Sabor de Bali (1)
Etiqueta: Ubud
Bali Hai (1). Kuta: sexe, sorra i sol
Ara mateix a Bali és temporada alta. Juliol i agost -mesos de vacances per a la majoria d’europeus- coincideixen amb el millor temps a l’illa. Al juliol, a Bali s’ha acabat la calor i comença la fresqueta. Com que encara no han arribat les pluges regulars els cels són clars i nets.
Un nombre considerable d’occidentals que visiten Bali hi fan una estada més o menys llarga. A partir dels seus interessos escullen un lloc on instal·lar-se. Hi ha dues ubicacions principals que atrauen la majoria d’estrangers: Kuta i Ubud. Dues cares, radicalment oposades, de la mateixa moneda.
Kuta: platja i festa. Les màgiques tres esses: sorra, sexe i sol. I surf. Encara més: alcohol, borratxeres, guirigall i bogeria. Discoteques, pubs, restaurants, salons de massatge, establiments oberts les 24 hores del dia. L’ànima de Kuta és l’oci desbocat. Kuta és la Pataià de Tailàndia en versió indonèsia. Dic indonèsia a consciència, perquè els balinesos migren de Kuta com les rates dels naufragis. Qui va posar-hi la llavor? Tant se val, el cas és que avui Kuta és una enorme claveguera envaïda de voraços indonesis, aliens a Bali, atrets per la riquesa associada al turisme. Els balinesos de Kuta s’han venut l’ànima al diable. Després de llogar les seves cases i locals molts han marxat de Kuta per instal·lar-se en altres punts de l’illa; sovint, no gaire lluny, però a prou distància per no ser al cor de la voràgine. La clientela dels negocis per a turistes de Kuta, no cal dir-ho, és bàsicament forastera. Occidentals -amb una bona representació australiana- i asiàtics.
La majoria de consumidors de Kuta són cadells blancs que arriben a Bali atrets pel surf i la platja. Però què seria per a molts d’aquests joves el surf i la platja sense la festa de la nit? La nit, còmplice de les seves disbauxes. Alcohol i ballarunga fins altes hores de la matinada. Un matí per dormir la mona i una tarda per escalfar motors tombats a la sorra de la platja o entre el vertigen de les ones, a mamar l’adrenalina que els donarà energia per encarar una altra nit d’excessos. Són gent que han anat Bali com haurien pogut viatjar a la costa californiana, a Queensland, Eivissa o Tailàndia. En acabar les vacances retornen a casa igual d’adormits i buits, sense un bagatge nou i amb no gaire més idea de Bali que festa, vomiteres i llargues pixarades.
A la casa del vilatge
A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
- Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
Caràcters
Són personatges balinesos amb caràcter. Entre els nens de la primera i la darrera imatge hi ha cinc ballarins. De la ballarina madura que broda la dansa Legong des que era una nena, al personatge que sosté la màscara de la temible i ferotge bruixa Rangda, àvida de fer mal i invencible eternament. Després veiem el fill petit del mestre Anom Agung, patriarca d’una família dedicada de ple a la dansa tradicional de Bali. El noi es veu reflectit en un mirall, a mig vestir, poc abans de ballar Jauk Keras. Una dansa que havia assajat solament dues vegades. Va aprendre-la a casa seva, alliçonat pel pare, el dia abans.
El personatge que ve després és I Dewa Nyoman Wirawan, el gran Unyil. Seu sota una porxada del museu ARMA, amb la maleteta de rodes on hi duu el vestit que necessita per interpretar Teruna Jaya. Feta la fotografia va començar a vestir-se. Dewa (Unyil) excel·leix ballant Teruna Jaya* (Joventut Victoriosa). Teruna Jaya fou concebuda per ser interpretada per una dona. Però requereix tanta energia i gràcia a la vegada que poques ballarines són capaces de sortir-se’n. Unyil dóna a Teruna Jaya la força que necessita i la delicadesa que també demana. El ballarí sovint gira pel món. Actua amb freqüència al Japó, on el segueixen una munió de fans.
El personatge següent és l’entranyable I Nyoman Joni. Un home de 42 anys que encara se sent nen. Va viure una infantesa daurada. Mentre va ser menut fou l’estrella indiscutibe de la dansa Baris. La ballava tan bé que van passejar-lo per tot el planeta: un nino-ambaixador que exhibia el millor de Bali. L’any 1992 va tornar a Europa però com a professor de dansa. No fa gaires anys va fer una estada d’un parell de mesos a Barcelona. Quan parla de la capital catalana li cau la baba. En Joni és un adult amb ànima de nen, un trapella amb cos d’home que es resisteix a créixer. Els èxits de quan era un nen els duu gravats a l’ànima. Enyora aquells anys, voldria recuperar-los. Hi està tan arrapat que l’impedeixen madurar. En Joni mai voldria fer-se gran.
