La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.
Categoria: Política
Pensaments polítics
Primavera a la tardor
Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.
Les mateixes ànimes
La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.
El circ dels farsants
La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.
A la casa del vilatge
A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
- Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi
Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?
Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.
Onze de Setembre a Bali
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Foraster a casa. Àrea metropolitana
No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.
_______________________________________________________
*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno
Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak
Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?
Revolta a Egipte. Tigres de paper?
A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l’ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.
Jaume Mestres 