Viatjar i enyorar-se

23 Novembre 2011

En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.
El meu país és la meva gent. La història comuna, la mateixa parla, les tradicions i la cultura. Els que assumim aquests trets com a propis som el país. Viure al territori no vol dir necessàriament ser del país. Ho explico a en Krieng i li poso aquest exemple:
Vinc sovint a Tailàndia. Hi faig estades que duren uns quants mesos. Fins i tot podria ser-hi anys. Tu creus que jo sóc tailandès? La resposta és òbvia: és clar que no. Som d’on provenim. Per més que visiti Tailàndia mai no seré un de vosaltres. Ni que hi visqués. Sempre seria un foraster en terra impròpia. La vostra cultura no és la meva, ni les vostres llengües, ni les tradicions, ni la música, ni el vostre menjar. M’adapto, oitant que sí!, però adaptar-se no vol dir integrar-se. És impossible fondre’m com un terròs de sucre al vostre magma.
El viatger són les passes al camí. El camí és el món. Sense un origen no hi ha passes. L’origen és l’alfabet: un munt de signes que el viatger utilitza per llegir i interpretar el que veu i es troba. Podria assumir-ne un altre com a propi, d’alfabet? Krieng, mai dels mais, ni que els aprengués, podria interpretar el món amb uns signes que no són els meus ulls. Som fills de civilitzacions dispars. Ja està bé que ens barregem i ens observem. Però sense traspassar la closca. De la mateixa manera que no tenim dret a escorcollar el teixit íntim del proïsme, tampoc en tenim per immiscir-nos en el rovell d’altres visions del món. El nucli és inviolable, si és que volem que el planeta continuï divers, ric i plural com ha estat fins ara. El viatger observa i consigna, però no s’involucra. Com que no es pot ser observador i prou, la condició de viatger és efímera. La vida és implicar-se. El viatger, flama que passa.

Anuncis

L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi

22 Novembre 2011

Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?

Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.


Liké (ลิเก)

3 Novembre 2011

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.


%d bloggers like this: