Etiqueta: Thailand

Yi Peng

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTube1 comentari

S’han acabat les pluges. L’atmosfera ha recuperat la transparència. El cel és una volta lumínica de blaus. L’aire és diàfan, lliure de gases bromoses. Esplendeixen els colors. L’abundor de les pluges ha fet de la natura una Arcàdia. Els homes, feliços, es manifesten joiosos. És el moment de celebrar festivals, proclamar l’agraïment als esperits que vetllen pel benestar de les vides, per l’ordre de les coses i l’estabilitat del món. Els humans reclamen protecció i exulten goig. Ha arribat el Yi Peng.
És negra nit. Una processó de joves avança pel camí de terra que voreja un canal d’aigua. Van vestits amb la roba tradicional de la pàtria Lanna, el país del Milió de Camps d’Arròs. Roba masculina de tonalitats marrons, sabor de terra. Argila vella, un regne de gairebé mil anys. Porten turbant, armilla que els deixa al descobert el pit i una mena de bombatxos curts ajustats als malucs. Van descalços. Les noies duen faldilles de tub fins els peus. Porten bruses brodades, ornades amb puntes fines i lluentons. Els cabells pentinats enrere, recollits al clatell. Llueixen arracades de penjolls, braçalets daurats o de plata, fermalls al pit i camafeus.
La processó camina entre llànties d’oli plantades a les vores del camí. La donzella més bella de l’antic regne Lanna, avui integrat a Tailàndia, seu en un palanquí transportat per vuit nois. Al davant avança una legió de penons, banderoles i faroles enceses. Travessen el canal per un pontet de bambú. Es dirigeixen al començament del llarg camí que acaba als peus d’un turó. El turó és cobert de plataformes circulars de fusta sobreposades. Al cim de la mola artificial s’hi alça una estructura semiesfèrica, de base circular, impol·lutament blanca. Sembla un iglú. A l’interior s’eleva la figura d’un buda daurat, radiant entre tanta blancor.
Quan la processó arriba al camí que duu directament al buda, dotzenes de nois i noies amb fanals s’hi afegeixen. Al capdavant s’hi posen músics i ballarins. Música dolça i dansa antiga, respir d’una ànima que es nega a morir. Passen per sota una arcada monumental, als costats de la qual es drecen els arbres de la vida. Són ficus immensos, ornats amb faroles de colors. Una multitud a banda i banda del llarguíssim passeig encatifat es mira la comitiva. No se sent altre so que els gemecs dels flautins, el repicar dens dels bronzes. La processó arriba als peus del pujol circular.
Tot al voltant de les tarimes hi seuen monjos i novicis. Teles de color safrà, cames plegades, caps rapats, celles afaitades. Són petits budes, la calca humana de la imatge que fulgeix en la claror rutilant de l’iglú. Un dels bonzes inicia un parlament. És una plàtica farcida de paraules convincents, precs a la perseverança, a la lluita de cada dia, a la confiança en el cicle infinit de la vida. Malgrat que som milers, desenes de milers les persones convocades, el silenci és rotund. Encara més quan les paraules del monjo inviten la massa a meditar. Comença una massiva meditació de quinze minuts seguida per tothom. L’abat recita mantres que ajuden el cervell a buidar-se. A aconseguir la introspecció des de l’estómac, l’eix vital on gira l’alè del cos.
Acabada la meditació, apareixen dos joves proveïts de sengles canelobres. Ascendeixen els graons del monument. Arribant al cim s’aturen. S’alça l’abat del seu seient. El vell bonze s’acosta a un peveter emplaçat davant la imatge fulgent del buda. El peveter s’encén. La flama que dimana és blanca, tan blanca com la neu dels Himàlaies, pura com el bressol de Xiva. Els dos adolescents acosten els canelobres a la flama. El foc els pren. S’encén més vida. Descendeixen amb la penyora sagrada a les mans. Es dirigeixen on seuen les autoritats. El governador de Chiang Mai encén la punta d’una vara amb la flama dels dos canelobres plegats. Un esquitx, una petita espurna dispararà un joc de focs de somni. La guspira incendia uns reguerots de pólvora connectats amb infinitat de peveters. Els peveters cremen. Són com bengales gegants. Provoquen torres de fum, boires irisades. La multitud esclata d’alegria. Tothom s’afanya a encendre les llànties escampades arreu de la vastíssima esplanada. La gent desplega infinitat de globus de paper, tubs cònics d’un metre i mig d’alçada per uns quatre pams de diàmetre. Encenen el combustible sòlid fixat a la base del con. Dues, tres o quatre persones sostenen l’artefacte mentre l’aire de dins s’escalfa. Quan és més livià que el de fora, el giny s’envola. Es produeix una ascensió massiva de llanternes lluminoses al cel negríssim de la nit. La lluna creixent ho presideix. Els globus són legions de punts en moviment que no paren d’enlairar-se. Batallons de bellugadisses cuquetes de llum ataronjada. N’hi ha que es cremen pel camí. Els que s’incendien desprenen cues espurnejants, com una estrella fugaç. Altres globus cauen, alguns s’estavellen contra uns arbres. Molta gent s’agenolla i prega. L’espectacle és gloriós. Des que ha començat em sento viure en un món imprecís, en una mena d’àmbit d’ànimes. Animetes escalant el cel fins fondre’s en l’escalf del mantell d’Indra.
Els bonzes segueixen asseguts als seus llocs. Ara sostenen un fanal entre les mans. Es mantenen estàtics. Continuen meditant sota la fulgència del buda i la flama de la torxa. En el seu silenci i immobilitat em sembla veure’ls levitar.
Esclaten focs, castells pirotècnics que emmarquen l’escampada de llanternes solcant la buidor obscura de la nit. Es diria que els globus es posen en rengles així que arriben al camí correcte que ha de menar-los al destí. Miríades de volums vaporosos, una infinita via làctia de missatgers de llum. Recaders de pensaments, d’anhels. Pregàries al cel.

