Si no hi hagués representada la part mundana de la vida, les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en bregues de pollastres. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta enterament a pols, sense trípode.
The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it’s new production Bamboo to Bronze. It was recorded at night time at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see a bit from the beginning of the new production Bamboo to Bronze. The performance features 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani’s founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11. Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani’s group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.
The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it’s new production Bamboo to Bronze. It was recorded at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see one of the dances included in the new production Bamboo to Bronze. The real name of the dance is Pengleban, but I call it Dance in Blue because the dress color of the four female dancers. Blue color is an unusual color in Balinese traditional dances. The performance features a stellar array of 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani’s founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11. Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani’s group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.
Cada diumenge al vespre I Kadek Adi Mahendra es dirigeix al museu de les arts Agung Rai (ARMA) d’Ubud. De fa quatre o cinc anys Mahendra balla la dansa amb màscara Jauk al wantilan o escenari a l’aire lliure del museu. Algunes vegades el ballarí interpreta dues danses, el Baris i el Jauk Longgor. Mahendra, com tantíssimes altres criatures d’Ubud i els vilatges de l’entorn, va aprendre dansa clàssica balinesa a les classes que s’imparteixen al museu ARMA. Actualment Mahendra, encara un ballarí molt jove, és un expert en la dansa Jauk. La interpreta magníficament. Al vídeo podem veure el ballarí al moment de maquillar-se i vestir-se per ballar a l’escenari a l’aire lliure del museu un diumenge al vespre. Començarà amb la dansa del guerrer o Baris. A continuació, interpretarà la dansa amb màscara, Jauk Longgor. Acabada la interpretació de la dansa Jauk, Mahendra retorna al primer pis del museu per desvestir-se. En acabar tanca la porta i surt al pati del museu. Puja a la seva motocicleta i retorna al seu poble, Abianbase, molt a prop de la població de Gianyar.
Once a week in the evening Balinese dancer I Kadek Adi Mahendra goes to Agung Rai Museum of Art (ARMA) in Ubud. Since four or five years Mahendra performs Jauk dance on the open air stage of the museum. Sometimes, before performing Jauk dance Mahendra also dances Baris. Like other many children from Ubud and sorrounding villages, Mahendra learned Balinese classical dance at the premises of the museum. Now Mahendra is a Jauk Longgor dance expert. At the video we can see Mahendra making-up and dressing at the second floor of ARMA museum. When his performance is over the dancer goes back to the room at the second floor of the building. After undress Mahendra close the door behind him and goes to the patio of the museum. He gets his motorbike and rides back home.
When night falls people from Pengosekan gather at the temple Pura Penataram Dalem to celebrate its anniversary. It’s a sacred and magnificient celebration, called Odalan, wich take place every 210 days. The Pura Dalem is the temple of the dead, where cremation ceremonies are held. But the video shows no funeral on the temple premises, only joy and fun. At the beginning we see the entrance of the Barongs at the campound of the temple. The Barongs are the most sacred criatures on the Balinese mythology. Balinese Barongs come in many forms, but the most common is like a baroque Chinese lion, the Barong Ket, with big eyes and clacking jaws. It is one of the most sacred masks in Bali. Probably every village has at least one. The Barong is accompanied by a Balinese gamelan orchestra. The Barong protects the village from harmful influences. It parades the streets every Galungan festival, dancing in front of houses and shops, warding off evil. The Balinese bow in reverence. It does the same just before Nyepi, the Balinese New Year. Two men are inside: one operates the wooden head and lower movable jaw, and the other holds up the back and arched tail. No special qualifications for the men, but they must belong to the same banjar as the Barong. And the need to be stout as the whole Barong Ket costume weighs about 85 kilos. The front is heavy and the dancer will need to be relieved during long processions.
