Mengen pizza, els ciutadans del món?

En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.

Autoretrat

Autoretrat. Mirall ubicat davant l'altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d'Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Mirall ubicat davant l’altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d’Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Thai Star Molam Singer หมอลำ

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.

Bangkok Street Nightlife

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta sense trípode.

“Wall of Death”

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a Begins, àlbum d’una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació feta sense trípode.

Una fira tailandesa

Els tailandesos són propensos a la diversió, els agrada el lleure. Una de les activitats que més estimen són les fires. Munten fires en espais amplis, als afores de les urbs o al cor de les ciutats, com en aquest cas. La fira que veiem està emplaçada al costat occidental del gran estadi de Bangkok o Estadi Nacional, conegut amb el nom de Suphachalasai. L’Estadi Nacional és al districte Pathum Wan, un dels nuclis comercials més dinàmics de Bangkok. Les fires són oportunitats que s’aprofiten per passar-ho bé. Una fira és un microcosmos on hi ha tot allò que agrada als tailandesos. Infinitat de parades amb una enorme varietat de menjar, botiguetes de roba, tatuadors, joguines, ninots de peluix i petits estris pràctics per a la llar, entre d’altres amenitats. Abundància de refrescos i alcohol. De vegades, la venda de cervesa, whisky i altres esperits estan prohibits a les fires. En aquesta fira, per exemple, l’alcohol hi està vetat. Les imatges són un passeig per algunes de les parades i atraccions de la fira. De primer veiem el tir de pilota contra unes noies assegudes en un banc damunt un dipòsit ple d’aigua. El joc consisteix en anar llençant pilotes fins encertar el cor metàl·lic vermell que dispara el mecanisme que fa caure la noia a l’aigua. Als nostres ulls pot semblar un entreteniment rude i de mal gust. Els tais, però, deuen opinar el contrari. “La noia a l’aigua” és una atracció popular que es pot veure en bastantes fires arreu del país. Seguidament veiem un trenet corrent sobre uns carrils, tot un clàssic, i cavallets giratoris impulsats per un simple ventilador elèctric. Enginy i imaginació d’uns firaires que busquen la simplicitat i l’estalvi. Si un ventilador és capaç de fer girar els cavallets, per què haurien de complicar-se la vida i rascar-se la butxaca instal·lant-hi un motor? El ventilador no pol·lueix l’aire, consumeix un mínim d’energia i és extraordinàriament econòmic.

Cinema a l’aire lliure

Al vídeo podem veure un cinema a l’aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant . Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis– i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Diari de viatge. De “sois” i carrers

Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit  mercat domèstic té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.

Wat Rakang Kosit Taram

Part inferior de la porta d’entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l’infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d’octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d’exposició i f/9.

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l’època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la residència familiar. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d’octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d’evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure’s la càmera, la imatge sortia borrosa i l’havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada deixava passar molt poca llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d’exposició i f/11.

Diari de viatge. L’aiguat

L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt una pila de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.