Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.
Etiqueta: Gamelan
Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang
Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.
El Barong i la bruixa Rangda a Buangga
Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.
Assaig de danses tradicionals javaneses
Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.
Topeng (màscara de fusta)
Al temple d’un vilatge se’m presenta l’oportunitat de veure l’ànima de Bali. En el transcurs d’unes cerimònies que duren uns quants dies els feligresos ofrenen el millor pel benestar dels esperits. Topeng -que significa màscara de fusta- és una de les danses més sagrades. El gran ballarí I Made Karyana es deixa posseir per una ànima sàvia. L’esperit d’un traspassat s’apodera del seu cos i el manipula. El que veiem és màgia. La màscara es fa textura viva, el cos transmet aire i vibracions. L’alè del cel sura entre els presents. Les imatges mostren el Bali menys tòpic i el més real, el del cor i les creences. I és que a Bali la fe esdevé art. Art sense pretendre-ho; som nosaltres, els visitants, que veiem bellesa allà on els balinesos veuen solament expressió d’uns sentiments inspirats per les divinitats i governats per les veus dels que no hi són però quan cal es fan presents.
* Recomanable: mirar-se el vídeo en alta definició (HD) i en una pantalla el més gran possible. També amb el volum a considerable potència.
Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles
Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo. El poder dels regents és més simbòlic que real. Qui dicta i fa complir les lleis aplicables al vast territori de l’arxipèlag indonesi és el govern centralista de Jakarta. Els soldanats de Jogyakarta i Solo són les relíquies d’un passat que ja s’ha fos. Però, com els vidres d’un mirall esmicolat, encara en resten alguns trossos. Algunes seccions dels palaus i residències dels respectius soldans es poden visitar. A més de mobles de qualitat, fastuosos i amplis salons, refinades motllures de guix, florits i vastos jardins, esplendoroses estàtues de bronze i marbre -luxes exclusius que als soldans els agradava fer-se portar d’Europa-, també podem ensopegar-nos amb plaers pel gaudi de l’esperit, tals com delicats concerts de gamelan, parsimonioses danses i acurades peces teatrals representades en airejats pavellons oberts als quatre vents.
El vídeo mostra fragments de la funció d’un divendres al vespre al teatre Sriwedari, una de les instal·lacions del parc homònim ubicat al carrer Jl. Slamet Riyadi, de la ciutat de Surakarta, o Solo, al centre de l’illa de Java. La sala del teatre té un aforament de 500 localitats, de les quals el dia de la meva assistència solament hi havia unes 20 butaques ocupades. Malgrat que l’entrada costa menys de 20 cèntims d’euro (3000 Rp indonèsies) la gent es resisteix a anar-hi. La sala és rònega, deixada, amb algunes parts del sostre a punt de desplomar-se. El teatre Sriwedari és una de les darreres baules d’un món que s’acaba. Els 85 membres de la companyia de teatre han d’aferrar-se a la pols per mantenir-se vius. Ha de ser complicat sostenir-se d’intangibles. Als actors i les actrius els ha de pesar desplaçar-se cada dia al teatre després de la jornada laboral, vestir-se, guarnir-se, maquillar-se i actuar durant tres hores per a un públic tan escàs. Ha de ser fàcil defallir. A més dels actors també formen part de la companyia els músics i cantants entaforats al fossat de davant de l’escenari. I els luminotècnics, els responsables del so, els tramoistes. Massa renou per tan pocs diners, minsa demanda i escassa afició. Vés a saber fins quan aguantaran els resistents; de moment, però, la constància guanya la partida. Hem de considerar aquestes persones herois pel fet de mantenir viu l’esperit de les velles i esplendoroses corts traspassades als llimbs de la nostàlgia. Va ser el soldà Pakubuwono X (1893-1939) qui va instaurar a la cort de Surakarta les representacions que avui veiem agonitzar a l’escenari del teatre. Les maneres de representar els fragments de les llegendes èpiques dels grans llibres de l’hinduisme són suaus, polides i delicades per no ofendre els cortesans de l’època. Les representacions al teatre Sriwedari es mantenen de manera continuada des de 1921.
“Topeng”, danses amb màscara de fusta
Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.
Legong Sudhamala
Legong és una dansa clàssica balinesa creada probablement el segle XIX per a l’entreteniment de la cort. Es caracteritza pels intricats moviments dels dits de les mans i per les expressions facials constantment canviants. En un origen ballaven el Legong noies impúbers. En canvi, avui, almenys en les diferents versions de Legong que es ballen per als turistes, les ballarines són noies adolescents o dones adultes. És en les representacions dels temples -durant cerimònies especials- on encara es poden veure versions originals de Legong interpretat per noietes preadolescents. Hi ha diferents versions de Legong, totes inspirades en episodis dels llibres sagrats de l’hinduisme. El vídeo presenta una nova versió concebuda, coreografiada i musicada -aquest any 2012- per l’afamat professor d’arts balineses I Wayan Dibia, en col·laboració amb el també compositor de música per a orquestra de gamelan, el mestre I Ketut Cater. Podem gaudir de la dansa completa, gravada el dia de l’estrena, el 4 de setembre de 2012, al banjar -pavelló destinat a la celebració d’actes- del vilatge Kutuh Kelod, a prop d’Ubud. Els intèrprets i músics pertanyen al grup artístic d’Ubud, Semara Ratih, del qual n’és propietari i director l’excel·lent ballarí de dansa clàssica balinesa, Anak Agung Anom Putra.
Sinopsi de la dansa, segons l’original del programa de mà lliurat el dia de l’estrena: “Sudhamala és una paraula sànscrita que significa purificació de l’esperit. La història és extreta d’un episodi del Mahabharata. Sota la influència de Kalika, serventa de la deessa Durga, la reina Kunti arrossega el seu afillat Sahadewa al cementiri de Gandamayu amb la intenció d’oferir-lo en sacrifici a Durga. Però Sahadewa és un home fort que no es deixa dominar fàcilment per la seva madrastra. Un cop al cementiri els papers canvien i ara és Sahadewa qui vol matar la reina Kunti. Però la deessa Durga demana a Sahadewa que utilitzi el poder per restituir a la reina Kunti la seva divinitat. Així la reina Kunti pot retornar, ja com a deessa Uma, al món superior al qual pertany”.
El redactat original pot llegir-se a continuació, en la versió anglesa del comentari.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC). HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.
Legong Sudhamala is a new Balinese traditional dance created on 2012 by Professor I Wayan Dibia and Musician Master I Ketut Cater. Performance by Semara Ratih group, from Ubud. The full dance was recorded the day of the premiere, on 4th September this year, at Banjar Kutuh Kelod, Ubud. Bali. Synopsis literally copied from the hand program held to the audience on the day of the premiere: “A newly created dance, based on the classical Legong, Legong Sudhamala enacts an episode of The Mahabharata epic. Sudhamala is a Sanskrit word that means “to clean of purify”. Under the influence of Kalika, the servant of Goddess Durga, Queen Kunti drags her step son Sahadewa to Gandamayu cemetery as a sacrifice to Durga. But Sahadewa too strong fer her to kill. Instead Goddess Durga begs Sahadewa to use his power to return the Goddess into her original form as Goddess Uma, so that she can return to the upper world where she belongs. Legong Sudhamala was created by I Wayan Dibia (2012) with musical accompaniment joinly compossed by I Ketut Cater and I Wayan Dibia”.
Technical descriptions: Recorded by digital camera Sony HDR-CX740VE. Original file: TS (AVC). HD (High Definition). Shooted by hand, no tripod used.
Després de la cremació. Del toro al cel
Consumada la incineració a la pira hi queda solament cendra, el cap del toro i fusta a mig cremar. Les restes del difunt les han destriat d’entre les romanalles i les han dipositat en unes urnes que col·loquen en un petit altar fet amb teles vegetals trenades i canyes tendres de bambú. Benediccions i precs de sacerdots, dringar de campanetes, cants en kawi de les dones i música estrident de gamelan. El recolliment és absolut. Sóc testimoni d’aquest cerimonial íntim. Sense multituds, solament amb la presència dels Cokorda* -la família reial d’Ubud-, amics propers i els oficiants. Acabats els rituals, passades les 10 de la nit, els Cokorda abandonen el lloc a bord d’un seguici d’elegants vehicles negres. S’emporten les cendres del difunt per escampar-les al mar, concretament a la platja de Sanur.
Quan l’escenari resta solitari començo a fer les fotografies que acompanyen aquest text. Em moc en un àmbit realment fantasmagòric. Molt poca llum, xerric d’insectes i l’udol d’algun mussol. Raudes ratpenats silents, més d’un aleteig arran d’orella. Un foc sobre els clots del cementiri, a prop de la pira funerària, escampa fum i sentors agres. Hi cremen trossos de fustes, canyes, umbrel·les i decoracions daurades. Dels espectecs dels bambús cremant-se en dic rots de fantasmes. Una colla de gossos s’acosta a la foguera al moment que començo a escalar la inclinadíssima plataforma que ha servit per baixar el cadàver de la torre mortuòria fins la pira. És una estructura feta enterament de bambú que s’alça 30 metres del sòl. Del cim estant observo un àmbit desolat, com si hagués estat arranat en el frenesí d’una batalla. Els gossos, encarats al foc, borden excitats. Els balinesos saben que els animals desafien les criatures que dansen entre flames. Són ànimes penades ancorades als cossos enterrats.
La pira funerària conserva el baldaquí de canyes, encara erecte, aparentment incòlume. Filagarses de roba a mig cremar pengen del sostre. Són les banderes esquinçades d’una derrota o la constatació que l’esperit del mort ja ha arribat al cel, a cavall del toro? Fa escasses hores milers de persones atapeïen l’entorn de la fogata. El foc, la voràgine de flames, ha estat l’apogeu, el moment àlgid del miracle. Mortes les flames que devoraven carn i ossos l’interès s’ha consumat, si més no per a la immensa majoria. Amb el difunt al cel tothom a casa. Menys els més propers. Quan ja és de nit, els parents acomiaden una part de l’alè familiar donant tres voltes a l’entorn de la pira funerària. Serven l’esperança de recuperar-lo quan es produeixi el naixement d’una criatura amb l’ànima i la mateixa sang de l’avi estimat que acaba de migrar.
*Pronunciat “Txokorda”
Tari Legong
A l’escenari de l’ARMA avui s’hi imparteix una lliçó magistral de dansa a càrrec de les dues ballarines protagonistes. Interpreten una de les peces clàssiques més populars de Bali, la dansa Legong. La forma perfectament harmònica de moure’s és poesia i llum. Fixeu-vos quan les dansaires s’encaren (a partir del minut 03:47): semblen una de sola, com una imatge reflectida en un mirall. És un gaudi poder fruir d’aquest fragment de la dansa Legong per la finesa, el mestratge i l’energia que transmeten les ballarines. Som davant una gemma de dansa clàssica balinesa oferta, una vegada més, pel museu de les Arts Agung Rai.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.
Jaume Mestres 