Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.
A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.
Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.
Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d’altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S’enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d’agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L’ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l’aguait del vent. No moure’s de la banda d’on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l’ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L’aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l’alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients. L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors. El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
I Nyoman Cerita va convidar-me a l’estrena de la seva nova coreografia al temple Pura Dalem, de Singapadu. Singapadu és, amb tota certesa, un dels vilatges que més aporta a la constel·lació d’artistes balinesos. Els més grans ballarins i músics de Bali han estat i són fills de Singapadu. I Nyoman Cerita va néixer a Singapadu. I Wayan David Ariesta, qui balla al capdavant del tigre, també és fill del vilatge. La nova coreografia i música del mestre versionen la dansa tradicional Barong Macan. D’entrada, l’aspecte del tigre (macan) serva poca relació amb l’original. Els salts, el dinamisme, l’expressió gairebé humanitzada de l’animal sagrat que protegeix els balinesos de la fetillera Rangda i el seu seguici de dimonis, són infinitament més dinàmics en aquesta versió trencadora. Transgressora en l’aspecte formal, per descomptat. Els balinesos versionen, remodelen, però el nucli roman immune. La història que narra el ballet és idèntica a l’original. Cerita hi afegeix elements innovadors, coloraines, cartó pedra i fumera. En segons quins moments, l’espectacle recorda els Pastorets. Doncs sí, a estones la representació -valorada amb la nostra mirada- és aclaparadorament kitsch. Als balinesos, com a tots els asiàtics, els encanta l’envoltori, la superfície lluent de les coses. Però, contràriament a altres cultures veïnes, al gresol balinès hi bull una substància, un sentit místicocòsmic del cercle vida i mort que els projecta lluny de l’entorn monoteista grisot oficialment majoritari a l’arxipèlag indonesi.
Apunts sobre el ballarí I Wayan David Ariesta.
Vaig conèixer en Wayan a Ubud, al cyber cafè propietat del pare de la seva nòvia. Wayan David és un noi singular. Extraordinàriament prim, de rostre afuat, maneres delicades. El Wayan és d’una sensibilitat extrema. Va començar a aprendre dansa de jovenet amb el mestre I Nyoman Cerita. Cada dia va a casa del professor a practicar. Conec la seva família. Vaig assistir al funeral del seu pare, un home que els havia abandonat quan en Wayan i els seus germans encara eren molt menuts. La mare es guanya la vida enfilant braçalets per vendre als turistes. El germà més petit -ara té 7 anys- balla com els àngels. No m’estranya, en Wayan sempre és a sobre seu. En les meves estades a Ubud passo hores amb el Wayan. A casa seva o a casa meva. En Wayan i la seva nòvia, una noia deliciosa i joveníssima que es diu Ni Kadek Windiawati, han fundat el grup de dansa tradicional Puspa Kirana. Tant el Wayan com la Kadek viuen de les actuacions regulars als diferents escenaris d’Ubud representant danses tradicionals pels turistes. Molt talent vessat per quatre quartos. El mes d’abril d’aquest any en Wayan va viatjar a Europa per ballar dansa balinesa en un teatre de París. En Wayan va néixer fa vint-i-molt pocs anys a Singapadu, vilatge a uns nou quilòmetres al sud d’Ubud.
Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.
Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.
Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.
En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.
In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.
Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:
Els components del grup artístic format al sanggar Suara Kanti es preparen abans d’interpretar les danses Barong i Kris. Al vídeo veiem com s’abillen i es maquillen darrere l’escenari del Museu de les Arts Agung Rai (ARMA), a Pengosekan, als afores meridionals d’Ubud. Els membres del grup provenen del vilatge Abasan, a prop de Singapadu, a uns vuit quilòmetres al sud d’Ubud. El grup d’Abasan és conegut per l’excel·lència del seu treball. Mentre els veiem vestir-se i maquillar-se proposo que ens fixem com parlen. És evident que si no sou balinesos no entendreu una sola paraula, però val la pena escoltar-los. És interessant que pareu atenció, els sons que sentireu no romandran per gaire temps al planeta. Com tantes altres llengües, el balinès és una música que s’apaga. Aquesta que veiem probablement és de les darreres generacions que tindrà per llengua habitual el balinès. Fora de casa, molts dels fills d’aquests homes ja parlen més en indonesi que en la llengua dels avis. El balinès s’està perdent, entre d’altres raons perquè l’ensenyament que se’n fa a l’escola és de fireta, per tancar la boca els que ho reclamen i para de comptar. La política lingüística de Jakarta té com a finalitat reduir o liquidar les altres llengües que no siguin l’indonesi. Moltíssimes de les dotzenes de llengües que es parlen a l’arxipèlag ja són residuals. El balinès ha entrat en fase agònica. Sempre que vaig a Bali m’entristeixo quan m’adono que cada vegada el balinès es parla menys. Recula a passes gegantines. El govern indonesi ha aconseguit bandejar-lo i desprestigiar-lo. Un menyspreu que es fomenta cada dia. Els joves que encara el parlen, i molts adults, el barregen amb cabassos de paraules indonèsies. La gran majoria de balinesos no són conscients del què comportarà perdre la llengua. Bona part dels estrangers que viuen a Bali -o hi van sovint- parlen indonesi o l’aprenen. N’hi ha poquíssims que s’interessin pel balinès, que s’hi expressin o l’entenguin. Són una excepció els que l’estudien. Una minoria ínfima. No sé si els forasters que visquent a Bali parlen indonesi s’adonen de la seva complicitat amb el genocidi lingüístic que perpetra a consciència el govern de Jakarta. El bo del cas és que molts d’aquests estrangers manifesten que viuen a Bali perquè l’estimen. Estimar un país és estimar-ne l’ànima. La cultura i la tradició són els pilars que es fonamenten en l’ànima. L’ànima viu en l’expressió. És l’arquitectura del concepte: la llengua.
The group from sanggar Suara Kanti are getting ready before performing Barong and Kris dances. They dress and make up behind the stage of Agung Rai Museum of Arts, in Pengosekan, Ubud. The group comes from the village of Abasan, close to Singapadu, a few km south of Ubud. Throughout the island they are well known for the excellence of their work. We have the chance to see the artists while preparing the performance. Maybe even more interesting than watching is to listen them talking in the Balinese language. Nowadays Balinese is fading little by little. The language of the island is vanishing faster than their tradition and dances. In some way their tradition and dances are supported by tourism but not so the language. Foreigners come to Bali to experience the difference. Unfortunatley only the visual differences. Most foreigners visiting Bali don’t care about what is behind the scenes. They come attracted by the beauty of the island and the colourful religious ceremonies. Few come to Bali with deeper interest. Language is the house where the soul lives. If the soul shelter is spoiled we’ll loose the spirit and the heritage left to us by our ancestors. By neglecting the heritage we also neglect the forefathers’ memory. Most foreigners living in Bali, or coming often to the island, don’t care about the most essential part of its culture: the language. By talking to and addressing to Balinese people in Bahasa Indonesia they fail to respect the essence of Bali. These foreigners support those willing to convert the island into a huge theme park for tourists, people who want to convert Bali into a gorgeous scenario without a soul. The artists we see on the video speak Balinese but sometimes they include some words in Bahasa Indonesia. Balinese is not seriously taught in the schools on the island. That’s why many young Balinese speak Indonesian among themselves, specially in Denpasar and other towns scattered around the island. It’s sad but is true. Please help the culture of Bali and respect it fully. Don’t forget the backstage, it is like the unseen kitchen where the most delicious, creative and genuine food is cooked. And it is where the hot coals are.
Pura Penataran sura damunt una flassada de terrasses d’arròs. El temple és al nord-est del vilatge de Kutuh Kaja, a prop d’una fondalada obscura, esquerpa i fosca com una gola. Un tall a la terra fendit, potser, pel ganivet d’un gegant. A la llera de la gorja transcorre un corrent d’aigües freda i sorollosa. Aigua brunzent estavellant-se contra còdols de lava. L’aigua prové dels escarpats vessants de les muntanyes del nord. Uns centenars de metres més avall hi ha el bany comunitari. Els vilatans i els pagesos, homes, dones i criatures, van a rentar-s’hi cada dia. Nus, sota els dolls d’aigua pouats del torrent. Vaig dirigir-me al Pura Penataran a darrera hora del matí. Anava amb el meu amic Komang Adi Putra, que viu en una casa a prop del temple. Vestíem la roba preceptiva per participar en les cerimònies litúrgiques. Vam seure al pati del santuari. Les cames creuades sobre les lloses fosques, encarats a l’altar principal. Portàvem una panereta plena de pètals i tres barres d’encens. Vam començar la pregària. Els drings de la campaneta del sacerdot esberlaven un silenci dominat pel misteri. La màgia que neix durant les cerimònies hindu-animistes de Bali s’imposava. De mica en mica, el pati va anar omplint-se de fidels. Famílies senceres arribades per pregar plegats. Demanaven inspiració als esperits dels déus més poderosos, la benedicció dels seus avantpassats, bona sort, salut i una vida més rica. Dues sacerdotesses ens oferien arròs, símbol de la fertilitat, i ens aspergien amb aigua lustral recollida a Tirta Gangga. Ens la llençaven al cap i ens l’abocaven a la cassoleta de la mà perquè en beguéssim glops. Vaig posar-me grans d’arròs humit al front, a les temples i a la gola. I alguns pètals dels que van quedar a la panera, a les orelles. Acabada la pregària encara vaig quedar-me més d’una hora al temple, amb en Komang. Escoltàvem els sons del gamelan i fèiem vida social xerrant amb els amics. El vídeo està gravat d’una tirada. És una llarga seqüència de quatre minuts i vint segons. A les imatges veiem el sacerdot oficiant (jero mangku, en balinès), assistit per una sacerdotessa. Ambdós vesteixen roba blanca cerimonial. Preguen i practiquen rituals per convocar les forces del bé i demanar la protecció d’esperits benefactors. L’ambient era saturat d’una pau immensa. Crec que es percep en les imatges. Els mantres que entonen les dones evidencien una espiritualitat fonda. L’ànima balinesa en un estat d’altíssima puresa.
At the northern-east side of the small village of Kutuh Kaja, set among brilliant rice terraces stands the small temple of Pura Penataran. The temple is not far from a ravine, maybe cut on the earth by a giant’s knife. Deep in the bed of the lush throat there is a brook of cold and clean water coming from the sacred mountains. Few hundred meters down the stream there is the communal public bath of the village. I went to Pura Penataran temple before noon, together with my friend Komang Adi Putra. Both of us wearing the ceremonial Balinese clothes. Once in the courtyard of the temple we sat down on the floor -crossing legs-, facing the main altar. We had a linen basket full of multicoloured flower petals and three sticks of incense each. Was time to pray. Listening the bell of the priest tinkling among magical silence. Little by little more people were gathering around us. Entired families praying together. They were asking help to the spirits of the powerful gods, the blessing of the ancestors, good luck, healthy and welthy life. Two women priest gave us blessed rice, symbol of fertility, and lustral water from Tirta Gangga. Like the others I sticked the damp rice to the forehead, both temples and throat and placed some petals over my ears. After praying we remained at Pura Penataran for at least one more hour. Listening to the gamelan orchestra, chatting with friends, passing time by watching people praying. I recorded that video in one single sequence 4 minutes and 20 seconds long. In the video we can see the priest (jero mangku) assisted by the woman priest (both wearing white ceremonial clothes) praying and making magic rituals. The peace of the moment can be felt on the images. The faithful women around are singing mantra. Beautiful chants that fill up the air of energy, giving deep calm to fill everybody’s heart.
La ciutat de Zamboanga està ubicada al sud-oest de Mindanao, la segona illa més gran de l’arxipèlag filipí. Vaig visitar per primera vegada Zamboanga l’any 1984. Aquell any, amb una càmera de Super-8 m/m vaig gravar les seqüències que mostren el vídeo. Vaig filmar moltes més imatges, és clar. La llàstima és que de moment solament he trobat aquestes. Les he localitzat per pura casualitat. Resulta que l’any 1990 vaig enviar la pel·lícula al programa de TV3 Betes i Films. Un cop utilitzades, l’administració del programa va enviar-me la cinta de vídeo gravada amb la pel·lícula de Super-8. Gràcies a això les he pogut extreure. Vaig copiar-les ara fa uns dies. Per poder-ho fer vaig fixar la càmera fotogràfica compacte -ja se sap que aquestes petites meravelles també graven vídeo- en un trípode. Vaig posar la cinta dins el reproductor de vídeo i vaig fer la gravació. El resultat no és òptim, prou que es veu. La qualitat de les imatges és més aviat escassa, però la pàtina de velles que els donen les transferències i el seu valor documental penso que les salva. A parer meu, el més interessant són les seqüències del control del trànsit dirigit per una colla d’Escoltes. La música de jazz que acompanya el vídeo és extreta del disc original que l’any 1932 va gravar, a Barcelona, la banda catalana Orquestra Demon’s Jazz. La peça es diu “Lingerie Jazz”, com s’especifica als crèdits finals del vídeo. Confio que almenys us diverteixi.
Zamboanga city lies at the southern most western tip of Mindanao island, in the Filipino archipelago. My first time to Zamboanga was in 1984. On those fading days I had a Super-8 m/m movie camera. The sequences shown on the video are only a bit portion of the total I’d recorded in the city. Few days ago, by chance, I discovered a videotape loaded with those funny frames. Unfortunately in the tape there were no more images. I plugged the tape into the video player to make a copy of them using my cam corder. The images seen on the video were taken from the screen of my television. Not so good quality, that’s right. But I think above the quality lies the interest of the sequences shooted 25 years ago. Probably the city has changed a lot from then. The city and the habits of zamboangueños. Enjoy watching the funny way the Scouts control the motorized traffic in the busy streets of Zamboanga. The jazz music wich comes along with the images is quite old. “Lingerie Jazz” is played by Demon’s Jazz Orquestra. A Catalan jazz band from the decade of 1930s. The music was recorded in the city of Barcelona (Catalonia) in 1932.
Jaume Mestres 