

Egipte des de l’aire (Fotografies)

On Per Jaume MestresIn Egipte, Fotografies, ViatgesDeixa un comentari
Dayr al-Bahri i el temple funerari de Hatsepsut des de l'escarpadura de ponent. Costat occidental del Nil. Tebes.
Les piràmides de Gizeh vistes amb ull d'ocell.
La piràmide de Kefren des del capdamunt de la piràmide de Micerí.
La gran piràmide de Kheops augmenta la rellevància des del cim de la piràmide de Micerí.

Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Llengua, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009

Misèries d’Espanya

On Per Jaume MestresIn Filipines, Foraster a casa, Llengua, País, Política5 comentaris

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.

Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?

Tornant d’escola

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Sobre la una de la tarda aquest nen torna a casa després d’una jornada a l’escola. Al manillar de la bicicleta hi porta la bossa de llet que pertoca a cada criatura. Regal del govern, darrerament molt generós. Trens gratuïts i llet de franc pels escolars. Ban Prasat Yoë. Nord-est de Tailàndia.

Un cor de vaques o simfonia de granotes?

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Phum Saron és el vilatge des d’on s’accedeix al Khao Phra Viharn, el temple enrunat khmer en territori cambodjà, però que Tailàndia reclama. Un conflicte fronterer que manté els dos països en pugna oberta des de fa cosa d’un any. El conflicte fa molts anys que s’arrossega, però va avivar-se al moment que soldats dels dos exèrcits, l’octubre de 2008, van intercanviar-se trets. Les escaramusses van repetir-se l’abril passat. Fins ara, els enfrontaments armats han produït la mort d’almenys set soldats i un nombre indeterminat de ferits i presoners als dos bàndols.
Fa unes tres setmanes -el 17 d’agost- vaig desplaçar-me a Phum Saron. Sabia que no se’m permetria l’accés a la zona del conflicte. En efecte, passar va ser impossible. Aquell dia plovia molt. Les granotes celebraven l’aigua que queia de la manera espectacular que podeu escoltar en aquesta gravació. Avui -8 de setembre- hi he tornat, a Phum Saron. Aquest matí també plovia, però les granotes callaven. O era el seu dia lliure o estaven atemorides per tant tràfec de soldats. Fileres de vehicles militars no paraven de desplaçar-se amunt i avall. S’ha aturat un vehicle al lloc on em trobava observant el renou. De la caixa del camió han baixat un grapat de militars. Han entrat en una barraqueta on venen la mena de productes que estimen els soldats: armes blanques -punyals, matxets-, brúixoles, uniformes per si amb el seu no en tenen prou, ulleres de sol de marca per fardar -còpies barates, no cal dir-ho- mocadors khmer, llanternes, passamuntanyes i barrets. Els ha encantat que els fes fotografies, sobretot el soldat que s’ha comprat les Ray-Ban. Li he dit que el feien tan guapo com en Bie, una popular estrella tai de moda. Satisfet, el noi ha posat perquè el retratés de totes bandes. Fusell a les mans, mocador khmer lligat a l’arma i gatzara dels companys. Abans de pujar al camió que els retornava a la caserna, ubicada al Wat Phum Saron (temple del poble), tots han volgut que els retratés. Armats fins a les dents, però tigres de paper. Tigres de paper, acabo de dir?