Els components del grup artístic format al sanggar Suara Kanti es preparen abans d’interpretar les danses Barong i Kris. Al vídeo veiem com s’abillen i es maquillen darrere l’escenari del Museu de les Arts Agung Rai (ARMA), a Pengosekan, als afores meridionals d’Ubud. Els membres del grup provenen del vilatge Abasan, a prop de Singapadu, a uns vuit quilòmetres al sud d’Ubud. El grup d’Abasan és conegut per l’excel·lència del seu treball. Mentre els veiem vestir-se i maquillar-se proposo que ens fixem com parlen. És evident que si no sou balinesos no entendreu una sola paraula, però val la pena escoltar-los. És interessant que pareu atenció, els sons que sentireu no romandran per gaire temps al planeta. Com tantes altres llengües, el balinès és una música que s’apaga. Aquesta que veiem probablement és de les darreres generacions que tindrà per llengua habitual el balinès. Fora de casa, molts dels fills d’aquests homes ja parlen més en indonesi que en la llengua dels avis. El balinès s’està perdent, entre d’altres raons perquè l’ensenyament que se’n fa a l’escola és de fireta, per tancar la boca els que ho reclamen i para de comptar. La política lingüística de Jakarta té com a finalitat reduir o liquidar les altres llengües que no siguin l’indonesi. Moltíssimes de les dotzenes de llengües que es parlen a l’arxipèlag ja són residuals. El balinès ha entrat en fase agònica. Sempre que vaig a Bali m’entristeixo quan m’adono que cada vegada el balinès es parla menys. Recula a passes gegantines. El govern indonesi ha aconseguit bandejar-lo i desprestigiar-lo. Un menyspreu que es fomenta cada dia. Els joves que encara el parlen, i molts adults, el barregen amb cabassos de paraules indonèsies. La gran majoria de balinesos no són conscients del què comportarà perdre la llengua. Bona part dels estrangers que viuen a Bali -o hi van sovint- parlen indonesi o l’aprenen. N’hi ha poquíssims que s’interessin pel balinès, que s’hi expressin o l’entenguin. Són una excepció els que l’estudien. Una minoria ínfima. No sé si els forasters que visquent a Bali parlen indonesi s’adonen de la seva complicitat amb el genocidi lingüístic que perpetra a consciència el govern de Jakarta. El bo del cas és que molts d’aquests estrangers manifesten que viuen a Bali perquè l’estimen. Estimar un país és estimar-ne l’ànima. La cultura i la tradició són els pilars que es fonamenten en l’ànima. L’ànima viu en l’expressió. És l’arquitectura del concepte: la llengua.
The group from sanggar Suara Kanti are getting ready before performing Barong and Kris dances. They dress and make up behind the stage of Agung Rai Museum of Arts, in Pengosekan, Ubud. The group comes from the village of Abasan, close to Singapadu, a few km south of Ubud. Throughout the island they are well known for the excellence of their work. We have the chance to see the artists while preparing the performance. Maybe even more interesting than watching is to listen them talking in the Balinese language. Nowadays Balinese is fading little by little. The language of the island is vanishing faster than their tradition and dances. In some way their tradition and dances are supported by tourism but not so the language. Foreigners come to Bali to experience the difference. Unfortunatley only the visual differences. Most foreigners visiting Bali don’t care about what is behind the scenes. They come attracted by the beauty of the island and the colourful religious ceremonies. Few come to Bali with deeper interest. Language is the house where the soul lives. If the soul shelter is spoiled we’ll loose the spirit and the heritage left to us by our ancestors. By neglecting the heritage we also neglect the forefathers’ memory. Most foreigners living in Bali, or coming often to the island, don’t care about the most essential part of its culture: the language. By talking to and addressing to Balinese people in Bahasa Indonesia they fail to respect the essence of Bali. These foreigners support those willing to convert the island into a huge theme park for tourists, people who want to convert Bali into a gorgeous scenario without a soul. The artists we see on the video speak Balinese but sometimes they include some words in Bahasa Indonesia. Balinese is not seriously taught in the schools on the island. That’s why many young Balinese speak Indonesian among themselves, specially in Denpasar and other towns scattered around the island. It’s sad but is true. Please help the culture of Bali and respect it fully. Don’t forget the backstage, it is like the unseen kitchen where the most delicious, creative and genuine food is cooked. And it is where the hot coals are.
Pura Penataran sura damunt una flassada de terrasses d’arròs. El temple és al nord-est del vilatge de Kutuh Kaja, a prop d’una fondalada obscura, esquerpa i fosca com una gola. Un tall a la terra fendit, potser, pel ganivet d’un gegant. A la llera de la gorja transcorre un corrent d’aigües freda i sorollosa. Aigua brunzent estavellant-se contra còdols de lava. L’aigua prové dels escarpats vessants de les muntanyes del nord. Uns centenars de metres més avall hi ha el bany comunitari. Els vilatans i els pagesos, homes, dones i criatures, van a rentar-s’hi cada dia. Nus, sota els dolls d’aigua pouats del torrent. Vaig dirigir-me al Pura Penataran a darrera hora del matí. Anava amb el meu amic Komang Adi Putra, que viu en una casa a prop del temple. Vestíem la roba preceptiva per participar en les cerimònies litúrgiques. Vam seure al pati del santuari. Les cames creuades sobre les lloses fosques, encarats a l’altar principal. Portàvem una panereta plena de pètals i tres barres d’encens. Vam començar la pregària. Els drings de la campaneta del sacerdot esberlaven un silenci dominat pel misteri. La màgia que neix durant les cerimònies hindu-animistes de Bali s’imposava. De mica en mica, el pati va anar omplint-se de fidels. Famílies senceres arribades per pregar plegats. Demanaven inspiració als esperits dels déus més poderosos, la benedicció dels seus avantpassats, bona sort, salut i una vida més rica. Dues sacerdotesses ens oferien arròs, símbol de la fertilitat, i ens aspergien amb aigua lustral recollida a Tirta Gangga. Ens la llençaven al cap i ens l’abocaven a la cassoleta de la mà perquè en beguéssim glops. Vaig posar-me grans d’arròs humit al front, a les temples i a la gola. I alguns pètals dels que van quedar a la panera, a les orelles. Acabada la pregària encara vaig quedar-me més d’una hora al temple, amb en Komang. Escoltàvem els sons del gamelan i fèiem vida social xerrant amb els amics. El vídeo està gravat d’una tirada. És una llarga seqüència de quatre minuts i vint segons. A les imatges veiem el sacerdot oficiant (jero mangku, en balinès), assistit per una sacerdotessa. Ambdós vesteixen roba blanca cerimonial. Preguen i practiquen rituals per convocar les forces del bé i demanar la protecció d’esperits benefactors. L’ambient era saturat d’una pau immensa. Crec que es percep en les imatges. Els mantres que entonen les dones evidencien una espiritualitat fonda. L’ànima balinesa en un estat d’altíssima puresa.
At the northern-east side of the small village of Kutuh Kaja, set among brilliant rice terraces stands the small temple of Pura Penataran. The temple is not far from a ravine, maybe cut on the earth by a giant’s knife. Deep in the bed of the lush throat there is a brook of cold and clean water coming from the sacred mountains. Few hundred meters down the stream there is the communal public bath of the village. I went to Pura Penataran temple before noon, together with my friend Komang Adi Putra. Both of us wearing the ceremonial Balinese clothes. Once in the courtyard of the temple we sat down on the floor -crossing legs-, facing the main altar. We had a linen basket full of multicoloured flower petals and three sticks of incense each. Was time to pray. Listening the bell of the priest tinkling among magical silence. Little by little more people were gathering around us. Entired families praying together. They were asking help to the spirits of the powerful gods, the blessing of the ancestors, good luck, healthy and welthy life. Two women priest gave us blessed rice, symbol of fertility, and lustral water from Tirta Gangga. Like the others I sticked the damp rice to the forehead, both temples and throat and placed some petals over my ears. After praying we remained at Pura Penataran for at least one more hour. Listening to the gamelan orchestra, chatting with friends, passing time by watching people praying. I recorded that video in one single sequence 4 minutes and 20 seconds long. In the video we can see the priest (jero mangku) assisted by the woman priest (both wearing white ceremonial clothes) praying and making magic rituals. The peace of the moment can be felt on the images. The faithful women around are singing mantra. Beautiful chants that fill up the air of energy, giving deep calm to fill everybody’s heart.
Teruna Jaya (Victorious Youth) is one of the most reputable dances in the Balinese repertory. Teruna Jaya was conceived to be played by a female dancer, though in this video is played by I Dewa Nyoman Wirawan, a male artist from Pengosekan, the southern part of Ubud. I Dewa Nyoman Wirawan (aka Unyil) is one of the greatest dancers in Bali. He has performed abroad several times. Dewa is very loved in Japan, country which visits often to show his art. Teruna Jaya is an energic dance, it demands a lot of spirit from the dancer. Dewa does it. In that video we can see the full length of the dance. It is perform at the stage (wantilan) of ARMA (Agung Rai Museum of Art), in Padangtegal, on the skirts of Ubud. One of the musicians playing at the gamelan orchestra is the father of the dancer. From minute 07:19 to 07:36 we can recognize him perfectly. Is the tallest musician on the right side hand. He wears moustache.
Teruna Jaya (Joventut Victoriosa) és una de les danses més acreditades del repertori balinès. Fou concebuda per ser interpretada per una noia, però en aquest cas qui balla és I Dewa Nyoman Wirawan, un jove que va néixer i viu a Pengosekan, vilatge al sud d’Ubud. En aquests moments, Dewa (també conegut com Unyil) és un dels millors ballarins balinesos. Teruna Jaya exigeix molta energia. Dewa és la persona idònia per a ballar-la, té el tremp d’un noi i la gràcia d’una noia. Viatja sovint a l’estranger a ballar dansa tradicional balinesa. On va més sovint és al Japó. Els amants japonesos de la dansa balinesa l’adoren. El vídeo ofereix la versió sencera de Teruna Jaya. I Dewa Nyoman Wirawan balla aquesta esplèndida versió de Teruna Jaya al wantilan (escenari) del museu ARMA (Agung Rai Museum of Art). Un dels músics de l’orquestra de gamelan és el pare del ballarí. Toca al grup d’instruments de la dreta, és un dels homes del mig. Se’l pot identificar perfectament del minut 07:19 al 07:35. És el músic més alt. Porta bigoti.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony DSCP200. Gravació sense trípode.
Abans d’enfilar el camí de la corona. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l’espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 euros) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.Revisant la càrrega. Pujar les parets del cràter amb tant de pes és una feina de gran duresa, apte solament per als homes més forts. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.Ascendint el cràter amb sofre a les cistelles. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l’espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 euros ) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.Llac i masses de sofre al fons de la caldera. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.Carregant les cistelles. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.Extracció de sofre. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.
A la terminal de Bondowoso demano en quin autobús haig de pujar per dirigir-me a Sempol, la petita població cafetera als peus del volcà Ijen. M’assenyalen un vehicle desgavellat que espera omplir-se. Encara trigarà estona a sortir. Faig temps parlant amb els policies asseguts a la garita tot prenent cafè. A l’est de Java es viu una vida distesa, en consonància amb l’assossec dels maduresos. En efecte, una bona part de la població de Bondowoso i els encontorns prové de l’illa de Madura. I també és la llengua de Madura la que parla gairebé tothom d’aquesta zona.
Ve el moment que el conductor engega la carraca per escalfar el motor. El sostre de l’autobús és ple de coves, capses de cartró i un parell de bicicletes. M’assec al seient de davant. M’acomodo al millor lloc, disposat a fruir d’una ruta que ha de ser bonica. L’autobús no arrenca fins que ja no hi cap ni una agulla. Li costa sortir de la ciutat. El vehicle s’atura una vegada i una altra. Són difícils d’entendre tantes parades quan l’autobús ja va ple. Doncs m’erro, perquè veig que sí, de gent encara n’entra.
Voregem pel nord els contraforts del volcà Raung. La mola de més de tres mil metres d’altura és omnipresent en aquest paisatge a l’extrem oriental de l’illa de Java. Vist així, de lluny, el volum del Raung recorda Ayers Rock. Igual que la formació rocosa australiana, el Raung també s’alça solitari en la immensitat d’una planura; a diferència d’Ayers Rock, però, no el circumda el desert sinó verdoses extensions de cereals i gramínies. Ve el moment que la carretera s’aprima i s’enfila. Com més ascendim l’interès a l’altra banda de la finestra també augmenta. Queda molt lluny la plana xafogosa on s’ubica la ciutat de Bondowoso. La carretera fendeix boscos cada vegada més alts i frondosos.
En una de les parades em fixo en quatre individus vestits amb uniforme de camuflatge. Malgrat que tenen la pinta de militars no ho són. Són caçadors. Pugen en dues motocicletes. Porten fusells equipats amb prismàtics. Semblen armes modernes, potents i de bona qualitat. A quines preuades criatures llevaran la vida, els caçadors furtius? El conductor em diu que són ocellaires. És cert que a l’illa de Java preval un grandíssima afició a criar ocells. Els crien per l’excel·lència del cant i la vistositat del plomatge. Viatjant per Java n’he vist molts, de mercats d’ocells. Milers d’aus exòtiques de gran bellesa empresonades en gàbies. Ara bé, des de quan els ocellaires capturen aus amb escopetes?
Entre les sovintejades parades, el mal estat de la pista i el fort pendent que obliga el vehicle a anar ben a poc a poc, el viatge es dilata més del que preveia. Ben entrada la tarda l’autobús arriba a Blawan. Blawan és una endreçada colònia cafetera enclavada en una zona presa a la selva. La totalitat des colons es dediquen a les feines de conreu i produccció del cafè. L’autobús es buida, a Blawan. Però jo encara seguiré un tros més. El conductor té la gentilesa de deixar-me davant mateix de l’hostal Arabika, lloc on passaré la nit.
Com que estic a una altura considerable, la nit a l’Arabika és freda. Dormo encongit sota una flassada gruixuda. A l’alba, es presenta la motocicleta emparaulada ahir. Gairebé triguem mitja hora en recórrer els 13 quilòmetres que separen Sempol de Pos Paltuding, el punt on iniciaré l’ascensió a l’Ijen. Pel camí, demano el conductor de parar un parell o tres de vegades. És un privilegi poder veure com es desvetlla un gegant. Un gegant que badalla. Del cràter del volcà Raung emergeixen glopades de fum. Una fumera tènue que es dissol de pressa contra la pantalla blavissa del cel. La massa geològica del Raung és imponent. Ara mateix sembla un vaixell rosat surant entre boires. Contemplo el volcà enmig de falgueres tan altes com palmeres. Aquestes falgueres arbòries són plantes primitives, de les primeres que van créixer al planeta.
A Pos Paltuding saludo els guardes que tenen cura del parc. Semblen dos homes satisfets amb la feina que fan. Una de les seves tasques és cobrar una petita quantitat als visitants i convidar-los a apuntar els seus noms al llibre de registre. Acomplerts els tràmits, enfilo el camí que m’ha de portar al cràter. Són les sis del matí. Malgrat que ja és de dia la claror a penes il·lumina el sender per on avanço. Camino per una pista flanquejada d’una densa massa vegetal. M’adono que és una via molt transitada. Per l’estat del terra és evident que cada dia hi circulen un bon nombre de persones. Tants turistes pugen al cràter del volcà? Doncs sí, depenent dels mesos de l’any cada dia una rècula, però també, i encara en més quantitat que turistes, uns 200 treballadors que viuen del sofre que extreuen de l’Ijen.
No sento altres sons que el cant d’algunes aus. Ni tan sols remor de fulles o brancatge. Per l’absència d’oreig i gibons el brancam reposa. Es diria que els simis encara dormen; en aquesta hora silent no en clisso ni un. En algun tram sento gemecs de bambús. Quan un bosc de bambús fimbra les remors que produeix semblen sanglotosos plors de criatures. En algun lloc van dir-me que el cruixir dels bambús el provoquen esperits de nens abandonats, ànimes penades que en la seva tristesa no paren d’estremir-se i plorar. Com que no passa un bri d’aire i la humitat és alta, de seguida apareix la suor. El que em sembla suor potser és aigua de pluja. Ja fa estona que roina.
Sento fressa de passes. Algú s’acosta. Apareix un dels homes que treballen al volcà. Porta un carregament de sofre. A l’espatlla sosté una perxa de bambú. Als extrems hi pengen sengles cistelles de vímet curulles de rocs sulfurosos. El caminar vacil·lant i apressat de l’home el condiciona el pes. La totalitat dels blocs de sofre que transporta pesen entre 70 i 90 quilos. D’aquí que quan camina contorsioni exageradament el cos, com els marxaires de les curses. Així que em veu redueix el pas i s’atura. Deixa les cistelles al marge del camí. Em demana un cigarret. Em sap greu, però no n’hi puc oferir perquè no en porto. Costa d’entendre que encara vulgui intoxicar-se més. Potser no en té prou de respirar diàriament el verinós diòxid de sofre que emana del cràter. Aquest és el fat dels herois de l’Ijen.
Ben de matinada, quan encara és negra nit, una processó d’homes abandona els vilatges dels entorns per fer cap a la muntanya. S’encaminen al cràter. Un cop a la corona baixen al fons de la caldera del volcà per extreure’n sofre. N’arrenquen blocs irregulars, els esmicolen i posen els trossos a les cistelles. Se les carreguen a l’espatlla i ascendeixen les parets escarpades de l’imponent embut mineral. Continuen a peu fins el post, a uns quatre quilòmetres de distància. Allà pesen la mercaderia. Els diners que els donen es corresponen amb el que hauran transportat durant els dos viatges que acostumen a fer cada dia.
Als homes que arrenquen sofre del ventre del volcà se’ls considera gairebé titans. Els admiren per afrontar una feina tan dura i encara més per la gosadia de ficar-se al cau d’esperits malignes. La gent de la contrada creu que els cràters són la llar d’ànimes immundes. En realitat, però, no és la valentia el que els impulsa a exercir un treball tan feixuc, sinó els diners i el prestigi. Ni que s’emportin de mitjana l’equivalent a uns dos euros diaris es consideren ben pagats. Els homes de l’Ijen guanyen tres vegades més del que cobrarien treballant en una fàbrica i quasi quadrupliquen els ingressos d’un pagès. Però paguen un preu alt per emportar-se uns calerons a casa. El contacte continuat amb les emanacions de gasos perjudica les mucoses, la gola i els ulls. I els pulmons. Saben que s’escurcen la vida i que s’arrisquen a patir de ben joves malalties cròniques. Però l’aura de la feina, la reputació que els dóna i els diners que guanyen fa que no es plantegin més enllà del dia a dia.
Malgrat els perjudicis que comporta l’extracció del sofre encara gosen fumar, com el que s’ha aturat i em demana tabac. Al moment de descarregar la perxa se li ha descordat la camisa i ha quedat al descobert un tros d’espatlla. Durant uns instants he vist la pell llagada, encetada per la fricció continuada de la barra de bambú. Abans de tornar a agafar la càrrega fa un darrer intent per mirar de treure’m alguna cosa. Ho prova oferint-me una peça cisellada. És un fragment de sofre que vol imitar un ocell.
Mentre continuo ascendint en direcció al cràter, penso que és sorprenent que entre els treballadors de l’Ijen no hi hagi dones. La dona javanesa fa feines tan pesades i en prou casos més dures que l’home. Exèrcits de dones treballen a la construcció i no precisament alçant parets, sinó fent de manobres. Infinitat de dones es rompen l’esquena a les pedreres i al camp, de sol a sol i cada dia. En canvi, cap dona no extreu sofre a l’Ijen. L’absència de femelles treballant al volcà es deu a una qüestió cultural, no perquè no tinguin capacitat ni prou força per afrontar el rigor de la feina.
Arribo al cim acompanyat de la pluja. Estic amarat i no porto equip per protegir-me. El pitjor de tot és una manca absoluta de visibilitat. Però el vent és un bon aliat. En aquestes altures nues les ventades són fortes. Bufen ratxes d’aire que esborren en un no res la boira i en un altre instant la retornen. Per això albiro el paisatge a intermitències. Quan les ventades s’emporten els núvols, em veig caminant per una terra devastada. L’Ijen és un estratovolcà. Quan explosiona pot expulsar indistintament masses de lava i material piroclàstic. La darrera gran erupció va produir-se el 28 de juny de 1999. De llavors ençà l’activitat volcànica de l’Ijen és menor. Alguna vegada, a l’interior del cràter s’han produït emissions superiors a les habituals, i algun tremolor sobtat. Però no de prou importància com per espantar els homes que hi treballen.
Malgrat el terra lliscós i l’aigua que cau no dubto en descendir l’abrupta paret que mena al fons del cràter. De risc no en falta, certament. Durant els segons que les ventades escombren els núvols puc contemplar el llac al fons de la caldera. És difícil destriar els gasos de les boires quan em trobo a prop dels homes que recullen el sofre. El sofre el destil·la un sistema de canonades ceràmiques encastat en masses sulfuroses, o l’ arrenquen dels colossals blocs a la vora del llac. Malgrat protegir-me amb una màscara no em puc alliberar dels tòxics. Respiro malament, sento els ulls irritats, els narius i la gola seca. I la pudor roent del sofre envaint-ho tot. Constatada la duresa del treball d’aquests valents decideixo retornar a la corona. Pujo grimpant el sender que esquiva els imponents rocams de lava. La pluja fina segueix acompanyant-me. M’aturo un moment. Apareix un home traginant el seu carregament mineral. Se m’encara. En un instant em planta a un pam del nas un ratolí Mickey de sofre. Somriure cortès, una broma i silenci. M’alço i prossegueixo camí avall. Remor de bambús. Ànimes penades d’infants atretes pel ninot de Disney?
[Una versió abreujada i traduïda al castellà d’aquest reportatge va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 60-67]
Molts diuen que l’essència de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol artístic i l’ànima cultural de Bali.
M’allotjo en un lloc apartat del nucli urbà, en un indret solitari i frondós. Un rierol corre per sota mateix del meu bungalou, per la fondalada invisible d’un barranc embrossat de falgueres gegants i d’esbarzers. És una ferida cicatritzada per la verdor de la selva; parteix en dos un espesseït bosquetó que es mor allí on comencen els esplendorosos camps d’arròs. Entre els veïns que em visiten s’hi compten nombroses tórtores, acolorits blauets, boniques papallones i àgils esquirols capaços de salvar d’un salt distàncies de tres metres.
A part d’un servidor, a la meva cambra hi fan vida altres hostes. Em refereixo a uns rèptils semblants a les sargantanes, però més grans. D’aquests animals aquí en diuen tókey. Els tókey són llangardaixos d’hàbits nocturns de més o menys un pam de llargada. S’alimenten d’insectes. Els inofensius i benefactors dragons, portadors de bona sort, m’acompanyen totes les nits amb els seus raucs intermitents. Una altra cosa ja no tan agradable d’aquestes bèsties són els abundosos excrements que produeixen. S’escampen sense moderació per sobre el llit i pel terra enrajolat de l’estança. Sort en tinc d’una legió infatigable de formigues gegants. S’organitzen en fileres i patrullen per la cambra fins retirar quasi del tot la porqueria.
El meu amic balinès Gusti em ve a trobar. Pujo a la moto i em porta a casa seva, al vilatge de Blahbatuh. Trobem la seva mare asseguda a l’ombra d’un rafal tot espellofant arròs. De seguida em serveixen cafè del país en un got de vidre i, posats en un platet, una muntanya de pastissets de coloraines. Seiem a recer del balé gedong o pavelló principal de l’habitatge. El balé gedong és una nau oberta per un costat; en l’oposat hi ha una cambra privada amb porta i finestres de fusta d’alta qualitat. Els batents cisellats els van decorar amb motius florals, animals mitològics i alguna esvàstica, el símbol hindú de la bona sort.
Al cap d’una estona apareix la germana d’en Gusti i tres nenes més abillades amb la roba tradicional balinesa. M’obsequien amb una dansa de benvinguda. Durant el ball llancen una pluja d’olorosos pètals. A l’hora d’acomiadar-me de la família, la mare del meu amic m’ofereix una bossa plena de taronges i pomes petites collides de l’hort.
No gaire lluny de la casa d’en Gusti, a tocar d’uns bancals d’arròs, hi ha un cobert fet amb troncs de bambú i teulada de palla. Sota el sostre hi pengen fileres de fulles trenades de palmera, entre flors de frangipaners, hibiscos i buguenvíl·lees. Una plataforma alçada a un metre de terra fa d’escenari. Darrere l’escenari uns nens observen com nenes de la seva edat, entre set i nou anys, es preparen per ballar. Les ajuden a vestir-se les seves germanes grans o les mares. Un jove assegut a terra es maquilla amb traça. En acabar de pintar-se la cara es guarneix amb un munt de peces de roba sobreposades fins a completar l’espectacular vestit requerit per ballar la dansa del guerrer, o Baris. A l’esquena s’hi ha penjat el kris, o punyal cerimonial. Els ballarins i ballarines esperen la presència d’un grup de turistes. Quan algú avisa que s’acosten, els nens van a rebre’ls en processó. La desfilada la presideixen dos nois portant sengles ombrel·les vermelles amb pinzellades de daurats lluents, rematades amb unes borles grogues. Els segueixen una filera de nenes portant torres de fruita al cap i paneres vegetals curulles de flors. L’orquestra del vilatge o gamelan tanca la comitiva tocant a tot ritme xilòfons i gongs.
Amb els espectadors acomodats davant l’escenari, asseguts en amples butaques de bambú, comença l’espectacle. Pollastres i petites gallines seguides d’alterats pollets, es passegen a pleret per entremig dels músics i les cames dels artistes.
Un grup de nenes balla el Pendet, la dansa de benvinguda. A continuació, apareix el noi que ballarà el Baris. Ho fa tan bé que el públic es queda bocabadat. El xicot no s’esperava l’allau d’aplaudiments amb que l’obsequien els turistes. Sorprès per l’entusiasme que demostren, aclaparat per la seva timidesa, reacciona fugint corrents d’escena. Ara surt una noia a ballar un fragment de la dansa Legong. El Legong és el contrapunt al Baris. Tot el que té d’energia la dansa del guerrer, el Legong ho té de delicadesa. Al final de l’exhibició apareix en Ketut, l’amo de l’escola de ball. Interpreta el Kebyar Trompong, una dansa complexa que es balla amb un ventall a la mà i a la gatzoneta, amb el cul de l’intèrpret gairebé arran de terra. El més difícil d’aquesta modalitat de Kebyar és que, a la vegada que dansa, el ballarí branda una sèrie de gongs posats a un pam de terra i en renglera.
A Bali, amb els primers sons de la música, els ballarins i ballarines es transformen. Es diria que algun esperit diví posseeix els cossos terrenals i els eleva a un estadi superior. Mentre sona el gamelan els artistes són déus o deesses en conjunció amb l’Harmonia.
Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.
