Kebyar Trompong

27 febrer 2011

I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos -Alas Bojog, en balinès-, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals). El ballarí és fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments, el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan, anomenat trompong. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Més informació sobre el ballarí, en aquest enllaç: I Made Putra Wijaya.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació d’una sola seqüència enregistrada enterament a pols, sense trípode.

I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan. More information about the dancer at this link: I Made Putra Wijaya.

Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX5V. Original file mp4. Recorded in a single shoot, no tripod used.

Anuncis

Pregar, menjar i jugar. La vida dolça dels balinesos

27 febrer 2011

Si no hi hagués representada la part mundana de la vida, les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en bregues de pollastres. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta enterament a pols, sense trípode.


Thai Star Molam Singer หมอลำ

26 febrer 2011

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.


Bangkok Street Nightlife

25 febrer 2011

Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. La vida aquí és oberta, però també discreta. La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat té parades obertes en la intersecció de dos trok. El vídeo és una passejada nocturna pel soi. Ens fixem en les parades que serveixen tota mena de menjars i també en les parades de fruita. Fins i tot treiem el nas a una farmàcia xinesa. Al final del vídeo veiem les seqüències d’uns veïns jugant al mak ruk, la variant tailandesa dels escacs. Els homes són a la vorera, en la intersecció del soi 10 Phetchaburi amb la transitada avinguda homònima.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta sense trípode.


Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

20 febrer 2011

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Som a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans… Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.


“Wall of Death”

19 febrer 2011

Aquest “Mur de la Mort” (Wall of Death) és a Bangkok. Consisteix en una tanca circular d’uns 5 metres d’altura per uns 7 de diàmetre. La tanca són taulons de fusta units sòlidament l’un amb l’altre. Per la superfície circulen a gran velocitat motocicletes en posició horitzontal desafiant la llei de la gravetat. A les imatges veiem dos dels motoristes corrent esperitats amb els seus vehicles. El primer és una dona. Una dona més aviat menuda però d’un coratge enorme. Després de donar unes quantes voltes amb la motocicleta per les parets completament verticals, un dels espectadors li ofereix un bitllet de 20 baht (poc menys de 0,50 €) sostingut amb una mà. Malgrat que el bitllet és al capdamunt del pou de fusta, la dona motorista s’enfila agosaradament fins gairebé el límit de la murada amb la moto. Al tercer o quart intent aconsegueix fer-se amb el bitllet. A continuació veiem un altre motorista corrent com un diable per les parets del pou. Aquest és un espectacle que fa pujar l’adrenalina, tant als espectadors com als motoristes. La trepidant cançó de la banda sonora és Plook Jai Surah Pah, inclosa a Begins, àlbum d’una de les bandes de rock amb més seguidors de Tailàndia, els Big Ass.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació feta sense trípode.


Sri Lanka 1978 ශ්රී ලංකා

18 febrer 2011

Amb aquest document destapo el sarró de les pel·lícules filmades amb una càmera de Super 8mm fa un munt d’anys. Vaig gravar Sri Lanka durant un viatge per l’illa homònima, el 1978. Anava amb un petit grup d’amics que ens havíem conegut l’any anterior, durant un viatge per l’Índia del nord i el Nepal. La cinta va ser rodada amb una càmera Nizo Braun de Super 8 mm i pel·lícula Agfa, a 24 imatges per segon. Vaig sonoritzar-la amb comentaris i música de fons un cop acabat el muntatge. En la versió digitalitzada que presento s’ha eliminat el so original, de qualitat molt deficient, i s’hi ha afegit una nova banda sonora. La peça de música clàssica índia que escoltem es diu Raga Jhinjhoti, composta i interpretada pel flautista Rajendra Prasanna. La qualitat de la imatge és pobríssima. Poc definida, més aviat desenfocada. Atribuïble a la pròpia cinta però, sobretot, a una transferència al suport digital feta amb poca cura. Malgrat haver estat processada per un laboratori professional, suposadament especialitzat, les carències són notables. Procuraré que la transferència de futures cintes tant o més antigues que Sri Lanka, es faci amb propietat i dedicant-hi més atenció.


%d bloggers like this: