Abat gens monàstic sobre un fons de grosella fluorescent

Surto amb la idea d’anar a fotografiar les pintures murals del Wat Muang Noi*. L’Skytrain entra a Wongwian Yai abans de dos quarts de 9 del matí. Al capdavall de l’escala, a peu de carrer, hi ha els taximotoristes. Demano que em portin al temple. Durant uns centenars de metres la moto ressegueix la via de la línia Mahachai. Atrapem un tren que va a Samut Sakhon. Sembla que fem una cursa. Deixat passar el comboi el motorista traspassa la via i es fica per uns carrerons plens de giragonses. Fan poc més d’un metre d’amplada. En realitat són corralons per a vianants, no aptes per a circular-hi motos, però el meu conductor se sent Batman.
Al santuari s’hi celebra un funeral. També hi ha alumnes d’una escola assistint a les prèdiques que els adreça un bonze. Em dirigeixo al monjo que veig dret al costat d’un pavelló. Porta un tatuatge al coll i un altre a l’espatlla dreta. Li comento que sóc al temple amb la intenció de veure els murals i fotografiar-los. Menciona alguna cosa d’una clau i parla de l’abat. Interpreto que demanarà que obrin el pavelló de les pintures; el que em desconcerta és que esmenti l’abat. Que aparegui l’abat equival a haver de superar obstacles. Em convida a entrar.
És una sala amplíssima. Hi ha sofàs i butacots a prop de la porta. A l’esquerra veig una estesa de coixins blaus sobre una tarima encatifada; són seients pels monjos. En un racó hi ha unes cadires molt boniques de fusta lacada, amb incrustacions de nàcar. Estan apilades, les deuen tenir per si es presenta alguna autoritat que calgui honorar. Darrera les cadires veig una virolada exposició dels ventalls ovals que fan servir els bonzes durant les cerimònies. Al sofà hi ha un monjo llegint la premsa. Em convida a seure. Manifesto el desig de veure les pintures. Respon que hauré d’esperar que arribi l’abat. De seguida s’alça, es dirigeix a la nevera, l’obre i treu un vas precintat de plàstic amb aigua fresca. Me l’ofereix. Parlem una estoneta. Vol saber el perquè del meu interès pels murals. Engega que al temple no hi ha murals, però sí que hi ha un buda jacent enorme. Li mostro una fotografia de les pintures murals del seu temple. Mira la foto amb atenció. Ara diu que potser sí, que n’hi ha. Assegut al costat de la porta hi ha un laic. És un home d’aspecte acabat, més fill d’un altre món que d’aquest. Mai no bada la boca, es manté en una mena d’absència contínua. El cos sencer expressa languidesa infinita. Alguna vegada s’alça i torna a seure. Té les cames inflades, cosides de varius. Dos mapes en relleu de blaus.
El monjo tatuat fa de secretari. El veig a la saleta del costat, un espai annex amb un pany de paret ple de trofeus, copes daurades i plaques gravades. Una impressora corona un cim d’andròmines. Arriba l’abat. És relativament jove per ser la màxima autoritat del monestir. Li faig uns 40 anys. Em diu que no podré visitar els murals perquè al pavelló on són hi ha un buda antiquíssim que no vol ser molestat. Afegeix que podria entrar-hi d’aquí un mes. Sospito que deu ser el moment que el buda fa vacances. Em diu que si em vingués de gust, avui mateix podria veure’ls una estona, els murals, però en rigorós silenci i sense fer fotografies. Entenc que serà quan el buda faci una becaina. Esperaré que m’avisin.
El monjo que llegia la premsa s’alça i desapareix sense dir una sola paraula. L’abat s’asseu darrera la seva taula de treball. Es posa a parlar per telèfon. És un home amb poca cura per mantenir les formes; em sorprèn que ni tan sols faci l’esforç davant un estranger. Deu considerar-me com de casa. Parla mig estirat a la butaca, adopta postures complicades, es mou constament, fa exclamacions agudes, de vegades s’expressa cridant. Gesticula molt. L’altre monjo, el dels tatuatges, connecta l’ordinador. El veig movent-se per dins el despatx tot remenant i arxivant papers. Comencen a sonar un seguit de cançons modernes. Provenen dels altaveus del PC. Arriba el moment que surt de la saleta per dirigir-se a la nevera. Obre la porta petita de dalt i extreu un got amb un gelat. A dins hi ha una canya. Tot xarrupant retorna a les seves coses. L’abat continua parlant pel mòbil com si fos a cal sogre. Jo segueixo assegut, oblidat per tothom. Completament sol, exceptuant el laic que seu a la vora, però com si no hi fos, aquest home; mai no diu res, ni em mira. M’ignoren completament. Potser m’he fet invisible. Ja fa més de tres quarts d’hora que sóc assegut esperant que el buda venerable s’adormi o no sé ben bé el què. Arriba un home de pell molt fosca. Es posa a parlar alegrement amb l’abat. Com si fossin col·legues. Aquest abat no ho sembla, d’abat. Podria ser cap de policia o funcionari. Té un aire ben prosaic; si no fos per l’hàbit no semblaria un monjo. És un home genuïnament tai, però no té res de monàstic.
