Jaume Mestres

Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Sóc testimoni d’una discussió que s’enfila de to a mesura que progressa. La disputa s’esdevé entre els conductors de dos vehicles que es barallen per tenir-me de client. Vull traslladar-me al monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí. Amb aquesta intenció m’he desplaçat a la carretera, mentalitzat que potser m’hauré d’esperar força estona abans no passi alguna mena de transport que vulgui portar-m’hi. Quasi al mateix moment de trepitjar la cuneta s’aturen un parell de taxis col·lectius que es dirigeixen a l’estació d’autobusos de Nuweiba, situada a uns 8 quilòmetres al sud. Sé que des de l’estació serà fàcil aconseguir el vehicle adequat que em transporti al monestir. La terminal, en ser a les instal·lacions del port, és en el lloc idoni per recollir els passatgers que arriben en vaixell des de la ciutat jordana d’Àqaba. Del port viatgen en autobús directament al Caire. Pel camí l’autobús passa per la cruïlla que mena al monestir, ubicat uns 2 quilòmetres a l’oest de la carretera general.
La discussió entre els taxistes es fa inacabable. Els àrabs quan s’inflamen gesticulen molt i criden, però el que sembla que finirà amb sang i fetge habitualment no depassa les paraules. En realitat no se les tenen pel client sinó per l’animadversió visceral motivada per les seves procedències diferents. Mentre que un dels taxistes és emigrant, originari de la vall del Nil, l’altre és un beduí nascut al mateix indret on té lloc la discussió. Als beduïns els molesta que gent d’altres contrades vinguin al seu territori i els prenguin la feina; amb menyspreu anomenen els nouvinguts egipcis. Els oriünds del Sinaí tenen assumit que la seva terra els pertany: un foraster pot establir-s’hi sempre que no els llevi el pa. Però ja fa dècades que el codi tribal no governa el territori sinó les lleis de l’estat egipci, del qual els beduïns -ni que sigui a desgrat- també en formen part. A efectes legals, doncs, tan egipcis són els emigrants establerts de poc al Sinaí com els beduïns que hi viuen des de sempre.
M’urgeix posar fi a la disputa perquè és una pèrdua de temps i no m’agrada veure baralles. Entenc que el moment d’acabar-la és a les meves mans: només haig de triar un dels dos taxis col·lectius i pujar-hi. Efectivament, tan aviat m’acomodo en un, el xofer allibera el fre i arrenca. És clar que el conductor segueix malparlant de l’altre taxista atribuïnt-se la raó, com és natural quan hom se’n sent posseïdor. Rondina i s’exclama fins el final de la carrera.
Poc abans del migdia sóc davant de Santa Caterina. Els monjos no em llancen la cistella des d’un forat de la muralla perquè hi pugi, com va ser costum durant centúries per prevenir-se d’hostes no desitjats; de fet, en el moment de la meva arribada, les portes estan badades. Hi entro, doncs, amb tota llibertat. Quan el visitant accedeix al monestir que al segle VI va manar construir l’emperador Justinià, per protegir d’atacs els ascetes i monjos cristians que estaven disseminats en coves i ermites dels encontorns, té la sensació que tot hi és comprimit per la gran quantitat de dependències encaixades en un espai relativament petit. L’edificació més important és la basílica bizantina bastida ara fa aproximadament 15 segles. En un costat de l’altar major hi ha un sarcòfag daurat portat el segle XVII de Rússia. A l’interior reposen les restes de Caterina d’Alexandria, la santa que dóna nom a la basílica i per extensió al monestir. D’entre els retaules a l’interior de l’església n’hi ha un donat el 1387 per Bernat Manresa, cònsol de catalans a Damasc. El retaule reprodueix la figura a peu dret de la donzella cristiana Caterina subjectant amb la mà esquerra la roda puada que havia de martiritzar-la. Un martiri que va ordenar l’any 305 l’emperador romà Maxenci, però que per un miracle del cel els torturadors no van poder consumar.
Diu l’hagiografia de la santa que Caterina era una noble il·lustrada que a l’edat de 18 anys va presentar-se davant l’emperador per proclamar la veracitat de la fe cristiana. Maxenci va convocar cinquanta filòsofs de la cort alexandrina per rebatre els arguments plantejats per la donzella. Però els filòsofs no només no van ser capaços de demostrar que anava errada sinó que van convertir-se en bloc al cristianisme. Enutjat, Maxenci va fer cremar-los a tots de viu en viu. Subjugat per l’atractiu de la noia l’emperador va voler casar-s’hi, però la jove el rebutjà. Va ser llavors quan Maxenci va ordenar que Caterina fos martiritzada a la roda de punxes. Però quan el giny va tocar el cos de la donzella va saltar en mil bocins davant l’atoniment i la impotència dels botxins. Lluny de cedir, l’emperador va manar flagel·lar Caterina durant dues hores i la va fer empresonar amb la intenció de deixar-la morir d’inanició. Però va passar que un colom es presentava regularment a la cel·la de la jove a alimentar-la i uns àngels baixaven del cel per servir-la. El poder de persuasió de Caterina era tan gran que fins i tot va convertir al cristianisme l’emperadriu Faustina i el cap de la tropa, Porfiri, quan un dia, atrets per la curiositat, van anar a la garjola a visitar-la. No cal dir que els arguments de la santa també van provocar que els soldats que la custodiaven abracessin en massa la fe cristiana. Tots els conversos van ser martiritzats. Potser perquè Maxenci va veure en Caterina un perill capaç de fer trontollar les estructures de l’imperi va ordenar decapitar-la. Del tronc escapçat en lloc de sang va fluir una substància lletosa que no es va estroncar durant molt temps. Conten que aquest líquid miraculós va emprar-se amb resultats sorprenents en medicina, i que durant anys va alimentar les llànties dels santuaris més sagrats de l’orbe cristià. Després del martiri un estol d’àngels va traslladar les despulles de la santa de la ciutat d’Alexandria a un dels cimals més alts del massís del Sinaí. Vers el segle IX, un somni va revelar a un monjo del monestir el lloc exacte on reposava el cos de Santa Caterina. Després que el clergue comuniqués la visió a l’abat, els membres de la comunitat van enfilar-se a la muntanya assenyalada. D’acord amb la revelació van trobar-hi les despulles de la màrtir. Van recollir-les amb devoció i van baixar-les a la basílica, amb l’objectiu de donar a les restes de santa Caterina d’Alexandria –patrona de filòsofs, estudiants, infermeres, bibliotecaris, advocats, basters, carreters, corders i conques- digna i cristiana sepultura.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna