Etiqueta: Tailàndia

Diari de viatge (1). Màscares contra virus

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Després de tocar terra, l’avió circula amb parsimònia per la pista fins acostar-se al finger. S’hi encasta a la perfecció. La tripulació obre la porta hermètica de la nau. El protocol establert per les autoritats sanitàries exigeix un control dels passatgers acabats d’aterrar al país. Passat el finger ens escanegen. Una càmera dotada de sensors tèrmics furga pell enllà a la recerca de temperatures que sobrepassin els 37º. Un equip de personal sanitari para atenció als monitors que transmeten les imatges. Les veig, són siluetes cromàtiques animades. A través dels colors esbrinen les temperatures. Cada una de les persones dedicada a aquesta tasca es protegeix la cara amb una màscara. Els purs a la recerca d’empestats. Formar part del grup de sospitosos produeix la mateixa sensació que quan un policia t’atura al carrer per demanar-te la documentació. L’estigma. Un estigma que es desfà quan la tecnologia certifica que no pateixes febre. Et sents alliberat. Ets un home lliure acceptat a la terra dels lliures, almenys això vol dir tai en un dels tons que pot pronunciar-se. Però vet aquí que ets un home lliure en un país de màscares. Arreu veus persones sense cara, rostres que s’acaben sota els ulls. A què vénen els anuncis dels plafons fent-nos saber que hem arribat a la terra dels somriures? Serà dels somriures invisibles. Els únics somriures són els que llueixen les noies de les fotografies. Sembla un escarni.
El policia que segella el passaport també duu màscara. Es protegeix o protegeix els que arribem? Recullo l’equipatge i avanço cap a la sortida. Fora de l’aeroport segueixo veient màscares. El taxista també en porta. Els de l’hotel no en duen. La darrera cosa que vol el ram de l’hosteleria és espantar el client. A Mort a Venècia (Luchino Visconti, 1971) el recepcionista del Lido assegura a Aschenbach que a la ciutat no hi ha pesta, malgrat que el músic s’ha atipat de veure’n signes. Aschenbach s’estima més viure en la mentida que fugir. Es queda a Venècia, agafa la febre i es mor.

Desinfectant una pista de futbol sala com a profilaxi contra la grip A (virus H1N1). Instal·lacions de Thep Hatsadin. Bangkok.

Ara mateix sóc a Bangkok. Tinc la certesa -els diaris locals en van plens- que d’agafar el virus H1N1 els símptomes que patiré seran semblants als d’una grip normal. Diuen els papers que el percentage de mortalitat és minso. L’estipulen en un 0,5%. Si els símptomes són lleus i l’índex de mortaldat és gairebé ridícul, com és que allà on poso els ulls veig gent que desinfecta? Mentre escric aquestes línies observo una brigada de treballadors netejant a consciència una pista de futbol sala. Detergent concentradíssim. El tuf espès arriba al lloc on sóc. L’acidesa del llexiu irrita els ulls.Entro en un ampli espai tancat. Concretament al centre comercial Mabunkrong (MBK). Es calcula que diàriament centenars de milers de persones circulen per aquest mega àmbit consagrat al comerç i a l’oci. Mai no l’havia vist tan buit. Les dependentes aprofiten la inactivitat per maquillar-se, els venedors pesen figues, mengen un plat d’arròs o fan cara d’avorrir-se. L’epidèmia ha entrat al país seguint la recessió global. I la recessió va arribar al moment que esclatava a Tailàndia una de les pitjors crisis polítiques dels darrers anys. Una crisi de moment sufocada però que segueix larvant-se sota les gruixudes catifes de palau.
Pujo al cinquè pis del centre comercial. A la botiga de Canon em trobo amb l’amic Golf. Avui té tot el temps del món per conversar. En Golf em presenta en Jook, un dels fotògrafs tailandesos de més renom. Ara mateix visiona a la pantalla gegant d’un Mac les fotografies que va fer abans d’ahir. Imatges de teatre tradicional tailandès i de titelles de fusta. Les fotografies són un prodigi. Composicions perfectes; harmonia de llum que vivifica les ombres, pasta i modula volums. A les imatges no apareix un sol personatge del costat fosc que no es cobreixi la cara amb una màscara. Són màscares policromades que vénen d’altres temps. Les màscares, protegeixen dels corcs l’ànima dels titelles?

