A la part antiga de la ciutat de Sakon Nakhon s’alça el temple Phra That Choeng Chum, un dels més sagrats d’Isan. El temple està construït damunt les ruïnes d’un antic santuari khmer. El que en resta del temple original està revestit per un xedi de 24 metres d’altura de color blanc, decorat amb pintura daurada a la part superior. El vídeo mostra l’interior de la pagoda on s’alça la impressionant imatge d’un buda d’or. Les parets interiors de les murades estan pintades amb escenes tradicionals de la vida quotidiana i fragments de les set vides del Buda. L’execució de les vistoses pintures va anar a càrrec d’un parell de dones artistes residents a Bangkok. La feina, d’una durada d’uns quants anys, va acabar-se l’any 2021. Isan. Tailàndia.
Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.
És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.
Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?
Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.
A Tailàndia, l’inici de la festivitat del Bun Kra Tin (บุญกระฐิน) el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, menges i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Tot sigui a fi de bé per la bona salut del santuari. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una òptima transició a l’altra vida i, a canvi, tu em garanteixes el manteniment vital. Transacció equilibrada. Harmonia modèlica.
He viatjat per Filipines uns sis-cents dies de la meva vida. He recorregut l’arxipèlag de nord a sud i de llevant a ponent. Ara fa quaranta anys de la meva primera estada en aquella república. En un dels viatges vaig ser-hi setze mesos seguits. De fa poc n’acabo de tornar. Filipines és un país que m’ha donat molt, també m’ha pres una mica. Si faig balanç les bones experiències superen, amb escreix, les que han estat més agres. Avui no em referiré a la geografia, al paisatge, a les platges, a tantes coses boniques que trobem a Filipines. Exposaré el meu punt de vista sobre Filipines a partir de la invasió espanyola, produïda el 1565. Em centraré en el que, per a mi, és l’essència del país. Entenc que l’essència d’un país és ubicada al nucli d’on s’alimenta l’espiritualitat del poble. Allà on nia la força que el sosté i el guia.
Vistes tantes esglésies, tants museus, oïdes tantes misses, admirat tants santets, vistos tants altars i observades peculiars i insòlites expressions de no sé quina fe, hom arriba a una conclusió. Resulta que els cristians del segle XVI més fanàtics de la història, els espanyols, eren de tot menys cristians. Uns invasors que es fiquen a casa d’un altre per la força de l’engany i la violència física, com poden ser fills del déu més humanitari que ha concebut la ment humana? I encara més coses. Un cop envaïda la casa de l’altre abusen, maten, depreden, violen i, el pitjor de tot, els roben l’ànima. De tantes i tantes maldats i malvestats que van cometre la pitjor de totes és l’ànima robada. Despullar-los de l’ànima és esborrar la seva identitat, negar-los l’existència. És aniquilar-los espiritualment, culturalment. Devastar-los del tot. Aconseguida exitosament la fase de aculturització -el buidatge de l’essència- els invasors posen en marxa la reposició. Es tracta d’omplir el buit que els han deixat a l’esperit amb idees del tot alienes; nous relats, nous imaginaris. Infonen als natius nous conceptes on puguin agafar-se per no caure al pou de la buidor. I per fer-se’ls seus cal apoderar-se’n, esclavitzar-los el pensament. Atrapar-los del tot ficant-los la por al cos: el pecat, l’infern, la condemna eterna. Res és més efectiu que imatges de sant-cristos sagnants, sants martiritzats, dolor… Fomentar la por. Un cop esdevenen un ramat domesticat es tracta de mantenir-lo subjugat i ben poruc. En cas d’aparèixer un sol brot de dissidència cal aniquil·lar-la de soca-rel, amb rotunditat i contundència. Els lliure-pensadors natius que qüestionen l’estratègia com José Rizal, per exemple, són ovelles esgarriades, un perill que cal avortar. Eliminar-los. Afusellar-los. Cal fer el que sigui per protegir l’status quo que sosté el seu poder basat en la sustentació de la cobdícia i l’enganyifa. I així van anar tirant més de tres segles. Fins que van començar els grinyols i el sistema, gràcies a Déu i al Santo Niño, es va enfonsar. Però el mal ja estava fet. El camí a la vacuïtat estava tan ben traçat que encara perdura. Els espanyols sabien el que es feien, en cada poble hi construïren almenys una església: el forn crematori de l’ànima dels filipins.
Crònica emesa el 18 de maig de 2024, al programa “Els viatgers de la gran Anaconda”, de Catalunya Ràdio
Del meu entorn natural el que més estimo és la terra, la terra mare: els camps, les muntanyes. De les muntanyes properes escullo el Montpedrós. Hi passejo sovint. Recorro senders, en trobo de fresats, també d’amagats i, sovint, m’obro pas entre espessors d’esbarzers i argelagues. Montpedrós: la muntanya de les pedres. Roques grogues, vermelles, negres: amalgames de colors. Ferro, rovell, negror de carbó i blancor immàcula. Mineralitat, duresa, líquens i flonja verdor. Agosarades arrels que tot fendint la roca cercant-hi humitat donen vida als pins que, com un miracle, creixen ufanosos desafiant el cel.
Avui he hagut d’aturar-me. Penso no fer res, només pair. Pair el dia de glòria viscut ahir. Fer altra cosa que no sigui assimilar l’experiència que em va ser regalada pel buda o els esperits d’aquesta terra o pel déu i els sants de la meva, seria una profanació. Profanaria uns fets meravellosos que van començar just al moment que vaig entrar al paradís. Un paradís a la terra, concretament en territori siamès. Imagineu-vos que accediu a un espai natural gairebé infinit, sense sorolls de motors ni de d’estrepitoses màquines, ni cap altra mena de sons espantosos produïts pels humans. Sou, com per miracle, en un edèn on només sentiu parrupejos, cants, xiscles, com singlots d’ocells de totes mides, volums i colors. Els veieu voleiar arran de l’aigua immàcula d’una immensa, inacabable extensió líquida, que de tan transparent com es revela sembla inexistent. Us trobeu vorejant les ribes d’un llac de formes irregulars, capricioses, aleatòriament tacat amb esparses gotes de tinta verda: illes frondoses. El dia comença, el sol encara és dèbil. La llum es dispersa amb tons suaus d’ataronjats i grocs. És una llum jove, no arriba a traspassar, encara, les boirines que suren damunt la superficie del llac. Boirines que són com fumeroles màgiques. Dinamisme pausat de les micro-bombolles d’aigua dansant sobre un llençol de seda. Veieu ramats de tranquils búfals i vaques pasturant per les ribes, i vedellets que corren per vora de l’aigua i s’esquitxen, com criatures juganeres. Circulo per una pista vermella flanquejada d’eucaliptus d’intensíssima verdor. És un camí que uneix la terra ferma amb una illa absolutament entapissada de bosc. Tot conduint la moto veig voleiar sobre meu, diria que em segueix, una papallona que de tan gran sembla un ocell, però és l’aleteig particular que la delata. La totalitat de l’illa és un turó, al cim del qual s’alça un buda daurat gegantí, com l’estendard d’una fortalesa. És una fortalesa vegetal, botànica pura, cap mur de pedra no l’aïlla de l’entorn. Per accedir-hi traspasses una enorme i sòlida porta de fusta amb dues fulles de quaranta centímetres de gruix per uns tres metres d’alçada cadascuna. Una porta sempre oberta. En aquesta fortalesa particular, sense sostres ni murades, hi viuen set valents, set homes voluntàriament aïllats del món del plaer, del consum i dels capricis. Han escollit una vida ascètica i meditativa, plenament integrada a l’essència de la seva vocació. Em reben de la millor manera. L’abat em demana que m’acosti on seu per saludar-me. M’ofereix el que em pot oferir, aliments i aigua. Un altre monjo em convida a donar una volta pel bosc. Un bosc verge per on campen feliços els animalons, sense por de ser caçats ni destorbats. El monjo porta unes quantes provisions que va deixant damunt d’algunes roques. Plàtans, taronges, arròs. Són aliments pels ocells i les altres criatures del bosc. Baixem tot caminant per llits cruixents de fulles seques fins les ribes del llac. Naturalesa intacte, cap alteració en mil·lennis. Quina meravella i quin privilegi ser en aquest lloc, acompanyat d’una santa persona que em regala companyia, temps i coneixements sense esperar res de part meva. Fins aquí només quatre pinzellades del que fou una jornada memorable. Impossible d’oblidar, viurà en mi per sempre.
