Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.
Categoria: Política
Pensaments polítics
Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”
Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.
*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009
Misèries d’Espanya
Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.
(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.
*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.
Tailàndia crema
Llegeixo en algun diari que la societat tailandesa està dividida entre els partidaris de l’exprimer ministre Thaksin i els seguidors del rei Bhumibol. Això no és cert. És una manera simplista d’interpretar una realitat més complexa de com la pinten periodistes amb informació esbiaixada. Els partidaris de Thaksin són tan monàrquics com els progovernamentals. Que els camises grogues partidaris del govern d’ara utilitzin el color groc, que representa tant la institució monàrquica com el sangha, la comunitat budista, no implica que els opositors vermells necessàriament estiguin en contra de la monarquia, ni molt menys del budisme. El conflicte obert a Tailàndia no està relacionat amb la corona. Almenys oficialment -i de moment. El què passa a Tailàndia és un enfrontament obert entre els partidaris d’un president guanyador d’unes eleccions generals -Thaksin- foragitat del poder per un cop d’estat militar, amb la probable connivència d’assessors de la corona (segons un “secret” que corre com la pólvora) i determinades elits urbanes temeroses de perdre influència i prebendes en cas que els vermells es fessin amb el control polític del país. Fa dos anys i mig van defenestrar Thaksin posant els tancs al carrer. El passat novembre, després de la immensa pressió dels camises grogues (assetjament del parlament i bloqueig dels dos aeroports internacionals de Bangkok), el tribunal constitucional va dictaminar que el govern compost per partidaris de l’autoexiliat, corrupte i fugitiu Thaksin era il·legal. Va ser un cop d’estat provinent de les instàncies més altes que va servir-se de la cúpula judicial per a consumar-lo. Una cop d’estat amb un implícit ou de la serp servit amb safata. Amb la sentència judicial favorable, l’oposició groga va tenir via lliure per formar un nou executiu. Un govern inacceptable pels partidaris de Thaksin, enviats fulminantment a l’ostracisme. El conflicte en aparença es va tancar. En fals, és clar. Ara, com no podia ser d’altra manera, la metzina covada de la serp ha eclosionat. Ha arribat el torn dels humiliats vermells. Volen fer tanta pressió com al seu dia van exercir els grocs. De moment, no els surt igual de bé ni de rodó. El govern groc ha reaccionat i ha enviat l’exèrcit al carrer. A Bangkok hi ha seriosos enfrontaments. Trets, violència, bastants ferits i a hores d’ara un parell de morts. És imprevisible el què pugui passar. De moment, pinten bastos. D’una manera o altra vull creure que la fase aguda es resoldrà en un breu espai de temps. El rei tindrà un paper rellevant en la resolució puntual del conflicte. L’autoritat del monarca serà l’única que respectaran tant els grocs com els vermells. Si s’esdevé d’aquesta manera, el conflicte es tornarà a tancar en fals. Veurem què passarà quan el rei no pugui tornar a apagar el foc. Probablement d’aquí a poc no hi haurà flames, però restaran les brases. Ben enceses, per cert. I roents.
Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu
Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.
Crisi tailandesa / Conte de fades
Tot plegat res, unes caquetes de gos a la catifa noble del saló d’audiències del palau governamental, i poca cosa més. No han desaparegut regals valuosos de les vitrines. S’han trobat intactes les peces en ivori blanc del despatx del primer ministre i tots els presents oferts per dignataris mundials estan sencers. Al jardí, sí. S’hi han detectat més desperfectes. Nimieses. Reparar-les i restaurar l’hectàrea de plantes i parterres que s’ha malmès costarà un mes de feina i originarà una despesa, assumida per l’erari públic, de gairebé mig milió d’euros. Això, segons les valoracions fetes pels responsables de manteniment del palau del govern. Els operaris van posar-se a reparar els danys immediatament després que els ocupants l’abandonessin. En general, els simpatitzants grocs del PAD que han segrestat les dependències del govern durant tres mesos llargs, s’han comportat bé. Al capdavall, són bona gent. Com els seus oponents, els vermells, els que donen suport a la coalició tripartita que detentava el poder, ara desmantellada i il·legalitzada. Gent de bona fe, la majoria, manipulada per uns polítics cobdiciosos que els han instrumentalitzat en la seva lluita personal pel poder, per mantenir-s’hi o aconseguir-lo. Polítics sense escrúpols, també la majoria. Res d’amor i compromís pel país o la pàtria. Fal·làcies. Solament ànsia de poder i de diners. Provoca certa gràcia i fa venir un somriure als llavis quan s’escolta la sentència que han dictaminat els nou jutges del Tribunal Constitucional per justificar la il·legalització de la coalició que fins ahir governava. Se’ls bandeja per frau electoral, concretament per haver practicat la compra de vots. Vaja. De fa anys i panys que aquesta és la norma a Tailàndia. Comprar el votants. Comprar-los en efectiu, a tants diners el vot, o, als més innocents, comprar-los amb un sistema més barat, engalipant-los amb mentides. De sempre ha estat així. És tradició. Una pràctica inherent a la política d’aquest país.
A hores d’ara, els dos aeroports internacionals de Bangkok ja estan desocupats. Des d’aquest matí, a les deu, la bona gent groga instumentalitzada pels dirigents del PAD, han començat el camí de retorn a casa. S’ha acabat la festa. El rastre al seu darrere és depriment. A les instal·lacions aeroportuàries hi han deixat tones de deixalles. A primer cop d’ull, però, sembla que danys d’importància no n’hi ha. Tècnics i treballadors ja han començat una carrera contra rellotge per deixar els aeroports a punt, si pot ser, en una setmana. A tot estirar, abans de quinze dies segurament ja seran del tot operatius. Avui mateix, alguns avions de passatgers ja han aterrat a Suvarnabhumi. Se n’esperen més. També s’han produït enlairaments. A poc a poc, tornarà a restablir-se la normalitat.
Demà passat és l’aniversari del rei. Les celebracions ja han començat. L’aniversari del rei, l’antídot a la disbauxa. El regne de Siam ara és un reialme feliç, tot és de color de rosa. Somriures i confits per als súbdits. Emplastres amb efectes sedants per a uns quants dies. Fi de l’acte primer. Ha acabat bé. Amb amargor per alguns, és clar. Quan es resol una lluita sempre hi ha un perdedor. Ara estem en l’interludi musical. L’orquestra sona afinada, la gent està contenta. La llàstima és que l’aniversari passarà. Arribarà el dia després. Fins quan resistirà el pegat?
Crisi tailandesa / Soroll de sabres
Des d’aquesta matinada, avions militars no paren de solcar raudes el cel de Chiang Mai. Esmolar d’eines? Molt d’hora, també aquest matí, sento el soroll inconfusible de màquines fumigadores. Trec el cap per la finestra. Un parell d’homes ruixen les dues voreres del carrer on m’estic. És un carrerró ple de casetes baixes amb jardí. S’entretenen sobretot a fumigar les plantes i les basses d’aigua. A les plantes, hi viuen els mosquits adults; a les basses, les larves. En efecte, ruixen amb DDT per mirar d’eliminar el mosquit transmissor del dengue. Senyal que en aquesta zona han aparegut brots de la malaltia. Les autoritats municipals hi envien una brigada amb la missió d’eradicar-lo. Confiem que tan bones accions no siguin balderes.
Sembla que avui el perill o el risc ve del cel. Al cel, els avions militars maniobren. Una mica més avall, els mosquits temibles empesten. I d’un llançagranades apostat en un vehicle aturat en un dels tirabuixons a prop de l’aeroport vell de Bangkok, Don Mueang, aquesta matinada ha sortit projectat un explosiu que ha impactat en un dels finestrals de l’aeroport. Ha travessat el vidre i ha penetrat l’edifici. La granada ha caigut damunt un grup de manifestants que ocupen Don Mueang de fa dies. En aquella hora dormien. La granada ha explosionat. La deflagració ha produït un mort, vint-i-dos ferits i la desbandada general. En pocs segons, al lloc de l’explosió hi havia solament esmicolament de vidres i rastres de sang. Ha esclatat l’alarma. S’ha atiat més odi. Un altre atac contra els contragovernamentals del PAD, els incitadors de la crisi.
