Si és certa la llegenda no és estrany que soldats de l’exèrcit d’Alexandre decidissin establir-se a Hunza un cop van haver explorat la vall. Per la generositat de la terra, la benevolença del clima i la bellesa natural, als macedonis els deuria semblar una nova Arcàdia.
Hunza és una vall idíl·lica situada al cor del Karakorum. Els natius han sabut domesticar la terra tot construint terrasses esglaonades en els pendents de les muntanyes. A les frondoses hortes, delimitades per pollancres, hi creixen hortalisses i fruiters: pomeres, cirerers, albercoquers, nogueres, ametllers. L’aigua que rega aquests conreus procedeix de geleres properes. Té una aparença vellutada; és una aigua obscura per l’alt contingut de minerals dissolts. Uns canals de pedra, prodigi d’enginyeria primitiva, s’encarreguen de distribuïr-la per les hortes.
Karimabad és el poble principal d’Hunza. Està enclavat al capdamunt d’un amfiteatre perfecte, al lloc ideal per admirar l’esplendor de la vall. A migjorn s’imposa el grandiós Rakaposhi, un massís de gairebé 8000 metres coronat per permanents tirabuixons boirosos. Una cadena de pics coberts de neus eternes encerclen completament la vall.
Al cim d’un turó punxegut, talment sorgit d’un conte de dracs i fades, s’alça una fortalesa. Per la seva posició estratègica el fort medieval de Baltit s’atorga la funció del sentinella que vetlla la petita població, estesa als peus de les murades.
Són sorprenents els trets mediterranis dels natius d’Hunza. Potser sí que són descendents de les tropes macedònies. Avui, una bona part dels pobladors de la vall són musulmans ismaïlites, la secta islàmica que no enclaustra la dona a casa ni li fa tapar-se la cara. El líder espiritual és l’Aga Khan, la fotografia del qual és visible a tot arreu.
A Hunza el viatger té la sensació que no és al Pakistan. Certament, Hunza és un món a part. Ni la llengua, ni l’alimentació, ni el caràcter de la gent no tenen res en comú amb la resta de l’estat que políticament els administra. Als hunzakos no els agraden gens els pakistanesos; els anomenen, despectivament, panjabis. Ni l’Índia, ni Xina, ni Pakistan: Hunza, país independent. Aquesta és la voluntat, per ara utòpica, de la immensa majoria.
A les cinc del matí del segon dia de ser a la vall emprenc la caminada vers la gelera d’Ultar. Com que anar sol per la muntanya no és recomanable, i menys pel Karakorum, em faig acompanyar per un guia portejador; a més de mostrar-me el camí em tragina les pertinences.
El sender que mena a Ultar de primer circumval·la la base del castell, després fendeix les estretors d’una gorja i s’empina de cop. Voreja el costat esquerre de la canal de pedra, a fregar d’uns murs que fan por de tan alts i inclinats com es presenten. En aquest punt sovint hi ha despreniments. Després de cada hivern el camí desapareix i s’ha de refer. A mesura que guanyo altura la torrentera minva perquè l’aigua va glaçant-se. Abans de la cota 3000 apareixen els primers blocs de gel. Em trobo al peu de la impressionant glacera.
L’arribada a l’esplanada d’Ultar es produeix després de dues hores i mitja de rigorosa ascensió; el darrer i llarguíssim tram, la cua de la morrena, ha estat esgotador. He hagut d’avançar per damunt pedrots inestables i lliscoses moles de glaç. Boires arremolinades comencen a traçar rínxols frenètics en els vessants alzinats dels pics gegants. La visió que tinc dels cims és francament superba. Lady’s Finger és una esfereïdora sageta que s’enlaira fins els 6000 metres. La solitària mola vertical flanqueja els pics d’Ultar i el majestuós Hunza, cimals que la sobrepassen de molt. Són massissos colossals coberts per un extens aglomerat de gel i neu que s’estén per tot menys per les arestes més desprotegides. Els pinacles nus fulgeixen amb la llum del sol com agulles brunyides. És la fúria gèlida del vent i els llamps de les tempestes que escombren la neu i el glaç dels farallons alpins. La massa nívia del massís projecta esclats encegadors de llum. Però ni tanta claror no aconsegueix imposar-se a la tenebra porpra de les timbes als peus de les congestes. Cap d’aquests pollegons esmolats com urpes no ha estat assolit mai. En l’intent d’escalar-los un bon grapat d’alpinistes hi han deixat la vida. Aquesta és una zona agresta que presenta grans dificultats als muntanyencs, un entorn extremament feréstec assotat per freqüents allaus de neu i roques.
Des del peu de la gelera en veig i en sento moltes, d’allaus. És un espectacle fascinant però paorós. Comença amb un ressò profund, un retruny inquietant que es diria que emana del més pregon de la muntanya. A continuació, una estrepitosa davallada de neu que va creixent en progressió es precipita pels pendents. Riuada blanca sempre rivetada d’una aurèola de polsim, com l’escuma d’una onada. La mola imparable de neu i detritus minerals es multiplica i cau pels estimballs com les aigües desbocades d’un pantà, fins que es bloqueja en contraforts o es col·lapsa a les gorges d’un abisme.
La gelera d’Ultar és una immensa llengua quasi vertical de blocs de glaç de color negre en lentíssim moviment cap a la vall. Quan el gel avança, cruix. Produeix explosions seques, talment trets de fusell.
Camino arran de la gelera fins que les boires em barren el pas. Amb el caient de la tarda el cel s’ennuvola. Els pastors m’ofereixen te salat mentre m’expliquen el que ocorregué la nit passada. Conten que un lleopard de les neus va saltar la cleda i va matar dues ovelles.
Sota la tenda, dins la protecció del sac, puc evitar l’aire glaciar que bufa a 3500 metres d’altitud. Hi ha serenor, però sovint m’arriba a les oïdes el so profund i tenebrós de les allaus. Durant la nit, les boires cobreixen el massís i neva. Al matí, en llevar-me, descobreixo admirat que la gelera negra s’ha transformat en una impressionant cascada blanca.
M’assabento que els crits percebuts, sobre les quatre de la matinada, eren d’auxili. El lleopard de les neus ha aparegut de nou rondant la pleta. Els pastors l’han foragitat amb teies enceses i bastons. Recordo les remors i el guspireig de flames ballant sobre la tenda. El mític felí esquerp a escassos metres d’on dormia i jo ignorant-lo, presoner del cansament i la son.
Malgrat que tot és cobert de neu, que el cel està empastat de boires baixes i que no porto l’equip adequat, començo l’ascensió al pas de Hon, a uns 4100 metres d’altitud. Caminar sobre la neu amb vambes és una temeritat. Això i les sepultures dels japonesos que van morir abatuts per una esllavissada quan intentaven conquerir l’Ultar II, fa que em replantegi continuar pujant. Sota unes volves persistents, un cop el seny s’imposa, retorno a la seguretat del campament. Així que para de nevar començo el descens a la vall de la verdor i la serenor. La vall de la fertilitat, de la salut i de la llarga vida.

Fotografia: ©GettyImages