Un dia al mercat (Fotografies)

Rambutans. Els rambutans són fruita de temporada. Als mercats n’està ple els mesos de juliol i agost. Ara mateix, en plena temporada, els venen de 13 a 15 baht el quilo (1 euro: 48 baht). El nom rambutan és malai. Rambut vol dir cabell i, utan, bosc. O sigui que podríem dir que els rambutans són els cabells -els pèls- del bosc.
El mangostà és, a parer meu, una de les fruites més delicioses. No ens hem de fixar massa en l’aspecte extern de la fruita. De vegades, els més lletjos són els que contenen la polpa més saborosa. S’ha de mirar que la closca no sigui ni massa tova ni massa forta. Ara és la temporada alta dels mangostans. Els mangostans són una mica més cars que els rambutans. En aquests moments els podem trobar als mercats a uns 20 baht el quilo.
Peix fumat. El peix fumat és una de les menges habituals a Tailàndia. El seu consum és estès per tot el país, no solament en llocs remots o allunyats de rius, embassaments o el mar. Al mercat és molt fàcil localitzar el peix fumat. Solament cal que ens deixem guiar per la sentor que desprèn.
Albergínies. El tròpic és un festival de fruites i verdures. De verdures estranyes als nostres ulls habituats a les mediterrànies n’hi ha un munt. Algunes s’assemblen a les nostres, com aquesta mena d’albergínies menudes i de forma semblant a un caqui.
Pastissets. Als tais els agrada el dolç. Aquests són uns pastissets d’origen xinès. Els elaboren de colors diferents. El sabor entre un color i l’altre difereix poc. Ni que el groc us diguin, per exemple, que és de pastanaga. Almenys pel que fa a mi, tots em semblen, si no no fa, iguals.

Un dia a les carreres (Fotografies)

Joquei atiant el seu cavall a pocs metres de la línia d’arribada. Hipòdrom de Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
El genet Thanakris Jankun a pocs metres del triomf. Hipòdrom de Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Competint pel primer lloc. Hipòdrom de Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
El joquei fa “volar” el seu cavall. Hipòdrom de Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.

Pàrvuls d’una escola islàmica

Nen i nena amb uniforme de l’escola islàmica Mittaaul Aulu Mikdeneya, a prop de la mesquita Darun Muahasimin o mesquita Ban Don, arran del klong San Sèb, a Bang Kapi, Huai Khwang. Embarcador “Baan Don Mosque”. Bangkok.

Kao Pansà, la festa de la cera

L’arribada del vuitè mes lunar marca l’inici del Kao Pansà, temps de meditació i retir als monestirs. Es diu que Buda va establir aquest període de tres mesos, que coincideix amb la temporada de pluges, per respectar els sembrats de les petjades dels monjos. En algunes poblacions del nord-est de Tailàndia és costum que cada comunitat representada pel seu temple construexi carrosses de cera que desfilaran pels carrers durant l’inici del Kao Pansà. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Carrossa del Wat Nòng Bolòng la nit d’entrada al Kao Pansà (8/07/09). La carrossa és aturada davant el monument a l’heroïna Tao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Podem veure la silueta de bronze de la dona que va defensar la ciutat dels atacs laosians, a l’extrem dret de la imatge, retallada contra la negror del cel de la ciutat on se la venera, Nakhon Ratchasima, al nord-est de Tailàndia.
Escultures de cera representant deïtats i personatges llegendaris de la mitologia budista. Les de la imatge pertanyen a la carrossa construïda pels fidels del Wat Nòng Bolòng. Temple ubicat al centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.
La lluna plena s’alça entre el pilar fundacional d’Asok i alguns dels reis més venerats de Siam. A cavall hi veiem el rei Thaksin, fundador de la present dinastia Chakri, el rei Rama V o Chulalongkorn i, al fons, el perfil de l’actual i veneradíssim monarca, Bhumibol Adulyadej, Rama IX.

Construïnt una carrossa de cera a les dependències del monestir Wat Nòng Bolòng. Sense comptar el període dedicat al disseny i al dibuix dels motius, de mitjana es triga entre dos i tres mesos en bastir físicament una carrossa. La de la imatge és feta amb més de cinc tones de cera. El cost econòmic ha estat de 700000 baht (al canvi d’ara, uns 15300 euros). Diners que aporta en la seva totalitat la comunitat de fidels de cada temple. Nakhon Ratchasina, nord-est de Tailàndia.
Aspecte de la nau on construeixen una de les carrosses que va desfilar per la ciutat el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09), una mena de quaresma budista que coincideix amb l’arribada de les pluges. Ni que aquest any, malauradament, a hores d’ara -19 de juliol- les pluges hagin estat molt minses. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.
Artesà donant els darrers tocs a la figura de cera de Rama V, un dels reis més estimats de la present dinastia Chakri. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.
Abocant de cera fosa als motlles per elaborar determinades peces de la carrossa que la comunitat laica i monàstica del Wat Nòng Bolòng va presentar el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09). Nau a les dependències del Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Diari de viatge (1). Màscares contra virus

Després de tocar terra, l’avió circula amb parsimònia per la pista fins acostar-se al finger. S’hi encasta a la perfecció. La tripulació obre la porta hermètica de la nau. El protocol establert per les autoritats sanitàries exigeix un control dels passatgers acabats d’aterrar al país. Passat el finger ens escanegen. Una càmera dotada de sensors tèrmics furga pell enllà a la recerca de temperatures que sobrepassin els 37º. Un equip de personal sanitari para atenció als monitors que transmeten les imatges. Les veig, són siluetes cromàtiques animades. A través dels colors esbrinen les temperatures. Cada una de les persones dedicada a aquesta tasca es protegeix la cara amb una màscara. Els purs a la recerca d’empestats. Formar part del grup de sospitosos produeix la mateixa sensació que quan un policia t’atura al carrer per demanar-te la documentació. L’estigma. Un estigma que es desfà quan la tecnologia certifica que no pateixes febre. Et sents alliberat. Ets un home lliure acceptat a la terra dels lliures, almenys això vol dir tai en un dels tons que pot pronunciar-se. Però vet aquí que ets un home lliure en un país de màscares. Arreu veus persones sense cara, rostres que s’acaben sota els ulls. A què vénen els anuncis dels plafons fent-nos saber que hem arribat a la terra dels somriures? Serà dels somriures invisibles. Els únics somriures són els que llueixen les noies de les fotografies. Sembla un escarni.
El policia que segella el passaport també duu màscara. Es protegeix o protegeix els que arribem? Recullo l’equipatge i avanço cap a la sortida. Fora de l’aeroport segueixo veient màscares. El taxista també en porta. Els de l’hotel no en duen. La darrera cosa que vol el ram de l’hosteleria és espantar el client. A Mort a Venècia (Luchino Visconti, 1971) el recepcionista del Lido assegura a Aschenbach que a la ciutat no hi ha pesta, malgrat que el músic s’ha atipat de veure’n signes. Aschenbach s’estima més viure en la mentida que fugir. Es queda a Venècia, agafa la febre i es mor.

Desinfectant una pista de futbol sala com a profilaxi contra la grip A (virus H1N1). Instal·lacions de Thep Hatsadin. Bangkok.

Ara mateix sóc a Bangkok. Tinc la certesa -els diaris locals en van plens- que d’agafar el virus H1N1 els símptomes que patiré seran semblants als d’una grip normal. Diuen els papers que el percentage de mortalitat és minso. L’estipulen en un 0,5%. Si els símptomes són lleus i l’índex de mortaldat és gairebé ridícul, com és que allà on poso els ulls veig gent que desinfecta? Mentre escric aquestes línies observo una brigada de treballadors netejant a consciència una pista de futbol sala. Detergent concentradíssim. El tuf espès arriba al lloc on sóc. L’acidesa del llexiu irrita els ulls.Entro en un ampli espai tancat. Concretament al centre comercial Mabunkrong (MBK). Es calcula que diàriament centenars de milers de persones circulen per aquest mega àmbit consagrat al comerç i a l’oci. Mai no l’havia vist tan buit. Les dependentes aprofiten la inactivitat per maquillar-se, els venedors pesen figues, mengen un plat d’arròs o fan cara d’avorrir-se. L’epidèmia ha entrat al país seguint la recessió global. I la recessió va arribar al moment que esclatava a Tailàndia una de les pitjors crisis polítiques dels darrers anys. Una crisi de moment sufocada però que segueix larvant-se sota les gruixudes catifes de palau.
Pujo al cinquè pis del centre comercial. A la botiga de Canon em trobo amb l’amic Golf. Avui té tot el temps del món per conversar. En Golf em presenta en Jook, un dels fotògrafs tailandesos de més renom. Ara mateix visiona a la pantalla gegant d’un Mac les fotografies que va fer abans d’ahir. Imatges de teatre tradicional tailandès i de titelles de fusta. Les fotografies són un prodigi. Composicions perfectes; harmonia de llum que vivifica les ombres, pasta i modula volums. A les imatges no apareix un sol personatge del costat fosc que no es cobreixi la cara amb una màscara. Són màscares policromades que vénen d’altres temps. Les màscares, protegeixen dels corcs l’ànima dels titelles?

Lembata. Els caçadors de catxalots (Fotografies)

L’illa de Lembata vista des de la finestra de l'avió ATR 42/300 que cobreix el trajecte de Kupang (Timor) a Lewoleba.
Una de les barques -o tena- que els homes de Lamalera utilitzen per caçar catxalots.
Mascaró de proa d’una embarcació o tena. Al fons, teixit tradicional -ikat- trenat al vilatge de Lamalera.
Netejant els ossos d'un catxalot caçat de fa dos dies a la sorra de la platja.

Muai Tai, la lluita dels febles

Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.

Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.

Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.

Muai tai en blanc i negre (Fotografies)

El muai tai és la lluita dels necessitats. La primera condició per practicar-lo és ser pobre. L'ambició de guanyar diners impulsa els joves als camps d'entrenament. Uns camps on moltes vegades hi viuen les vint-i-quatre hores del dia. Als centres de lluita s'hi practica una fèrria disciplina, però també s'hi conviu amb gran camaraderia. Els mestres i els altres lluitadors són la família.
Sol rere el filat esperant l'hora d'entrar en combat. De les seves habilitats al ring en depèn la família. El jove lluitador és l'esperança dels pares. Somien que el noi sigui bo i un promotor se l'endugui a Bangkok, als grans estadis Ratchamnadoen o Lumpini. A lluitar i a guanyar diners. Els diners que no fan amb les collites poden arribar a partir dels cops al quadrilàter.
El combat s'ha acabat. El lluitador guanyador es postra agraït davant els àrbitres i el públic. Els àrbitres li han atorgat la victòria, el públic els diners que buscava. Uns diners que es repartiran l'instructor del noi i els pares.

Volcà Kawah Ijen. Descens al cor del verí

Abans d’enfilar el camí de la corona. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l’espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 euros€) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Revisant la càrrega. Pujar les parets del cràter amb tant de pes és una feina de gran duresa, apte solament per als homes més forts. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Ascendint el cràter amb sofre a les cistelles. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l’espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 euros €) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Llac i masses de sofre al fons de la caldera. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Carregant les cistelles. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Carregant les cistelles. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
Extracció de sofre. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

A la terminal de Bondowoso demano en quin autobús haig de pujar per dirigir-me a Sempol, la petita població cafetera als peus del volcà Ijen. M’assenyalen un vehicle desgavellat que espera omplir-se. Encara trigarà estona a sortir. Faig temps parlant amb els policies asseguts a la garita tot prenent cafè. A l’est de Java es viu una vida distesa, en consonància amb l’assossec dels maduresos. En efecte, una bona part de la població de Bondowoso i els encontorns prové de l’illa de Madura. I també és la llengua de Madura la que parla gairebé tothom d’aquesta zona.
Ve el moment que el conductor engega la carraca per escalfar el motor. El sostre de l’autobús és ple de coves, capses de cartró i un parell de bicicletes. M’assec al seient de davant. M’acomodo al millor lloc, disposat a fruir d’una ruta que ha de ser bonica. L’autobús no arrenca fins que ja no hi cap ni una agulla. Li costa sortir de la ciutat. El vehicle s’atura una vegada i una altra. Són difícils d’entendre tantes parades quan l’autobús ja va ple. Doncs m’erro, perquè veig que sí, de gent encara n’entra.
Voregem pel nord els contraforts del volcà Raung. La mola de més de tres mil metres d’altura és omnipresent en aquest paisatge a l’extrem oriental de l’illa de Java. Vist així, de lluny, el volum del Raung recorda Ayers Rock. Igual que la formació rocosa australiana, el Raung també s’alça solitari en la immensitat d’una planura; a diferència d’Ayers Rock, però, no el circumda el desert sinó verdoses extensions de cereals i gramínies. Ve el moment que la carretera s’aprima i s’enfila. Com més ascendim l’interès a l’altra banda de la finestra també augmenta. Queda molt lluny la plana xafogosa on s’ubica la ciutat de Bondowoso. La carretera fendeix boscos cada vegada més alts i frondosos.
En una de les parades em fixo en quatre individus vestits amb uniforme de camuflatge. Malgrat que tenen la pinta de militars no ho són. Són caçadors. Pugen en dues motocicletes. Porten fusells equipats amb prismàtics. Semblen armes modernes, potents i de bona qualitat. A quines preuades criatures llevaran la vida, els caçadors furtius? El conductor em diu que són ocellaires. És cert que a l’illa de Java preval un grandíssima afició a criar ocells. Els crien per l’excel·lència del cant i la vistositat del plomatge. Viatjant per Java n’he vist molts, de mercats d’ocells. Milers d’aus exòtiques de gran bellesa empresonades en gàbies. Ara bé, des de quan els ocellaires capturen aus amb escopetes?
Entre les sovintejades parades, el mal estat de la pista i el fort pendent que obliga el vehicle a anar ben a poc a poc, el viatge es dilata més del que preveia. Ben entrada la tarda l’autobús arriba a Blawan. Blawan és una endreçada colònia cafetera enclavada en una zona presa a la selva. La totalitat des colons es dediquen a les feines de conreu i produccció del cafè. L’autobús es buida, a Blawan. Però jo encara seguiré un tros més. El conductor té la gentilesa de deixar-me davant mateix de l’hostal Arabika, lloc on passaré la nit.
Com que estic a una altura considerable, la nit a l’Arabika és freda. Dormo encongit sota una flassada gruixuda. A l’alba, es presenta la motocicleta emparaulada ahir. Gairebé triguem mitja hora en recórrer els 13 quilòmetres que separen Sempol de Pos Paltuding, el punt on iniciaré l’ascensió a l’Ijen. Pel camí, demano el conductor de parar un parell o tres de vegades. És un privilegi poder veure com es desvetlla un gegant. Un gegant que badalla. Del cràter del volcà Raung emergeixen glopades de fum. Una fumera tènue que es dissol de pressa contra la pantalla blavissa del cel. La massa geològica del Raung és imponent. Ara mateix sembla un vaixell rosat surant entre boires. Contemplo el volcà enmig de falgueres tan altes com palmeres. Aquestes falgueres arbòries són plantes primitives, de les primeres que van créixer al planeta.
A Pos Paltuding saludo els guardes que tenen cura del parc. Semblen dos homes satisfets amb la feina que fan. Una de les seves tasques és cobrar una petita quantitat als visitants i convidar-los a apuntar els seus noms al llibre de registre. Acomplerts els tràmits, enfilo el camí que m’ha de portar al cràter. Són les sis del matí. Malgrat que ja és de dia la claror a penes il·lumina el sender per on avanço. Camino per una pista flanquejada d’una densa massa vegetal. M’adono que és una via molt transitada. Per l’estat del terra és evident que cada dia hi circulen un bon nombre de persones. Tants turistes pugen al cràter del volcà? Doncs sí, depenent dels mesos de l’any cada dia una rècula, però també, i encara en més quantitat que turistes, uns 200 treballadors que viuen del sofre que extreuen de l’Ijen.
No sento altres sons que el cant d’algunes aus. Ni tan sols remor de fulles o brancatge. Per l’absència d’oreig i gibons el brancam reposa. Es diria que els simis encara dormen; en aquesta hora silent no en clisso ni un. En algun tram sento gemecs de bambús. Quan un bosc de bambús fimbra les remors que produeix semblen sanglotosos plors de criatures. En algun lloc van dir-me que el cruixir dels bambús el provoquen esperits de nens abandonats, ànimes penades que en la seva tristesa no paren d’estremir-se i plorar. Com que no passa un bri d’aire i la humitat és alta, de seguida apareix la suor. El que em sembla suor potser és aigua de pluja. Ja fa estona que roina.
Sento fressa de passes. Algú s’acosta. Apareix un dels homes que treballen al volcà. Porta un carregament de sofre. A l’espatlla sosté una perxa de bambú. Als extrems hi pengen sengles cistelles de vímet curulles de rocs sulfurosos. El caminar vacil·lant i apressat de l’home el condiciona el pes. La totalitat dels blocs de sofre que transporta pesen entre 70 i 90 quilos. D’aquí que quan camina contorsioni exageradament el cos, com els marxaires de les curses. Així que em veu redueix el pas i s’atura. Deixa les cistelles al marge del camí. Em demana un cigarret. Em sap greu, però no n’hi puc oferir perquè no en porto. Costa d’entendre que encara vulgui intoxicar-se més. Potser no en té prou de respirar diàriament el verinós diòxid de sofre que emana del cràter. Aquest és el fat dels herois de l’Ijen.
Ben de matinada, quan encara és negra nit, una processó d’homes abandona els vilatges dels entorns per fer cap a la muntanya. S’encaminen al cràter. Un cop a la corona baixen al fons de la caldera del volcà per extreure’n sofre. N’arrenquen blocs irregulars, els esmicolen i posen els trossos a les cistelles. Se les carreguen a l’espatlla i ascendeixen les parets escarpades de l’imponent embut mineral. Continuen a peu fins el post, a uns quatre quilòmetres de distància. Allà pesen la mercaderia. Els diners que els donen es corresponen amb el que hauran transportat durant els dos viatges que acostumen a fer cada dia.
Als homes que arrenquen sofre del ventre del volcà se’ls considera gairebé titans. Els admiren per afrontar una feina tan dura i encara més per la gosadia de ficar-se al cau d’esperits malignes. La gent de la contrada creu que els cràters són la llar d’ànimes immundes. En realitat, però, no és la valentia el que els impulsa a exercir un treball tan feixuc, sinó els diners i el prestigi. Ni que s’emportin de mitjana l’equivalent a uns dos euros diaris es consideren ben pagats. Els homes de l’Ijen guanyen tres vegades més del que cobrarien treballant en una fàbrica i quasi quadrupliquen els ingressos d’un pagès. Però paguen un preu alt per emportar-se uns calerons a casa. El contacte continuat amb les emanacions de gasos perjudica les mucoses, la gola i els ulls. I els pulmons. Saben que s’escurcen la vida i que s’arrisquen a patir de ben joves malalties cròniques. Però l’aura de la feina, la reputació que els dóna i els diners que guanyen fa que no es plantegin més enllà del dia a dia.
