No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.
Categoria: País
El meu país
Foraster a casa. Trucada al mòbil
Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011
Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?
Foraster a casa. El barber i el fred
Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.
Foraster a casa. Llengües
Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.
Foraster a casa. Anna Bolena i el Barça
Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d’extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?
ADN del PSC-PSOE
Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.
El barber i el Barça
Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de 3, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.
La qüestió nacional. El dilema socialista
Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.
La qüestió nacional. El dilema convergent
Entre Catalunya i Espanya no hi ha un conflicte ideològic. El conflicte és nacional. Espanya o Catalunya, aquest és el dilema.
Com encararà la disjuntiva la federació Convergència i Unió? Sembla que l’estratègia d’un pas endavant i un altre enrere per no mullar-se està esgotada. Hauran d’omplir amb fets paraules buides. El país demana concrecions.
L’estudiada ambigüitat de CiU que tan bé li ha anat durant tants anys, esclatarà en bocins. A CiU se li està acabant nedar i guardar la roba. O aposta per l’independentisme o abraça l’unionisme. A l’unionisme digueu-li regionalisme si voleu. O autonomisme. Ambdós termes no són altra cosa que unionisme encobert. Eufemismes. En qualsevol cas, així que CiU faci el pas el trauma està servit. Probablement es trencaran les files. Si es decanta per l’independentisme la federació es dividirà. Veurem Duran i els seus escolanets esquinçar-se les sotanes i passar-se en massa al partit de Don Mariano. A canvi de càrrecs, és clar. Però això rai, els d’Unió tot plegat són quatre gats. També n’hi haurà de Convergència que fugiran; i no seran pas pocs. De continuar regionalista com fins ara, alguns sectors crítics se’n separaran. Veurem si van amb Carretero o funden un partit nou. Ja ho resoldran. S’han acabat les mitges tintes. Hauran d’implicar-se. Catalunya o Espanya. Què triaran? La via del mig es clou. Seguir fent la viu-viu aviat serà impossible. O, qui sap, vés a saber si no trobaran encara la manera de fer veure que sí, però no del tot. El gran dilema convergent. Els dirigents hauran d’afinar el tir. Envoltar-se de grumets capacitats. Habilitat, decisió, talent i molta sort. Sembla que el vaixell convergent s’enfronta a un mar convuls.
La qüestió nacional. Dretes i esquerres
Avui, discursejar sobre polítiques de dretes i esquerres en partits que governen o amb possibilitats de governar és donar voltes en va, marejar la perdiu. Quin significat té en l’Europa unida d’ara parlar de dretes i esquerres? La societat europea està perfectament integrada al sistema capitalista. En una economia de mercat globalitzada hi ha poc espai per a la ideologia que no sigui la imperant, la del diner. I el diner no té cor ni pensament.
Socialistes? Se’n diuen, però no ho són. Coneixem líders socialistes que sense haver treballat mai fora de l’administració pública gaudeixen d’un patrimoni personal. Viuen en cases multimilionàries i porten els fills a escoles elitistes. Acumulen càrrecs -honorífics o no- i van cobrant d’aquí i d’allà. Pel seu propi benefici, és clar. Això és ser socialista i d’esquerres? Aquest estil de vida es diferencia gaire del que podria ser l’estil d’un líder de dretes; del PP, per exemple? La realitat els calca: clavats.
A Catalunya s’intenta emmascarar el conflicte de veres, la qüestió nacional, per un altre d’ideològic. La delegació a Catalunya del PSOE s’esforça en fer veure que són d’esquerres, mentre qualifica els seus principals opositors, tant CiU com el PP, de dreta pura. Simplisme matusser. Tergiversació interessada.
La conjuntura política al nostre país és aquesta: Espanya representada pels seus dos grans partits nacionalistes, PP i PSOE, en una banda, i els partits nacionalistes catalans, la federació de CiU i Esquerra, a l’altra. El paper de Reagrupament, de moment, està per veure. Ja es definirà en les properes eleccions.
Al tauler tenim dos bàndols: Catalunya i Espanya. L’Espanya suposadament d’esquerres -en tot cas, esquerra de disseny- s’infiltra a Catalunya amb màscara. La seva estètica o moralina tronada encara no li permet anar amb la cara descoberta. Encara. L’Espanya de dretes, representada majoritàriament pel PP, en la qüestió nacional no s’amaga. Són sincers: “Som espanyols”. Chapeau per l’honradesa. Per què no fa el mateix la delegació del PSOE a Catalunya? Ja seria hora que fessin aflorar d’una vegada la seva autèntica ànima espanyola. Serien honestos, guanyarien credibilitat. Els agrairíem sentir-los parlar clar. No els caldrien boquetes afinades per emmascarar-se. Dibuixar filigranes als núvols per dissimular el què són en realitat: l’ariet d’Espanya.
Jaume Mestres 