Avui, se suposa que el primer ministre Somchai Wongsawat i membres del seu gabinet haurien de presidir, juntament amb els reis de Tailàndia, la parada militar que ha de celebrar-se a Bangkok, a la Plaça Reial. És un supòsit, cal veure què decidirà l’encara primer ministre. Des que va arribar d’una gira al Perú, ja en plena crisi, Somchai Wongsawat i part del seu govern resideixen a Chiang Mai per qüestions de seguretat. Temen un cop militar. De produïr-se, a Bangkok no se sentirien segurs. S’hi desplaçaran, avui, a Bangkok? També avui, el Tribunal Constitucional hauria d’emetre una sentència que pot ser un detonant definitiu. L’alt tribunal ha d’establir si els tres partits que actualment governen en coalició van cometre o no frau electoral. De dictaminar positivament, s’il·legalitzarien els tres partits que formen el govern, el primer ministre Somchai seria destituït i es dissoldria el parlament. Al primer ministre i a bona part dels membres dels tres partits coalicionats se’ls inhabilitaria per cinc anys. Si això s’esdevingués, les conseqüències que se’n derivarien podrien esdevenir tragèdia. Podria esclatar una revolta. Una revolta general encapçalada per dues faccions perfectament definides. Els que aplaudirien la sentència, els grocs del PAD, i els que s’hi oposarien, els vermells, favorables al govern actual. No crec que el cop militar que probablement es produïria fos capaç d’aturar la bogeria. La totalitat del país podria entrar en un malson de conseqüències devastadores.
Ara mateix, dos quarts d’una del migdia, hora tailandesa, un miler de manifestants progovernamentals, arribats a peu i a bord de camions, rodegen l’edifici del Tribunal Constitucional. Es concentren per intimidar els jutges que han de dictar sentència. Volen evitar que el tribunal falli en contra del govern. L’exèrcit ha envoltat l’edifici. En cas de rebre ordres, els soldats estan preparats per atacar. Van armats amb fusells M16.
Darrera hora
El Tribunal Constitucional il·legalitza, acusant-la de frau electoral, la coalició tripartita governant.
Crisi tailandesa / Groc versus vermell (i viceversa)
A un quart de vuit del matí, veig cinc nens fent voleiar estels al terrat de l’escola de sords que tinc davant la meva habitació. Ara, amb l’inici de l’hivern, comença la temporada dels estels. Tres dels nens porten samarretes grogues. Avui és dilluns, el dia que una bona part de tais es posa roba groga. El groc és el color que s’identifica amb la monarquia. També amb el budisme, la religió oficial del regne. Va establir-se el costum que els dilluns els tais vestirien de color groc com a senyal de respecte al monarca, Adulyadej Bhumibol -coronat Rama IX-, i això perquè el dia del seu naixement es va escaure en dilluns. El proper 5 de desembre, el rei farà 81 anys. Arreu del país se li retran homenatges per celebrar la seva onomàstica.
En l’aniversari del rei hi haurà treva entre els opositors polítics que ja han començat a esbatussar-se? Ahir a la tarda, grups de militants del partit al govern (els vermells) muntats en furgonetes, es dedicaven a la caça i captura d’opositors del PAD (Aliança Popular per a la Democràcia) -en minoria a Chiang Mai- per apallissar-los. Els del PAD no solament els dilluns, sinó sempre que es manifesten públicament vesteixen de color groc. El que va succeir ahir a la tarda a Chiang Mai va ser una cacera d’homes contra uns altres homes. Del mateix país i de la mateixa ciutat. Militants del partit que encara mana van organitzar la recerca de grocs opositors. Envalentits per ser més colla, els vermells insultaven els grocs, els vexaven i els apallissaven. En algun casos, fins i tot van obligar-los a tancar el negoci. A la ciutat hi ha una xarxa de delators que assenyalen els simpatitzants del PAD que se n’amaguen. Es prenen represàlies contra ells. A Chiang Mai, els vermells són majoria. Almenys majoria visible. Els grocs, en canvi, han de fer com els cargols i amagar-se si no volen buscar-se problemes. No se sap ben bé quants n’hi ha, a Chiang Mai, de grocs. Solament es fan visibles quan munten actes col·lectius. Com les petites demostracions d’ahir, que es van saldar amb apallissaments i corredisses.
Si el groc és el color de la monarquia i el budisme, institucions, ambdues, estimades i respectades per gairebé la totalitat dels tais, per quina raó un moviment politic que respon a una ideologia i a uns interessos determinats es fa seu el color i també la bandera del país? Els símbols d’una nació no haurien d’estar per damunt les ideologies partidistes? Els del PAD, apropiant-se del color groc i la bandera tailandesa proclamen als que no són de la seva corda que ells són més monàrquics, més bons budistes i més patriotes que ningú. Més patriotes no se sap, ni que brandin a tothora la bandera tricolor; ara, de monàrquics potser sí que en seran més. Es diu des dels terrats, però amb la boca de pinyó, que de l’entorn monàrquic en treuen recolzament i substanciosos beneficis. També de la cúpula militar i de grups influents. Aquests dies s’està fent palès. La impecable organització i el suport logístic que reben els ocupants dels aeroports de Bangkok (i també de la seu del govern que, per cert, després de tres mesos d’ocupar-la ara anuncien que abandonen) sorprèn tothom. És impressionant. No els falta de res. Fins i tot disposen de dependències mèdiques ambulants. Menjar, medicines, aigua, tendes de campanya, sacs de dormir, ventiladors, televisors. De tot. Qui ho abasteix? Qui fa front a una despesa de tan grans dimensions? Una vella, coneguda olor.
Crisi tailandesa / Brots de violència
Bon dia, Gemma.
La situació política que viu Tailàndia és preocupant. El desconcert és general. Probablement els militars ja haurien donat el cop si estiguessin segurs que la resposta de la població seria d’indiferència, com gairebé sempre. Però en aquesta ocasió no és tan clar. Els ànims estan encesos.
En cas que el cop es produís crec que esclatarien revoltes serioses. Unes revoltes populars que vés a saber en què derivarien perquè la societat està molt dividida. Hi ha senyals preocupants. La violència és creixent. Se succeeixen agressions armades contra institucions d’importància. Passada la mitjanit, una emissora de televisió opositora al govern, ASTV, ha estat atacada amb armes de foc. S’han llançat granades contra manifestants opositors concentrats a la seu del govern, seu que mantenen ocupada de fa mesos. N’han ferit 50 i 4 estan greus. Són fets recents. La violència augmenta progressivament, en freqüència i intensitat.
Veig una cosa a l’horitzó immediat que podria ser la salvació. El proper 5 de desembre és l’aniversari del rei. Ja saps la devoció que els tais professen al seu monarca, el consideren gairebé diví. Confiem que cessin les hostilitats ni que sigui per honorar-lo; així, de passada, salven el país. Seria un pegat, però almenys hi hauria treva. En cas contrari, Tailàndia entraria en una espiral violenta de conseqüències imprevisibles.
Els bloqueig dels aeroports és una catàstrofe. En primer lloc, pel magne trasbals humà i desconcert que genera a desenes de milers de persones, bona part dels quals són forasters que han vingut a Tailàndia de vacances. Tailàndia perd credibilitat als ulls del món. De seguir en aquesta situació gaires dies, a més de la fallida econòmica que se’n derivarà, Tailàndia passarà a engreixar la llista de països de risc on no serà recomanable viatjar.
La situació és enrevessada. Ara, una cosa sí que és molt clara. A mi la crisi no m’afecta per a res. Sóc molt lluny de la capital, concretament em trobo a Chiang Mai, a uns 580 quilòmetres al nord de Bangkok. Ni que a hores d’ara el primer ministre i la pràctica totalitat del govern s’hi hagin instal·lat, Chiang Mai segueix essent una ciutat segura. És feu important dels progovernamentals. O sigui que estic, les circumstàncies m’hi han posat, a la banda del “bons”. Respecte els opositors revoltats (el PAD, els que vesteixen samarretes grogues) es rumoreja -a crits- que tenen el suport més o menys solapat de l’entorn més encimat, les elits del país i els militars.
Agraït que us preocupeu per la meva situació.
Records a tota la família.
Una abraçada molt forta.
Jaume
September Eleventh / The Shan
After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.
(Translated from its original Catalan –Onze de Setembre/Els shan– to English by Simon Conway)
Jaume Mestres 