A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
Màscares de la bruixa Rangda, l’ésser més malvat de la mitologia balinesa.Un dels deixebles de Rangda, els monstres que assisteixen la bruixa i promouen el mal.El Barong Ket és l’única criatura que pot enfrontar-se a Rangda i neutralitzar-la, que no vèncer-la. En la mitologia balinesa el mal és impossible d’eliminar.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
A la novel·la At Play in the Fields of the Lord, Peter Matthiessen sintetitza en un grapat de personatges la labor que un exèrcit de pastors, predicadors, suposats lingüistes, evangelistes, religiosos o il·luminats diversos realitzen en zones remotes i subdesenvolupades del planeta. Mentre Matthiessen situa l’acció al cor de la selva amazònica, el meu relat se centra en experiències personals viscudes i observades al sud-est d’Àsia. El sud-est asiàtic, juntament amb el sud i el centre del continent americà, és una de les àrees geogràfiques més castigades per aquests reviscolats conquistadores. A diferència dels d’abans, els d’ara han deixat l’espasa i la creu a la rebotiga per adaptar-se als nous temps. Avui no és elegant que gent civilitzada vagi pel món brandant les armes tradicionals de guerra i conversió si-no-vols-per-força. S’han sofisticat. Mostren als ulls dels natius unes armes aparentment innocents, però infal·libles: el poder que els atorguen la blancor de la pell i la tecnologia, la bondat que traspuen, un somriure amplíssim i la força insospitada d’una innocent guitarra. Aquests nous missioners, convençuts dipositaris d’un missatge diví, es despleguen per Àsia per escampar-lo. Curosament entrenats, segueixen el disseny d’una estratègia perfecta planificada als despatxos centrals dels seus respectius ordes religiosos, localitzats en ciutats opulentes del Primer Món.
L’arxipèlag de les illes Cuyo Les illes Cuyo formen un petit arxipèlag situat a l’oest de Filipines, al nord de l’illa de Palawan, entre Mindoro i Panay. És un lloc remot, només connectat de tant en tant amb Manila per una avioneta i escadussers vaixells regulars. Durant el monsó del nord-est que abat la zona els darrers mesos de l’any -un monsó caracteritzat per un vent potent que sembla no voler acabar-se mai-, vaig arribar a Cuyo a bord d’una nau procedent de San José, població a la costa occidental de Panay. Com que després de visitar l’illeta homònima de l’arxipèlag, i les veïnes Cocoro i Bisucay, semblava que el vent havia minvat, vaig decidir embarcar-me a bord d’una banca que es dirigia a Agutaya, una illa situada unes vint milles i escaig al nord de Cuyo. [Banca és com anomenen a Filipines les canoes de fusta d’una sola peça amb batangas, o flotadors de bambú a les dues bandes]. Tan aviat sortits de la rada i ultrapassat l’escull de corall, un vent fortíssim va començar a sacsejar la barca i a encrespar les ones. Malgrat que semblava una temeritat, el pilot va decidir prosseguir la travessia. En poca estona ens vam trobar immersos en un temporal. El bram del vent i l’alterat estat de la mar van portar l’angoixa a bord. Una escuma blanquíssima es retallava a la cresta de les ones cada vegada més grans. Enfilats al cim de les onades barca i homes saltàvem al buit, directament al fons d’una gola fosca. Quan semblava que ens enfonsàvem, emergíem velocíssims per precipitar-nos de nou, i amb gran estrèpit, al bressol més pregon de l’aigua. Temíem el naufragi. Els creients imploraven a Déu la fi del turment tot estenent els braços amb les mans parades de cara l’aigua: “Maluay Apó! Maluay Apó!…”. Vaig lligar-me amb cordes al pal convençut que era el lloc més segur. En cap moment vaig pensar que m’havia aferrat a una estaca clavada al buit. Mentre no ens enfonséssim, en aquella posició les llengües d’aigua que escombraven la coberta no podrien arrossegar-me. La tripulació i la resta del passatge es protegien entortolligats els uns amb els altres, com un sol cos compacte. Durant unes hores vam ser a mercè de l’oceà. Navegàvem a la deriva. Semblava mentida que una embarcació tan fràgil pogués resistir tants embats, les sacsejades i les caigudes a plom al precipici obscur d’aigua infinita. Els grinyols del pal, prolongació de la meva espinada glaçada, eren llances al cervell. Veia la ganyota de la por encastada en cada un dels rostres. Per fortuna, els corrents marins ens afavorien; de mica en mica ens atançaven a la costa. Fins que no vam creuar el pas a la llacuna coral·lina, amb risc d’estavellar-nos als esculls, vam navegar sota un perill extrem. Completament negats i amb tremolor de cames vam saltar a la platja d’Agutaya. Segons l’imaginari filipí, un estranger de raça blanca té molt punts per ser de la CIA. Poc després d’haver desembarcat, doncs, i abans de concedir-me allotjament a casa seva, vaig haver de sotmetre’m a un escrupolós interrrogatori a càrrec del fill de l’alcalde. Dir-li que era James Bond va fer-lo esclafir de riure. L’estirabot va servir per oblidar-nos de l’interrogatori i establir una relació fluïda. Durant els dies que vaig ser a Agutaya -fins que la minva del vent va permetre salpar un atrotinat i decrèpit vaixell de vela (bótel) amb destinació a Mindoro-, em vaig hostatjar a la casa del mayor, la màxima autoritat illenca. Van ser unes jornades que vaig aprofitar, entre altres coses, per a internar-me en l’espesseïda selva de manglars que encercla en bona part Agutaya. També vaig assistir, en qualitat de padrí dels nuvis, a un casament que es mereixeria una altra crònica. Tot plegat va divertir-me, a l’hora que va posar-me en safata les peculiaritats d’aquell territori. La singularitat principal d’Agutaya és la parla. Els agutaiyans s’expressen en una llengua diferent a la resta de natius del petit arxipèlag. Semblen estar molt orgullosos de la seva llengua, tot i que accepten que a l’escola sigui bandejada en benefici del tagal, idioma oficial a Filipines. Els mestres la marginen penalitzant amb cinc pesos els alumnes que la parlen a classe. Aquest particular orgull casolà per la llengua pròpia no s’acaba d’entendre. Però els illencs tenen el fet tan assumit que veuen naturals les mesures repressores contra la seva idiosincràsia. Em resta l’esperança que després de les xerrades mantingudes amb els meus amfitrions, Wifredo, el fill i secretari de l’alcalde, i la seva dona, Flor, mestra de l’escola, l’estima i respecte per la llengua dels avis hagi millorat. Poc temps abans que jo hi desembarqués, a Agutaya hi va passar un fet excepcional que va trasbalsar la tranquil·la quotidianitat. Vet aquí que un bon dia van aparèixer a bord d’una banca tres blancs que encara ningú no havia vist mai i que no coneixien de res; amb tota certesa era la primera vegada que posaven els peus a l’illa. Eren Stephen, la seva muller i el fill d’ambdós, un nen rosset que de seguida va entendrir el cor dels agutaiyans. El més sorprenent, però, no va ser pas la sorpresa, ja prou important, que uns estrangers arribessin a Agutaya, sinó el fet inversemblant que de bon començament s’adrecessin a tothom en perfecte agutaiyà, un idioma parlat al món per menys de 15000 persones. Els nou arribats van deixar els illencs estupefactes. Van demanar permís al mayor per ocupar una gran cabana abandonada a la platja i s’hi van instal·lar. Els natius no paraven d’astorar-se. Va córrer la veu que els blancs tenien nevera, màquina de rentar roba i un potent radiotransmissor. Disposaven d’energia solar suficient per activar tots aquells sofisticats aparells que els agutaiyans no havien vist mai a la vida, entre d’altres raons perquè a Agutaya no hi havia energia elèctrica. Qui eren aquells blancs? Havien dit al mayor que eren lingüistes, que pertanyien a l’associació internacional Summer Institute of Linguistics, una de les finalitats de la qual és traduir la Bíblia a totes les llengües minoritàries del planeta. Un pretext preciós per penetrar fàcilment en una societat hipersensible al fet religiós com la filipina. Ja hi havia a Agutaya qui deia que Stephen, la seva dona i el nen eren la Sagrada Família. Als americans els interessava mantenir aquesta opinió. A les tardes, els veia passejar per la platja, sempre curosament tapats perquè no els toqués el sol, no fos cas que el bronzejat destruís el mite. En els calendaris que decoren les llars filipines i a totes les esglésies del país, les imatges de la Verge Maria, Sant Josep i el Nen Jesús apareixen amb una pell immaculadament blanca. El blanc és el color màgic en el qual somien els natius de pell obscura dels països pobres. Els colonitzadors espanyols que els van portar la misèria i els van prendre l’orgull en nom de Déu, eren de raça blanca. Els nous conquistadores, els suaus i dolços americans, els inventors del plàstic, la Coca-Cola i l’hamburguesa, encara que en lloc d’espasa esgrimeixin, com correspon a aquests nous temps, el millor i més ampli dels somriures i en lloc de llances i trabucs traginin inofensives guitarres, també tenen la pell blanca. El blanc és el color de l’aurèola que corona els sants, del cos de Jesús a la sagrada forma: el color de Stephen, la seva educada esposa i el nen entendridor. Als americans bons que busquen l’ombra sota els cocoters, ja els està bé que la gran majoria de natius percebin la pell fosca com bruta i impura. “Tot no es pot tenir, fill meu, hi ha jerarquies. Però entra a casa meva i et rentaré l’ànima”. No cal dir que el capellà catòlic de l’illa estava esparverat, cada dia li fugia més clientela. Els missioners protestants venien als illencs una imatge nova, fresca, moderna i juvenil del cristianisme que el vell, alcoholitzat i anacrònic capellà no els podia oferir. Que els americans infonguin als enlluernats acòlits idees alienes a la seva cultura té el risc que puguin acabar per sempre amb la idiosincràsia local. Els pacífics missioners remataran a Filipines la feina que els ardorosos espanyols van iniciar i no van poder culminar del tot, malgrat les armes de guerra i més de tres-cents anys d’ocupació: llevar-los la identitat i fer-los renegar del seu origen.
Els igorots de Luzon
Luzon és l’illa més gran i muntanyosa de Filipines. Als natius que habiten les serralades centrals se’ls coneix genèricament com igorots. A causa de l’abrupta orografia i, sobretot, pel fet que en èpoques passades fossin talladors de caps, els espanyols mai no van poder sotmetre’ls. Que en aquesta zona de Filipines encara s’hi puguin trobar cultures autòctones, gairebé impol·lutes, és un esquer pels caçadors d’ànimes. Per això s’hi estableixen tantes missions religioses de diferents signes. D’un any a l’altre, la feina destructiva dels missioners va concretant-se. Quan vaig trepitjar per primera vegada aquella contrada el 1984, em va sorprendre la tradició vigorosa que vaig trobar-hi. La zona muntanyosa de Luzon oferia un contrast enorme amb la resta de l’arxipèlag, en general sense un patrimoni cultural anterior a l’anorreament colonial. Ja hi havia missioners estrangers, però eren poc visibles. Un parell d’anys més tard en vaig veure legions movent-se amb discreció pels poblats. La llavor de l’amansiment creixia. Però encara era possible trobar igorots armats amb llances i guarnits amb plomalls caminant pels verals i els arrossars. En els darrers anys, exceptuant els espectacles que s’organitzen per als turistes, és gairebé impossible veure’n cap abillat amb la roba tradicional. Potser algun vell desorientat o d’altres que busquen diners per una foto, i para de comptar. Bugnay és un poblat kalinga enclavat a la vall del riu Chico. El vilatge va ser especialment sensible al projecte, ara aturat, de construir una presa que havia de ser la més gran del sud-est d’Àsia. D’haver-se fet, l’aigua embassada hauria negat totalment la vall. Els kalinga de Bugnay i la resta de vilatges afectats van alçar-se en peu de guerra contra el govern de Manila i els enginyers que pretenien esborrar-los del mapa. La primera vegada que vaig visitar Bugnay vaig ser rebut amb pedres i a cops de bastó. Malgrat no tenir-hi res a veure, els natius m’associaven amb els alemanys responsables de la presa. En canvi, uns anys després, el meu retorn a Bugnay va ser un bany de roses. Els vilatans mostraven una docilitat insòlita. S’havien acabat les llances i la nuesa. Les dones es tapaven els pits amb samarretes i els homes portaven pantalons. Les noves idees els havien aplacat l’orgull que els caracteritzava abans de fer-se cristians. Els bons americans havien fet bé la seva feina. L’esperit guerrer i altiu d’un poble havia estat amansit per la gràcia d’una nova fe, amb l’inestimable suport de medicines, guitarres i cançons. La fera, avui domesticada, viu la seva agonia closa al corral de l’alienació imposada. Lubuagan és un altre poblat kalinga, més gran però encara més remot que Bugnay. Allà hi vaig conèixer un kalinga convers al catolicisme, en Cirilo Sapi Bawer. Cirilo és mestre d’escola i un home compromès. S’escarrassa per mantenir viva la cultura kalinga, sobretot les danses. És un artista que ha aconseguit que els joves s’aboquin a preservar la tradició. Cirilo es mou entre evidents contradiccions, però no hi ha dubte que estima el seu país amb tota l’ànima. Durant uns dies vaig hostatjar-me a casa seva. Déu n’hi do el que vaig aprendre dels kalinga convivint amb la família. A Lubuagan també hi viuen missioners de nova planta. Són una parella americana que ocupa una casa de fusta a l’entrada del poble. Viuen amb el seu fill, un nen de raça negra. La casa està situada a la vora d’un camí que fa de mal transitar, però és l’única via que comunica el vilatge amb la resta del món. Mentre era a Lubuagan el poble es va endolar per la sobtada mort d’un jove. Diuen que el noi es va suïcidar, però és poc creïble. La zona és de gran risc, feu d’una violència crònica. Les lluites fratricides entre tribus rivals són fets habituals. Lubuagan també és un enclavament reconegut de la guerrilla comunista, enfrontada permanentment a forces progovernamentals. Empesos per les circumstàncies, més que per pròpia voluntat, els missioners protestants van visitar la família del difunt per donar-los el condol. La família del jove era catòlica. En aquells indrets, les sectes de catòlics i protestants viuen una competència aferrissada per captar fidels. Se’ls disputen. Les ofertes i promocions per atraure ànimes són el plat de cada dia. Per mirar d’engreixar el propi ramat els pastors no gasten cap mena d’escrúpol. Els religiosos blancs s’entretenen jugant en els jardins que el Senyor té en terres pobres. La impressió que vaig endur-me dels missioners que vaig conèixer a Lubuagan és que no eren gaire estimats per la població. Durant les visites que vaig fer-los vaig percebre que vivien amb recel constant i sota una tensió palpable. A fora, entre l’habitatge i el camí, la parella havia construït una mena de búnquer de fusta i metall que amagava un tot terreny, sempre a punt per fer servir si els calia fugir a corre-cuita. El vehicle només quedava al descobert prèvia manipulació d’unes enginyoses palanques. Mesos més tard, de tornada a casa, vaig escriure l’amic Cirilo Sapi Bawer. Entre altres coses, li deia: “El cristianisme és una eina poderosa que canvia la mentalitat dels pobles que l’adopten. Mentre l’assimilen, de mica en mica va diluïnt-se als caps i als cors dels nous cristians el pòsit que durant segles han anat digerint de la natura i dels ancestres. Conscients o no, els missioners practiquen una forma de colonització ideològica letal per a les comunitats. Impartint idees forasteres sembren la llavor del canvi que proclamen. Quan el canvi es consuma els pastors diuen als conversos que han tornat a néixer. I és cert. Han nascut a un món nou, a una nova cultura on la genuïna sempre hi farà nosa. Però el pitjor és que els conversos tenen la certesa que les creences impostades són superiors a les adquirides per naixença. Per als nounats, doncs, la fe i la cultura ancestral esdevé primitiva, fins i tot maligna, més pròpia d’ignorants i bàrbars que de gent civilitzada. Escapçades les arrels, la comunitat s’afebleix i es divideix. Un poble dividit és fàcilment manipulable, tant pel govern com per les sectes religioses”. Òbviament, Cirilo Sapi Bawer mai no ha rebut aquesta carta ni jo cap que m’hagi adreçat. Els agutzils de la fe de Lubuagan les han interceptat. L’home deu pensar que malgrat les meves promeses de mantenir-m’hi en contacte, l’he deixat a l’estacada. Mentrestant, els missioners seguiran reunint natius kalinga a casa seva, pregaran plegats al déu dels blancs i els ensenyaran noves cançons que parlaran d’amor, pau i germanor entre els homes. Però ni quan entrin en èxtasi, o ho facin veure, els missioners no oblidaran que a l’abast de la mà tenen el mecanisme que els permetrà fugir corrents el dia que els vilatans de Lubuagan vulguin deixar de ser carnassa per als venedors d’idees alienes. Llavors, els missioners guillaran i el poble kalinga, si vol viure dempeus altra vegada, renegarà de la impostura.
Els dani de Nova Guinea
La vall del riu Balim és enclavada al cor de les muntanyes que travessen l’illa de Nova Guinea. La part occidental de la gran illa amb cap i bec d’ocell pertany a Indonèsia des de 1969. Wamena és el nucli habitat més gran de la vall del Balim, el lloc des d’on es planifica i es duu a terme l’accés als llocs més remots del territori poblat pels dani, papús que des de temps desconeguts habiten aquelles contrades remotes. Els dani no van ser descoberts pels occidentals fins a l’any 1938. De llavors ençà es diria que els blancs els estimen amb passió perquè mai no els han abandonat. En pocs anys, els dani van passar de l’edat de pedra al plàstic. La política migratòria del govern indonesi incita gent que habita illes superpoblades a traslladar-se en d’altres amb menys densitat humana. Sobre el paper podria semblar una bona opció perquè desmassifica zones denses en benefici d’altres d’escassament poblades. En realitat, però, és una política dissenyada per proscriure els qui no interessen. Els colons indonesis que arriben a la terra dels dani els desplacen i menystenen perquè els consideren éssers inferiors. Els nou arribats se senten molt per damunt d’una gent que veuen gairebé infrahumana. No cal dir que l’actitud dels colons és la inspirada solapadament per Jakarta. La uniformització política i cultural de les 13.000 illes que componen l’estat indonesi és un objectiu prioritari del govern javanès, malgrat que de cara enfora mai no ho admetria. Al govern de Jakarta li han sortit uns aliats en principi inesperats i comodíssims: els missioners estrangers. La terra dels dani és feta a mida per a aquestes missions. De caràcter pacífic i amable, els dani són molt manejables pels poderosos blancs. Les petites avionetes de missions solquen constantment el cel del territori. Els poblats han d’estar situats en àrees molt abruptes per no disposar d’un camp d’aterratge; de fet, gairebé tots els nuclis mitjanament habitats en tenen, ni que sigui minúscul. La rudesa orogràfica es compensa pels planers camins del cel. Per allà hi arriben els patges de raça blanca amb missatges que impressionen i canvien els costums dels senzills dani, condemnats a mort per la gràcia d’una nova vida. Les sectes que competeixen per ser hegemòniques se’ls rifen, els utilitzen com simples putxinel·lis. Se sap el cas d’un pastor que va dir als fidels que no podien fumar perquè Déu ho prohibia. La competència de seguida va afanyar-se a proclamar que a la seva Església no solament era possible fumar sinó que fins i tot regalarien cigars als que se’n fessin seguidors. Lluny del control i la censura occidentals, aquests predicadors proselitistes malmeten cultures i utilitzen innocents en benefici dels seus objectius, a anys llum de la caritat cristiana que prediquen. Probablement, entre aquests individus hi ha un bon percentatge d’il·luminats, fanàtics i entabanadors professionals, però també n’hi ha de bona fe. Amb l’aquiescència o no dels missioners, les sectes promouen la uniformització del planeta, en contraposició a la diversitat i la riquesa que emanen de la diferència.
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.
En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.
No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.
Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011
Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?
Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.
Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.
Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d’extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?
Jaume Mestres 