Categoria: Bali

Teruna Jaya

On Per Jaume MestresIn Bali, English, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Teruna Jaya (Victorious Youth) is one of the most reputable dances in the Balinese repertory. Teruna Jaya was conceived to be played by a female dancer, though in this video is played by I Dewa Nyoman Wirawan, a male artist from Pengosekan, the southern part of Ubud. I Dewa Nyoman Wirawan (aka Unyil) is one of the greatest dancers in Bali. He has performed abroad several times. Dewa is very loved in Japan, country which visits often to show his art. Teruna Jaya is an energic dance, it demands a lot of spirit from the dancer. Dewa does it. In that video we can see the full length of the dance. It is perform at the stage (wantilan) of ARMA (Agung Rai Museum of Art), in Padangtegal, on the skirts of Ubud. One of the musicians playing at the gamelan orchestra is the father of the dancer. From minute 07:19 to 07:36 we can recognize him perfectly. Is the tallest musician on the right side hand. He wears moustache.

Teruna Jaya (Joventut Victoriosa) és una de les danses més acreditades del repertori balinès. Fou concebuda per ser interpretada per una noia, però en aquest cas qui balla és I Dewa Nyoman Wirawan, un jove que va néixer i viu a Pengosekan, vilatge al sud d’Ubud. En aquests moments, Dewa (també conegut com Unyil) és un dels millors ballarins balinesos. Teruna Jaya exigeix molta energia. Dewa és la persona idònia per a ballar-la, té el tremp d’un noi i la gràcia d’una noia. Viatja sovint a l’estranger a ballar dansa tradicional balinesa. On va més sovint és al Japó. Els amants japonesos de la dansa balinesa l’adoren. El vídeo ofereix la versió sencera de Teruna Jaya. I Dewa Nyoman Wirawan balla aquesta esplèndida versió de Teruna Jaya al wantilan (escenari) del museu ARMA (Agung Rai Museum of Art). Un dels músics de l’orquestra de gamelan és el pare del ballarí. Toca al grup d’instruments de la dreta, és un dels homes del mig. Se’l pot identificar perfectament del minut 07:19 al 07:35. És el músic més alt. Porta bigoti.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony DSCP200. Gravació sense trípode.

