Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

16 Agost 2009

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!


Kao Pansà, la festa de la cera

10 Juliol 2009

L’arribada del vuitè mes lunar marca l’inici del Kao Pansà, temps de meditació i retir als monestirs. Es diu que Buda va establir aquest període de tres mesos, que coincideix amb la temporada de pluges, per respectar els sembrats de les petjades dels monjos. En algunes poblacions del nord-est de Tailàndia és costum que cada comunitat representada pel seu temple construexi carrosses de cera que desfilaran pels carrers durant l’inici del Kao Pansà. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.

Carrossa del Wat Nòng Bolòng la nit d’entrada al Kao Pansà (8/07/09). La carrossa és aturada davant el monument a l’heroïna Tao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Podem veure la silueta de bronze de la dona que va defensar la ciutat dels atacs laosians, a l’extrem dret de la imatge, retallada contra la negror del cel de la ciutat on se la venera, Nakhon Ratchasima, al nord-est de Tailàndia.

Escultures de cera representant deïtats i personatges llegendaris de la mitologia budista. Les de la imatge pertanyen a la carrossa construïda pels fidels del Wat Nòng Bolòng. Temple ubicat al centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

La lluna plena s’alça entre el pilar fundacional d’Asok i alguns dels reis més venerats de Siam. A cavall hi veiem el rei Thaksin, fundador de la present dinastia Chakri, el rei Rama V o Chulalongkorn i, al fons, el perfil de l’actual i veneradíssim monarca, Bhumibol Adulyadej, Rama IX.

Construïnt una carrossa de cera a les dependències del monestir Wat Nòng Bolòng. Sense comptar el període dedicat al disseny i al dibuix dels motius, de mitjana es triga entre dos i tres mesos en bastir físicament una carrossa. La de la imatge és feta amb més de cinc tones de cera. El cost econòmic ha estat de 700000 baht (al canvi d’ara, uns 15300 euros). Diners que aporta en la seva totalitat la comunitat de fidels de cada temple. Nakhon Ratchasina, nord-est de Tailàndia.

Aspecte de la nau on construeixen una de les carrosses que va desfilar per la ciutat el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09), una mena de quaresma budista que coincideix amb l’arribada de les pluges. Ni que aquest any, malauradament, a hores d’ara -19 de juliol- les pluges hagin estat molt minses. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Artesà donant els darrers tocs a la figura de cera de Rama V, un dels reis més estimats de la present dinastia Chakri. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Abocant de cera fosa als motlles per elaborar determinades peces de la carrossa que la comunitat laica i monàstica del Wat Nòng Bolòng va presentar el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09). Nau a les dependències del Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.


%d bloggers like this: