Etiqueta: Isan

Tailàndia ignota. Isan

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTube2 comentaris

És complicat resumir amb quatre paraules, amb quatre vídeos, l’abundor de material, els milers de clips i desenes de milers de fotografies acumulats durant els múltiples viatges a Tailàndia, país que he anat visitant al llarg de 44 anys de la meva vida. He visitat i he dormit en la totalitat de les 76 províncies que conformen el país. Tot plegat, fins ara, he passat més de 2500 nits en aquell territori que amb justícia podríem anomenar terra de prodigis.

He hagut de fer un gran esforç per triar i seleccionar un grapadet de res de vídeos amb la voluntat de reflectir almenys l’esperit tradicional o la idea del què són aquelles terres que d’aquí estant ens semblen tan exòtiques. Encuriosit com soc, sempre em moc pels senders menys trepitjats, pels més ignots.

Fer justícia a la meravella que és aquesta Tailàndia a vessar de tradició, història i cultura que us vull posar a l’abast és una tasca colossal. Què entenc per la Tailàndia ignota? Doncs aquella Tailàndia amagada, però no pas per restriccions o limitacions imposades per interessos polítics o per qüestions de seguretat, no és pas això. No és perquè ningú ens l’amagui, no, és perquè els nostres ulls no la volen veure. Pel que sembla, a la majoria dels humans que visiten Tailàndia no els interessa veure, viure i mirar d’entendre l’esperit més íntim de l’ànima tailandesa. 

Tailàndia difereix dels països veïns pel fet que mai no ha estat colonitzada per cap potència estrangera. La genuïnitat governa, és l’alè que impregna des del més superficial fins el moll de l’essència. Certament, d’uns anys ençà s’ha de cavar més fondo per arribar al nucli de l’esperit tai. La globalització hi ha arribat; a nivell identitari ha fet forat i no pas positivament, però materialment hi aporta beneficis. No hi ha dubte que gràcies a la globalitzazió la major part dels tais viuen millor però, també, a causa de la globalització, cultura i tradició comencen a debilitar-se. La globalització és una taca d’oli que s’escampa, imparable. Entra silent per terra, mar, aire i per les ones. Un exemple diàfan és el que està passant amb les vocacions religioses. Em refereixo al budisme, la religió que professa més del 93% de la població. De fa temps visito temples, monestirs i santuaris budistes. D’uns anys ençà la manca de vocacions és òbvia. Cada vegada als temples hi ha menys monjos, sobretot als ubicats lluny de nuclis urbans. Bona part dels joves tais fugen del sacrifici, de la duresa que representa viure aïllats al bosc, sense la possibilitat d’entretenir-se amb pantalles, vídeojocs i xarxes socials, i amb tants altres artilugis que els distreuen i alhora els distancien d’uns costums, d’una tradició, d’un esperit i d’una cultura originada fa mil·lennis. He estat en santuaris que malgrat ocupar una gran superfície són governats i habitats per un sol monjo. Veure rengles de kutis buits (les residències de bonzes i novicis) entristeix. I no només provoquen tristesa perquè revelin una aguda manca de vocacions, el pitjor és que delaten una esquerda. Una esquerda probablement irreparable. La buidor dels kutis dona a entendre que el pilar fonamental que sosté la idiosincràsia, la tradició i cultura tailandeses, s’esberla. En efecte, la base de la riquíssima cultura tai emana d’un esperit religiós farcit d’història, mites, mística, creences, llegendes… Un magma històric i espiritual que conforma un univers vastíssim amb infinites ramificacions socials i comunitàries. En el cas tailandès, cultura i religió són la mateixa cosa. Els temples, els monestirs, els santuaris budistes són un gresol de fe, d’espiritualitat i cultura. Són bastant més que centres religiosos, de fet són el nucli que irradia l’essència tai. El fogar de la vida tailandesa.

