Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.