La mort d’un b-boy

28 Novembre 2012

S’ha celebrat a Nakhon Ratchasima la cinquena edició de la competició anual de b-boy. Els b-boy són aquells nois -i algunes noies- que practiquen una mena de ball de carrer més a prop del circ que de la dansa. La música que acompanya els moviments fa més d’embolcall que d’altra cosa, perquè el ritme el pauten els b-boy sense tenir gaire en compte la música que sona.
Acabat d’arrencar el festival coincideixo amb el b-boy Mastang. El noi està més content que un gínjol. Avui ha arribat a casa llicenciat, després de complir un servei militar de més de dos anys. El trobo exultant. No para de dir que li fa molta il·lusió la vida que se li presenta a partir d’ara. No ho concreta perquè en plena conversa un altre b-boy se l’emporta. Els dos desapareixen entre la gentada, rient a cor què vols. Per familiars i amics el b-boy Mastang es diu Tæng Mo (แตงโม), que vol dir síndria. Conec en Tæng Mo de fa uns quants anys, de quan era un adolescent espigat. Ara el seu cos s’ha fet gran, és alt i cepat, corpulent. Té una enorme retirada al seu pare, militar de professió.
El festival K-Battle Vol. 5 transcorre trepidant, aquesta edició és molt competida per la participació de b-boy d’altres països. Al tercer dia, diumenge al vespre, el concurs s’acaba amb gran satisfacció general.

A primera hora del matí de dilluns rebo una trucada comunicant-me que Tæng Mo va morir ahir, sobtadament, a casa seva. Em quedo glaçat. Dimarts al vespre, acompanyat d’altres amics, em dirigeixo al temple on es fa la vetlla pel difunt. El cos del noi és dins un taüt metàl·lic decorat amb sanefes i siluetes d’àngels. Llumetes intermitents de coloraines envolten el taüt emplaçat damunt un cadafalc. Davant el fèretre hi ha una murada de corones de flors. Un dels cavallets sosté la fotografia emmarcada de Tæng Mo vestit amb uniforme militar. El primer que faig en arribar a la sala mortuòria és descalçar-me. Em dirigeixo als peus del bagul, m’agenollo, prenc una barra d’encens i l’encenc amb la flama d’una espelma. Sostinc la barreta perfumada entre els palmells. M’estic cosa d’un minut amb el cap cot, pensant intensament en el noi. Després, clavo la barra d’encens al recipient ple de cendra arran d’un ram de flors, plego les mans, porto la punta dels dits al nivell del nas i doblego l’esquena gairebé fins el petit reclinatori del davant. Una sola vegada. M’alço i em dirigeixo a les cadires on hi ha asseguts amics i familiars. Entre els quals, la mare, vestida de negre rigorós. Al cap d’una estona ens alcem per fer l’àpat funerari. Seiem a l’entorn d’unes taules rodones emplaçades sota uns tendals plantats al costat de la sala oberta on hi ha el taüt, que mai perdem de vista mentre anem sopant. Acabant de sopar es presenten quatre monjos. S’asseuen en rengle, a la gatzoneta, sobre una tarima folrada amb tela vermella, perpendicul·lar al cadafalc on reposa el fèretre. Retornem als nostres seients confrontats a la tarima dels monjos. Els quatre bonzes reciten un degoteig ritmat de salmòdies. Els escoltem en silenci, amb les mans plegades a l’altura del pit. En acabar les oracions els monjos es retiren.
La mare del b-boy Mastang ens explica fil per randa les darreres hores del seu fill. Ens diu que el dissabte, just l’endemà d’arribar a casa llicenciat, va començar a exclamar-se de mal d’estómac. Va vomitar algunes vegades, però no van concedir al fet massa importància. Diumenge al matí el noi continuava queixant-se, però tampoc ningú no en feia gaire cas. Cap el migdia el germà petit va marxar a casa d’uns amics i la mare també va sortir. Tæng Mo va quedar-se sol. La mare ens explica que quan al vespre va tornar a casa, el seu fill ja no hi era. Ens diu, literalment, que la vida el va deixar.

