Els components del sanggar Semara Santi, de Lodtunduh, tenen una cita setmanal amb els aficionats a la dansa tradicional balinesa a l’escenari o wantilan del museu ARMA, d’Ubud. El sanggar és un element fonamental en la sòlida i ben estructurada societat balinesa. Podríem definir el sanggar com un centre cultural on s’hi formen els artistes. En aquest cas, els membres del sanggar que mostrem procedeixen de la petita població de Lodtunduh, a uns 5 quilòmetres al sud d’Ubud. Cada divendres a la tarda, músics i ballarins del vilatge es desplacen al museu ARMA per presentar la versió particular d’algunes danses clàssiques balineses. No és que en el fons difereixin, les danses, però sí que cada comunitat d’artistes els dóna el seu toc peculiar. Al repertori de Semara Santi hi figura el Barong, la delicada dansa Legong, una mica de comèdia tradicional balinesa -impossible d’entendre formal i conceptualment per als espectadors occidentals- i la baralla dels homes del vilatge contra la poderosa bruixa Rangda, també anomenada dansa del Kris. L’interès del vídeo no se centra en la representació sinó en els preparatius. El vídeo arrenca al moment que la companyia arriba a les dependències del museu ARMA, concretament als jardins, i s’instal·la a cobert d’un pavelló de fusta i els entorns. En primer lloc veiem un parell d’homes emplaçant els magnífics instruments de l’orquestra de gamelan a l’escenari obert del museu. A continuació, un sacerdot aspergeix aigua lustral al cap dels membres de la companyia mentre s’abillen i es maquillen preparant la seva actuació. Del començament al final, el vídeo mostra els preparatius de les actuacions, una hibridesa entre espectacle i ritual.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Som al pati de la casa familiar d’un artista balinès. El seu nom oficial és I Made Putra Wijaya, però a casa l’anomenen Ade (contracció de Made). De vegades, també li diuen Kamandanu. Va explicar-me la mare de l’Ade que el nom de Kamandanu li ve d’un heroi de telenovel·la molt popular que s’emetia a la televisó indonèsia al moment que va néixer l’Ade. La mare era una admiradora tan fervorosa del personatge que no va dubtar a donar-li el nom al seu fill. Amics i familiars el coneixen, doncs, tant per Kamandanu com per Ade. Però és fonamental anomenar-lo pel seu nom real quan es tracta de relacionar-lo amb la seva vessant artística. L’Ade és un noi nascut el 1989 que ja de ben petit va mostrar una aptitud innata per a la música i el ball balinesos. La família està convençuda que l’Ade és la reencarnació del seu avi, músic destacat que a primers del segle XX va formar part d’un reduït grup d’artistes que van anar de gira artística als Països Baixos. L’especialitat musical de l’Ade són els timbals. A Bali, però, se’l coneix més com a ballarí que músic. Made ha guanyat múltiples premis des que va començar a ballar. S’inicià amb la dansa Baris, de la qual va esdevenir un expert. Els darrers anys balla diferents danses clàssiques balineses, però s’ha especialitzat en la dansa Kebyar Trompong. Podem veure’l ballar amb excel·lència l’esmentada dansa en aquest vídeo. Aquest any Made acaba la carrera de Belles Arts, en la vessant de dansa i música balineses. L’Ade viatja amb freqüència a l’estranger com a component de grups artístics balinesos. Ha ballat a Vietnam, Alemanya i Holanda, entre d’altres països.
El rodatge del vídeo va produïr-se el dia que vaig presentar-me a casa seva havent sopat, amb la intenció d’acompanyar l’Ade a un temple a l’oest d’Ubud on havia d’interpretar la seva versió de la dansa Kebyar Trompong. Al moment de la meva arribada era a punt de començar a maquillar-se. Va donar-me el seu consentiment perquè el gravés. Mentre es maquilla, Made seu al pavelló central de casa seva, en balinès anomenat “bale dauh”. La il·luminació és molt minsa, solament un dèbil fluorescent il·lumina la totalitat de l’escena. Malgrat l’escassedat de llum he considerat que valia la pena editar el vídeo i presentar-lo. Sens dubte és d’un gran interès veure el procés de maquillatge. Admirar la seva destresa i el procés de transformació de la cara amb els vius colors dels cosmètics. El fons sonor del vídeo correspon a l’assaig d’un grup de gamelan, concretament la jove orquestra del museu Agung Rai (ARMA). És una gravació que vaig enregistrar personalment durant un dels assajos. L’Ade forma part de l’esmentada orquestra. Toca un dels timbals.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació realitzada enterament a pols, sense trípode.
In the morning of a rainy day I was at the veranda of my house in Ubud, in the very heart of Bali. Lying among comfortable thick and soft feather cushions reading Sherwood Anderson’s book Winesburg, Ohio. I could listen only the sounds of singing birds and rainy water falling on palm shining leaves. Then I saw Komang climbing a nearby trunk of coconut tree. My camera was within one’s reach. Komang did not notice I was recording him. He was too busy on harvesting coconuts up there. This is a video with nothing else than a Balinese young man harvesting coconuts on a rainy day in Bali island. My first video at Vimeo. I hope not the last (and not the best). Link to the video: https://vimeo.com/22157783
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX5V. Original file m2ts. Shooted without tripod.
Gairebé al capdavall del carrer Sukma, a la part occidental de Peliatan, vilatge pertanyent a Ubud, em trobo la totalitat de la comunitat enfeinadíssima preparant ofrenes que serviran per honorar els morts durant les properes celebracions dels funerals col·lectius o ngaben. Com que en el seu extrem meridional el carrer no té sortida no hi ha gens de trànsit, per tant les preparacions se celebren amb relaxada tranquil·litat. En tanta estona com passo amb els vilatans he sentit una sola motocicleta, la d’un home del vilatge que l’ha engegada per dirigir-se a buscar unes senalles de palma. Durant un parell d’hores he viscut els preparatius pels funerals com si ens haguéssim traslladat unes dècades enrere. Solament sentia la remor de veus humanes, gent parlant i rient mentre les mans no paraven de fer feina; també el soroll de les serres tallant tubs de bambú, en porcions d’aproximadament un pam. No faltaven els inevitables lladrucs d’un parell de gossos que vivien a la seva manera el renou del vilatge. Malgrat que no sóc balinès diria que la meva presència ha estat ben poc perceptible. Exceptuant les salutacions al moment de l’arribada, m’han permès fer la meva amb absoluta llibertat. Com és natural, em moc amb discreció quan em trobo immers en aquestes circumstàncies. Respecto i, sobretot, em respecten. Fins ara, la meva relació amb els balinesos sempre ha estat harmònica. A les imatges veiem les dones teixint fulles vegetals, doblegant-les o trenant-les. Entre tantíssimes altres coses, també preparen paneres amb petits cons d’arròs. Fixem-nos en els vestits que porten, en la preciositat de les teles i en els colors. Els funerals són cerimònies molt elaborades que requereixen la participació de tothom durant un període de temps considerable. La música que sona de fons correspon a la gravació de la peça per a orquestra de gamelan “Puja Smerti”. La composició és d’un jove músic balinès, fill i habitant de Peliatan, el mateix vilatge on s’esdevé l’acció del vídeo. El compositor, de 22 anys, es diu I Wayan Sudiarsa, conegut per a tothom pel seu malnom, Pacet, que vol dir sangonera. Però que ningú no s’esveri perquè aquest malnom no té cap mena de connotació negativa, com probablement tindria entre nosaltres. Els balinesos estimen els animals, no solament perquè respecten tota forma de vida sinó perquè com a éssers vius que són poden ser recipients d’ànimes en trànsit. Malgrat la seva joventut, Pacet ha compost un gran nombre de composicions per a orquestra de gamelan. És un noi valorat i estimat pel seu talent i per la seva amicalitat i bonhomia.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació sense trípode.
El 26 de juliol de 2010 van començar les celebracions per a commemorar l’aniversari del temple Pura Dalem Agung d’Ubud, santuari ubicat al cor del Bosc dels Micos (Alas Bojog, en balinès), conegut popularment, per natius i forasters, com Monkey Forest. A partir del vespre del dia 10è, arribada la llarguíssima processó de fidels, el temple va farcir-se de celebracions litúrgiques carregades de simbolisme. Van haver-hi un munt de danses, una de les quals va ser la que mostra el vídeo. Un estol de nenes va ballar una composició deliciosa per glorificar i satisfer els déus que vetllen pel benestar del poble balinès. Déus i deesses que durant l’aniversari del temple Pura Dalem Agung van baixar del cel, van emergir dels llacs i descendiren dels volcans per ser presents a les festes, acompanyant i beneficiant els fidels que els honoraven.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Les danses amb màscara que veiem en aquest vídeo se celebren el dia del Nyenuk, jornada desena de celebracions al temple Pura Dalem Agung, d’Ubud, per a commemorar l’aniversari del santuari, una festivitat que se celebra solament una vegada cada dues dècades. Les magnes cerimònies que es perllongaran durant unes tres setmanes, tenen com a finalitat harmonitzar els tres estadis paral·lels que, d’acord amb l’hinduisme balinès, conviuen a l’univers. Són el “Bhur”, o estatge dels éssers inferiors; “Bwah”, el nivell habitat pels humans i, finalment el “Swah”, l’estadi dels déus. El dia del Nyenuk és d’una gran transcendència simbólica. A mitjanit, aproximadament quan acabin les danses cerimonials, els sacerdots enterraran als fonaments del temple símbols que representen diferents elements de l’univers segons la mitologia balinesa.
A part l’enorme transcendència religiosa i ritual de les danses sagrades que tenim el privilegi de contemplar, celebrades al clos més venerat del santuari, podem fruir d’unes meravelloses interpretacions executades per dos dels millors ballarins especialitzats en la dansa amb màscara (tari topeng) que hi ha en aquests moments a Bali. D’una banda, I Made Karyana, mestre en cultura i tradició balineses, ballarí de sempre i professor de dansa. En Made, que ara té 31 anys, esculpeix ell mateix les màscares que després farà servir per ballar. Podem veure’l esculpint màscares a casa seva, en aquest vídeo. L’altre ballarí és I Ketut Suardana, un altre dels grans de Bali, malgrat la seva joventut. En Made i en Ketut són amics de tota la vida, tots dos balinesos fins el moll de l’os. Sovint es reuneixen per parlar de tradicions i religió, de la millor manera de transmetre aquests sentiments profunds amb l’art del ball sagrat que han après dels seus mestres, avui molt vells o traspassats. Un art en constant evolució, malgrat que per a uns ulls profans no ho sembli. Un bon ballarí de topeng és aquell amb la capacitat de transmetre el sentiment de l’ànima a través d’un objecte aparentment inanimat com és la màscara. Made Karyana i Ketut Suardana ho aconsegueixen. Ajudats, això també, pel llenguatge altament expressiu de les seves mans i dits i altres moviments corporals. Al final del vídeo podem veure ambdós ballarins desvestint-se un cop acabades les danses. Observeu la cura que paren en desabillar-se i en guardar la vestimenta, màscares i perruques als llocs que els corresponen, en unes capses vegetals cúbiques, fàcilment visibles en tots els actes litúrgics i religiosos dels balinesos.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Dins les celebracions de l’aniversari del temple Pura Dalem Agung, durant una de les denses nits de pregària i festa, nou nens abillats de guerrers ballen la dansa clàssica Baris Jago. Baris Jago és una de les danses rituals més respectades pels hinduistes de l’illa. De fet, és una dansa considerada sagrada, reservada solament per a especials cerimònies rituals i religioses. La dansa reverencia els déus i esperits propicis que habiten al temple, és una manera de dir-los que els soldats de Bali (la totalitat dels balinesos hinduistes) són sempre amb ells per a protegir-los.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Aquesta és la nit del prestigiós sanggar Semara Ratih, amb seu a Ubud. El fundador i propietari d’aquest famós centre de les arts balineses és l’artista Anak Agung Anom Putra. Anom Putra és un dels ballarins més considerats de Bali. Un home que sap conjugar la tradició balinesa amb danses modernes d’inspiració europea. El seu sanggar és una referència cultural. En primer lloc veiem la interpretació d’una peça musical a càrrec dels 24 músics que componen l’orquestra de gamelan. A continuació, el vídeo mostra una dansa tradicional interpretada per quatre delicades ballarines. Al cap d’un mes exacte de la representació que veiem a les imatges, durant el setembre de 2010, els membres del sanggar, amb el seu líder al capdavant, van emprendre una gira europea que els va portar a Amsterdam, Anvers, Munich i a Konya, Turquia. A Amsterdam van actuar al Tropen Theatre, coincidint amb el centenari del magnífic teatre museu holandès. L’actuació que veiem va representar-se al balé del temple Pura Dalem Agung, ubicat al cor del Bosc dels Micos (Alas Bojog, en balinès), conegut popularment com Monkey Forest.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Senyors de TV…
Dedueixo que vau convidar-me a participar al vostre programa després de llegir o fullejar els meus llibres, o potser les cròniques i articles que publico regularment, tant al meu bloc personal com al bloc de viatges Altaïr. Ja sabeu, doncs, que viatjar forma part de la meva experiència vital, és la meva manera d’estar i entendre el món.
Jo no sóc ni he estat mai guia turístic, ni tampoc he pretès assumir aquesta funció en cap dels meus textos.
Una vegada una editorial va proposar-me escriure guies de viatge i ho vaig refusar sense pensar-ho un segon. Aquest no és el meu objectiu. Això no vol dir que abomini de les guies, al contrari, en sóc usuari. Entenent-les sempre com a font d’informació pràctica, mai com una bíblia.
És evident, doncs, que no sóc la persona indicada per a recomanar llocs que “sota cap concepte” ningú no es pot perdre, ni visites “imprescindibles” a determinats indrets. Per a aquest exercici ja hi ha al mercat magnífiques guies de viatge i també hi ha, per descomptat, els professionals que es dediquen al món del turisme. Deixem per a les guies i per a aquests bons professionals la tasca que els correspon. Jo em dedico a viatjar com a forma de vida, també per explicar la meva visió dels mons que trepitjo i les meves experiències, no a vendre turisme.
Seria diferent si la meva aportació al vostre programa servís per encomanar el cuquet de la descoberta i la curiositat per relacionar-se amb l’altre. També per obrir camins vers l’aventura i el coneixement. Que en una societat tan acomodatícia com la nostra, tan mancada de lluita pel que realment val la pena, hi hagi algú que trenca motlles podria contribuir a fer plantejar a alguna persona la possibilitat d’obrir la finestra de l’habitació on viu reclosa. Sortir de l’entorn hermètic per encarar un repte. Viatjar cap a nous horitzons, no necessàriament físics.
Si és certa la llegenda no és estrany que soldats de l’exèrcit d’Alexandre decidissin establir-se a Hunza un cop van haver explorat la vall. Per la generositat de la terra, la benevolença del clima i la bellesa natural, als macedonis els deuria semblar una nova Arcàdia. Hunza és una vall idíl·lica situada al cor del Karakorum. Els natius han sabut domesticar la terra tot construint terrasses esglaonades en els pendents de les muntanyes. A les frondoses hortes, delimitades per pollancres, hi creixen hortalisses i fruiters: pomeres, cirerers, albercoquers, nogueres, ametllers. L’aigua que rega aquests conreus procedeix de geleres properes. Té una aparença vellutada; és una aigua obscura per l’alt contingut de minerals dissolts. Uns canals de pedra, prodigi d’enginyeria primitiva, s’encarreguen de distribuïr-la per les hortes. Karimabad és el poble principal d’Hunza. Està enclavat al capdamunt d’un amfiteatre perfecte, al lloc ideal per admirar l’esplendor de la vall. A migjorn s’imposa el grandiós Rakaposhi, un massís de gairebé 8000 metres coronat per permanents tirabuixons boirosos. Una cadena de pics coberts de neus eternes encerclen completament la vall. Al cim d’un turó punxegut, talment sorgit d’un conte de dracs i fades, s’alça una fortalesa. Per la seva posició estratègica el fort medieval de Baltit s’atorga la funció del sentinella que vetlla la petita població, estesa als peus de les murades. Són sorprenents els trets mediterranis dels natius d’Hunza. Potser sí que són descendents de les tropes macedònies. Avui, una bona part dels pobladors de la vall són musulmans ismaïlites, la secta islàmica que no enclaustra la dona a casa ni li fa tapar-se la cara. El líder espiritual és l’Aga Khan, la fotografia del qual és visible a tot arreu. A Hunza el viatger té la sensació que no és al Pakistan. Certament, Hunza és un món a part. Ni la llengua, ni l’alimentació, ni el caràcter de la gent no tenen res en comú amb la resta de l’estat que políticament els administra. Als hunzakos no els agraden gens els pakistanesos; els anomenen, despectivament, panjabis. Ni l’Índia, ni Xina, ni Pakistan: Hunza, país independent. Aquesta és la voluntat, per ara utòpica, de la immensa majoria. A les cinc del matí del segon dia de ser a la vall emprenc la caminada vers la gelera d’Ultar. Com que anar sol per la muntanya no és recomanable, i menys pel Karakorum, em faig acompanyar per un guia portejador; a més de mostrar-me el camí em tragina les pertinences. El sender que mena a Ultar de primer circumval·la la base del castell, després fendeix les estretors d’una gorja i s’empina de cop. Voreja el costat esquerre de la canal de pedra, a fregar d’uns murs que fan por de tan alts i inclinats com es presenten. En aquest punt sovint hi ha despreniments. Després de cada hivern el camí desapareix i s’ha de refer. A mesura que guanyo altura la torrentera minva perquè l’aigua va glaçant-se. Abans de la cota 3000 apareixen els primers blocs de gel. Em trobo al peu de la impressionant glacera. L’arribada a l’esplanada d’Ultar es produeix després de dues hores i mitja de rigorosa ascensió; el darrer i llarguíssim tram, la cua de la morrena, ha estat esgotador. He hagut d’avançar per damunt pedrots inestables i lliscoses moles de glaç. Boires arremolinades comencen a traçar rínxols frenètics en els vessants alzinats dels pics gegants. La visió que tinc dels cims és francament superba. Lady’s Finger és una esfereïdora sageta que s’enlaira fins els 6000 metres. La solitària mola vertical flanqueja els pics d’Ultar i el majestuós Hunza, cimals que la sobrepassen de molt. Són massissos colossals coberts per un extens aglomerat de gel i neu que s’estén per tot menys per les arestes més desprotegides. Els pinacles nus fulgeixen amb la llum del sol com agulles brunyides. És la fúria gèlida del vent i els llamps de les tempestes que escombren la neu i el glaç dels farallons alpins. La massa nívia del massís projecta esclats encegadors de llum. Però ni tanta claror no aconsegueix imposar-se a la tenebra porpra de les timbes als peus de les congestes. Cap d’aquests pollegons esmolats com urpes no ha estat assolit mai. En l’intent d’escalar-los un bon grapat d’alpinistes hi han deixat la vida. Aquesta és una zona agresta que presenta grans dificultats als muntanyencs, un entorn extremament feréstec assotat per freqüents allaus de neu i roques. Des del peu de la gelera en veig i en sento moltes, d’allaus. És un espectacle fascinant però paorós. Comença amb un ressò profund, un retruny inquietant que es diria que emana del més pregon de la muntanya. A continuació, una estrepitosa davallada de neu que va creixent en progressió es precipita pels pendents. Riuada blanca sempre rivetada d’una aurèola de polsim, com l’escuma d’una onada. La mola imparable de neu i detritus minerals es multiplica i cau pels estimballs com les aigües desbocades d’un pantà, fins que es bloqueja en contraforts o es col·lapsa a les gorges d’un abisme. La gelera d’Ultar és una immensa llengua quasi vertical de blocs de glaç de color negre en lentíssim moviment cap a la vall. Quan el gel avança, cruix. Produeix explosions seques, talment trets de fusell. Camino arran de la gelera fins que les boires em barren el pas. Amb el caient de la tarda el cel s’ennuvola. Els pastors m’ofereixen te salat mentre m’expliquen el que ocorregué la nit passada. Conten que un lleopard de les neus va saltar la cleda i va matar dues ovelles. Sota la tenda, dins la protecció del sac, puc evitar l’aire glaciar que bufa a 3500 metres d’altitud. Hi ha serenor, però sovint m’arriba a les oïdes el so profund i tenebrós de les allaus. Durant la nit, les boires cobreixen el massís i neva. Al matí, en llevar-me, descobreixo admirat que la gelera negra s’ha transformat en una impressionant cascada blanca. M’assabento que els crits percebuts, sobre les quatre de la matinada, eren d’auxili. El lleopard de les neus ha aparegut de nou rondant la pleta. Els pastors l’han foragitat amb teies enceses i bastons. Recordo les remors i el guspireig de flames ballant sobre la tenda. El mític felí esquerp a escassos metres d’on dormia i jo ignorant-lo, presoner del cansament i la son. Malgrat que tot és cobert de neu, que el cel està empastat de boires baixes i que no porto l’equip adequat, començo l’ascensió al pas de Hon, a uns 4100 metres d’altitud. Caminar sobre la neu amb vambes és una temeritat. Això i les sepultures dels japonesos que van morir abatuts per una esllavissada quan intentaven conquerir l’Ultar II, fa que em replantegi continuar pujant. Sota unes volves persistents, un cop el seny s’imposa, retorno a la seguretat del campament. Així que para de nevar començo el descens a la vall de la verdor i la serenor. La vall de la fertilitat, de la salut i de la llarga vida.
Jaume Mestres 