After the priest blessing the sacred criatures, Barong Macan (Tiger Barong) starts dancing, at 00:56. [From the beginning to the end of Barong Macan Dance the music -playing strings and flutes- is simply wonderful: highly recommended listening with attention]. When Barong dance ends, a man dancing Jauk Manis appears [03:57]. Jauk dance is a classical solo performance expressing the movements of a demon. Jauk is derived from a traditional play in which all the dancers, wearing frightening masks of the raksasa or demon type, recreate episodes from the Kawi versions of the Ramayana and Mahabharata, like the dance Baris. Jauk is considered a difficult dance. The dancer aim is to express the character revealed in the appearance of the mask: strong, powerful personality. Unlike the Baris dancer, a Jauk performer cannot rely on facial expressions to convey feeling. He is obliged to express his demoniac exuberance through his gestures alone. The round, protruding eyes and tentacle like fingernails are the marks of identification for a demon. The Jauk dancers movements closely resemble those of the Baris, but his manner is more exaggerated and violent. Suddenly he lunges, the music becomes frenetic with loud, clashing sounds, he spins to reach the perimeter of the stage: then stops, precise and controlled. Slowly, he retreats, as if preoccupied by dark, treacherous thoughts. When Jauk dance finishes appear on the video two man playing Lawak Bali [07:10], a sort of comedy very appreciated for all audiences. Both adults and children enjoy watching the men acting like clowns. Finally, we see a bit of Barong Ket dance [08:56]. Barong Ket is the most sacred Balinese creature. With a fragment of this dance the video ends. The musicians playing gongs, strings, drums, flutes and xylophon instruments (Gamelan Orchestra) are members of sanggar Çudamani, from the village of Pengosekan. Çudamani Group is one of the most finest and prestigious artistic ensembles in Bali. Enjoy the images and have fun.
I Nyoman Cerita va convidar-me a l’estrena de la seva nova coreografia al temple Pura Dalem, de Singapadu. Singapadu és, amb tota certesa, un dels vilatges que més aporta a la constel·lació d’artistes balinesos. Els més grans ballarins i músics de Bali han estat i són fills de Singapadu. I Nyoman Cerita va néixer a Singapadu. I Wayan David Ariesta, qui balla al capdavant del tigre, també és fill del vilatge. La nova coreografia i música del mestre versionen la dansa tradicional Barong Macan. D’entrada, l’aspecte del tigre (macan) serva poca relació amb l’original. Els salts, el dinamisme, l’expressió gairebé humanitzada de l’animal sagrat que protegeix els balinesos de la fetillera Rangda i el seu seguici de dimonis, són infinitament més dinàmics en aquesta versió trencadora. Transgressora en l’aspecte formal, per descomptat. Els balinesos versionen, remodelen, però el nucli roman immune. La història que narra el ballet és idèntica a l’original. Cerita hi afegeix elements innovadors, coloraines, cartó pedra i fumera. En segons quins moments, l’espectacle recorda els Pastorets. Doncs sí, a estones la representació -valorada amb la nostra mirada- és aclaparadorament kitsch. Als balinesos, com a tots els asiàtics, els encanta l’envoltori, la superfície lluent de les coses. Però, contràriament a altres cultures veïnes, al gresol balinès hi bull una substància, un sentit místicocòsmic del cercle vida i mort que els projecta lluny de l’entorn monoteista grisot oficialment majoritari a l’arxipèlag indonesi.
Apunts sobre el ballarí I Wayan David Ariesta.
Vaig conèixer en Wayan a Ubud, al cyber cafè propietat del pare de la seva nòvia. Wayan David és un noi singular. Extraordinàriament prim, de rostre afuat, maneres delicades. El Wayan és d’una sensibilitat extrema. Va començar a aprendre dansa de jovenet amb el mestre I Nyoman Cerita. Cada dia va a casa del professor a practicar. Conec la seva família. Vaig assistir al funeral del seu pare, un home que els havia abandonat quan en Wayan i els seus germans encara eren molt menuts. La mare es guanya la vida enfilant braçalets per vendre als turistes. El germà més petit -ara té 7 anys- balla com els àngels. No m’estranya, en Wayan sempre és a sobre seu. En les meves estades a Ubud passo hores amb el Wayan. A casa seva o a casa meva. En Wayan i la seva nòvia, una noia deliciosa i joveníssima que es diu Ni Kadek Windiawati, han fundat el grup de dansa tradicional Puspa Kirana. Tant el Wayan com la Kadek viuen de les actuacions regulars als diferents escenaris d’Ubud representant danses tradicionals pels turistes. Molt talent vessat per quatre quartos. El mes d’abril d’aquest any en Wayan va viatjar a Europa per ballar dansa balinesa en un teatre de París. En Wayan va néixer fa vint-i-molt pocs anys a Singapadu, vilatge a uns nou quilòmetres al sud d’Ubud.
En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.
In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.
Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:
Els components del grup artístic format al sanggar Suara Kanti es preparen abans d’interpretar les danses Barong i Kris. Al vídeo veiem com s’abillen i es maquillen darrere l’escenari del Museu de les Arts Agung Rai (ARMA), a Pengosekan, als afores meridionals d’Ubud. Els membres del grup provenen del vilatge Abasan, a prop de Singapadu, a uns vuit quilòmetres al sud d’Ubud. El grup d’Abasan és conegut per l’excel·lència del seu treball. Mentre els veiem vestir-se i maquillar-se proposo que ens fixem com parlen. És evident que si no sou balinesos no entendreu una sola paraula, però val la pena escoltar-los. És interessant que pareu atenció, els sons que sentireu no romandran per gaire temps al planeta. Com tantes altres llengües, el balinès és una música que s’apaga. Aquesta que veiem probablement és de les darreres generacions que tindrà per llengua habitual el balinès. Fora de casa, molts dels fills d’aquests homes ja parlen més en indonesi que en la llengua dels avis. El balinès s’està perdent, entre d’altres raons perquè l’ensenyament que se’n fa a l’escola és de fireta, per tancar la boca els que ho reclamen i para de comptar. La política lingüística de Jakarta té com a finalitat reduir o liquidar les altres llengües que no siguin l’indonesi. Moltíssimes de les dotzenes de llengües que es parlen a l’arxipèlag ja són residuals. El balinès ha entrat en fase agònica. Sempre que vaig a Bali m’entristeixo quan m’adono que cada vegada el balinès es parla menys. Recula a passes gegantines. El govern indonesi ha aconseguit bandejar-lo i desprestigiar-lo. Un menyspreu que es fomenta cada dia. Els joves que encara el parlen, i molts adults, el barregen amb cabassos de paraules indonèsies. La gran majoria de balinesos no són conscients del què comportarà perdre la llengua. Bona part dels estrangers que viuen a Bali -o hi van sovint- parlen indonesi o l’aprenen. N’hi ha poquíssims que s’interessin pel balinès, que s’hi expressin o l’entenguin. Són una excepció els que l’estudien. Una minoria ínfima. No sé si els forasters que visquent a Bali parlen indonesi s’adonen de la seva complicitat amb el genocidi lingüístic que perpetra a consciència el govern de Jakarta. El bo del cas és que molts d’aquests estrangers manifesten que viuen a Bali perquè l’estimen. Estimar un país és estimar-ne l’ànima. La cultura i la tradició són els pilars que es fonamenten en l’ànima. L’ànima viu en l’expressió. És l’arquitectura del concepte: la llengua.
The group from sanggar Suara Kanti are getting ready before performing Barong and Kris dances. They dress and make up behind the stage of Agung Rai Museum of Arts, in Pengosekan, Ubud. The group comes from the village of Abasan, close to Singapadu, a few km south of Ubud. Throughout the island they are well known for the excellence of their work. We have the chance to see the artists while preparing the performance. Maybe even more interesting than watching is to listen them talking in the Balinese language. Nowadays Balinese is fading little by little. The language of the island is vanishing faster than their tradition and dances. In some way their tradition and dances are supported by tourism but not so the language. Foreigners come to Bali to experience the difference. Unfortunatley only the visual differences. Most foreigners visiting Bali don’t care about what is behind the scenes. They come attracted by the beauty of the island and the colourful religious ceremonies. Few come to Bali with deeper interest. Language is the house where the soul lives. If the soul shelter is spoiled we’ll loose the spirit and the heritage left to us by our ancestors. By neglecting the heritage we also neglect the forefathers’ memory. Most foreigners living in Bali, or coming often to the island, don’t care about the most essential part of its culture: the language. By talking to and addressing to Balinese people in Bahasa Indonesia they fail to respect the essence of Bali. These foreigners support those willing to convert the island into a huge theme park for tourists, people who want to convert Bali into a gorgeous scenario without a soul. The artists we see on the video speak Balinese but sometimes they include some words in Bahasa Indonesia. Balinese is not seriously taught in the schools on the island. That’s why many young Balinese speak Indonesian among themselves, specially in Denpasar and other towns scattered around the island. It’s sad but is true. Please help the culture of Bali and respect it fully. Don’t forget the backstage, it is like the unseen kitchen where the most delicious, creative and genuine food is cooked. And it is where the hot coals are.
Pura Penataran sura damunt una flassada de terrasses d’arròs. El temple és al nord-est del vilatge de Kutuh Kaja, a prop d’una fondalada obscura, esquerpa i fosca com una gola. Un tall a la terra fendit, potser, pel ganivet d’un gegant. A la llera de la gorja transcorre un corrent d’aigües freda i sorollosa. Aigua brunzent estavellant-se contra còdols de lava. L’aigua prové dels escarpats vessants de les muntanyes del nord. Uns centenars de metres més avall hi ha el bany comunitari. Els vilatans i els pagesos, homes, dones i criatures, van a rentar-s’hi cada dia. Nus, sota els dolls d’aigua pouats del torrent. Vaig dirigir-me al Pura Penataran a darrera hora del matí. Anava amb el meu amic Komang Adi Putra, que viu en una casa a prop del temple. Vestíem la roba preceptiva per participar en les cerimònies litúrgiques. Vam seure al pati del santuari. Les cames creuades sobre les lloses fosques, encarats a l’altar principal. Portàvem una panereta plena de pètals i tres barres d’encens. Vam començar la pregària. Els drings de la campaneta del sacerdot esberlaven un silenci dominat pel misteri. La màgia que neix durant les cerimònies hindu-animistes de Bali s’imposava. De mica en mica, el pati va anar omplint-se de fidels. Famílies senceres arribades per pregar plegats. Demanaven inspiració als esperits dels déus més poderosos, la benedicció dels seus avantpassats, bona sort, salut i una vida més rica. Dues sacerdotesses ens oferien arròs, símbol de la fertilitat, i ens aspergien amb aigua lustral recollida a Tirta Gangga. Ens la llençaven al cap i ens l’abocaven a la cassoleta de la mà perquè en beguéssim glops. Vaig posar-me grans d’arròs humit al front, a les temples i a la gola. I alguns pètals dels que van quedar a la panera, a les orelles. Acabada la pregària encara vaig quedar-me més d’una hora al temple, amb en Komang. Escoltàvem els sons del gamelan i fèiem vida social xerrant amb els amics. El vídeo està gravat d’una tirada. És una llarga seqüència de quatre minuts i vint segons. A les imatges veiem el sacerdot oficiant (jero mangku, en balinès), assistit per una sacerdotessa. Ambdós vesteixen roba blanca cerimonial. Preguen i practiquen rituals per convocar les forces del bé i demanar la protecció d’esperits benefactors. L’ambient era saturat d’una pau immensa. Crec que es percep en les imatges. Els mantres que entonen les dones evidencien una espiritualitat fonda. L’ànima balinesa en un estat d’altíssima puresa.