Muai Tai, la lluita dels febles

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.

Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.

Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.

Muai tai en blanc i negre (Fotografies)

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
El muai tai és la lluita dels necessitats. La primera condició per practicar-lo és ser pobre. L'ambició de guanyar diners impulsa els joves als camps d'entrenament. Uns camps on moltes vegades hi viuen les vint-i-quatre hores del dia. Als centres de lluita s'hi practica una fèrria disciplina, però també s'hi conviu amb gran camaraderia. Els mestres i els altres lluitadors són la família.
Sol rere el filat esperant l'hora d'entrar en combat. De les seves habilitats al ring en depèn la família. El jove lluitador és l'esperança dels pares. Somien que el noi sigui bo i un promotor se l'endugui a Bangkok, als grans estadis Ratchamnadoen o Lumpini. A lluitar i a guanyar diners. Els diners que no fan amb les collites poden arribar a partir dels cops al quadrilàter.
El combat s'ha acabat. El lluitador guanyador es postra agraït davant els àrbitres i el públic. Els àrbitres li han atorgat la victòria, el públic els diners que buscava. Uns diners que es repartiran l'instructor del noi i els pares.

Tailàndia crema

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Llegeixo en algun diari que la societat tailandesa està dividida entre els partidaris de l’exprimer ministre Thaksin i els seguidors del rei Bhumibol. Això no és cert. És una manera simplista d’interpretar una realitat més complexa de com la pinten periodistes amb informació esbiaixada. Els partidaris de Thaksin són tan monàrquics com els progovernamentals. Que els camises grogues partidaris del govern d’ara utilitzin el color groc, que representa tant la institució monàrquica com el sangha, la comunitat budista, no implica que els opositors vermells necessàriament estiguin en contra de la monarquia, ni molt menys del budisme. El conflicte obert a Tailàndia no està relacionat amb la corona. Almenys oficialment -i de moment. El què passa a Tailàndia és un enfrontament obert entre els partidaris d’un president guanyador d’unes eleccions generals -Thaksin- foragitat del poder per un cop d’estat militar, amb la probable connivència d’assessors de la corona (segons un “secret” que corre com la pólvora) i determinades elits urbanes temeroses de perdre influència i prebendes en cas que els vermells es fessin amb el control polític del país. Fa dos anys i mig van defenestrar Thaksin posant els tancs al carrer. El passat novembre, després de la immensa pressió dels camises grogues (assetjament del parlament i bloqueig dels dos aeroports internacionals de Bangkok), el tribunal constitucional va dictaminar que el govern compost per partidaris de l’autoexiliat, corrupte i fugitiu Thaksin era il·legal. Va ser un cop d’estat provinent de les instàncies més altes que va servir-se de la cúpula judicial per a consumar-lo. Una cop d’estat amb un implícit ou de la serp servit amb safata. Amb la sentència judicial favorable, l’oposició groga va tenir via lliure per formar un nou executiu. Un govern inacceptable pels partidaris de Thaksin, enviats fulminantment a l’ostracisme. El conflicte en aparença es va tancar. En fals, és clar. Ara, com no podia ser d’altra manera, la metzina covada de la serp ha eclosionat. Ha arribat el torn dels humiliats vermells. Volen fer tanta pressió com al seu dia van exercir els grocs. De moment, no els surt igual de bé ni de rodó. El govern groc ha reaccionat i ha enviat l’exèrcit al carrer. A Bangkok hi ha seriosos enfrontaments. Trets, violència, bastants ferits i a hores d’ara un parell de morts. És imprevisible el què pugui passar. De moment, pinten bastos. D’una manera o altra vull creure que la fase aguda es resoldrà en un breu espai de temps. El rei tindrà un paper rellevant en la resolució puntual del conflicte. L’autoritat del monarca serà l’única que respectaran tant els grocs com els vermells. Si s’esdevé d’aquesta manera, el conflicte es tornarà a tancar en fals. Veurem què passarà quan el rei no pugui tornar a apagar el foc. Probablement d’aquí a poc no hi haurà flames, però restaran les brases. Ben enceses, per cert. I roents.

