Lombah Baris Gede

On 21 Juliol 201131 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Bali, Fotografies, Indonèsia, Viatges1 comentari

Padangtegal és un dels vilatges integrats a Ubud, al centre de Bali. Ahir a la tarda, dia 20 de juliol, va haver-hi una competició de dansa entre els quatre barris que formen Padangtegal. Durant les dues hores prèvies a la competició o lombah, els homes de Padangtegal Kaja (barri septentrional) es maquillen i es vesteixen en un dels porxos del bale banjar, l’espai comunitari del barri. La competició consistirà en la presentació de dues danses per barri. Una ballada per dones adultes i, l’altra, per homes també madurs. La dansa femenina serà l’anomenada Pendet. La que han de ballar els homes es diu Baris Gede (la dansa del guerrer). Un cop els ballarins s’han abillat, ens dirigim tots plegats al lloc on se celebra la competició, al banjar Mekarsari. Com que és relativament a prop ens hi desplacem a peu, passant per corralons minúsculs, o gang, com els anomenen a Bali. La porxada on se celebra la competició és pleníssima de gent del vilatge. Xalen de valent durant les representacions de les danses. Un parell de grups de ballarins del Baris Gede s’ho prenen molt en broma. Les gràcies del grup fan riure a cor que vols la concurrència. Els grups guanyadors no se sabran fins demà passat, el dia 23. Aposto que la competició de Baris Gede la guanyaran els de Padangtegal Kaja, els homes de les imatges.

El joquei Thanakris

On 15 Juliol 201121 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Abat gens monàstic sobre un fons de grosella fluorescent

On 11 Juliol 201130 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges4 comentaris

Surto amb la idea d’anar a fotografiar les pintures murals del Wat Muang Noi*. L’Skytrain entra a Wongwian Yai abans de dos quarts de 9 del matí. Al capdavall de l’escala, a peu de carrer, hi ha els taximotoristes. Demano que em portin al temple. Durant uns centenars de metres la moto ressegueix la via de la línia Mahachai. Atrapem un tren que va a Samut Sakhon. Sembla que fem una cursa. Deixat passar el comboi el motorista traspassa la via i es fica per uns carrerons plens de giragonses. Fan poc més d’un metre d’amplada. En realitat són corralons per a vianants, no aptes per a circular-hi motos, però el meu conductor se sent Batman.
Al santuari s’hi celebra un funeral. També hi ha alumnes d’una escola assistint a les prèdiques que els adreça un bonze. Em dirigeixo al monjo que veig dret al costat d’un pavelló. Porta un tatuatge al coll i un altre a l’espatlla dreta. Li comento que sóc al temple amb la intenció de veure els murals i fotografiar-los. Menciona alguna cosa d’una clau i parla de l’abat. Interpreto que demanarà que obrin el pavelló de les pintures; el que em desconcerta és que esmenti l’abat. Que aparegui l’abat equival a haver de superar obstacles. Em convida a entrar.
És una sala amplíssima. Hi ha sofàs i butacots a prop de la porta. A l’esquerra veig una estesa de coixins blaus sobre una tarima encatifada; són seients pels monjos. En un racó hi ha unes cadires molt boniques de fusta lacada, amb incrustacions de nàcar. Estan apilades, les deuen tenir per si es presenta alguna autoritat que calgui honorar. Darrera les cadires veig una virolada exposició dels ventalls ovals que fan servir els bonzes durant les cerimònies. Al sofà hi ha un monjo llegint la premsa. Em convida a seure. Manifesto el desig de veure les pintures. Respon que hauré d’esperar que arribi l’abat. De seguida s’alça, es dirigeix a la nevera, l’obre i treu un vas precintat de plàstic amb aigua fresca. Me l’ofereix. Parlem una estoneta. Vol saber el perquè del meu interès pels murals. Engega que al temple no hi ha murals, però sí que hi ha un buda jacent enorme. Li mostro una fotografia de les pintures murals del seu temple. Mira la foto amb atenció. Ara diu que potser sí, que n’hi ha. Assegut al costat de la porta hi ha un laic. És un home d’aspecte acabat, més fill d’un altre món que d’aquest. Mai no bada la boca, es manté en una mena d’absència contínua. El cos sencer expressa languidesa infinita. Alguna vegada s’alça i torna a seure. Té les cames inflades, cosides de varius. Dos mapes en relleu de blaus.
El monjo tatuat fa de secretari. El veig a la saleta del costat, un espai annex amb un pany de paret ple de trofeus, copes daurades i plaques gravades. Una impressora corona un cim d’andròmines. Arriba l’abat. És relativament jove per ser la màxima autoritat del monestir. Li faig uns 40 anys. Em diu que no podré visitar els murals perquè al pavelló on són hi ha un buda antiquíssim que no vol ser molestat. Afegeix que podria entrar-hi d’aquí un mes. Sospito que deu ser el moment que el buda fa vacances. Em diu que si em vingués de gust, avui mateix podria veure’ls una estona, els murals, però en rigorós silenci i sense fer fotografies. Entenc que serà quan el buda faci una becaina. Esperaré que m’avisin.
El monjo que llegia la premsa s’alça i desapareix sense dir una sola paraula. L’abat s’asseu darrera la seva taula de treball. Es posa a parlar per telèfon. És un home amb poca cura per mantenir les formes; em sorprèn que ni tan sols faci l’esforç davant un estranger. Deu considerar-me com de casa. Parla mig estirat a la butaca, adopta postures complicades, es mou constament, fa exclamacions agudes, de vegades s’expressa cridant. Gesticula molt. L’altre monjo, el dels tatuatges, connecta l’ordinador. El veig movent-se per dins el despatx tot remenant i arxivant papers. Comencen a sonar un seguit de cançons modernes. Provenen dels altaveus del PC. Arriba el moment que surt de la saleta per dirigir-se a la nevera. Obre la porta petita de dalt i extreu un got amb un gelat. A dins hi ha una canya. Tot xarrupant retorna a les seves coses. L’abat continua parlant pel mòbil com si fos a cal sogre. Jo segueixo assegut, oblidat per tothom. Completament sol, exceptuant el laic que seu a la vora, però com si no hi fos, aquest home; mai no diu res, ni em mira. M’ignoren completament. Potser m’he fet invisible. Ja fa més de tres quarts d’hora que sóc assegut esperant que el buda venerable s’adormi o no sé ben bé el què. Arriba un home de pell molt fosca. Es posa a parlar alegrement amb l’abat. Com si fossin col·legues. Aquest abat no ho sembla, d’abat. Podria ser cap de policia o funcionari. Té un aire ben prosaic; si no fos per l’hàbit no semblaria un monjo. És un home genuïnament tai, però no té res de monàstic.
Apareix un monjo vell amb una gran panxa. Encara sort que és alt i corpulent. Es planta davant la taula de l’abat. Parlen sense a penes mirar-se; molt cordialment, això sí. Diria que el monjo vell és un home sense feina ni ganes de fer-ne. S’acosta a la nevera. L’obre durant una estona. Després d’examinar-la la torna a tancar sense treure’n res. Se’n va de nou a la taula-oficina de l’abat; toca papers, els apila, els torna a remenar. I anar parlant amb l’abat com els col·legues xerren al bar. La diferència és que aquí ningú beu cervesa. El laic desmanegat de pell fosca va a la nevera -la nineta estimada de tothom-, l’obre i en treu una beguda energètica, concretament una ampolleta de M-150. Va bevent-se el líquid tot xerrant amb l’amic de l’ànima. Jo, com si no hi fos. No existeixo. Em moro de ganes de gravar un vídeo amb tot el que va succeïnt al meu voltant. Però no puc, és clar. Sento que el laic de pell fosca li demana a l’abat: “Qui és aquest?” [“aquest” sóc jo]. L’abat respon amb un lacònic ma tíao (ha vingut de visita).
No m’atreveixo a alçar-me i parlar amb l’abat. Si no estigués acompanyat sí que ho faria, però no el vull interrompre. Amb el seu amic xerra de nimieses, però Déu me’n guard de molestar-los. El monjo oficinista sembla que s’ha acabat el gelat. Ara surt a buscar un ventilador de color blau elèctric que hi ha rere la taula de l’abat. Se l’emporta al seu despatx. M’alço i demano al laic que seu a vora meu on és el lavabo. M’ho indica. Me n’hi vaig. El lavabo dels monjos. Tassa occidental, però sense paper higiènic. Es deuen rentar amb la mànega que hi ha al costat del vàter. Per sort, m’he posat les xancletes que hi havia a la porta, el terra és completament mullat i vaig descalç.
Penso que si l’abat veu que em moc potser es recordarà de mi i em dirà alguna cosa. Mira que sóc a la seva vista, exactament davant per davant. Doncs res. Ja és hora de prendre una decisió. Passen uns minuts de les 10 del matí. Fa 75 minuts que sóc aquí dintre. Una situació ben absurda que haig de resoldre immediatament. M’alço. M’acosto a la taula de l’abat. Li demano si haig d’esperar-me gaire estona més per poder entrar a l’ubosót. Fa cara d’estranyat, de no entendre res. Ja som dos, doncs, que no entenem res. Respon que a l’ubosót no s’hi pot accedir. El buda, avui, deu està desvetllat. Ja tornaré d’aquí un mes, que dic. Agafo el trípode i les bosses. Pronuncio un seguit de cortesíssims kop kun kap (moltes gràcies) i a fora.
Volto pel recinte del temple. Veig el buda jacent. Les parets de l’entorn són columbaris, petits nínxols on hi ha dipositades cendres de difunts. Hi ha un cadàver en un dels pavellons. El vetllen familiars mentre beuen i mengen. M’acosto a un grup d’estudiants que assisteixen a les prèdiques. Nois i noies adolescents, disciplinadíssims, tots uniformats. Reparteixo una bona col·lecció de wai als mestres. Hi ha un mestre molt efeminat assegut davant una taula. Porta una camisa groga, estampada amb dibuixos de Disney. Se m’adreça en anglès. Responc en tailandès; em surt espontàniament. No li agrada gens que li parli en tai. Vol lluir davant els companys les seves habilitats lingüístiques. Em demana conversar en anglès. Li parlo en anglès, doncs.
El mestre desgrana un rosari de mentides. La primera és dir-me que és filipí. Seguríssim que no ho és, de filipí; conec l’aire dels filipins i el dels tais: no tenen res a veure. Aquest home és tailandès de soca-rel. Com que diu que és filipí li parlo en tagal. Es desconcerta. No sap què dir. No entén res. Es queda en blanc. Llavors reconeix que no és filipí, però que té moltíssims amics que ho són. Ara diu que és brasiler. Interessantíssim. Aquest individu pateix una patologia important. Com que li etzibo quatre coses en portuguès i tampoc no les entén, diu que de fet és fill d’un matrimoni mixt, pare brasiler i mare tailandesa. Acabat de néixer, el pare va abandonar-los. M’ho pintes a l’oli i em balles un molam, guapo. M’ho passo de meravella. Una de les mestres em serveix un platet de pastissos. Deliciosos.
Al suposat mestre d’anglès li explico el cas que m’ha portat al temple i li comento la meva rendició. M’aconsella que em dirigeixi al monjo que ara mateix passa per davant nostre. Insisteix que li parli en anglès. M’acosto al monjo. Li començo a parlar en anglès. L’home escolta amb atenció. Respon en tailandès per dir-me que d’anglès no en té ni idea. Demana a una alumna que em porti un refresc. La noieta s’acosta amb un vas ple de gel. Tot ben vermell. A les mans tinc un fluorescent glaçat de grosella.
Retorno a la taula del curiós espècimen multiculti tailandès. Ara resulta que em diu que no és professor d’anglès, sinó d’art dramàtic. Ai, nen, com m’atrapes, criatura trapella. Aquest personatge ja deu tenir els seus 40 anys. Em parla de Rafael Nadal, el tenista. El fa brasiler. Li aclareixo que és mallorquí. Afegeixo a poc a poc i amb èmfasi que el tenista pertany a l’elit illenca. Very close to the Spanish Royal family. Als tais els encanten les coses que embafen.
Quan em demana quins llocs conec del país responc que he visitat les 76 províncies, incloses les conflictives del sud. -“No, no tinc por de les bombes perquè hi ha qui em protegeix”. Obro el bitlleter i li mostro la fotografia de Luang Pho Khun. Es queda atònit. Mut. Li explico la vida i miracles del monjo. En fi, que després de noquejar-lo el deixo abandonat al ring. Però no em fa patir gens. Segur que Donald i companyia consolaran el simpàtic embrollaire.
És hora de sortir al carrer. Em cal canviar d’aires. Camino fins una parada de taximotos. Una moto em portarà, ara mateix, a la propera destinació, el Wat Nang Nong. “A Chom Thong”, dic al motorista. “Wutthakat, soi 42”, concreto. Ja sap on ha d’anar. Demana 40 baht. El xicot, fill d’Isan, engega el seu Pegasus de ferralla. Tira milles i vola.

