El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.