Malgrat els perjudicis que comporta l’extracció del sofre encara gosen fumar, com el que s’ha aturat i em demana tabac. Al moment de descarregar la perxa se li ha descordat la camisa i ha quedat al descobert un tros d’espatlla. Durant uns instants he vist la pell llagada, encetada per la fricció continuada de la barra de bambú. Abans de tornar a agafar la càrrega fa un darrer intent per mirar de treure’m alguna cosa. Ho prova oferint-me una peça cisellada. És un fragment de sofre que vol imitar un ocell.
Mentre continuo ascendint en direcció al cràter, penso que és sorprenent que entre els treballadors de l’Ijen no hi hagi dones. La dona javanesa fa feines tan pesades i en prou casos més dures que l’home. Exèrcits de dones treballen a la construcció i no precisament alçant parets, sinó fent de manobres. Infinitat de dones es rompen l’esquena a les pedreres i al camp, de sol a sol i cada dia. En canvi, cap dona no extreu sofre a l’Ijen. L’absència de femelles treballant al volcà es deu a una qüestió cultural, no perquè no tinguin capacitat ni prou força per afrontar el rigor de la feina.
Arribo al cim acompanyat de la pluja. Estic amarat i no porto equip per protegir-me. El pitjor de tot és una manca absoluta de visibilitat. Però el vent és un bon aliat. En aquestes altures nues les ventades són fortes. Bufen ratxes d’aire que esborren en un no res la boira i en un altre instant la retornen. Per això albiro el paisatge a intermitències. Quan les ventades s’emporten els núvols, em veig caminant per una terra devastada. L’Ijen és un estratovolcà. Quan explosiona pot expulsar indistintament masses de lava i material piroclàstic. La darrera gran erupció va produir-se el 28 de juny de 1999. De llavors ençà l’activitat volcànica de l’Ijen és menor. Alguna vegada, a l’interior del cràter s’han produït emissions superiors a les habituals, i algun tremolor sobtat. Però no de prou importància com per espantar els homes que hi treballen.
Malgrat el terra lliscós i l’aigua que cau no dubto en descendir l’abrupta paret que mena al fons del cràter. De risc no en falta, certament. Durant els segons que les ventades escombren els núvols puc contemplar el llac al fons de la caldera. És difícil destriar els gasos de les boires quan em trobo a prop dels homes que recullen el sofre. El sofre el destil·la un sistema de canonades ceràmiques encastat en masses sulfuroses, o l’ arrenquen dels colossals blocs a la vora del llac. Malgrat protegir-me amb una màscara no em puc alliberar dels tòxics. Respiro malament, sento els ulls irritats, els narius i la gola seca. I la pudor roent del sofre envaint-ho tot. Constatada la duresa del treball d’aquests valents decideixo retornar a la corona. Pujo grimpant el sender que esquiva els imponents rocams de lava. La pluja fina segueix acompanyant-me. M’aturo un moment. Apareix un home traginant el seu carregament mineral. Se m’encara. En un instant em planta a un pam del nas un ratolí Mickey de sofre. Somriure cortès, una broma i silenci. M’alço i prossegueixo camí avall. Remor de bambús. Ànimes penades d’infants atretes pel ninot de Disney?

[Una versió abreujada i traduïda al castellà d’aquest reportatge va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 60-67]

Imatges de Tailàndia (I)

Actors d'òpera xinesa. Troupe de Bangkok. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Teatret ambulant d'òpera xinesa. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Ball del dragó. Companyia de Nakhon Sawan. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
El rei khmer Jayavarman VII (1181-1218). Temple de Phimai. Isan. Nord-est de Tailàndia.
Nau d'ordenació dels monjos, o ubosót. Wat Kok. Isan. Nord-est de Tailàndia.
Detall de l'altar. Ubosót del Wat Kok. Isan. Nord-est de Tailàndia.