El rebuig dins el nostre àmbit cultural de qualsevol signe de violència és gairebé general. D’aquí que la boxa tingui poca acceptació i estigui bastant mal vista. Altres societats, com la tailandesa, no ho veuen així. El muai tai és la lluita tailandesa tradicional, practicada de fa centúries. Està tan arrelat com acceptat per la majoria social del país. Fins aquí encara ho podríem entendre i, fins i tot, acceptar. Reconèixer que en altres cultures els conceptes existencials i els valors són diferents és un signe de comprensió i intel·ligència. Les coses canvien, però, quan veiem infants al quadrilàter. D’acord amb els nostres paràmetres culturals veure nens estomacant-se no és un espectacle gratificant. És rebutjable del tot. Com pot, doncs, una societat suposadament tan refinada com la tailandesa admetre aquestes lluites? La tradició hi juga un paper important. També alguns conceptes diferents dels nostres. Sobretot en zones rurals els infants ben aviat són tractats com adults. L’edat de la innocència és breu per aquelles latituds. A pagès i en moltíssims altres àmbits és habitual veure nens fent feines que des de la nostra òptica no els correspondria de fer. En general, el graner d’on surten els lluitadors de muai tai és dels territoris menys desenvolupats. Les famílies busquen sortides a la pobresa. Una d’aquestes sortides és el muai tai. L’encoratjament que la mateixa família fa als infants perquè es dediquin a aquest tipus d’art marcial és habitual. Pels tais, el muai tai més que un esport és una manifestació cultural, atàvica. I, també, si el lluitador és bo una manera de guanyar-se la vida. Familiars, amics, coneguts… se senten orgullosos de tenir algú proper que sigui lluitador de muai tai. Veuen en el muai tai una forma noble de fer-se homes, forts i capaços d’afrontar amb més determinació les dificultats de la vida. Les lesions, les ferides que reben els lluitadors no són màcules, són prestigi.
Als tailandesos els fascinen les coloraines, els plomalls, la purpurina, els lluentons. Tot allò referit a la mena d’espectacle que a casa nostra sempre n’hem dit de varietats, els apassiona. És tanta i tanta l’afició a la revista amb molt de farciment i poc pollastre que al país funcionen un munt de companyies ambulants que s’hi dediquen. Companyies modestes, mitjanes i de molt pes. Algunes mouen centenars de persones i desenes de vehicles. Amb els seus gegantins teatres ambulants, que munten en poques hores, fan bolos per tota la geografia tailandesa. Durant la temporada seca actuen dia sí i dia també. Una sola sessió en cada lloc. Espectacles frenètics que duren hores! Cada dia munten i desmunten el teatre, empaqueten i desempaqueten els voluminosos aparells de so, de luminotècnia i baguls i més baguls, i encara més baguls d’atrezzo. L’activitat d’aquestes companyies fa vertigen. Ho dic amb coneixement de causa perquè fa més d’una vintena d’anys que les segueixo. Em tenen atrapat. Els he dedicat milers de fotografies i centenars de vídeos. Un cop al teatre, em moc lliurement per on em ve de gust, pel davant, pel darrere, per damunt i per sota l’escenari. Fotografio artistes, muntadors, tècnics, músics… Per cert, la música sempre és en rigorós directe. En aquests teatres hi he fet amics, conec actors, actrius i propietaris. He vist créixer alguns dels protagonistes. Malauradament també algun decés. Sempre soc benvingut i acceptat. Al vídeo hi veureu un bocí d’un espectacle. Fixeu-vos en les dimensions impressionants de l’escenari. En acabar el xou, de matinada, els operaris treballen a preu fet desmuntant l’estructura del teatre. En acabar, tothom puja al seu vehicle i a fer milles carretera enllà. La caravana es dirigeix cap a una nova destinació, de vegades a centenars de quilòmetres lluny. No hi fa res. Al vespre, les llumetes de colors tornaran a brillar i un nou públic gaudirà de l’encanteri d’unes hores; incondicionals que s’empassaran, embadalits, tones d’il·lusions i fantasia.
*Els vídeos corresponen a fragments de l’espectacle de la companyia tailandesa วีระพงษ์ วงศ์ศิลป์
“Els viatgers de la gran anaconda”, el mític programa de viatges dirigit per Toni Arbonès, ha superat el miler d’emissions a l’antena de Catalunya Ràdio, l’emissora que el va veure néixer i on segueix ben viu. Tinc l’honor d’haver col·laborat en aquest programa gairebé des del primer dia, i la gran satisfacció d’haver-hi enviat durant sis temporades seguides cròniques setmanals. Cròniques a partir de les quals n’han sortit quatre llibres. No puc estar més satisfet. El passat dimarts, 29 d’agost d’enguany, l’emissora va emetre dins el programa “Dies de ràdio” un dels capítols de l’Anaconda. Poc m’esperava tornar a sentir per antena una crònica que vaig enviar a Catalunya Ràdio fa més de 22 anys. Aquí la teniu. Ve de Flores, Guatemala. A la crònica descric una festa popular, amb mort imaginari inclòs. Un mort molt pixaner, ja ho sentireu. Com que la roda de la vida continua, gràcies a la deferència del director del programa, Toni Arbonès, aquesta temporada que ara s’enceta, si us ve de gust, de tant en tant podreu continuar escoltant-me amb nous relats.
Jaume Mestres 