El sol indolent de les 3 de la tarda amara la colossal estàtua daurada d’un buda dempeus. El buda, en posició de caminar, té el palmell de la mà encarat al sol ixent. El monestir es diu Wat Nong Phai Lom, que podríem traduir com Temple de l’estany encerclat de bambús. Però de bambús ja no n’hi ha. El ciment i l’asfalt són els elements dominants envoltant el santuari. L’estany, que encara hi és, es troba a un tir de pedra del gran buda. Uns metres darrere l’estàtua hi ha la plaça al centre de la qual s’alça el forn crematori de planta cruciforme. La xemeneia és una altíssima agulla perfilada i esvelta, un bambú de ciment apuntant el cel.
Els assistents al funeral seiem a l’ombra d’un cobert metàl·lic acarat a l’edifici del forn. En arribar m’ofereixen un vas d’aigua i una flor de pasta de paper de color crema. Darrere un faristol parla un senyor. Apareix la mare del b-boy Tæng Mo traginant una immensa bossa de plàstic plena de roba. La deixa sobre un parell de cadires, a l’entorn d’on seuen els excompanys del seu fill. Els b-boy van treient peces de la bossa. Són les pertinences que havien estat de Tæng Mo. De la bossa surten un munt de gorres de béisbol de tots colors i dissenys, samarretes, vambes, pantalons. Se les emproven i reparteixen. En poca estona la bossa es buida. Durant la cerimònia els pares del difunt reben el condol oficial d’una nodrida representació militar. Hi ha alguns monjos asseguts en un indret discret. Només prendran protagonisme quan poc abans de la incineració pugin al replà del forn per cantar absoltes. Quan el mestre de cerimònies acaba el parlament una dona pren el micròfon, deixa anar unes sentides paraules i a continuació entona una melodia que en realitat és un lament. Seguidament, uns quants b-boy es dirigeixen al centre de la plaça, a la base d’una de les quatre escalinates que s’enfilen fins el replà del forn. Un altaveu emet música i els b-boy comencen a ballar. Durant uns minuts evolucionen davant les corones de flors, sota el fèretre que conté les despulles de l’amic.
Acabada l’actuació arriba el moment que els assistents al funeral ascendim per l’escalinata de ponent fins el forn. Dipositem la flor de pasta de paper en una lleixa metàl·lica emplaçada sota el taüt de fusta. Les flors de paper seran la guspira que encendran la caixa. Immediatament baixem per l’escala orientada al nord. Al capdavall de la balustrada de pedra que representa l’esquena d’una serpent mítica o naga -feta amb trencadís-, un parell de b-boy i dues noies ens obsequien amb un petit record del funeral: un vano negre desplegable dins un embolcall de celofona. Remata l’envoltori una papallona daurada. L’ànima que emprèn el vol?

La gent s’alça dels seients i camina apressada cap a la torre del forn. Els més joves corren. Pugem per l’escala del nord. El taüt és a terra, destapat. El cadàver del noi, dins una caixa ben senzilla, està exposat a tots els ulls que se’l volen mirar. La caixa blanca està folrada per dins amb una tela de color rosa. De les vores interiors pengen sanefes de paper daurades. Tæng Mo té els ulls clucs, les barres fermades amb esparadrap, les mans plegades sobre el ventre. Damunt el cos del difunt hi ha un cocodril marró de peluix, gairebé tan llarg com el cadàver. Al cap hi duu una gorra de béisbol verda. Veig un pom d’orquídies liles als seus peus. Ara una noia hi llença un ram d’orquídies blanques. Sobre els pantalons distingeixo el que semblen grumolls de terra o escorça vegetal esmicolada. Tants com som i el silenci és absolut. La llum baixa de les 4 de la tarda és d’una enorme calidesa. Hi ha uns quants monjos presents, però aparentment no fan cap cosa. Un dels bonzes és un nen de a penes 14 anys. Qui encendrà el forn és un home de mitjana edat, sec i distant. Un munt d’amulets pengen dels collarets que porta al coll. S’aboca sobre el taüt obert repenjant les mans a les vores. Mirant-nos pausadament demana amb to suau si algú vol expressar alguna cosa. Un dels b-boy més carismàtics, el grassonet Of -cabells vermells- s’atança a la caixa. S’ajup i introdueix la mà dreta a l’interior. Busca la mà inerta del seu amic, la pren i s’hi aferra. S’està en aquesta posició una bona estona. Immòbil i seriós, inexpressiu, com el retrat d’un àngel. Entre els b-boy veig ulls embotits, a punt d’esclatar, però ningú no plora. Plorar en públic no és ben vist. Alcen el taüt de terra i el col·loquen damunt una plataforma de ferro amb rodes. El forn ja és obert. Munts de flors de pasta de paper són sota la caixa i al voltant. Un home s’acosta al taüt amb la closca d’un coco espellofat en una mà. En l’altra hi duu un matxet. Alça el coco mig metre per damunt el rostre del cadàver. Un cop sec del matxet rebenta la closca. El suc del coco es vessa íntegrament sobre la cara del difunt. L’home dels amulets escampa líquid inflamable a l’interior i a les vores del taüt. Arrossega el fèretre a l’interior del forn. Després d’encendre les flors de paper tanca les dues portelles d’acer. Veig gent fent fotografies o gravant vídeos amb els telèfons mòbils. Per l’espiera es veu el ball del foc. Darreres pregàries, voracitat de flames.


Salutacions enverinades

19 Novembre 2012

Movent-me per Tailàndia sovint coincideixo amb gent que em saluda malgrat que no conec de res. Persones que em creuo pel carrer o que em trobo dalt d’un vehicle públic o en centres comercials. La totalitat són homes de raça blanca. Per què em saluden si abans no ens hem vist mai? Els caic simpàtic, potser? Com que al carrer, o als autobusos, hi ha altra gent que no saluden, em demano per què a mi sí i als altres no. És clar que són preguntes retòriques, la resposta sospito que la tinc. Crec que és per la complicitat que suposadament dóna tenir el mateix color de pell. Si aquesta és la raó ho trobo aberrant. Els que saluden solament per afinitat racial es retraten com gent que es mira els altres des de la tribuna de sentir-se diferents. Nosaltres, els blancs, i vosaltres, que no ho sou. Aquest etnicisme excloent, clarament discriminatori, és una forma de racisme. Els que el practiquen són els mateixos que veus en cafeteries on gairebé només hi ha blancs. Es busquen; aquesta mena de gent té necessitat de trobar-se amb els iguals, la seva protecció. Quan es reuneixen s’esbraven, sovint es queixen de precarietats i maldiuen dels natius. Déu me’n lliuri d’acostar-m’hi! La complicitat la donen afinitats que transcendeixen l’origen, l’ètnia o la raça. Jo viatjo per trobar-me amb els altres, per fondre-m’hi. Si els hagués de blasmar o apartar-me’n em quedaria a casa.


Guarir-se per la fe

6 Novembre 2012

Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


Un vot que ve de lluny

27 Octubre 2012

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.


Prasat Hin Na Kae

21 Juliol 2012

Prasat Hin Na Kae és un modest conjunt arquitectònic khmer completament col·lapsat. El que havia estat un santuari hinduista roman abandonat, perdut en una zona rural d’Isan, al nord-est de Tailàndia. Centúries enrere la terra que avui és Isan formava part de l’imperi Khmer. Però la història és dinàmica i el poders fluctuen. La civilització Khmer va perdre hegemonia en benefici d’altres potències emergents, com el reialme que a partir de 1350 va originar-se a Aiutaià (อาณาจักรอยุธยา), a les ribes del gran riu Chao Praià (แม่น้ำเจ้าพระยา). Cap a la fi del segle XV els tais d’Aiutaià, sentint-se prou potents, van atacar repetidament un Angkor debilitat fins que finalment la capital khmer va caure. Per dret de conquesta, doncs, les terres més septentrionals de l’imperi Khmer van esdevenir territori siamès. I encara ho són avui. Però la influència khmer a Isan és palpable, no solament pel testimoni de les pedres, també per la presència de nacionals tais, d’ètnia khmer, que mantenen viva la llengua pròpia. Però el khmer a Tailàndia és una llengua postergada, menystinguda per les autoritats. Ridiculitzada i minoritzada. No cal dir que no s’ensenya a l’escola ni té altre ús social que la comunicació verbal entre famílies i veïns, sempre i quan no s’hagin de tractar afers oficials o considerats importants. En aquests casos sempre s’usarà la llengua de primera que -no cal dir-ho!- és el tailandès. A hores d’ara, però, Isan es reivindica. Ara mateix ja existeixen organitzacions que reclamen drets i, fins i tot, n’hi ha que propugnen la seva independència.
En tailandès, prasat hin vol dir castell de pedra. Així és com anomenen generalment els tais els centenars d’antigues ruïnes d’arquitectura Khmer escampades pel país. Del vell temple, Prasat Hin Na Kae, en resta poc més que una estesa de carreus, com podem veure al vídeo. A penes s’aguanten dempeus tres o quatre estructures, i encara bastant desconjuntades. Trobem munts de pedres cisellades disseminades entre els arbustos del bosquet format per quatre arbres i imponents mates esparses de bambús. L’espessor vegetal amaga alguns tresors a la base de cúmuls de runa, com ara portals de pedra engolits per la brossa.
A l’entorn de les ruïnes s’estén una planura d’arrossars. És un àmbit suposadament bucòlic, però hostil en realitat. Un regne de rèptils i miríades d’insectes. A l’hora de la canícula legions de formigues vermelles emergeixen dels nius i es fiquen per tot. Veus rengles de formigues avançant per sobre les pedres, per les tiges dels arbustos, enfilant-se per les canyes dels bambús i per les soques dels arbres. Si sense adonar-te’n les trepitges, en un moment en tens un grapat enfilant-se per les cames. Piquen amb ganes. És un verí que malgrat coure una estona és innocu pels humans. Les formigues et salten a sobre de les branques estant, s’encasten al clatell, als braços o a l’esquena. Són formigues de gran tamany i molt voraces. Tot gravant el vídeo no parava d’espolsar-me’n del damunt. Entre les runes hi nien serpents. S’ha d’anar amb compte mentre et desplaces a l’entorn de les pedres. Però amb tanta brossa és impossible saber on poses els peus. Existeix el risc d’ensopegar-se amb una cobra. Els pagesos diuen que les d’aquests verals -de picada letal- són de color negre.
A menys d’un quilòmetre de les ruïnes hi ha un santuari budista. A les vitrines del cancell els monjos hi serven peces de ceràmica i de coure trobades al vell temple. També artefactes de pedra de tamany considerable. Peces de valor arqueològic que la cura dels monjos ha salvat del pillatge.
La música del vídeo està sobreposada a la banda sonora original. De fons sentim piuladissa d’aus, cruiximents de bambús, les meves passes i algun sobtat cop de vent.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.


Restauració d’un vell temple Khmer

16 Juliol 2012

Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.


Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)

10 Juliol 2012

Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER


%d bloggers like this: