Des de Barcelona se’m demana una explicació de la crisi política que sacseja aquests darrers dies Tailàndia. Hi ha infinitat de periodistes solvents que se n’ocupen. Penso en els corresponsals de rotatius i emissores de ràdio i televisió que informen en directe de la crisi. Per descomptat, també incloc els periodistes dels diaris i mitjans audiovisuals tailandesos, probablement els més aptes per entendre els intricats afers del seu país. Qui hi estigui interessat disposa de gran quantitat de documents escrits, sonors i vídeos tant a la xarxa com als mitjans convencionals.
Vaig arribar a Tailàndia fa uns mesos. Ara mateix sóc a uns 700 quilòmetres de Bangkok; lluny, doncs, del lloc on es desenvolupa el conflicte. Puc escriure sobre el què visc i veig, de les meves complicitats amb el país i la gent, amb el que sigui que m’hi relacioni. Però com podria parlar d’un tema en el qual no hi estic implicat i que em queda tan lluny físicament? Altra cosa fóra que em trobés immers en la voràgine dels fets. Però no és el cas.
Entenc que aquest és un blog de viatges, no un blog sobre política internacional. En conseqüència, crec que em correspon escriure sobre les meves vivències com a viatger. Considero que no em pertoca teoritzar sobre afers de naturalesa política. Si ara mateix em trobés al rovell de l’ou dels esdeveniments, per descomptat que en parlaria. Els incidents s’ho valen. M’hi referiria com a persona involucrada, escriuria sobre la meva experiència viscuda.
Als mitjans, als espais adequats, ja hi ha els cronistes, els entesos en afers internacionals, per relatar-nos i ajudar-nos a entendre el que ara mateix succeeix a Tailàndia i les raons per les quals passa. Deixem que siguin els professionals de la informació i els analistes polítics, des de les tribunes que els corresponen, els que ens ho aclareixin. Tenen les eines i els recursos. I el deure d’exercir la seva feina amb rigor.