D’uns anys ençà em moc sobretot pel nord-est del país, un vastíssim territori anomenat Isan. Recorro a cavall d’una moto racons i raconets, em fico al cor dels boscos i tresco per les muntanyes Phu Phan, verdíssimes durant la temporada de pluges i resseques a l’hivern.

Isan té la seva pròpia llengua, derivada del laosià.

Dels països que conec considero Tailàndia un dels més genuïns. Una cosa que m’agrada de la manera de ser tailandesa és el fet que gairebé el 100% de la música que escoltes en ràdios, televisors, autobusos, concerts i discoteques és de la terra. La multiculturalitat els interessa ben poc. En aquest aspecte Tailàndia i jo estem tallats pel mateix motlle; soc dels que pensa que cada país, cada cultura -si té la voluntat de subsistir- ha de refermar-se en la pròpia identitat i mantenir-la tan lliure d’influències alienes com sigui possible. Faig meves les paraules de l’amic Toni Babia quan diu: “La sola multiculturalitat que m’interessa és la viscuda viatjant. M’estimo més anar a cercar cultures que no pas que me les portin a casa”.

L’orgull de país impregna la vida de quasi la totalitat dels tailandesos; per a molts, més enllà de Tailàndia no hi ha res, i si de cas hi ha no els interessa. Gairebé viuen exclusivament per a ells i per les seves coses. Aquesta actitud fa que es mantinguin endreçades -i fermes- tradicions, hàbits, celebracions i festes.

La tria de vídeos enllaçats reflecteixen la meva mirada, intenten ser una síntesi de com jo visc i entenc el país.

He dividit el vídeo en cinc blocs.

Bloc 1

Al primer bloc hi veurem la celebració del Bun Kra Tin, festivitat que es fa en acabar la temporada de pluges. La primera processó se celebra en un vilatge i, la segona, en un temple ubicat al nucli d’una petita capital de província.

– 00:07 L’inici de la festivitat del Bun Kra Tin el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, ous, aliments i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una bona transició a l’altra vida i una òptima reencarnació; a canvi, tu em garanteixes el manteniment material. Transacció equilibrada, harmonia modèlica.

– 03:16 En el segon temple veiem els laics donant tres voltes en el sentit de les busques del rellotge a la pagoda principal, anomenada ubosót o sim. Van carregats d’ofrenes i diners. Canten i ballen al so d’una estrident música ambulant, composta de címbals, guitarres, timbals i platerets.

– 05:08 Seguidament ens ubicarem al pati d’un dels temples més sagrats d’Isan, el Phra That Choeng Chum. Hi veurem una colla de dones amb uns vestits molt bonics ballant al ritme d’una música pausada i suau. Però no ens enganyem, el que sembla un ball en realitat és una pregària. Molts tais resen dansant i mediten caminant.

– 05:44 A continuació, ens immergirem al cor d’una festivitat joiosa, la celebració de l’abundor i la prosperitat. Pluja de pètals, coloraines, arbres de diners i fervor. Devoció infinita de monjos i laics per complaure els esperits i divinitats que vetllen pel benestar de la comunitat.

– 07:54 El bloc acaba amb una processó singular. Una desfilada de carrosses carregades de naixements i estrelles que els laics catòlics de Tha Rae celebren anualment el dia de Nadal.

Bloc 2

– 08:13 A primera hora visitem un santuari. Si hi arribem abans de les 7 del matí, com és el cas, assistirem al primer àpat del dia dels monjos. Àpat que preparen i serveixen els laics del vilatge. Un cop els monjos donen l’àpat per acabat els laics que l’han preparat es mengen el que els bonzes han deixat.

– 09:27 Mentre els sol s’alça l’únic monjo resident en aquest petit temple ubicat enmig de camps d’arròs toca les campanes. Els gossos ho celebren, saben que de seguida arribaran vilatans carregats d’aliments. L’àpat serà pel bonze, però el que deixi el religiós serà pel vilatans que l’han servit i, les engrunes, pels gossos.

– 10:30 Encetada l’alba els monjos surten dels monestirs a fer el recapte. En aquest cas és un monjo sol, l’únic resident del temple.

– 11:21 Estàtues de budes i monjos, de coure o pedra. Imponent escultura que representa un monjo venerat, l’equivalent al que serien els nostres sants.

– 12:31 En un paratge frondós, al bell mig de la serralada Phu Phan, hi ha la cova dels budes sagrats. Imatges antiquíssimes, tan deteriorades com venerades. Estimades imatges solitàries protegides dels elements per una balma al peu de les muntanyes.

– 14:02 Ens hem d’apartar molt de la vida urbana per topar-nos amb aquest temple reclòs enmmig d’un bosc. Una singular amalgama mística: budisme, tradició, espiritisme i animisme donant-se la mà.

– 15:20 Amb cada lluna plena monjos i novicis es rapen les celles i el cap.

– 15:50 Et sents escollit quan et demanen que col·laboris en algunes tasques del temple. De vegades són tan privilegiades com la que mostra el vídeo. A servidor i a una breu colleta de laics ens han encomanat la delicada missió de recobrir amb pa d’or imatges i objectes sagrats del temple.

Bloc 3

– 16:20 Els Phu Thai són una ètnia escampada per diferents països del sud-est asiàtic. Hi ha Phu Thai al Vietnam, a la Xina, a Laos i també a Tailàndia. Veiem unes dones entonant rondalles, cants que expliquen històries, de vegades de tan místics semblen laments de l’ànima.

– 18:38 Caminant pel bosc vaig trobar-me un parell de caçadors singulars. Caçadors de formigues. Cerquen nius de formigues vermelles, tant les formigues, com els ous i les larves són menges apreciadíssimes. Autèntiques exquisideses.

– 19:06 Una dona teixeix tranquil·lament asseguda en un racó del temple.

– 19:28 Quan em desplaço amb la moto per pistes i per camins que ves a saber on van a parar sovint em trobo amb coses inesperades. En aquest cas va ser la benedicció d’una casa. Quan la casa és enllestida la família contacta amb el temple que els pertoca i demana als monjos la benedicció de l’habitatge. En la cerimònia hi participa el veïnat sencer. Preguen i ofrenen menges com a símbol de comunió i bons desitjos.

– 20:23 Els mercats d’Àsia són lluminosos, alegres, festius, sempiternament actius. Els mercats ens ensenyen molt de com és i com s’organitza la vida del lloc que visitem.

– 22:36 En Weerayut Maitree és un reconegut artista que es dedica a pintar murals de temples i a fer precioses composicions de molt valor. En aquest cas decora les parets interiors d’un ubosót o sim acabat d’alçar. El temple és nou. Ha estat construït per artesans del vilatge, tots menors de 40 anys. 

Bloc 4

– 23:11 Els tais són grans aficionats a la música i als espectacles. Durant la temporada seca teatres ambulants de dimensions gegantines recorren el país oferint xous de format espectacular a l’aire lliure. Veiem una de les companyies més reputades, la companyia Wirapong Wòngsin.

– 23:59 Estudiants de la Universitat de Maha Sarakham ens obsequien amb dansa i música clàssica tailandesa.

– 25:36 El color, la sensibilitat i la gràcia. Ballarines llençant pètals de flors durant una actuació a la riba del riu Mekong.

– 26:00 L’estrella d’un dels teatres gegants que roden pel país accedeix a la  selfie amb una fan i accepta el regal ben singular d’un assistent a l’espectacle: un parell de síndries. Per cert, fixeu-vos que el senyor de les síndries llueix a la samarreta un llampant escut del Barça.

– 26:51 Mai Patcharí ใหม่ พัชรี és en aquest moment una de les cantants més afamades del país. La veiem actuar a l’escenari de la seva pròpia companyia. Els fans s’hi aboquen per tocar-la i donar-li diners.

– 27:51 La dansa còmica representa el festeig d’un parell de paons, mascle i femella.