Festa al campus

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTube1 comentari

Primer de novembre. Arribo a la Universitat de Chiang Mai a quarts de vuit del vespre. L’entrada al campus és atapaïda de gent. La porta, una reixa de ferro, és tancada i barrada. S’ha de passar a través de l’obertura estretíssima que hi ha entre l’estructura del portal i la paret. És tan estreta que a una persona una mica grassa li ha de ser impossible franquejar-la. Veig soldats i policies vigilant l’entrada. Porten llanternes i jaquetes reflectores. M’afegeixo a la corrua pacífica de joves que puja camí amunt. És fosc, però m’adono perfectament que avanço per un passeig vorejat d’arbres. Arribo al punt on el jovent es concentra. A través d’uns altaveus els organitzadors donen instruccions. Em poso a la cua per creuar la porta d’accés al recinte on se celebra la festa. De fet, el que en dic porta són dos arcs metàl·lics justíssims. Als nois se’ls obliga circular pel pas de la dreta; a les noies, per l’altre. Abans de travessar-los s’ha de caminar uns metres per un passadís de tanques. Només s’hi pot passar en fila índia. Un sistema perfecte per controlar tothom. Un xicot em demana la invitació. La porto als dits. El noi agafa el cartró i el forada amb un petit trepant. M’adverteix que seguidament em registraran. La inspecció acaba de pressa. Via lliure. Ja sóc dins l’espai a cel obert on transcorrerà la festa. Calculo que en la vastedat d’aquesta superfície s’hi encabirien tres camps de futbol ben bons.
Encara no són les vuit del vespre i l’esplanada ja vessa. Milers i milers de persones ocupem la immensa extensió del campus universitari. A una i altra banda hi ha barraques de fira. La majoria són parades de menjar i begudes. Al fons del pla s’alça un escenari colossal. Toca una orquestra. Com que fins al migdia ha plogut, el terra és un fangar. De moment, opto per quedar-me a la part de dins d’una parada on serveixen els darrers talls d’un bou empalat cuit a la barbacoa. El cadàver del boví és un esquema ossi de línies inexactes flotant sobre un llit de brases apagades. A penes si queden pelleringues adherides a les vèrtebres. Al costat del què resta de bèstia morta hi ha una mena d’arbre de Nadal, un avet de plàstic ple de diners penjant de les branques. Em diuen que és una icona al·lusiva a l’abundor natural. L’arbre pertany a una fundació per a la conservació dels boscos. Els fons que es recaptin han de servir a l’entitat per a col·laborar en la preservació de la jungla que encara resta al país. Una estudiant s’acosta i amb molt respecte penja un bitllet de 50 baht a l’arbre. Està convençut que amb aquest gest acaba de salvar uns centímetres de selva.
Estic envoltat d’universitaris contents. La consumpció d’alcohol és una empenta definitiva a l’alegria. Vinga a beure cervesa. Llaunes i més llaunes. I ampolles de whisky d’arròs, una rere l’altra. Vasos a vessar de gel sobreeixint d’esperits etílics. Engrescats per la beguda i el so de l’estrepitosa música, alguns es deixen anar i comencen a ballar. Apareix un transvestit. Cap rebuig ni actituds condescendents paternalistes. Res d’això, naturalitat absoluta. Un més de la colla, un altre com tots.
Quan ballem ens expressem. Debilitem la màscara. La beguda ens estova. El ball i l’alcohol combinats flexibilitzen, esmicolen el punt de contenció i el riu de l’ànima es desborda. La màscara es desfà com el ferro es liqua amb l’escalfor roent. Mentre la carota va convertint-se en una massa amorfa ens regala una simfonia de ganyotes. Alliberats de la màscara surt el què som. Cascada o riu mansoi. Vall ubèrrima o cau de punxes. Si ens poguéssim projectar en l’espai i ens miréssim ballar segur que veuríem les traces de la nostra idiosincràsia.
El grup que tinc davant segueix amb entusiasme la cançó que interpreta un cantant vestit amb una llampant jaqueta de color verd lloro. El noi que trinxa la carn del bou, un xicot amb ulleres graduades de pasta -aparatosa muntura negra- deixa les eines entre trossos esfilagarsats de carn resseca. Alça els braços i vincle el cos. Emergeix l’ànima. S’expressa l’esperit. D’aquests moviments suaus, dolços i parsimoniosos flueixen segles de cultura. Contorsions meloses, cadència mil·lenària amb connexió a la terra. Llavor germinada.
L’escenari és una al·legoria ferroviària xarona. La festa se celebra per reclamar un vell projecte promès per l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra. Thaksin, defenestrat per un cop d’estat militar el 19 de setembre de 2006, ara autoexiliat a Londres, va prometre la construcció a Chiang Mai -la seva ciutat natal- d’un tren interurbà, lleuger i elevat, semblant al que funciona de fa uns anys a Bangkok. A la banda esquerra de l’escenari s’obre l’entrada d’un túnel, mentre que al decorat del fons hi ha pintats diferents tipus de combois. La gent de Chiang Mai recela del projecte. Saben que sense el principal avalador el tren no arribarà. I ara encara menys, el 21 d’octubre el tribunal suprem va condemnar Thaksin a dos anys de presó per un cas de corrupció del qual va ser trobat culpable. L’exprimer ministre, doncs, a més d’haver estat foragitat del poder ara és fugitiu de la justícia. Però els estudiants ho tenen clar: volen el tren, amb Thaksin empenyent-lo o sense.
Dotzenes de focus il·luminen la formidable caixa escenogràfica. Feixos multicolors no paren de moure’s entre boires de fum que expulsa l’utillatge. Els llums escombren l’escenari i tracen guixades ràpides sobre el compacte formiguer del públic. L’espectacle és una rauxa lluminosa i exultant. Un prodigi d’energia. La cara feliç del país, joiosa i esplendent, expressant-se en grau superlatiu. Tinc la fortuna de poder ser a escassos metres de la baluerna escènica. La major part dels artistes són universitaris, nois, noies i catói, o transvestits. Els presentadors i animadors són transformistes masculins vestits i abillats com dones. Estudiants, és clar. Els components de les dues orquestres que s’alternen també són universitaris. També són estudiants un bon nombre de tècnics i els responsables del control de seguretat intern. L’espectacle funciona amb precisió de rellotge. Cap segon mort, cap buit que inviti a badar. Acció esclatant. Alternant-se amb les esborrejades coreografies actuen cantants famosos. Durant l’actuació la gent s’hi aboca. El servei d’ordre no para de lliurar-los garlandes que els fan arribar els espectadors. La multitud canta a cor amb els intèrprets que estima. L’emoció i la joia es desborda en molts moments.
La totalitat de la música que sona és tailandesa, de la primera a la darrera nota. Les cançons, totes les veus, s’expressen exclusivament en tai. L’ànima festiva de Siam exposada a cor obert. Cap concessió a música forana. Ni tan sols anglosaxona. A la globalització cultural se li fa difícil fer forat en amplíssims sectors d’aquest país. Tailàndia viu en estat d’ebullició. Amb l’orgull i l’autoestima tan potent que dimana de la base, el progrés del país és imparable.

September Eleventh / The Shan

On Per Jaume MestresIn English, Llengua, País, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.

(Translated from its original Catalan –Onze de Setembre/Els shan– to English by Simon Conway)

Onze de Setembre / Els shan

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, Tailàndia, Viatges2 comentaris

Avui, dia especial -Onze de Setembre-, faré un parèntesi en les meves cròniques sobre el sud de Tailàndia. Aquesta crònica és la meva manera de participar en la commemoració de la diada nacional de Catalunya.
En una data tan significativa per els catalans és avinent parlar dels shan, conèixer, ni que sigui per sobre, la seva problemàtica.
Els shan són un grup ètnic establert majoritàriament als Estats Shan. Els Estats Shan el formen trenta-quatre territoris federats amb la Unió de Myanmar, nom oficial de l’antiga Birmània. Al llarg dels anys, els cops militars i l’enduriment polític consegüent han deixat el mot federat en pura simbologia retòrica. El poble shan, doncs, -com els altres pobles que constitueixen l’estat birmà- es troba sota el control administratiu, polític i militar del tenebrós règim de Yangôn. La brutalitat de la junta que regeix la Unió de Myanmar és ben sabuda.
La terra dels shan ocupa una superfície d’uns 155.800 km2. És, doncs, unes cinc vegades més gran que Catalunya. Es calcula que la població oscil·la entre els 5 i els 6 milions d’individus. Des que el 1957 se’ls va negar el dret a l’autodeterminació, els shan estan en guerra oberta amb els birmans. Es rebelen contra l’assimilació. Lluiten per perviure com a poble. La junta militar té com a objectiu primordial anorrear la diversitat cultural del territori que pretén controlar. Les seves argúcies són diverses. Però totes desemboquen en el mateix, la força bruta. Els shan són una de les minories ètniques i culturals a abatre. Contra els shan la junta hi destina part important dels seus recursos estratègics i militars. Dels shan odien la seva idiosincràsia, que es projecta en la cultura i la llengua pròpies. La tapadora per a massacrar-los és la producció de droga. En efecte, als Estats Shan s’hi conreen enormes extensions d’opi. Amb el pretext d’acabar amb l’opi s’hi acarnissen. El cert, però, és que la persecució dels shan transcendeix la lluita contra els narcòtics. Al capdavall, el que voldrien els militars seria apoderar-se de la producció d’opi pel seu profit, no pas per eliminar-lo. Els shan es protegeixen dels atacs dels birmans amb el seu propi exèrcit. Les freqüents topades entre les dues faccions armades mantenen el territori shan en guerra permanent: incendis de vilatges, assassinats, violacions. Entre altres barbaritats, la junta birmana força els joves capturats a entrar a l’exèrcit (a atacar el seu propi poble) o els esclavitza fent-los construïr de sol a sol carreteres, sense donar-los diners a canvi, ni a penes menjar.
La brutal situació força molts shan a abandonar el país. En un gran nombre s’estableixen al nord de Tailàndia. A Tailàndia hi troben estabilitat i s’hi poden guanyar la vida, ni que sigui precàriament. Malgrat fugir del seu país a causa de la repressió i persecució que pateixen -s’escapen d’un genocidi en tota regla-, Tailàndia no els concedeix l’estatus de refugiats polítics. Als shan que no han nascut a Tailàndia se’ls tolera però no se’ls reconeix. Hi són en fals. Això fa que les feines que troben siguin inestables i fràgils. Són feines mal pagades que no vol fer ningú.
A Chiang Mai hi ha una comunitat shan important. Els shan de Chiang Mai també tenen els seus temples, com el Wat Pa Pao. En aquest monestir hi resideixen nou monjos i setze novicis. La totalitat dels bonzes són d’ètnia shan. El temple és una illa de serenor al centre de Chiang Mai. Un cop traspassat el portal del Wat Pa Pao s’entra en un àmbit sensiblement diferent a la resta de temples de la ciutat. La disposició dels recintes pel culte, els pavellons de reunió amb els laics, el refectori i l’arquitectura són íntegrament shan. Dins el clos monacal no s’hi parla altra llengua que shan. Evidentment que es tributen les quotes que calen pel fet d’estar en territori tailandès. Les fotografies dels monarques de Tailàndia són presents on correspon. La bandera, també. I alguns dels textos explicatius que veiem en diferents estances són bilingües. Estan escrits en l’alfabet shan i tai a la vegada.
Fa poc, vaig adreçar-me al monestir amb la idea d’expressar-li a l’abat el meu interès per estudiar la llengua shan. De seguida va posar un monjo a la meva disposició. De fa uns dies, doncs, d’una a dues de la tarda m’immergeixo en els intricats camins d’una llengua totalment nova per a mi. Certament, el tai i el shan pertanyen a la mateixa família d’idiomes. Ambdós són tonals i monosil·làbics, però la distància entre l’un i l’altre és considerable. Amb un afegit: l’alfabet és completament distint.
Avui, 11 de setembre, a les acaballes de la classe cau una pluja torrencial. M’alço de la cadira per veure l’espectacle grandiós de tanta aigua vessant-se. Uns set o vuit novicis celebren la pluja entomant-la a cel obert. El goig de les criatures és immens. A estones, les cortines d’aigua són tan denses que l’espessor fa difícil veure gairebé res que no sigui l’aigua que tomba. Els nois, amb els hàbits empapats, juguen a perseguir-se, salten, xisclen, s’empenten als bassals, van amb bicicleta, es llancen a la superfície del mosaic a l’entorn del xedi. Llisquen de panxa a terra, d’esquena o a peu dret per damunt les rajoles de color cobalt, esquitxades amb perfumades flors blanques despreses dels frangipanis.
La comunitat religiosa del temple a estones és feliç. Feliç mentre no recorda la persecució del seu poble. No són a la seva terra, però sempre la tenen present. Com ells, jo també sóc feliç mentre no recordo la prostració del meu país, físicament tan lluny. Avui és obligat recordar-lo. Fer memòria de les mentides flagrants dels enemics, dels qui ens voldrien extingits, dels que malden per dessagnar-nos. Com els shan, confio un dia veure la meva pàtria caminar a peu ferm sense les mans travades. Tan lliure com els novicis sota la pluja. Joiosa. Persistent i obstinada.

* Imatge: http://www.frontiermyanmar.net/en/tatmadaw-armed-groups-committed-war-crimes-against-civilians-in-kachin-northern-shan

La crisi tailandesa

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Des de Barcelona se’m demana una explicació de la crisi política que sacseja aquests darrers dies Tailàndia. Hi ha infinitat de periodistes solvents que se n’ocupen. Penso en els corresponsals de rotatius i emissores de ràdio i televisió que informen en directe de la crisi. Per descomptat, també incloc els periodistes dels diaris i mitjans audiovisuals tailandesos, probablement els més aptes per entendre els intricats afers del seu país. Qui hi estigui interessat disposa de gran quantitat de documents escrits, sonors i vídeos tant a la xarxa com als mitjans convencionals.
Vaig arribar a Tailàndia fa uns mesos. Ara mateix sóc a uns 700 quilòmetres de Bangkok; lluny, doncs, del lloc on es desenvolupa el conflicte. Puc escriure sobre el què visc i veig, de les meves complicitats amb el país i la gent, amb el que sigui que m’hi relacioni. Però com podria parlar d’un tema en el qual no hi estic implicat i que em queda tan lluny físicament? Altra cosa fóra que em trobés immers en la voràgine dels fets. Però no és el cas.
Entenc que aquest és un blog de viatges, no un blog sobre política internacional. En conseqüència, crec que em correspon escriure sobre les meves vivències com a viatger. Considero que no em pertoca teoritzar sobre afers de naturalesa política. Si ara mateix em trobés al rovell de l’ou dels esdeveniments, per descomptat que en parlaria. Els incidents s’ho valen. M’hi referiria com a persona involucrada, escriuria sobre la meva experiència viscuda.
Als mitjans, als espais adequats, ja hi ha els cronistes, els entesos en afers internacionals, per relatar-nos i ajudar-nos a entendre el que ara mateix succeeix a Tailàndia i les raons per les quals passa. Deixem que siguin els professionals de la informació i els analistes polítics, des de les tribunes que els corresponen, els que ens ho aclareixin. Tenen les eines i els recursos. I el deure d’exercir la seva feina amb rigor.

La Tailàndia musulmana / El Liverpool FC, el monjo i el rei

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

La-Ngu és una població de a penes vint mil ànimes. Pertany a la província de Satun, que és per on em moc aquests dies. Poca estona hi passo a La-Ngu. De fet, hi estic de pas. Durant el parell d’hores que hi sóc trepitjo solament el carrer principal. Carrer que a la vegada és carretera. Les meves passes van de l’oficina on despatxen bitlles pels minibusos que es dirigeixen a Hat Yai i a Satun a l’altra banda del carrer-carretera; concretament, a la comissaria de policia. Entro a la comissaria per anar a orinar. A falta d’un altre lloc, la comissaria també fa de lavabo públic. Sortint-ne, traspasso el carrer amb la intenció de dirigir-me al 7-Eleven. És tot anant al 7-Eleven que topo amb unes paradetes de menjars. M’hi aturo per dinar. Menjo un plat d’arròs fregit amb gambes entaulat sota una gàbia que empresona un ocell cantaire. La gàbia, de fusta, té l’aire i l’estil d’una pagoda. És bonica, com gairebé totes les que durant les hores de llum s’arrengleren sota els tendals dels pobles i ciutats més meridionals de Tailàndia. Les gàbies són palauets de barrots per bèsties presoneres. Malgrat el seu captiveri, els ocells s’esgargamellen cantant. En general, un humà que canta és un home o una dona feliç. No sé si pels ocells la transposició seria vàlida. De ser-ho, les aus probablement siguin les úniques espècies animals que es mostren contentes estant empresonades. Cantar, per les aus, deu ser el mateix que parlar per les persones. Vés a saber, doncs, què expressen els seus cants.
Cap dels policies que he vist a la comissaria no era d’ètnia malaia. En canvi, la família que em serveix el dinar ho són tots. Malais i musulmans. Tant la noia que cuina com la que posa el plat a taula es cobreixen el cap amb el vel musulmà. Els escolto quan parlen. Ho fan en tailandès. Aquesta és la part naturalment malaia de Tailàndia on la colonització tai ha reexit. Els malais de la província de Satun han estat gairebé assimilats per la cultura tai. Però no per la religió. Els musulmans segueixen essent majoria a la província de Satun. Un 68% de musulmans per un 32% de budistes. Les coses de l’ànima costa més de canviar-les que els costums. Fins i tot més que les parles. Però, no són també els parlars una altra expressió de l’ànima?
La dona que despatxa els bitllets pels minibusos és una gran afeccionada al club de futbol Liverpool. Te n’adones així que entres a l’oficina. Darrere el taulell hi ha un gran televisor. L’aparell emet a tothora partits de l’equip de Liverpool. Sempre que no despatxa tenim la grassa senyora, rodona i xata com una carbassa, escarxofada al sofà d’escai mirant les peripècies dels seus ídols sobre la gespa. Es mira el futbol amb passió, patint i fruint de les jugades. És clar que no són partits en directe. Són cintes, o devedés, que l’aficionada col·lecciona. Me les ensenya. En té un fotimer. També té una bon nombre de pòsters del seu equip favorit. El pòster que li agrada més és el que ha clavat a la paret, a sobre el sofà on s’asseu a mirar la tele. És un fotomuntatge on es veuen els jugadors del Liverpool conduint vespes vermelles. És divertit. A la dona li encanta. Què no pagaria per veure’ls jugar de veres!
A Liverpool no hi ha estat mai, però d’aquí uns mesos pensa volar a Luang Prabang, al nord de Laos. Concretament, al desembre. L’excursió a Luang Prabang forma part de les visites que fa a diferents temples budistes de renom. Ha estat als principals monestirs tailandesos. S’ha fet beneir pels monjos més reputats i més poderosos de Tailàndia. Quan li mostro la foto de Luang Pho Kun que porto al bitlleter, s’agafa al taulell per no caure a terra. Li he tocat ben bé la fibra. I més quan li explico que he estat dues vegades al monestir on viu. I que les dues vegades he dinat amb ell. I que m’ha beneït i m’ha imposat les mans al cap i totes les coses que ja se sap que fan els monjos amb poders. S’emociona tant que es queda muda. Desapareix. No entenc què passa. L’hauré ofès? Al cap de poca estona reapareix amb una gran fotografia emmarcada sobre un plafó de fusta. La porta amb solemnitat. És clar, a la foto hi ha els reis de Tailàndia. Se’ls veu en primer terme, saludant des del balcó del palau reial -a Bangkok- una onada de gent vestida amb samarretes grogues, el color de la monarquia. Doncs sí, marc i foto són per a mi. Accepto el regal que tan gustosament em fa l’emocionada senyora, gran fan del Liverpool FC, dels reis i dels monjos famosos. Amb el regal de l’enorme fotografia, dos pams per un i mig, inclou el trajecte amb el minibús fins a Satun. De cap manera no me’l vol cobrar. A més, em fa seure al davant del vehicle, al seient del costat del conductor. Deu ser perquè el rei ha de viatjar a preferència.
Un cop arribat a Satun, al moment que busco la clau que ha d’obrir la porta de casa, pel carrer s’acosta un venedor de gelats. Porta la parada amb rodes enganxada a la moto. Així que veu la foto dels reis, l’home adopta un posat solemne i acciona el resort que engega la música. No és la marxa reial, no la du al repertori, sinó una sonsònia musical per atraure clientela. Tant se val, d’alguna manera bé s’han d’honorar figures tan egrègies. Ni que sigui amb la sintonia xarona dels gelats.

La Tailàndia musulmana / Un àngel

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges1 comentari

Pujo al minibús que m’ha de portar a La-Ngu. Després de gairebé una hora de plaent trajecte, arribo a La-Ngu sense novetat. M’he desplaçat a uns 48 quilòmetres al nordoest de Satun. A La-Ngu m’assec al seient del darrere d’una moto. Per un euro, em porta deu quilòmetres més lluny. Cap a l’oest. En poca estona sóc a Pak Bara. El motorista em deixa arran d’una barraqueta de fusta on venen bitllets per anar a l’illa Lipe. El venedor s’afanya a arrencar un bitllet del talonari. S’imagina que tinc pressa. En menys de deu minuts ha de salpar la llanxa en direcció a l’illa. Pressa? Cap ni una. No he vingut a Pak Bara per embarcar-me. “I, doncs, què t’ha portat a Pak Bara?”. Responc a l’amable senyora tailandesa que m’ho pregunta amb dues paraules: “Sam rúat!”. En efecte, he vingut a explorar.
El vell mariner italià, testimoni de la meva arribada, em convida a visitar el seu iot. El iot, d’uns set metres d’eslora, és amarrat al moll. El té arran del ferri que en temporada alta connecta el continent amb les illes que formen part del parc nacional Ko Tarutao, limítrof amb Malàisia. De fet, el veterà home de mar -un mortal feliç- el que vol és ensenyar-me el seu niu a terra ferma. Portar-me al recer on reberà d’aquí uns mesos la muller que espera. “És a l’altra banda dels manglars. A menys de deu minuts de navegació”. La dona tailandesa que s’ha interessat per saber què m’ha portat a Pak Bara, agafa de bracet el mariner i l’amanyaga amb paraules carinyoses. Tendres paraules que fan l’home feliç, més feliç encara.
La senyora tailandesa es diu Orawan. Un nom relacionat amb la textura de la pell. Finesa, suavitat de pell, bellesa dèrmica. Només la pell? L’Orawan desprèn la llum d’un àngel. Un àngel del cel que intenta semblar humà. Vesteix de color rosa, jaqueta i pantalons. Brusa blanca. La graciosa pamela que porta també és rosa. Sota la pamela llu un rostre aplatat, gairebé circular. La seva cara és un sol. Els ulls, les estrelles d’altres sols, els de l’ànima i el cor. L’expressió natural del seu semblant és el somriure. Com que he vingut de recerca, la senyora Orawan em convida a explorar Pak Bara en moto.
Em porta vora el mar, a la platja encarada a les illes. Seiem sota un cobert de canyes ran el trencant d’onades. Veig la llanxa que va a Lipe solcant raude la superfície grisosa de l’oceà. En aquesta hora, el mar reflecteix el cel encapotat. Les illes paradisíaques es retallen per sota l’horitzó. Imprecises. Les veig presoneres del cotó brut de boires baixes. A escassos metres d’on som, mig enfonsat, emergeix part d’un paquebot. La coberta i la popa són visibles. És un cadàver trabat a la sorra. Una desferra del tsunami. El devastador tsunami del 26 de desembre de 2004. L’Orawan comenta que es trobava navegant per l’oceà al moment que les onades colossals van abatre la costa. Van ser tres onades, diu. Era a bord d’una llanxa retornant d’una de les illes. Malgrat la gegantessa de les onades la nau on viatjava l’Orawan no va patir desperfectes. Només l’ensurt. I, encara, a mitges. Els turistes que anaven a bord de la llanxa feien fotos i reien, m’assegura l’Orawan. No sabien, ningú podia imaginar-se, la càrrega letal de tanta energia hidràulica. El pilot solament havia de tenir cura de mantenir la llanxa perpendicular a l’onada, deixar-s’hi dur. En cas contrari, haurien sotsobrat. El naufragi anímic va venir en arribar a terra i trobar-se amb la destrucció insospitada. Però a Pak Bara, encara rai. De víctimes humanes va haver-n’hi poques.
No puc estar-me de preguntar a l’Orawan si pot dir-me alguna cosa de Tham Morakot. Tham Morakot (Cova Esmeragda) és un túnel subaquàtic d’uns 80 metres de llargada que mena a una platja semicircular flanquejada d’espadats. La cova és a l’illa de Koh Muk, unes quantes desenes de quilòmetres al nord de Pak Bara. L’únic accés per arribar a la platja és des del mar, a través de la foscor del túnel. Solament s’hi pot entrar quan la marea és baixa. En el meu cas, vaig entrar-hi nedant. Sospito que a hores d’ara ja deu haver-hi un servei públic de barques pels visitants.
Tinc un especial interès per saber els efectes del tsunami a Tham Morakot. Fa anys, quan vaig entrar sol en aquella cova per, ignorant-ho, desembocar a la paradisíaca platja de sorra farinosa que apareix al fons del túnel, vaig quedar-me literalment enlluernat. Explico l’experiència al meu primer llibre [1]. A la darrera crònica. És l’única de tot el volum a la qual vaig posar nom: Quan l’onada ens durà… El títol d’un bellíssima cançó de Lluís Llach.
Quan vaig escriure la crònica, expressament pel llibre -aquella crònica no es va radiar mai-, vaig ometre informació a consciència. Ni esmentava el nom de la cova ni el de l’illa. De fer-ho, m’hauria considerat un delator. Hi ha llocs que es mereixen el benefici de mantenir-los en secret. L’experiència confirma que molts paradisos van deixar de ser-ho el dia que van massificar-se. Em va semblar tan extraordinari aquell indret, tan fora del món, que donar-lo a conèixer hauria estat com profanar-lo. Ara, Tham Morakot, ja és una cova coneguda i visitada per moltíssima gent. Esmentar-la, doncs, no és cap pecat.
Em diu l’Orawan que a Tham Morakot van morir-hi dues persones. Sembla que es trobaven dins la cova el moment de presentar-se el tsunami. Unes quantes desenes eren a la platja interior. Per fortuna, totes van sobreviure. Van rescatar-les, estàlvies, cinc hores després de produir-se la catàstrofe.

[1] Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja, Tailàndia, Laos. Jaume Mestres. COLUMNA EDICIONS, S.A. Col·lecció De viatge. nº: 10. Pàgines: 423. Any edició: 2002.

