Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.
Etiqueta: Espanya
Ciutadans del món
Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.
Terra Promesa
La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.
Primavera a la tardor
Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.
Les mateixes ànimes
La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.
Un vot que ve de lluny
Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.
Ser la riota del món
En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.
L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi
Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?
Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.
Onze de Setembre a Bali
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Foraster a casa. Àrea metropolitana
No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.
Jaume Mestres 