– 28:59 Exceptuant la Xina, Tailàndia és el país on viuen més xinesos. Ones de migrants xinesos van arribar a Tailàndia entre les acaballes del segle XIX i durant els primers anys del segle XX. A dia d’avui els tais d’ètnia xinesa són entre l’11 i el 14% del total de la població. Estan perfectament integrats a la societat. Són una comunitat poderosa i influent, tant econòmicament com política. Conserven moltes de les seves tradicions. Al vídeo en veiem una mostra.

Bloc 5

– 31:41 Per acabar, un bloc de menys de dos minuts de durada. Veureu un parell de vídeos curtíssims. En primer lloc, l’albada sobre l’Isan rural, terra humil i pagesa. Feu de bona gent, senzilla i honesta. Tancarà el cicle d’aquesta selecció de vídeos el naixement del sol encenent les flors de l’arbre de les flames (Butea monosperma), símbol de passió i d’acollida.

Aquesta és la Tailàndia que em sedueix i que porto més endins del cor. La meva manera d’expressar devoció i admiració per aquella terra, i amor i respecte per les ànimes que hi viuen. Veureu una Tailàndia amagada, autèntica, afable, divertida i mística.

La dansa dels set àngels. Naklennam มวยโบราณ

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Els membres del grup de dansa tradicional Naklennam มวยโบราณ ofereixen als esperits i divinitats residents al temple Phra That Choeng Chum la dansa สักเค, que més o menys vindria a dir “Només una mica”. De primer ballen els set membres, cinc noies i dos nois. Aviat es queden les noies soles. A partir d’aquest moment és quan del cel baixa una força que a través de les ballarines ens transporta a un univers de bellesa, pau i serenor. Els esperits de les noies es fonen amb les ànimes velles que els inspiren. Es conjumina una amalgama màgica bressolada pel magnetisme d’una música que encisa. Pugeu al cel, admireu-les. Contemplant aquesta dansa sabreu què és l’harmonia. Aquestes noies són esperits cossificats. Dolcesa pura. Isan. Tailàndia.

Aquí teniu set àngels. Són alguns dels components del grup de dansa Naklennam, a hores d’ara un dels millors grups de dansa tradicional d’Isan. Des dels vilatges on viuen van traslladar-se al temple més important de la zona, el Phra That Choeng Chum, a uns 80 km de distància. Van anar-hi a pregar i a demanar salut i prosperitat per a un admirador del grup. Aquest és un fet ben comú a Tailàndia. Gent que necessita alguna cosa i que potser no es consideren prou dignes per aconseguir-la, o per assegurar-ne la concessió, recorren a personatges que admiren i consideren influents i amb qualitats per ser atesos pels esperits o per poderoses entitats intangibles. Els encomanen els desitjos que han de transmetre, convençuts que la mediació serà efectiva. A canvi, els beneficiats compensen els artistes amb alguns diners. Una vegada feta la pregària, els set àngels del vídeo ofrenen encens i flors grogues als peus de l’estupa, considerada la part més sagrada del temple. La petició no seria escoltada de no consumar-la amb el millor que pot oferir el peticionari. Que en aquest cas seria ballar. Isan. Tailàndia

Tailàndia: Wat Phu Thok (วัดภูทอก)

On Per Jaume MestresIn muntanya, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.

Tailàndia: Bun Kra Tin (บุญกระฐิน)

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

A Tailàndia, l’inici de la festivitat del Bun Kra Tin (บุญกระฐิน) el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, menges i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Tot sigui a fi de bé per la bona salut del santuari. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una òptima transició a l’altra vida i, a canvi, tu em garanteixes el manteniment vital. Transacció equilibrada. Harmonia modèlica.

Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Vimeo, YouTubeDeixa un comentari

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Nadal a l’Extrem Orient

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges4 comentaris

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.

Des del nord-est de Tailàndia

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer

Thai Star Molam Singer หมอลำ

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.

Don Mud Dèng

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.


Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.

Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.

 

L’art de cisellar fruita

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.