La Tailàndia musulmana / Satun

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Arribo a Satun. Satun és una població ubicada al sud profund de Tailàndia. És a prop de Malàisia, a la costa del mar d’Andaman. En baixar del minibús el primer que faig és buscar un lloc on hostatjar-me. Llogo una habitació en una casa d’hostes. És una habitació lluminosa. Tinc el que necessito: un bany, un llit, un escriptori, un armari, nevereta i un aparell d’aire condicionat. L’aire condicionat s’agraeix: deshumidifica i refresca. La calor que fa aquests dies és enganxosa. Un cop instal·lat, tanco la porta i surto. Mentre em poso la clau a la butxaca penso que en donar la finestra a ponent tinc rogenques postes de sol assegurades. Aquest pensament em fa content. És bonic veure ajocar-se el sol dels tròpics darrere un mar de cocoters. Un roig de sang en procés de coagular el verd fins fer-lo negre.
Passejo pel centre. De seguida m’adono que a Satun hi conviuen tres ètnies: malais, tais i xinesos. Una altra de les evidències és que a la ciutat hi ha un munt de barberies. Una exageració; realment n’hi ha moltes. Em sorprèn comprovar que la major part de barbers són dones. En efecte, veig moltes barberes tallant els cabells dels clients.
Visito el museu. Està ubicat en una casa magnífica construïda els primers anys del segle xx. Va alçar-se per allotjar el rei Rama V durant els seus viatges al sud del país. Posteriorment, va esdevenir residència del governador provincial. Durant la Segona Guerra Mundial els comandaments japonesos a Tailàndia van fer-la servir de quarter general. L’any 2000 va convertir-se en museu.
Atuells diversos i diorames repartits en els espais dels dos pisos de l’habitatge expliquen de manera simple la vida, tradició i costums dels musulmans del sud de Tailàndia. Un dels diorames mostra tres nens esperant el torn per ser circumcidats. Un cartell explicatiu detalla la circumcisió dels nois i l’ablació del clítoris de les nenes. Sobre l’ablació diu: “L’ablació a les nenes pot practicar-se des del moment de néixer fins els 2 anys. Amb una agulla o un ganivet ben esmolat, s’elimina la petita protuberància carnosa de l’òrgan reproductiu de les femelles”. I, apa, llestos. En un moment, destrueixen la font del plaer sexual de les dones. Per tota la vida. Molta cura a no pronunciar clítoris, però màniga ample a l’hora de permetre-ho.
Sortint del museu enfilo el carreret que mena a una de les moltes formacions càrstiques de Satun. En un moment sóc a la base de la immensa mole calcària. La paret és absolutament presa pel verd. S’hi arrapa una vegetació flamant. El camí de ciment s’adapta a la naturalesa de la muntanya de pedra. Ressegueix ondulant l’orografia d’arestes mentre voreja cavitats que corquen les roques per la base. En algunes de les balmes, els budistes tailandesos hi han alçat altars d’esperits, imatges sedents del buda i fins i tot cavalls esculpits ornats amb garlandes. Als altars i a les imatges s’hi veu deixadesa. Es percep que Buda no és senyor d’aquests verals.
Uns homes reposen damunt la plataforma d’un rafal. Els saludo en malai. Són homes d’ètnia malaia, gent d’aquesta terra, musulmans de moltes generacions. La sorpresa és que em responen en tai. De fet, la seva parla és el yawi, un dialecte del malai. No cal dir, doncs, que m’entenen perfectament. Per quina raó no em responen en la seva llengua? Assimilats o inhibits?
Continuo avançant pel caminet de ciment. A banda i banda s’alcen modestes cabanes fetes amb bambú i plafons de fusta. La majoria tenen el teulat de xapa, però algunes encara conserven el sostre tradicional teixit amb fulles de palma. Munts de criatures juguen i corren. Criden. S’empaiten. Els més menuts van nus. Saludo els adults que vaig trobant-me. Ara no els incomodo dirigint-m’hi en malai. Però tampoc ho faig en tai. Els saludo en àrab. Als meus salam uali-kom responen amb els corresponents uali-kom salam. Amb naturalitat. Tots contents i cap problema. Pregunto a una dona si habitualment parlen yawi. Ho nega. Tothom al meu voltant parla yawi. Per quins motius amaga l’evidència?
El poblat musulmà està assentat a la base de la formació calcària. Espadats de verdor cauen en verticalitat rabent damunt les cabanes i un riu. En realitat, el que en dic riu és una massa d’aigua dispersa que aquí s’uneix per fluir compacte. El que ara és un braç líquid abans s’ha repartit, s’ha escampat pel sotabosc. Alimenta els manglars i es confon amb el mar, que és ben a prop.