Estenen l’uniforme de mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats. La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment. Als peus, hi col·loquen un kàmen; una faixa groga, o senteng, al nivell de la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat. Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa, dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.
La cerimònia ngurugan evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la entre la màgia i l’animisme.
Surto del cementiri barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em trec el déstar del cap i el kàmen cenyit a la cintura i m’assec al seient. Avanço les persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís. Però no, per avançar es fa fressa.
Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes. Quan les extreu aspergeix l’entorn en una acció simbòlica de purificació. Oficiant i familiars s’alcen de terra. Es dirigeixen cap el costat oriental de la tomba. A l’altra banda, també s’han assegut a terra tres homes amb americana grisa. Comencen a recitar mantres. L’entonació és planyívola; gemecs curulls de sentiment. La veu esquerdada d’alguna dona s’afegeix a les lamentacions. L’aire escampa una glopada de fum sobre els familiars, l’oficiant i la tomba. El sacerdot extreu la planta carnosa del capdamunt del bambú clavat a terra. Ara el vidu i els fills de la difunta es posen de genolls. D’una safata amb roba el jero mangku n’agafa dos draps blancs on hi ha esbossats, en tinta negra, siluetes de divinitats. Són xakra. Aireja el primer drap per damunt l’obertura del bambú connectat a la boca del cos enterrat, com si intentés impregnar la tela del seu l’alè. El xakra, ara amarat amb el baf de la finada, passa a unes altres mans que l’estenen a terra, arran de la base del bambú que connecta amb la difunta. Amb un segon drap el sacerdot fa la mateixa operació. Estenen la tela al lloc on hi ha d’haver les extremitats inferiors. Seguidament, el braman vessa part del líquid d’una gerra, barrejat amb substàncies sòlides de color verdós, dins el tub de bambú clavat a terra. El líquid sobrant l’escampa per la superfície de la tomba. Els draps queden empapats. Les mans d’alguns membres de la família s’afanyen a refregar els draps i la terra amb una pastilla de sabó que algú ha extret d’una bossa de plàstic. Ara l’oficiant, dret a l’altura d’on hi ha el bambú que sobresurt mig metre de la sepultura, comença una sèrie d’accions que semblen exorcismes. La dona que l’assisteix va lliurant-li objectes diversos. Li dóna un ou dur amb closca. El sacerdot s’ajup i fa acció de clavar l’ou on hi ha d’haver les espatlles del cadàver. Ara pren un petit bol de fang ple d’aigua beneïda. A dins hi posa un grapat de buguenvíl·lees. Resa i perfuma el bol amb encens. Aboca l’aigua i les flors per l’obertura del tub. Seguidament llença amb violència el bol de fang a terra i l’aixafa amb els peus. Torna a repetir l’operació amb un segon bol que li lliura l’assistent. Són moments seguits pels presents amb molt de silenci. Observo que la filla petita no pot contenir-se i arrenca a plorar. Somiquejos discrets que intenta dissimular ajupint-se i tapant-se la cara amb les mans. El fill gran sangloteja. Es respira un silenci de veres. Absolut. Fins i tot les colles més apartades d’homes respecten, mantenint-se quiets, el dolor dels cors que ploren. A l’aire se sent que hi sura un corrent amarat de sentiment i afecte. Ànimes desconsolades. Una aflicció que puja de to al moment que d’una safata en treuen l’uniforme de mestra que pertanyia a la difunta.
Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere seu s’alcen columnes de fum. Depenent de l’espessor de la fumera els arbres esdevenen confusos perfils, ara trencats o invisibles. El fum prové de les piles d’herba segada que han encès els homes. El braman esdevé una silueta fantasmagòrica entre boires. Sembla un esperit flotant. Quan en acabar de beneir s’ubica al seu lloc, davant els familiars més directes, comença el ngurugan.
El fill gran de la difunta, un noi espigat, encara més alt que el pare, sosté una ombrel·la multicolor per protegir l’oficiant de la roentor del sol. A la seva banda dreta el braman hi té una mena d’olla de terrissa coberta amb un recipient cònic de ràfia. És un embut vegetal. El sacerdot seu entre les múltiples ofrenes que han anat dipositant les dones. Veig ous, piràmides còniques fetes d’arròs cuit aglomerat, aus empalades i fumades badades pel mig. La vista se’n va cap els llampants esclats de flors i fruites: buguenvíl·lees, frangipanis, manats de plàtans de mides variades, mangostans, fruits de la passió, pomes, mandarines. Em fixo en uns petits rodets de bambú envoltats d’una gasa blanca travessada per una agulla de cosir. Sobre l’estora observo una estesa d’artefactes comestibles confegits amb pasta de cereals, piles de carn enfilada en palets i unes curioses estrelles de sis puntes teixides amb fulles. També veig bonics ornaments en forma de corona, elaborats amb pampes de palmera, plens a vessar de pètals.
Davant el sacerdot, reposant damunt una panera tapada, hi ha una petita campana de bronze. L’oficiant es concentra i prega encarat a la tomba, ara neta i allisada. Es posa pètals de flors entre els dits, ajunta les mans i les alça fins l’altura del front, xiuxiueja oracions, dringa la campaneta, separa els dits i llença els pètals a l’aire. A la part superior de la sepultura emergeix, fins uns cinquanta centímetres del terra, un tub de bambú lleugerament inclinat. Al capdamunt del tub foradat hi ha una planta punxeguda i carnosa, amb l’arrel ficada a dins. L’altre extrem del bambú, la part colgada, és encastada a la boca oberta del cadàver. L’encens que crema en tiges amara l’ambient. Els assistents a la cerimònia seuen repartits entre grups del mateix sexe. Algunes colletes d’homes es mantenen relativament allunyats i d’esquena al lloc on s’esdevé el ritual. No s’estan de parlar i fins i tot fan broma. Com que als seus ulls sóc un element exòtic no paren d’observar-me. En aquesta zona de Bali rarament veuen estrangers. Per aquests homes que en aparença no participen de la cerimònia sóc el màxim centre d’interès. A no ser fondre’m poca cosa més podria fer per evitar-ho. M’agafen els braços, volen que segui al seu costat. Demanen que els faci fotografies, fins i tot m’insten que vagi a casa seva un cop acabada la cerimònia. Les invitacions plouen d’arreu. Les dones són més discretes, es limiten a ser testimonis passius de la iniciativa dels homes. Riuen les gràcies. Adonar-me que estan tan pendents dels meus moviments em neguiteja. Decideixo quedar-me quiet en algun lloc on no se’m vegi gaire. Per això em poso a la vora d’una de les piles fumejants de brossa.
Haig de parar atenció per no trepitjar les tombes. Observo un parell dels túmuls que les assenyalen. Veig que estan marcats amb unes senzilles plaques de pedra on hi ha escrit el nom del difunt i la data del decés. Avui són més fàcils de distingir perquè algú ha col·locat sobre l’herba una petita estesa d’ofrenes. Damunt fulles de bananer de forma més o menys quadrangular, tallades a trossos de pam, hi han dipositat presents per satisfer l’ànima del finat. Veig talls de síndria, broquetes de carn, galetes, arròs, mig ou dur, pastes, cacahuets, gelatines, un vas d’aigua amb una canya travessant el plàstic de la tapa -a punt per xarrupar- galetes, caramels, pastissets, pa. En fi, tot allò que d’antuvi se sap que agradava al traspassat. També hi ha un parell de paneretes vegetals menudes, rectangulars, d’uns sis centímetres del costat més llarg, contenint un líquid espesseït que vés a saber quina mena de beuratge serà. Mentre observo les ofrenes uns homes comencen a segar l’herba més alta que creix al voltant del lloc on es desenvoluparà la cerimònia.
Un rengle de dones va entrant al cementiri. Cada una porta una torre d’ofrenes al cap i paneres als braços. Les paneres, que són de fusta, contenen més ofrenes i pètals de flors. Van deixant els presents damunt unes estores de ràfia esteses a l’herba. Ve el moment que la superfície de les estores, amb l’enorme densitat cromàtica de les ofrenes, esdevé un bany multicolor que enlluerna. És a l’extrem meridional d’aquesta catifa esplendent on se situa la família de la difunta. El vidu, els fills i altres parents s’asseuen a terra amb les cames plegades, a un parell de metres al capdavall de la tomba. Algú situa un radiocasset vora la família. Els altaveus emeten música instrumental balinesa. Abans que s’iniciï la celebració un dels parents m’explica en quatre paraules qui fou la difunta. M’assabento que en vida va ser mestra d’escola i que ara fa un mes va morir d’una infecció a la sang. Tenia 40 anys. Em presenta la resta de la família. Els homes em donen la mà. El vidu m’invita a participar de la cerimònia; afegeig que puc seure o moure’m per on em vingui de gust. És alt i prim, vestit, com tothom, amb la roba que pertoca en aquests casos. Els homes duen déstar i kàmen de colors apagats. Les samarretes, jaquetes o camises, també són fosques. Les dones vesteixen teles amb poc color. Dominen els tons marronosos i obscurs, amb moltes kebaya -bruses brodades transparents- de color blau cel o fosc. En veig algunes -no gaires- de roses i liles.
Jaume Mestres 