Etiqueta: Thai Krub

Oasi de Siwa. El Turó dels Morts

On Per Jaume MestresIn Egipte, ViatgesDeixa un comentari
Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Egipte
Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Desert Líbic. Egipte

Un falcó ratlla el cel i cau en picat damunt la guatlla debilitada per massa hores de vol. Veig la cacera des del capdamunt de les muntanyes Dakrur, lacerat per l’aire gèlid que ve del desert. Mig encongit pel fred contemplo Siwa des del punt més enlairat d’on es pot veure l’oasi. Flassades irregulars de palmeres delimiten perfectament la línia entre l’esterilitat del sòl i la magnanimitat de la terra conreable. Les salines que ribetegen Siwa refulgeixen com un mirall enlluernador. De la llunyania estant la pàtina salobre sembla un mar opac d’estany.
Els xiulets del vent fiblen l’oïda. Les ventades que laminen rocs i talussos modelen i creen nous paisatges. Res no és estàtic al desert. Les muntanyes que ressegueixo són masses minerals que es transmuten depenent dels corrents i embats de l’aire. Tan aviat semblen llesques gegantines de torrades apilades, com els graons ciclopis d’una escala que ascendeix al buit. Probablement d’aquí a mil·lennis s’hauran dissolt en volves de pols que engreixaran les dunes. A les murades de Dakrur els homes del passat van excavar-hi panteons per al repòs de les seves famílies. Avui les sepultures són buides, no hi ha rastre dels cossos ni dels béns materials que havien d’acompanyar els finats vers el viatge al més enllà. En resten solament cavitats nues; en un dels monuments és visible una inscripció a les parets exteriors que ens parla del descans etern.
En un altre penyal al nord del poble principal de Siwa, que molt apropiadament li diuen el turó dels morts, hi ha dotzenes de tombes. La roca arenosa va permetre a les últimes dinasties egípcies i als romans excavar fàcilment nínxols i hipogeus. Bona part d’aquestes sepultures van restar inviolades fins que la Segona Guerra Mundial també va flagel·lar Siwa. Els italians van bombardejar l’oasi. Els siwanesos mai no havien vist res de semblant: cinc aeroplans deixant caure absurdament bombes als palmerars i al vilatge. Els pobladors van fugir aterrats dels habitatges i es van refugiar a les cavitats mortuòries del Gebel al-Mawta. Durant mesos bestiar de corral i unes quatre mil persones van conviure amb les despulles dels avantpassats. Els refugiats cuinaven, menjaven i parien entre els cadàvers momificats d’animals, nobles i reis. La tomba de Si Amun, faraó de la dinastia XXVI, és la més ben conservada de la necròpolis. Però de les pintures que adornen les parts interiors d’aquesta i altres tombes en resta poca cosa: per quatre rals els siwanesos en venien fragments als soldats que s’entretenien fent la guerra.
Arribo a Gebel al-Mawta a l’hora de la pregària del migdia. Qui té les claus de les tombes és ajupit de cara a la Meca desgranant pietoses oracions. En acabar, amb molta amabilitat, l’ancià em mostra els sepulcres més interessants de la muntanya corcada. Al capdamunt del turó un soldat és dins el cau d’una trinxera fortificada amb sacs de sorra. Als peus del turó dels morts l’exèrcit egipci hi té un destacament amb armament que apunta la veïna Líbia, no fos cas que un dia se’ls ocorregués assaltar Siwa.
El guardià de la necròpolis em mostra la mòmia d’un nadó, una calavera amb els cabells ben arrapats al crani, dipositada en una capsa rovellada de llauna, i dos cossos sencers, ressecs, estesos en la cavitat obscura d’un dels panteons. M’explica que fins que el govern no va vetllar per les restes arqueològiques de la muntanya, els siwanesos es dedicaven a violar sistemàticament les tombes per extreure’n els objectes de valor i a esbocinar les mòmies a la recerca d’amulets. Anaven a Alexandria a vendre’n les troballes.
Baixant de la muntanya em topo amb un jove que em diu pertànyer a una de les famílies més antigues de l’oasi. Em parla del Manuscrit de Siwa, un document que narra una part important de la història de l’oasi iniciat ara fa uns cent trenta anys pel seu rebesavi, Abú Mussalim, un home que va formar-se a la universitat islàmica Al-Azhar, del Caire. El seu fill, i posteriorment els néts, segueixen enregistrant al Manuscrit els esdeveniments que consideren de més transcendència. No vaig aconseguir veure el famós document, que pocs forasters han pogut tenir a les mans, però sí que el jove em va mostrar una llibreta vella en la qual s’acumulen textos d’agraïment en diverses llengües, deixats per visitants a l’oasi a partir de la dècada de 1940. D’entre les notes n’hi ha una escrita en espanyol, datada el juny de 1954, signada per una parella de Castella.
El Manuscrit Siwanès va ser una important font d’informació per a les recerques sobre l’oasi de Siwa que va emprendre, a partir de la dècada de 1930, l’arqueòleg egipci Ahmed Fakhry. La publicitat d’alguns costums poc ortodoxos que el científic va donar a conèixer al món, com el fet que els homes es casaven entre ells, enutgen bona part dels siwanesos. Uns hàbits singulars que fan encara més peculiar l’oasi.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Oasi de Siwa

On Per Jaume MestresIn Egipte, ViatgesDeixa un comentari
Lluna plena sobre l'oasi de Siwa. Desert Líbic. Egipte
Lluna plena sobre l’oasi de Siwa. Desert Líbic. Egipte

Desert endins, a uns 300 quilòmetres al sud de la ribera mediterrània, una profunda depressió ha permès el gran miracle. Entre un oceà de dunes i naturalesa morta ha florit la vida. La geologia ha fet que del subsòl emanin centenars de brolladors d’aigua en tal quantitat que ha fertilitzat la terra. Així és com entre els ermots abrusats i la vacuïtat del desert infinit la natura ha creat un edèn que és un regal per a l’home.
A l’antigor l’oasi de Siwa ja era conegut per la civilització que va originar-se vora el Nil. Els egipcis del passat van haver de desplaçar-se més de 500 quilòmetres a ponent del riu per trobar-se amb Siwa. Van establir-s’hi, convertiren l’oasi en un verger, bastiren palaus i temples per homenatjar els déus i hi van enterrar els seus morts. Avui poca cosa queda a Siwa de les antigues edificacions. Del temple de l’Oracle, les runes del qual es drecen al capdamunt del turó Argumi, en resten a penes tres parets alçades amb imponents carreus perfectament cisellats. Bona part de les pedres perdudes les van utilitzar els musulmans per aixecar una mesquita. L’oracle d’aquest temple, consagrat al déu Amon, tenia tal poder i influència que era respectat per tot el món antic. Ens conta Heròdot que el rei Cambises II, enutjat per un mal averany que anunciava la fi del domini persa sobre Egipte, va enviar des de Karnak un exèrcit de cinquanta mil homes amb la missió de destruïr l’oracle. Però ni un sol soldat mai no va arribar a l’oasi d’Amon. L’exèrcit sencer va esfumar-se empassat per l’arena del desert. De fa anys els buscadors de tresors rastregen el buit que va de Kharga a Siwa a la recerca de pistes per localitzar els desapareguts. La trobada dels arnesos i objectes dels infortunats soldats aportaria ingressos majúsculs als descobridors. Per descomptat que la recuperació dels derelictes de l’exèrcit seria d’impagable interès per a historiadors i arqueòlegs. De moment, però, les despulles dels soldats encara romanen colgades a la sorra en un punt indeterminat del desert líbic.
Segons narra la biografia d’Alexandre, vers l’any 331 abans de Crist, un parell de segles més tard de la debacle de l’exèrcit de Cambises, el general macedoni va iniciar el camí a Siwa acompanyat d’un breu seguici de persones. Després de quinze dies de fatigós viatge els expedicionaris van arribar sans i estalvis a l’oasi, probablement assistits per una caravana d’ases. El camell no es va introduir per aquelles terres fins ben entrada l’època ptolemaica. Com a nou faraó d’Egipte Alexandre confiava que l’oracle el confirmés fill de Zeus i, en conseqüència, fill del déu egipci Amon. Segons l’opinió d’alguns historiadors, Alexandre, agraït pel testimoni positiu de l’oracle, va expressar el desig de ser enterrat a Siwa. En 1995, un equip de científics grecs van anunciar la descoberta de la tomba del macedoni pels redossos de Maraki, un vilatge de l’oasi. Però investigacions posteriors han confirmat que no es tractava de la tomba d’Alexandre sinó del mausoleu d’algun altre personatge. La descoberta de l’autèntic panteó d’Alexandre el Gran és un repte important que encara té pendent l’arqueologia.
Els siwanesos d’avui són d’origen tamazight, probablement provinents de Líbia o les terres del Magreb. Per la procedència remota dels pobladors i l’aïllament ancestral de l’oasi Siwa és un indret peculiar, completament diferent de la resta d’oasis d’Egipte i, no cal dir-ho, de les poblacions ubicades a la vall del Nil. Però aquesta idiosincràsia única, que es basa en una llengua diferent, costums, tradicions i un enfocament del món distint, és en vies de desaparèixer. Malgrat que la distància de Siwa als nuclis habitats més pròxims és de centenars de quilòmetres, la construcció d’una carretera asfaltada que uneix l’oasi amb les ciutats mediterrànies de Marsa Matruh i Alexandria connecta amb rapidesa la gent de Siwa amb un món amb més facilitats i, per tant, més llaminer. Un món arabitzat i consumista que aporta a Siwa comoditats i també uniformització. Però per damunt de tot aboca Siwa al canvi. Un canvi que arriba i es palesa en tants costums que es van perdent, en la progressiva introducció de l’àrab a través de les escoles presents en cada vilatge de l’oasi i en la televisió egípcia, de la qual els siwanesos són devots fervents. També per la lenta però continuada afluència d’immigrants provinents d’altres indrets d’Egipte i per la presència massiva de l’exèrcit a l’oasi, a causa de la proximitat de Siwa amb Líbia. Els funcionaris de l’administració pública parlen i atenen en àrab els oriünds de Siwa. La principal autoritat de l’oasi tampoc no és un siwanès sinó un àrab designat directament pel govern del Caire. No cal dir que el personatge té un interès nul a aprendre la llengua i integrar-se a la societat siwanesa, entre d’altres raons perquè sap de la interinitat del seu destí.
Siwa és un altre món peculiar que es mor. Viatgers de latituds i cultures allunyades assistim a la seva agonia inexorable. Ens dol presenciar el drama d’un poble que es debat entre continuar essent o dissoldre’s, com l’exèrcit de Cambises, al desert alienador de la cultura i la societat egípcies.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

El Bali amagat

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Tot circulant amb moto arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo de cop i volta a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que forada la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. El sòl de basalt amb una esquerda d’uns quatre metres d’amplada al centre, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall, l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gens. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava. Vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.

*Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.

Bali des de dins: dansa Jauk Manis

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.

Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus  difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.

El Barong i la bruixa Rangda a Buangga

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.

Nadal a l’Extrem Orient

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges4 comentaris

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.