La-Ngu és una població de a penes vint mil ànimes. Pertany a la província de Satun, que és per on em moc aquests dies. Poca estona hi passo a La-Ngu. De fet, hi estic de pas. Durant el parell d’hores que hi sóc trepitjo solament el carrer principal. Carrer que a la vegada és carretera. Les meves passes van de l’oficina on despatxen bitlles pels minibusos que es dirigeixen a Hat Yai i a Satun a l’altra banda del carrer-carretera; concretament, a la comissaria de policia. Entro a la comissaria per anar a orinar. A falta d’un altre lloc, la comissaria també fa de lavabo públic. Sortint-ne, traspasso el carrer amb la intenció de dirigir-me al 7-Eleven. És tot anant al 7-Eleven que topo amb unes paradetes de menjars. M’hi aturo per dinar. Menjo un plat d’arròs fregit amb gambes entaulat sota una gàbia que empresona un ocell cantaire. La gàbia, de fusta, té l’aire i l’estil d’una pagoda. És bonica, com gairebé totes les que durant les hores de llum s’arrengleren sota els tendals dels pobles i ciutats més meridionals de Tailàndia. Les gàbies són palauets de barrots per bèsties presoneres. Malgrat el seu captiveri, els ocells s’esgargamellen cantant. En general, un humà que canta és un home o una dona feliç. No sé si pels ocells la transposició seria vàlida. De ser-ho, les aus probablement siguin les úniques espècies animals que es mostren contentes estant empresonades. Cantar, per les aus, deu ser el mateix que parlar per les persones. Vés a saber, doncs, què expressen els seus cants.
Cap dels policies que he vist a la comissaria no era d’ètnia malaia. En canvi, la família que em serveix el dinar ho són tots. Malais i musulmans. Tant la noia que cuina com la que posa el plat a taula es cobreixen el cap amb el vel musulmà. Els escolto quan parlen. Ho fan en tailandès. Aquesta és la part naturalment malaia de Tailàndia on la colonització tai ha reexit. Els malais de la província de Satun han estat gairebé assimilats per la cultura tai. Però no per la religió. Els musulmans segueixen essent majoria a la província de Satun. Un 68% de musulmans per un 32% de budistes. Les coses de l’ànima costa més de canviar-les que els costums. Fins i tot més que les parles. Però, no són també els parlars una altra expressió de l’ànima?
La dona que despatxa els bitllets pels minibusos és una gran afeccionada al club de futbol Liverpool. Te n’adones així que entres a l’oficina. Darrere el taulell hi ha un gran televisor. L’aparell emet a tothora partits de l’equip de Liverpool. Sempre que no despatxa tenim la grassa senyora, rodona i xata com una carbassa, escarxofada al sofà d’escai mirant les peripècies dels seus ídols sobre la gespa. Es mira el futbol amb passió, patint i fruint de les jugades. És clar que no són partits en directe. Són cintes, o devedés, que l’aficionada col·lecciona. Me les ensenya. En té un fotimer. També té una bon nombre de pòsters del seu equip favorit. El pòster que li agrada més és el que ha clavat a la paret, a sobre el sofà on s’asseu a mirar la tele. És un fotomuntatge on es veuen els jugadors del Liverpool conduint vespes vermelles. És divertit. A la dona li encanta. Què no pagaria per veure’ls jugar de veres!
A Liverpool no hi ha estat mai, però d’aquí uns mesos pensa volar a Luang Prabang, al nord de Laos. Concretament, al desembre. L’excursió a Luang Prabang forma part de les visites que fa a diferents temples budistes de renom. Ha estat als principals monestirs tailandesos. S’ha fet beneir pels monjos més reputats i més poderosos de Tailàndia. Quan li mostro la foto de Luang Pho Kun que porto al bitlleter, s’agafa al taulell per no caure a terra. Li he tocat ben bé la fibra. I més quan li explico que he estat dues vegades al monestir on viu. I que les dues vegades he dinat amb ell. I que m’ha beneït i m’ha imposat les mans al cap i totes les coses que ja se sap que fan els monjos amb poders. S’emociona tant que es queda muda. Desapareix. No entenc què passa. L’hauré ofès? Al cap de poca estona reapareix amb una gran fotografia emmarcada sobre un plafó de fusta. La porta amb solemnitat. És clar, a la foto hi ha els reis de Tailàndia. Se’ls veu en primer terme, saludant des del balcó del palau reial -a Bangkok- una onada de gent vestida amb samarretes grogues, el color de la monarquia. Doncs sí, marc i foto són per a mi. Accepto el regal que tan gustosament em fa l’emocionada senyora, gran fan del Liverpool FC, dels reis i dels monjos famosos. Amb el regal de l’enorme fotografia, dos pams per un i mig, inclou el trajecte amb el minibús fins a Satun. De cap manera no me’l vol cobrar. A més, em fa seure al davant del vehicle, al seient del costat del conductor. Deu ser perquè el rei ha de viatjar a preferència.
Un cop arribat a Satun, al moment que busco la clau que ha d’obrir la porta de casa, pel carrer s’acosta un venedor de gelats. Porta la parada amb rodes enganxada a la moto. Així que veu la foto dels reis, l’home adopta un posat solemne i acciona el resort que engega la música. No és la marxa reial, no la du al repertori, sinó una sonsònia musical per atraure clientela. Tant se val, d’alguna manera bé s’han d’honorar figures tan egrègies. Ni que sigui amb la sintonia xarona dels gelats.
Mes: Agost de 2008
La Tailàndia musulmana / Un àngel
Pujo al minibús que m’ha de portar a La-Ngu. Després de gairebé una hora de plaent trajecte, arribo a La-Ngu sense novetat. M’he desplaçat a uns 48 quilòmetres al nordoest de Satun. A La-Ngu m’assec al seient del darrere d’una moto. Per un euro, em porta deu quilòmetres més lluny. Cap a l’oest. En poca estona sóc a Pak Bara. El motorista em deixa arran d’una barraqueta de fusta on venen bitllets per anar a l’illa Lipe. El venedor s’afanya a arrencar un bitllet del talonari. S’imagina que tinc pressa. En menys de deu minuts ha de salpar la llanxa en direcció a l’illa. Pressa? Cap ni una. No he vingut a Pak Bara per embarcar-me. “I, doncs, què t’ha portat a Pak Bara?”. Responc a l’amable senyora tailandesa que m’ho pregunta amb dues paraules: “Sam rúat!”. En efecte, he vingut a explorar.
El vell mariner italià, testimoni de la meva arribada, em convida a visitar el seu iot. El iot, d’uns set metres d’eslora, és amarrat al moll. El té arran del ferri que en temporada alta connecta el continent amb les illes que formen part del parc nacional Ko Tarutao, limítrof amb Malàisia. De fet, el veterà home de mar -un mortal feliç- el que vol és ensenyar-me el seu niu a terra ferma. Portar-me al recer on reberà d’aquí uns mesos la muller que espera. “És a l’altra banda dels manglars. A menys de deu minuts de navegació”. La dona tailandesa que s’ha interessat per saber què m’ha portat a Pak Bara, agafa de bracet el mariner i l’amanyaga amb paraules carinyoses. Tendres paraules que fan l’home feliç, més feliç encara.
La senyora tailandesa es diu Orawan. Un nom relacionat amb la textura de la pell. Finesa, suavitat de pell, bellesa dèrmica. Només la pell? L’Orawan desprèn la llum d’un àngel. Un àngel del cel que intenta semblar humà. Vesteix de color rosa, jaqueta i pantalons. Brusa blanca. La graciosa pamela que porta també és rosa. Sota la pamela llu un rostre aplatat, gairebé circular. La seva cara és un sol. Els ulls, les estrelles d’altres sols, els de l’ànima i el cor. L’expressió natural del seu semblant és el somriure. Com que he vingut de recerca, la senyora Orawan em convida a explorar Pak Bara en moto.
Em porta vora el mar, a la platja encarada a les illes. Seiem sota un cobert de canyes ran el trencant d’onades. Veig la llanxa que va a Lipe solcant raude la superfície grisosa de l’oceà. En aquesta hora, el mar reflecteix el cel encapotat. Les illes paradisíaques es retallen per sota l’horitzó. Imprecises. Les veig presoneres del cotó brut de boires baixes. A escassos metres d’on som, mig enfonsat, emergeix part d’un paquebot. La coberta i la popa són visibles. És un cadàver trabat a la sorra. Una desferra del tsunami. El devastador tsunami del 26 de desembre de 2004. L’Orawan comenta que es trobava navegant per l’oceà al moment que les onades colossals van abatre la costa. Van ser tres onades, diu. Era a bord d’una llanxa retornant d’una de les illes. Malgrat la gegantessa de les onades la nau on viatjava l’Orawan no va patir desperfectes. Només l’ensurt. I, encara, a mitges. Els turistes que anaven a bord de la llanxa feien fotos i reien, m’assegura l’Orawan. No sabien, ningú podia imaginar-se, la càrrega letal de tanta energia hidràulica. El pilot solament havia de tenir cura de mantenir la llanxa perpendicular a l’onada, deixar-s’hi dur. En cas contrari, haurien sotsobrat. El naufragi anímic va venir en arribar a terra i trobar-se amb la destrucció insospitada. Però a Pak Bara, encara rai. De víctimes humanes va haver-n’hi poques.
No puc estar-me de preguntar a l’Orawan si pot dir-me alguna cosa de Tham Morakot. Tham Morakot (Cova Esmeragda) és un túnel subaquàtic d’uns 80 metres de llargada que mena a una platja semicircular flanquejada d’espadats. La cova és a l’illa de Koh Muk, unes quantes desenes de quilòmetres al nord de Pak Bara. L’únic accés per arribar a la platja és des del mar, a través de la foscor del túnel. Solament s’hi pot entrar quan la marea és baixa. En el meu cas, vaig entrar-hi nedant. Sospito que a hores d’ara ja deu haver-hi un servei públic de barques pels visitants.
Tinc un especial interès per saber els efectes del tsunami a Tham Morakot. Fa anys, quan vaig entrar sol en aquella cova per, ignorant-ho, desembocar a la paradisíaca platja de sorra farinosa que apareix al fons del túnel, vaig quedar-me literalment enlluernat. Explico l’experiència al meu primer llibre [1]. A la darrera crònica. És l’única de tot el volum a la qual vaig posar nom: Quan l’onada ens durà… El títol d’un bellíssima cançó de Lluís Llach.
Quan vaig escriure la crònica, expressament pel llibre -aquella crònica no es va radiar mai-, vaig ometre informació a consciència. Ni esmentava el nom de la cova ni el de l’illa. De fer-ho, m’hauria considerat un delator. Hi ha llocs que es mereixen el benefici de mantenir-los en secret. L’experiència confirma que molts paradisos van deixar de ser-ho el dia que van massificar-se. Em va semblar tan extraordinari aquell indret, tan fora del món, que donar-lo a conèixer hauria estat com profanar-lo. Ara, Tham Morakot, ja és una cova coneguda i visitada per moltíssima gent. Esmentar-la, doncs, no és cap pecat.
Em diu l’Orawan que a Tham Morakot van morir-hi dues persones. Sembla que es trobaven dins la cova el moment de presentar-se el tsunami. Unes quantes desenes eren a la platja interior. Per fortuna, totes van sobreviure. Van rescatar-les, estàlvies, cinc hores després de produir-se la catàstrofe.
La Tailàndia musulmana / Satun
Arribo a Satun. Satun és una població ubicada al sud profund de Tailàndia. És a prop de Malàisia, a la costa del mar d’Andaman. En baixar del minibús el primer que faig és buscar un lloc on hostatjar-me. Llogo una habitació en una casa d’hostes. És una habitació lluminosa. Tinc el que necessito: un bany, un llit, un escriptori, un armari, nevereta i un aparell d’aire condicionat. L’aire condicionat s’agraeix: deshumidifica i refresca. La calor que fa aquests dies és enganxosa. Un cop instal·lat, tanco la porta i surto. Mentre em poso la clau a la butxaca penso que en donar la finestra a ponent tinc rogenques postes de sol assegurades. Aquest pensament em fa content. És bonic veure ajocar-se el sol dels tròpics darrere un mar de cocoters. Un roig de sang en procés de coagular el verd fins fer-lo negre.
Passejo pel centre. De seguida m’adono que a Satun hi conviuen tres ètnies: malais, tais i xinesos. Una altra de les evidències és que a la ciutat hi ha un munt de barberies. Una exageració; realment n’hi ha moltes. Em sorprèn comprovar que la major part de barbers són dones. En efecte, veig moltes barberes tallant els cabells dels clients.
Visito el museu. Està ubicat en una casa magnífica construïda els primers anys del segle xx. Va alçar-se per allotjar el rei Rama V durant els seus viatges al sud del país. Posteriorment, va esdevenir residència del governador provincial. Durant la Segona Guerra Mundial els comandaments japonesos a Tailàndia van fer-la servir de quarter general. L’any 2000 va convertir-se en museu.
Atuells diversos i diorames repartits en els espais dels dos pisos de l’habitatge expliquen de manera simple la vida, tradició i costums dels musulmans del sud de Tailàndia. Un dels diorames mostra tres nens esperant el torn per ser circumcidats. Un cartell explicatiu detalla la circumcisió dels nois i l’ablació del clítoris de les nenes. Sobre l’ablació diu: “L’ablació a les nenes pot practicar-se des del moment de néixer fins els 2 anys. Amb una agulla o un ganivet ben esmolat, s’elimina la petita protuberància carnosa de l’òrgan reproductiu de les femelles”. I, apa, llestos. En un moment, destrueixen la font del plaer sexual de les dones. Per tota la vida. Molta cura a no pronunciar clítoris, però màniga ample a l’hora de permetre-ho.
Sortint del museu enfilo el carreret que mena a una de les moltes formacions càrstiques de Satun. En un moment sóc a la base de la immensa mole calcària. La paret és absolutament presa pel verd. S’hi arrapa una vegetació flamant. El camí de ciment s’adapta a la naturalesa de la muntanya de pedra. Ressegueix ondulant l’orografia d’arestes mentre voreja cavitats que corquen les roques per la base. En algunes de les balmes, els budistes tailandesos hi han alçat altars d’esperits, imatges sedents del buda i fins i tot cavalls esculpits ornats amb garlandes. Als altars i a les imatges s’hi veu deixadesa. Es percep que Buda no és senyor d’aquests verals.
Uns homes reposen damunt la plataforma d’un rafal. Els saludo en malai. Són homes d’ètnia malaia, gent d’aquesta terra, musulmans de moltes generacions. La sorpresa és que em responen en tai. De fet, la seva parla és el yawi, un dialecte del malai. No cal dir, doncs, que m’entenen perfectament. Per quina raó no em responen en la seva llengua? Assimilats o inhibits?
Continuo avançant pel caminet de ciment. A banda i banda s’alcen modestes cabanes fetes amb bambú i plafons de fusta. La majoria tenen el teulat de xapa, però algunes encara conserven el sostre tradicional teixit amb fulles de palma. Munts de criatures juguen i corren. Criden. S’empaiten. Els més menuts van nus. Saludo els adults que vaig trobant-me. Ara no els incomodo dirigint-m’hi en malai. Però tampoc ho faig en tai. Els saludo en àrab. Als meus salam uali-kom responen amb els corresponents uali-kom salam. Amb naturalitat. Tots contents i cap problema. Pregunto a una dona si habitualment parlen yawi. Ho nega. Tothom al meu voltant parla yawi. Per quins motius amaga l’evidència?
El poblat musulmà està assentat a la base de la formació calcària. Espadats de verdor cauen en verticalitat rabent damunt les cabanes i un riu. En realitat, el que en dic riu és una massa d’aigua dispersa que aquí s’uneix per fluir compacte. El que ara és un braç líquid abans s’ha repartit, s’ha escampat pel sotabosc. Alimenta els manglars i es confon amb el mar, que és ben a prop.
Jaume Mestres 