Ubud

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Molts diuen que l’essència de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol artístic i l’ànima cultural de Bali.
M’allotjo en un lloc apartat del nucli urbà, en un indret solitari i frondós. Un rierol corre per sota mateix del meu bungalou, per la fondalada invisible d’un barranc embrossat de falgueres gegants i d’esbarzers. És una ferida cicatritzada per la verdor de la selva; parteix en dos un espesseït bosquetó que es mor allí on comencen els esplendorosos camps d’arròs. Entre els veïns que em visiten s’hi compten nombroses tórtores, acolorits blauets, boniques papallones i àgils esquirols capaços de salvar d’un salt distàncies de tres metres.
A part d’un servidor, a la meva cambra hi fan vida altres hostes. Em refereixo a uns rèptils semblants a les sargantanes, però més grans. D’aquests animals aquí en diuen tókey. Els tókey són llangardaixos d’hàbits nocturns de més o menys un pam de llargada. S’alimenten d’insectes. Els inofensius i benefactors dragons, portadors de bona sort, m’acompanyen totes les nits amb els seus raucs intermitents. Una altra cosa ja no tan agradable d’aquestes bèsties són els abundosos excrements que produeixen. S’escampen sense moderació per sobre el llit i pel terra enrajolat de l’estança. Sort en tinc d’una legió infatigable de formigues gegants. S’organitzen en fileres i patrullen per la cambra fins retirar quasi del tot la porqueria.
El meu amic balinès Gusti em ve a trobar. Pujo a la moto i em porta a casa seva, al vilatge de Blahbatuh. Trobem la seva mare asseguda a l’ombra d’un rafal tot espellofant arròs. De seguida em serveixen cafè del país en un got de vidre i, posats en un platet, una muntanya de pastissets de coloraines. Seiem a recer del balé gedong o pavelló principal de l’habitatge. El balé gedong és una nau oberta per un costat; en l’oposat hi ha una cambra privada amb porta i finestres de fusta d’alta qualitat. Els batents cisellats els van decorar amb motius florals, animals mitològics i alguna esvàstica, el símbol hindú de la bona sort.
Al cap d’una estona apareix la germana d’en Gusti i tres nenes més abillades amb la roba tradicional balinesa. M’obsequien amb una dansa de benvinguda. Durant el ball llancen una pluja d’olorosos pètals. A l’hora d’acomiadar-me de la família, la mare del meu amic m’ofereix una bossa plena de taronges i pomes petites collides de l’hort.
No gaire lluny de la casa d’en Gusti, a tocar d’uns bancals d’arròs, hi ha un cobert fet amb troncs de bambú i teulada de palla. Sota el sostre hi pengen fileres de fulles trenades de palmera, entre flors de frangipaners, hibiscos i buguenvíl·lees. Una plataforma alçada a un metre de terra fa d’escenari. Darrere l’escenari uns nens observen com nenes de la seva edat, entre set i nou anys, es preparen per ballar. Les ajuden a vestir-se les seves germanes grans o les mares. Un jove assegut a terra es maquilla amb traça. En acabar de pintar-se la cara es guarneix amb un munt de peces de roba sobreposades fins a completar l’espectacular vestit requerit per ballar la dansa del guerrer, o Baris. A l’esquena s’hi ha penjat el kris, o punyal cerimonial. Els ballarins i ballarines esperen la presència d’un grup de turistes. Quan algú avisa que s’acosten, els nens van a rebre’ls en processó. La desfilada la presideixen dos nois portant sengles ombrel·les vermelles amb pinzellades de daurats lluents, rematades amb unes borles grogues. Els segueixen una filera de nenes portant torres de fruita al cap i paneres vegetals curulles de flors. L’orquestra del vilatge o gamelan tanca la comitiva tocant a tot ritme xilòfons i gongs.
Amb els espectadors acomodats davant l’escenari, asseguts en amples butaques de bambú, comença l’espectacle. Pollastres i petites gallines seguides d’alterats pollets, es passegen a pleret per entremig dels músics i les cames dels artistes.
Un grup de nenes balla el Pendet, la dansa de benvinguda. A continuació, apareix el noi que ballarà el Baris. Ho fa tan bé que el públic es queda bocabadat. El xicot no s’esperava l’allau d’aplaudiments amb que l’obsequien els turistes. Sorprès per l’entusiasme que demostren, aclaparat per la seva timidesa, reacciona fugint corrents d’escena. Ara surt una noia a ballar un fragment de la dansa Legong. El Legong és el contrapunt al Baris. Tot el que té d’energia la dansa del guerrer, el Legong ho té de delicadesa. Al final de l’exhibició apareix en Ketut, l’amo de l’escola de ball. Interpreta el Kebyar Trompong, una dansa complexa que es balla amb un ventall a la mà i a la gatzoneta, amb el cul de l’intèrpret gairebé arran de terra. El més difícil d’aquesta modalitat de Kebyar és que, a la vegada que dansa, el ballarí branda una sèrie de gongs posats a un pam de terra i en renglera.
A Bali, amb els primers sons de la música, els ballarins i ballarines es transformen. Es diria que algun esperit diví posseeix els cossos terrenals i els eleva a un estadi superior. Mentre sona el gamelan els artistes són déus o deesses en conjunció amb l’Harmonia.

Papallones de la nit

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.

Bali. Ngurugan (i V)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Estenen l’uniforme de mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats. La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment. Als peus, hi col·loquen un kàmen; una faixa groga, o senteng, al nivell de la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat. Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa, dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.
La cerimònia ngurugan evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la entre la màgia i l’animisme.
Surto del cementiri barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em trec el déstar del cap i el kàmen cenyit a la cintura i m’assec al seient. Avanço les persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís. Però no, per avançar es fa fressa.

Bali. Ngurugan (IV)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes. Quan les extreu aspergeix l’entorn en una acció simbòlica de purificació. Oficiant i familiars s’alcen de terra. Es dirigeixen cap el costat oriental de la tomba. A l’altra banda, també s’han assegut a terra tres homes amb americana grisa. Comencen a recitar mantres. L’entonació és planyívola; gemecs curulls de sentiment. La veu esquerdada d’alguna dona s’afegeix a les lamentacions. L’aire escampa una glopada de fum sobre els familiars, l’oficiant i la tomba. El sacerdot extreu la planta carnosa del capdamunt del bambú clavat a terra. Ara el vidu i els fills de la difunta es posen de genolls. D’una safata amb roba el jero mangku n’agafa dos draps blancs on hi ha esbossats, en tinta negra, siluetes de divinitats. Són xakra. Aireja el primer drap per damunt l’obertura del bambú connectat a la boca del cos enterrat, com si intentés impregnar la tela del seu l’alè. El xakra, ara amarat amb el baf de la finada, passa a unes altres mans que l’estenen a terra, arran de la base del bambú que connecta amb la difunta. Amb un segon drap el sacerdot fa la mateixa operació. Estenen la tela al lloc on hi ha d’haver les extremitats inferiors. Seguidament, el braman vessa part del líquid d’una gerra, barrejat amb substàncies sòlides de color verdós, dins el tub de bambú clavat a terra. El líquid sobrant l’escampa per la superfície de la tomba. Els draps queden empapats. Les mans d’alguns membres de la família s’afanyen a refregar els draps i la terra amb una pastilla de sabó que algú ha extret d’una bossa de plàstic. Ara l’oficiant, dret a l’altura d’on hi ha el bambú que sobresurt mig metre de la sepultura, comença una sèrie d’accions que semblen exorcismes. La dona que l’assisteix va lliurant-li objectes diversos. Li dóna un ou dur amb closca. El sacerdot s’ajup i fa acció de clavar l’ou on hi ha d’haver les espatlles del cadàver. Ara pren un petit bol de fang ple d’aigua beneïda. A dins hi posa un grapat de buguenvíl·lees. Resa i perfuma el bol amb encens. Aboca l’aigua i les flors per l’obertura del tub. Seguidament llença amb violència el bol de fang a terra i l’aixafa amb els peus. Torna a repetir l’operació amb un segon bol que li lliura l’assistent. Són moments seguits pels presents amb molt de silenci. Observo que la filla petita no pot contenir-se i arrenca a plorar. Somiquejos discrets que intenta dissimular ajupint-se i tapant-se la cara amb les mans. El fill gran sangloteja. Es respira un silenci de veres. Absolut. Fins i tot les colles més apartades d’homes respecten, mantenint-se quiets, el dolor dels cors que ploren. A l’aire se sent que hi sura un corrent amarat de sentiment i afecte. Ànimes desconsolades. Una aflicció que puja de to al moment que d’una safata en treuen l’uniforme de mestra que pertanyia a la difunta.

Bali. Ngurugan (III)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere seu s’alcen columnes de fum. Depenent de l’espessor de la fumera els arbres esdevenen confusos perfils, ara trencats o invisibles. El fum prové de les piles d’herba segada que han encès els homes. El braman esdevé una silueta fantasmagòrica entre boires. Sembla un esperit flotant. Quan en acabar de beneir s’ubica al seu lloc, davant els familiars més directes, comença el ngurugan.
El fill gran de la difunta, un noi espigat, encara més alt que el pare, sosté una ombrel·la multicolor per protegir l’oficiant de la roentor del sol. A la seva banda dreta el braman hi té una mena d’olla de terrissa coberta amb un recipient cònic de ràfia. És un embut vegetal. El sacerdot seu entre les múltiples ofrenes que han anat dipositant les dones. Veig ous, piràmides còniques fetes d’arròs cuit aglomerat, aus empalades i fumades badades pel mig. La vista se’n va cap els llampants esclats de flors i fruites: buguenvíl·lees, frangipanis, manats de plàtans de mides variades, mangostans, fruits de la passió, pomes, mandarines. Em fixo en uns petits rodets de bambú envoltats d’una gasa blanca travessada per una agulla de cosir. Sobre l’estora observo una estesa d’artefactes comestibles confegits amb pasta de cereals, piles de carn enfilada en palets i unes curioses estrelles de sis puntes teixides amb fulles. També veig bonics ornaments en forma de corona, elaborats amb pampes de palmera, plens a vessar de pètals.
Davant el sacerdot, reposant damunt una panera tapada, hi ha una petita campana de bronze. L’oficiant es concentra i prega encarat a la tomba, ara neta i allisada. Es posa pètals de flors entre els dits, ajunta les mans i les alça fins l’altura del front, xiuxiueja oracions, dringa la campaneta, separa els dits i llença els pètals a l’aire. A la part superior de la sepultura emergeix, fins uns cinquanta centímetres del terra, un tub de bambú lleugerament inclinat. Al capdamunt del tub foradat hi ha una planta punxeguda i carnosa, amb l’arrel ficada a dins. L’altre extrem del bambú, la part colgada, és encastada a la boca oberta del cadàver. L’encens que crema en tiges amara l’ambient. Els assistents a la cerimònia seuen repartits entre grups del mateix sexe. Algunes colletes d’homes es mantenen relativament allunyats i d’esquena al lloc on s’esdevé el ritual. No s’estan de parlar i fins i tot fan broma. Com que als seus ulls sóc un element exòtic no paren d’observar-me. En aquesta zona de Bali rarament veuen estrangers. Per aquests homes que en aparença no participen de la cerimònia sóc el màxim centre d’interès. A no ser fondre’m poca cosa més podria fer per evitar-ho. M’agafen els braços, volen que segui al seu costat. Demanen que els faci fotografies, fins i tot m’insten que vagi a casa seva un cop acabada la cerimònia. Les invitacions plouen d’arreu. Les dones són més discretes, es limiten a ser testimonis passius de la iniciativa dels homes. Riuen les gràcies. Adonar-me que estan tan pendents dels meus moviments em neguiteja. Decideixo quedar-me quiet en algun lloc on no se’m vegi gaire. Per això em poso a la vora d’una de les piles fumejants de brossa.

Bali. Ngurugan (II)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Haig de parar atenció per no trepitjar les tombes. Observo un parell dels túmuls que les assenyalen. Veig que estan marcats amb unes senzilles plaques de pedra on hi ha escrit el nom del difunt i la data del decés. Avui són més fàcils de distingir perquè algú ha col·locat sobre l’herba una petita estesa d’ofrenes. Damunt fulles de bananer de forma més o menys quadrangular, tallades a trossos de pam, hi han dipositat presents per satisfer l’ànima del finat. Veig talls de síndria, broquetes de carn, galetes, arròs, mig ou dur, pastes, cacahuets, gelatines, un vas d’aigua amb una canya travessant el plàstic de la tapa -a punt per xarrupar- galetes, caramels, pastissets, pa. En fi, tot allò que d’antuvi se sap que agradava al traspassat. També hi ha un parell de paneretes vegetals menudes, rectangulars, d’uns sis centímetres del costat més llarg, contenint un líquid espesseït que vés a saber quina mena de beuratge serà. Mentre observo les ofrenes uns homes comencen a segar l’herba més alta que creix al voltant del lloc on es desenvoluparà la cerimònia.
Un rengle de dones va entrant al cementiri. Cada una porta una torre d’ofrenes al cap i paneres als braços. Les paneres, que són de fusta, contenen més ofrenes i pètals de flors. Van deixant els presents damunt unes estores de ràfia esteses a l’herba. Ve el moment que la superfície de les estores, amb l’enorme densitat cromàtica de les ofrenes, esdevé un bany multicolor que enlluerna. És a l’extrem meridional d’aquesta catifa esplendent on se situa la família de la difunta. El vidu, els fills i altres parents s’asseuen a terra amb les cames plegades, a un parell de metres al capdavall de la tomba. Algú situa un radiocasset vora la família. Els altaveus emeten música instrumental balinesa. Abans que s’iniciï la celebració un dels parents m’explica en quatre paraules qui fou la difunta. M’assabento que en vida va ser mestra d’escola i que ara fa un mes va morir d’una infecció a la sang. Tenia 40 anys. Em presenta la resta de la família. Els homes em donen la mà. El vidu m’invita a participar de la cerimònia; afegeig que puc seure o moure’m per on em vingui de gust. És alt i prim, vestit, com tothom, amb la roba que pertoca en aquests casos. Els homes duen déstar i kàmen de colors apagats. Les samarretes, jaquetes o camises, també són fosques. Les dones vesteixen teles amb poc color. Dominen els tons marronosos i obscurs, amb moltes kebaya -bruses brodades transparents- de color blau cel o fosc. En veig algunes -no gaires- de roses i liles.

Bali. Ngurugan (I)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Circulo amb moto per la carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben, no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva alçada m’afegeixo a la corrua.
Arribem al cementiri. La cerimònia que viuré és una de les de més interès que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars, multitudinàries i acolorides. El ngurugan és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert, fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba. Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers. Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre un calfred. Emoció i esgarrifança.