At the northern-east side of the small village of Kutuh Kaja, set among brilliant rice terraces stands the small temple of Pura Penataran. The temple is not far from a ravine, maybe cut on the earth by a giant’s knife. Deep in the bed of the lush throat there is a brook of cold and clean water coming from the sacred mountains. Few hundred meters down the stream there is the communal public bath of the village. I went to Pura Penataran temple before noon, together with my friend Komang Adi Putra. Both of us wearing the ceremonial Balinese clothes. Once in the courtyard of the temple we sat down on the floor -crossing legs-, facing the main altar. We had a linen basket full of multicoloured flower petals and three sticks of incense each. Was time to pray. Listening the bell of the priest tinkling among magical silence. Little by little more people were gathering around us. Entired families praying together. They were asking help to the spirits of the powerful gods, the blessing of the ancestors, good luck, healthy and welthy life. Two women priest gave us blessed rice, symbol of fertility, and lustral water from Tirta Gangga. Like the others I sticked the damp rice to the forehead, both temples and throat and placed some petals over my ears. After praying we remained at Pura Penataran for at least one more hour. Listening to the gamelan orchestra, chatting with friends, passing time by watching people praying. I recorded that video in one single sequence 4 minutes and 20 seconds long. In the video we can see the priest (jero mangku) assisted by the woman priest (both wearing white ceremonial clothes) praying and making magic rituals. The peace of the moment can be felt on the images. The faithful women around are singing mantra. Beautiful chants that fill up the air of energy, giving deep calm to fill everybody’s heart.
Teruna Jaya (Victorious Youth) is one of the most reputable dances in the Balinese repertory. Teruna Jaya was conceived to be played by a female dancer, though in this video is played by I Dewa Nyoman Wirawan, a male artist from Pengosekan, the southern part of Ubud. I Dewa Nyoman Wirawan (aka Unyil) is one of the greatest dancers in Bali. He has performed abroad several times. Dewa is very loved in Japan, country which visits often to show his art. Teruna Jaya is an energic dance, it demands a lot of spirit from the dancer. Dewa does it. In that video we can see the full length of the dance. It is perform at the stage (wantilan) of ARMA (Agung Rai Museum of Art), in Padangtegal, on the skirts of Ubud. One of the musicians playing at the gamelan orchestra is the father of the dancer. From minute 07:19 to 07:36 we can recognize him perfectly. Is the tallest musician on the right side hand. He wears moustache.
Teruna Jaya (Joventut Victoriosa) és una de les danses més acreditades del repertori balinès. Fou concebuda per ser interpretada per una noia, però en aquest cas qui balla és I Dewa Nyoman Wirawan, un jove que va néixer i viu a Pengosekan, vilatge al sud d’Ubud. En aquests moments, Dewa (també conegut com Unyil) és un dels millors ballarins balinesos. Teruna Jaya exigeix molta energia. Dewa és la persona idònia per a ballar-la, té el tremp d’un noi i la gràcia d’una noia. Viatja sovint a l’estranger a ballar dansa tradicional balinesa. On va més sovint és al Japó. Els amants japonesos de la dansa balinesa l’adoren. El vídeo ofereix la versió sencera de Teruna Jaya. I Dewa Nyoman Wirawan balla aquesta esplèndida versió de Teruna Jaya al wantilan (escenari) del museu ARMA (Agung Rai Museum of Art). Un dels músics de l’orquestra de gamelan és el pare del ballarí. Toca al grup d’instruments de la dreta, és un dels homes del mig. Se’l pot identificar perfectament del minut 07:19 al 07:35. És el músic més alt. Porta bigoti.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony DSCP200. Gravació sense trípode.
Jaume Mestres 