El sexe dels àngels

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu lloc destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos és un fet evident i palpable. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on habitualment s’hi desenvolupa  un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.

Imatges de Tailàndia (I)

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
Actors d'òpera xinesa. Troupe de Bangkok. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Teatret ambulant d'òpera xinesa. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
Ball del dragó. Companyia de Nakhon Sawan. Celebració del nou any xinès, l'any del bou. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.
El rei khmer Jayavarman VII (1181-1218). Temple de Phimai. Isan. Nord-est de Tailàndia.
Nau d'ordenació dels monjos, o ubosót. Wat Kok. Isan. Nord-est de Tailàndia.
Detall de l'altar. Ubosót del Wat Kok. Isan. Nord-est de Tailàndia.

Llengües de Tailàndia

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?

Cap d’Any a Siam

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Fa hores que la plaça Tapè bull d’enrenou. A l’escenari alçat per celebrar el cap d’any sona a tot volum la música rockera d’un grup local. Malgrat el rebombori i els megavolts de llum gairebé diürna que il·lumina la plaça, no és fins el moment que es disparen els primers petards que no es produeix la sorpresa. De la totalitat dels arbres emergeixen projectils alats. Podrien ser fulles voladores o sagetes rabents, però són ocells. La fúria esperitada de les aus abandonant a l’uníson el recer nocturn contrasta amb el to pausat amb què remunten l’aire corrues de globus de paper.
Ambdues vores del canal oriental que enriveta la ciutat vella són plenes de gent. La majoria són ciutadans de Chiang Mai, però també hi ha un bon nombre de turistes del país i estrangers. Compleixen amb la tradició de fer volar globus. El 31 de desembre és un dia bo per conjurar pecats i foragitar la mala sort. De fet, és la nit ideal per a lliurar-se’n; la nit que va de bracet amb l’any que es mor.
Sense ocells dormint als arbres la festa continua. Som milers les persones que ens amunteguem davant l’escenari arran del portal que dóna nom a la plaça. Si no puc esquivar la gentada no podré veure còmodament la festa. En un cop d’inspiració se m’acut dirigir-me al teatret per la banda del darrera, com si fos un dels artistes que ha de sortir a l’escenari. Em surt bé. No sé com, però la qüestió és que supero sense dificultat els controls i el cordó de policies. També esquivo els guardaespatlles que protegeixen les autoritats, concentrades en un espai acordonat. En un moment, em trobo assegut molt a prop dels manaires. Ocupo una de les cadires folrades amb tela blanca. Al davant de tot. A tres metres seu l’alcaldessa de la ciutat, envoltada de la quota de llepaires que pertoca. També hi ha oficials vestits amb uniforme d’impol·luta blancor, consellers municipals i familiars. Ningú no em diu res. No solament em toleren, sinó que fins i tot em dediquen mirades complagudes i somriures. Emmarca la tarima escènica la muralla de maons de la ciutat vella i el cel serè. Negríssim. Una lluna grossa, de color merenga, s’ajoca per la banda de ponent. De pressa, com si tingués ànsia per aconseguir el seu company, el sol, que ara mateix descansa darrere els cimals de Doi Suthep.
Els presentadors anuncien la recreació d’un fet històric. Ni més ni menys que la fundació de la terra Lan Na, amb Chiang Mai de capital. El xou arrenca amb música èpica, grandiloqüent. Una veu gravíssima, de dicció perfecta, comença a narrar emfàticament els fets que suposadament s’esdevingueren unes quantes centúries enrere. Els prolegòmens tan ampul·losos, estil son et lumière del temple de Karnak, a Egipte, fan pensar que en qüestió de segons apareixerà un exèrcit d’elefants engalanats, escortats per braus soldats armats amb llances, arcs i fletxes desfilant de camí a un combat. Però resulta que en lloc de paquiderms sorgeixen uns cossos bellíssims amb ben poca història al damunt, guarnits amb llampants atuells i escassa roba. Una bogeria d’efectes rutilants, bafarades de fum i canonades lumíniques, entre altres sofisticades barators, serveixen per a emmarcar i destacar encara més la perfecció dels nois i noies que evolucionen estufats, conscients que provoquen admiració. És l’estil tai, sempre més preocupat pel què és postís que no per la substància. En aquest cas, l’al·legoria històrica és un pretext, l’excusa idònia per a una espatarrant exhibició de cossos. Una bigarrada samfaina endolcida i falsa que a cada cop d’efecte -i n’hi ha molts- el públic aplaudeix entusiasmat.
Ara canten i ballen tres enèrgiques artistes vingudes de Bangkok. Encenen passions. La gent s’aboca a oferir-los garlandes. La temperatura arriba a un grau superlatiu: música rítmica a tota marxa i carn fresca evolucionant amb estudiada provocació per a fer-la més llaminera. El plat fort de la nit, però, és Bie The Star, en aquests moments el cantant més aclamat de Tailàndia. Bie és fill de Chiang Mai. Es produeix una explosió emocional unànime al moment que Bie irromp a escena. Xiscles, crits, ovacions. Plors histèrics de moltes adolescents que voldrien acostar-s’hi. Bie demostra a bastament que és el rei. És un ídol. Fa una actuació impecable. És un bon cantant i un grandíssim ballarí. Té carisma. Trencacors nat. Bie ha nascut per ser una gran estrella.
Pocs minuts abans de mitjanit les autoritats en pes pugen a l’escenari. L’alcaldessa enceta un parlament. Arenga la gent amb abrandades paraules de caire patriòtic. Hi té la mà trencada. A les dotze en punt no sonen campanades, però esclata un castell de focs que il·lumina la ciutat. Dels quatre punts cardinals emergeixen en diagonal múltiples i poderosos coets llençats des d’uns canons. Esclaten produint un joc multicromàtic de centelles com mai abans no havia vist. Un luxe pirotècnic de somni que embadaleix tothom. Fascinació general per les enlluernadores guixades superposant-se en la pissarra opaca de la nit. Les rabents traces de colors s’entrecreuen amb la parsimònia processional dels globus, potser alentits pel llast de tants pecats.
Acabats els focs, les dues pantalles gegants instal·lades a la plaça emeten un vídeo del flamant primer ministre Abhisit. El president del país adreça als ciutadans de Chiang Mai unes paraules plenes de bons desitjos. Els felicita l’any que s’enceta. Una felicitació de conveniència, és clar. Al moment que Abhisit inicia el parlament, les autoritats locals s’alcen dels seients i es posen d’esquena a les pantalles. A l’enemic, ni les engrunes d’una atenció fictícia. Amb la mateixa indiferència que les autoritats, el públic també s’hi posa de cul i comença a desfilar. En lloc d’esbroncar, menystenen qui veuen com un usurpador. Abhisit és de la banda dels grocs, eterns rivals dels vermells, el color polític dominant a la ciutat i a la província de Chiang Mai.
La plaça Tapè es va buidant a mesura que el primer ministre desgrana el lacònic parlament. Si continua gaire estona amb la sonsònia, segur que els ocells no trigaran a tornar al recer abandonat dels arbres per a ajocar-s’hi de nou.

 

Alumnes del Wat Pa Pao

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Alumnes al portal d’una aula de la petita escola que hi ha al Wat Pa Pao, a Chiang Mai. A la crònica Contra una mena de budisme esmento aquestes criatures, amenaçades pel dengue. És per la incúria dels monjos o del mateix budisme, que els mosquits transmissors de la malaltia campen lliures per aquests àmbits? Crec que podríem demanar als Reis que portin als nens una nina nova. La nina seria una escola en condicions on a part d’aprendre, no fos possible emmalaltir per la picada d’un insecte.

Dengue Country

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges1 comentari

Aquests darrers mesos el nord de Tailàndia registra un augment insòlit de casos de dengue. És el brot més important en deu anys, segons confirmen les autoritats sanitàries. Com que els efectes que provoca el virus del dengue en les persones infectades no és per prendre-s’ho en broma -és una malaltia que requereix hospitalització-, em sembla oportú fer l’advertiment. I més quan una part dels afectats són turistes o viatgers de pas per Tailàndia. Ni que representin un percentatge petit, però n’hi ha. Ja se sap que quan viatgem tendim a minimitzar el què no ens convé. Cal estar atents. No permetem que un viatge de plaer es converteixi en un malson.
El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada dels mosquits aedes aegypti i, més rarament, per l’aedes albopictus. Ambdós són insectes d’hàbits diürns, però això no vol dir que a la nit no siguin actius. Hi ha dos tipus de dengue, el clàssic i l’hemorràgic. El segon és altament greu. És més habitual contraure el clàssic, però també es donen casos de dengue hemorràgic.
No cal obsessionar-se per la possibilitat d’infectar-se, però si que és necessari prendre precaucions. És recomanable tapar-se espatlles, braços i cames. Les persones amb poc cabell millor que es cobreixin el cap amb un barret o una gorra. Un repel·lent contra els mosquits, amb preferència que contingui DEET, és una defensa adequada. Una bona idea també és cremar espirals antimosquits a l’habitació on dormim -fan pudor, és cert-, o si ho preferim podem ruixar-la amb esprai insecticida al moment de sortir-ne. Dormir sota una mosquitera tampoc no fa cap mal. A més dels mosquits també ens protegirà d’altres insectes.
Existeix risc elevat de contraure el dengue a la ciutat de Chiang Mai, tant al centre com als entorns; a Fang, Chiang Dao, Mae Rim, Doi Saket i a la resta de la província. De dengue n’hi ha a Bangkok i en altres poblacions de Tailàndia. En zones rurals hi ha mosquits transmissors, però també a les ciutats. És un insecte adaptat perfectament al medi urbà. Podríem qualificar-lo de domèstic: viu entre la gent, en barris i cases.
A mesura que passin els dies, les infeccions de dengue davallaran. Com més lluny quedi la temporada de pluges la població de mosquits s’anirà reduint. Al nord de Tailàndia, el període de pluges comença sobre el mes de juliol i acaba entre finals d’octubre i les primeres setmanes de novembre. Durant l’estació humida i els dos mesos subsegüents tenim més possibilitats d’infectar-nos. Podríem dir que el període humit és la temporada alta dels mosquits. Durant la resta de l’any s’ha de mantenir l’alerta. Ni que n’hi hagi sensiblement menys, el mosquit vector segueix actiu.
El dengue no és una malaltia exclusiva de Tailàndia, es pot contraure en gairebé la totalitat dels països dels tròpics, incloent el nord-est d’Austràlia.
Un cop tenim informació del problema el què cal és prendre les mesures adequades i disfrutar del viatge. No ens hem d’oblidar del dengue, però tampoc obsedir-nos-hi.

*Si us interessa informació sobre el dengue podeu consultar: http://www.monografias.com/trabajos29/dengue/dengue.shtml i http://es.wikipedia.org/wiki/Dengue