*Els fets relatats són completament verídics. L’única alteració és el nom del temple. L’he modificat per raons òbvies.

Mengen pizza, els ciutadans del món?

On 29 Juny 201130 Juny 2011 Per Jaume MestresIn Llengua, País, Tailàndia, Viatges4 comentaris

En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.

Gavines contra el vent

On 28 Juny 201130 Juny 2011 Per Jaume MestresIn Marroc, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Essaouira és una ciutat ventosa. De la medina emmurallada al port una murada protegeix el passeig del mar. Les ventades generen onades violentes, s’esclafen als rompents de rocs i als grans blocs de ciment de l’escullera. El vent és salabrós i humit. Els cels estiuencs són intensament blaus, sempre esgarrapats per ditades nuvoloses. Però, a l’hivern, el cel sovint s’emboira. Ha de ser un cel de plom, perquè el vent poderós i omnipresent és incapaç d’esquinçar els núvols. Les gavines desafien la potència dels corrents aeris. Ales poderoses, ventres com popes de vaixells contra l’aire revoltat. Els ocellots del vídeo naveguen arran de càmera, gairebé freguen l’objectiu amb les ales i els bécs. Aletejos, esgarips. El neguit de ser atacat mentre gravo les imatges o esquitxat pels excrements constants. Un goig poder enregistrar el vol rasant contracorrent de centenars d’aus, excitades per la sentor del peix que els pescadors esventren.

RECOMANACIÓ: Mireu aquest vídeo en alta definició (HD: 1080p o 720p) i en una pantalla ben gran. Si voleu experimentar el neguit de volar entre les gavines mireu-lo a les fosques i amb el volum a màxima potència.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.

Kitesurfing al Marroc

On 27 Juny 2011 Per Jaume MestresIn Marroc, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Enfront de la gran badia sempre revoltada d’Essaouira hi ha les illes Mogador. Illots rocosos que resisteixen agressius embats de l’oceà. El vent i les onades converteixen la badia en un lloc idoni per a la pràctica del kitesurfing, modalitat de surf amb parapent. S’ha de ser agosarat per practicar-lo, almenys ens ho sembla als que mai no ens hi hem posat. Al vídeo veiem joves marroquins fruïnt de la pràctica d’aquest esport. La música vibrant de Cheb Kader complementa el ritme de les imatges.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.

Autoretrat

On 19 Juny 20117 Octubre 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, Viatges1 comentari

Mirall ubicat davant l’altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d’Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Hermann Hesse i els volcans

On 12 Mai 20113 Setembre 2021 Per Jaume MestresIn Filipines, Indonèsia, Viatges2 comentaris

1994 VIATGE INDONÈSIA 130_resize — *Volcà Gunung Api (640 m). Bandaneira. Les Moluques. Indonèsia*

“No he arribat enlloc per mi mateix. No he descobert res ni ningú jo sol. Sempre ha estat a través de la influència dels altres”. Miquel Colomer, professor i articulista.

Fa 40 anys vaig empassar-me Demian, El llop estepari, Siddhartha i companyia. En aquella època era el què tocava. El món de la literatura, i les lectures, també és un món de modes.
De Hesse m’ha quedat gravat l’estigma de Demian -l’empremta de Caïm?-, l’hedonisme de Goldmund, la vida ascètica de Narziss.
L’any 1984 vaig visitar per primera vegada la preciosa illa de Camiguin, al sud de Filipines. L’horitzó de Camiguin està dominat per un volcà, l’Hibok-Hibok. Aquest va ser el primer volcà rellevant que vaig pujar a la meva vida.
A Camiguin, que llavors era una illa desconeguda, gloriosament solitària, hi vaig conèixer la Dothy, una acabalada manilenya d’ètnia xinesa. El seu home, propietari d’una companyia de transports, acabava de morir esclafat per un dels camions de l’empresa. La Dothy va ser vídua molt jove. Tenia dues criatures menudes. Va anar a Camiguin a refer-se. En aquells moments, jo llegia la Bíblia de Montserrat en una magnífica edició petita, de tapes dures, de l’editorial Casal i Vall. Memorables lectures de la Bíblia fruïdes a l’hora baixa, sota els cocoters d’una platja de sorra negra, dolçament acotxat per la llum daurada del sol crepuscular. La Dothy estava abatuda. Conversàvem sovint. Em va semblar que li faria bé llegir Hermann Hesse. Al cap d’uns mesos de separar-nos vaig rebre una carta on deia que havia llegit els llibres que li havia recomanat. Estava exultant. Hesse l’havia ajudat.
He pujat moltes muntanyes, entre les quals un munt de volcans, la meva fal·lera. Acostumo a pujar-los sol. M’agrada. No penso en el risc; segur que hi és, però no el deixo sortir de la capsa que servo tancada a l’ànima. Si l’obrís no crec que pugés cap volcà, potser ni tan sols viatjaria. El risc i la por hi són sempre, però no els permeto treure el cap del meu petit bagul tancat.
Tot el que he conegut ho he après dels altres, jo solament he obert els ulls. Els volcans, les experiències arreu del món i les persones, llibres com els que vaig recomanar a la Dothy i una filera més, bons escriptors i excel·lents articulistes m’han ensenyat un bon pessic del què és la vida. Només ens cal caminar per trobar-ho tot. Som influències i aleacions. Química i aire.

Fonduk. Una fonda marroquina

On 9 Mai 20119 Mai 2011 Per Jaume MestresIn Marroc, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable. Gràcies a la cura de les autoritats marroquines encara és possible gaudir i passejar-se pels carrers d’una ciutat dissenyada i construïda durant la segona meitat del segle XVIII per l’arquitecte francès Théodore Cornut, a sou del sultà Muhammad ben Abd Allah. El pla arquitectònic de la vila emmurallada, el traçat de carrers i socs, es conserva sense alteracions palpables. Ni que amb el curs del temps s’hi hagin anat afegint postissos l’estructura original roman. Òbviament, la ciutat ha anat evolucionant, però sense a penes distorsions que l’afectin visiblement. S’ha de constatar que les probables agressions estructurals que ha patit queden diluïdes per la magnitud d’un conjunt compacte.
La fonda de les imatges es troba al capdamunt de la medina vella, a pocs centenars de metres de Bab Doukkala, el portal septentrional d’entrada a la ciutat. L’accés a l’establiment és per un barri de fusta de dues fulles, una gran entrada sempre oberta durant les hores de llum diürna. Al moment de presentar-m’hi solament hi havia un gat. Reposava sobre un taulell de fusta que deu fer les funcions de despatx de recepció. El gat va resultar un recepcionista mansoi i cordial que no em va demanar res ni es va immutar en veure’m envair al seu territori. Entrava a la fonda amb la intenció exclusiva de tafanejar. Per sort no em calia allotjar-m’hi. Posava en un hotel de fora la medina que sense ser ni de bon tros de luxe, m’hi trobava prou bé. Les habitacions de la fonda són repartides entre les dues plantes de l’edifici, a l’entorn d’un pati rectangular cobert. Hi havia eixams de mosques volant per tot arreu. Vaig treure el cap a la cambra número 15. Puc estalviar-me detallar l’aspecte del cubicle perquè les imatges que mostren el vídeo són prou eloqüents. Durant l’estona que vaig ser a la fonda solament vaig veure un individu, em refereixo al personatge que per uns instants treu el nas a les imatges (01:26), ignorant que l’estava gravant. Desconec si era un hoste.
La música que sentim de fons és gnoua. El músic que toca el ganbri, un peculiar instrument de corda semblant a una guitarra, és també qui a estones canta. La peça té un aire fetiller i hipnòtic.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.

Bali, l’illa que viu d’esquena al mar

On 30 Abril 201113 Agost 2020 Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Editada DSC01311 — Processó multitudinària arran de mar. Preguen per protegir-se’n i encalmar-lo

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt ens enfilem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar. En canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.

Ulu Watu. Sud de Bali. 2/07/06 — Els balinesos veuen la mar tenebrosa, un perill que s’han d’estalviar

Per tantes raons, fonamentades en la fe, s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaint Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Suantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.