Apareix un monjo vell amb una gran panxa. Encara sort que és alt i corpulent. Es planta davant la taula de l’abat. Parlen sense a penes mirar-se; molt cordialment, això sí. Diria que el monjo vell és un home sense feina ni ganes de fer-ne. S’acosta a la nevera. L’obre durant una estona. Després d’examinar-la la torna a tancar sense treure’n res. Se’n va de nou a la taula-oficina de l’abat; toca papers, els apila, els torna a remenar. I anar parlant amb l’abat com els col·legues xerren al bar. La diferència és que aquí ningú beu cervesa. El laic desmanegat de pell fosca va a la nevera -la nineta estimada de tothom-, l’obre i en treu una beguda energètica, concretament una ampolleta de M-150. Va bevent-se el líquid tot xerrant amb l’amic de l’ànima. Jo, com si no hi fos. No existeixo. Em moro de ganes de gravar un vídeo amb tot el que va succeïnt al meu voltant. Però no puc, és clar. Sento que el laic de pell fosca li demana a l’abat: “Qui és aquest?” [“aquest” sóc jo]. L’abat respon amb un lacònic ma tíao (ha vingut de visita).
No m’atreveixo a alçar-me i parlar amb l’abat. Si no estigués acompanyat sí que ho faria, però no el vull interrompre. Amb el seu amic xerra de nimieses, però Déu me’n guard de molestar-los. El monjo oficinista sembla que s’ha acabat el gelat. Ara surt a buscar un ventilador de color blau elèctric que hi ha rere la taula de l’abat. Se l’emporta al seu despatx. M’alço i demano al laic que seu a vora meu on és el lavabo. M’ho indica. Me n’hi vaig. El lavabo dels monjos. Tassa occidental, però sense paper higiènic. Es deuen rentar amb la mànega que hi ha al costat del vàter. Per sort, m’he posat les xancletes que hi havia a la porta, el terra és completament mullat i vaig descalç.
Penso que si l’abat veu que em moc potser es recordarà de mi i em dirà alguna cosa. Mira que sóc a la seva vista, exactament davant per davant. Doncs res. Ja és hora de prendre una decisió. Passen uns minuts de les 10 del matí. Fa 75 minuts que sóc aquí dintre. Una situació ben absurda que haig de resoldre immediatament. M’alço. M’acosto a la taula de l’abat. Li demano si haig d’esperar-me gaire estona més per poder entrar a l’ubosót. Fa cara d’estranyat, de no entendre res. Ja som dos, doncs, que no entenem res. Respon que a l’ubosót no s’hi pot accedir. El buda, avui, deu està desvetllat. Ja tornaré d’aquí un mes, que dic. Agafo el trípode i les bosses. Pronuncio un seguit de cortesíssims kop kun kap (moltes gràcies) i a fora.
Volto pel recinte del temple. Veig el buda jacent. Les parets de l’entorn són columbaris, petits nínxols on hi ha dipositades cendres de difunts. Hi ha un cadàver en un dels pavellons. El vetllen familiars mentre beuen i mengen. M’acosto a un grup d’estudiants que assisteixen a les prèdiques. Nois i noies adolescents, disciplinadíssims, tots uniformats. Reparteixo una bona col·lecció de wai als mestres. Hi ha un mestre molt efeminat assegut davant una taula. Porta una camisa groga, estampada amb dibuixos de Disney. Se m’adreça en anglès. Responc en tailandès; em surt espontàniament. No li agrada gens que li parli en tai. Vol lluir davant els companys les seves habilitats lingüístiques. Em demana conversar en anglès. Li parlo en anglès, doncs.
El mestre desgrana un rosari de mentides. La primera és dir-me que és filipí. Seguríssim que no ho és, de filipí; conec l’aire dels filipins i el dels tais: no tenen res a veure. Aquest home és tailandès de soca-rel. Com que diu que és filipí li parlo en tagal. Es desconcerta. No sap què dir. No entén res. Es queda en blanc. Llavors reconeix que no és filipí, però que té moltíssims amics que ho són. Ara diu que és brasiler. Interessantíssim. Aquest individu pateix una patologia important. Com que li etzibo quatre coses en portuguès i tampoc no les entén, diu que de fet és fill d’un matrimoni mixt, pare brasiler i mare tailandesa. Acabat de néixer, el pare va abandonar-los. M’ho pintes a l’oli i em balles un molam, guapo. M’ho passo de meravella. Una de les mestres em serveix un platet de pastissos. Deliciosos.
Al suposat mestre d’anglès li explico el cas que m’ha portat al temple i li comento la meva rendició. M’aconsella que em dirigeixi al monjo que ara mateix passa per davant nostre. Insisteix que li parli en anglès. M’acosto al monjo. Li començo a parlar en anglès. L’home escolta amb atenció. Respon en tailandès per dir-me que d’anglès no en té ni idea. Demana a una alumna que em porti un refresc. La noieta s’acosta amb un vas ple de gel. Tot ben vermell. A les mans tinc un fluorescent glaçat de grosella.
Retorno a la taula del curiós espècimen multiculti tailandès. Ara resulta que em diu que no és professor d’anglès, sinó d’art dramàtic. Ai, nen, com m’atrapes, criatura trapella. Aquest personatge ja deu tenir els seus 40 anys. Em parla de Rafael Nadal, el tenista. El fa brasiler. Li aclareixo que és mallorquí. Afegeixo a poc a poc i amb èmfasi que el tenista pertany a l’elit illenca. Very close to the Spanish Royal family. Als tais els encanten les coses que embafen.
Quan em demana quins llocs conec del país responc que he visitat les 76 províncies, incloses les conflictives del sud. -“No, no tinc por de les bombes perquè hi ha qui em protegeix”. Obro el bitlleter i li mostro la fotografia de Luang Pho Khun. Es queda atònit. Mut. Li explico la vida i miracles del monjo. En fi, que després de noquejar-lo el deixo abandonat al ring. Però no em fa patir gens. Segur que Donald i companyia consolaran el simpàtic embrollaire.
És hora de sortir al carrer. Em cal canviar d’aires. Camino fins una parada de taximotos. Una moto em portarà, ara mateix, a la propera destinació, el Wat Nang Nong. “A Chom Thong”, dic al motorista. “Wutthakat, soi 42”, concreto. Ja sap on ha d’anar. Demana 40 baht. El xicot, fill d’Isan, engega el seu Pegasus de ferralla. Tira milles i vola.

*Els fets relatats són completament verídics. L’única alteració és el nom del temple. L’he modificat per raons òbvies.  

Mengen pizza, els ciutadans del món?

En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.

Autoretrat

Autoretrat. Mirall ubicat davant l'altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d'Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Mirall ubicat davant l’altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d’Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Thai Star Molam Singer หมอลำ

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.

Bangkok Street Nightlife

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta sense trípode.

“Wall of Death”

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a Begins, àlbum d’una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació feta sense trípode.

Una fira tailandesa

Els tailandesos són propensos a la diversió, els agrada el lleure. Una de les activitats que més estimen són les fires. Munten fires en espais amplis, als afores de les urbs o al cor de les ciutats, com en aquest cas. La fira que veiem està emplaçada al costat occidental del gran estadi de Bangkok o Estadi Nacional, conegut amb el nom de Suphachalasai. L’Estadi Nacional és al districte Pathum Wan, un dels nuclis comercials més dinàmics de Bangkok. Les fires són oportunitats que s’aprofiten per passar-ho bé. Una fira és un microcosmos on hi ha tot allò que agrada als tailandesos. Infinitat de parades amb una enorme varietat de menjar, botiguetes de roba, tatuadors, joguines, ninots de peluix i petits estris pràctics per a la llar, entre d’altres amenitats. Abundància de refrescos i alcohol. De vegades, la venda de cervesa, whisky i altres esperits estan prohibits a les fires. En aquesta fira, per exemple, l’alcohol hi està vetat. Les imatges són un passeig per algunes de les parades i atraccions de la fira. De primer veiem el tir de pilota contra unes noies assegudes en un banc damunt un dipòsit ple d’aigua. El joc consisteix en anar llençant pilotes fins encertar el cor metàl·lic vermell que dispara el mecanisme que fa caure la noia a l’aigua. Als nostres ulls pot semblar un entreteniment rude i de mal gust. Els tais, però, deuen opinar el contrari. “La noia a l’aigua” és una atracció popular que es pot veure en bastantes fires arreu del país. Seguidament veiem un trenet corrent sobre uns carrils, tot un clàssic, i cavallets giratoris impulsats per un simple ventilador elèctric. Enginy i imaginació d’uns firaires que busquen la simplicitat i l’estalvi. Si un ventilador és capaç de fer girar els cavallets, per què haurien de complicar-se la vida i rascar-se la butxaca instal·lant-hi un motor? El ventilador no pol·lueix l’aire, consumeix un mínim d’energia i és extraordinàriament econòmic.

Cinema a l’aire lliure

Al vídeo podem veure un cinema a l’aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant . Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis– i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Diari de viatge. De “sois” i carrers

Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit  mercat domèstic té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.

Wat Rakang Kosit Taram

Part inferior de la porta d’entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l’infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d’octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d’exposició i f/9.

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l’època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la residència familiar. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d’octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d’evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure’s la càmera, la imatge sortia borrosa i l’havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada deixava passar molt poca llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d’exposició i f/11.