El nen que toca els platerets de la darrera foto vaig captar-lo poc abans que l’immens I Gusti Kompyang Sana oferís als fidels que eren al temple Pura Penataran, de Pengosekan, una interpretació memorable de la dansa amb màscara Topeng Tua (Dansa del Vell). La criatura comença a practicar amb un dels instruments més simples de l’orquestra de gamelan. D’aquí a no gaires anys segur que en serà un expert. Es diria que quan neixen els balinesos ja duen el talent artístic estampat als gens.
*La dansa “Teruna Jaya” interpretada per I Dewa Nyoman Wirawan (Unyil) en aquest vídeo, vaig enregistrar-la el 12 de novembre de 2006 a l’escenari del museu ARMA, d’Ubud. El mateix lloc on a la cinquena fotografia veiem el ballarí assegut esperant el moment de començar a vestir-se per dansar una altra vegada “Teruna Jaya”, gairebé 5 anys després de la interpretació que podem veure a les imatges.
Mahendra
I Kadek Adi Mahendra és un ballarí que conec des que era infant. Viu al vilatge Abianbase, a Gianyar. De molt menut el seu pare va començar a portar-lo al Museu de les Arts Agung Rai (ARMA) de Padangtegal, Ubud. Pak Agung Rai, el propietari del museu i esplèndid centre cultural, és un mecenes balinès que consagra la seva vida a l’art i la cultura de Bali. Des de la creació del centre es manté fidel als principis que van moure’l a promoure un dels bastions més importants d’irradiació de cultura balinesa. Una de les activitats és l’ensenyament de dansa i música de gamelan als nens i nenes balinesos. Tres vegades a la setmana les famílies interessades porten les criatures a l’ARMA. Els nens aprenen dels millors professors i professores d’Ubud. L’ensenyament és gratuït, Pak Agung Rai es fa càrrec de totes les despeses, com ara el sou dels mestres i els àpats durant les hores que imparteixen classes. També proveeix uniformes pels menuts i els promou quan han aconseguit els coneixements suficients. Mahendra és un dels excel·lents fruits d’aquesta labor de Pak Agung Rai. El jove Mahendra està especialitzat en la dansa amb màscara Jauk Manis i la dansa Baris. Les fotografies van ser preses a les instal·lacions de l’ARMA un vespre de diumenge, abans i després de l’actuació del ballarí Mahendra, al wantilan o escenari de pedra del museu. Un teatre a l’aire lliure magnífic, que lluu especialment de nit. Si sou a Ubud, o teniu programat anar-hi, podreu gaudir de l’actuació del ballarí Mahendra, a l’escenari de l’ARMA, els diumenges al vespre.
Nit d’espectacle
Les imatges són fetes en diferents llocs d’Ubud (Bali) i dels entorns, en dies també distints. A la primera fotografia veiem dos nens ballant conjuntament el Baris, o dansa del Guerrer. L’actuació és al temple Pura Dalem, de Pengosekan. La segona fotografia mostra un fragment de la dansa del príncep durant un Janger al jardí del palau de Peliatan. La tercera i la quarta són preses al palau d’Ubud 21 dies després de la incineració del cos de l’àvia Txokorda. No cal dir que les danses se celebraven en honor de l’ànima de l’àvia, ara al Surga, esperant el moment idoni per a reencarnar-se. La cinquena fotografia és d’un ballarí acabat de maquillar, instants abans de participar al Calonarang que va celebrar-se al bale de Kutuh Kelod. La darrera és un músic de gamelan en el transcurs d’un concert al Cenik Wayah, un dels escenaris més prestigiosos d’Ubud. Les fotografies són fetes durant actuacions cerimonials, amb dues excepcions: la segona fou presa una de les nits del 1er. Festival de Peliatan i, la darrera, que va ser feta durant una audiència per a turistes.
Nit, foc i pregàries (i II)
La nit balinesa conjura esperits i fantasmes. La fosca és bona aliada del ritual i la màgia. A la primera imatge veiem un moment de la cloenda de la cerimònia nyineb o nyimpen. La nit tercera, després que a través de la dansa i el foc un dels sacerdots entra en trànsit, els fidels hinduistes guarden els ídols dins els compartiments que els pertoquen al Pura Dalem, o temple de Xiva, al vilatge de Pengosekan. Les següents fotografies corresponen als rituals nocturns que van seguir a la cremació del cadàver de l’àvia Txokorda, el passat mes d’agost, a Ubud. Al peu de la pira crematòria, sota l’esquelet del toro encara fumejant on va incinerar-se la difunta, els sacerdots preguen i exorcitzen. Dringars de campanetes, aspersió d’aigua sagrada, encens i mantres. Rere la tribuna del toro veiem la plataforma per on va baixar-se el cadàver un cop van treure’l de la torre, o bade, emergint al fons de la cinquena imatge. Finalment, una part de la torre de 25 metres d’altura que carretejada per centenars d’homes va servir per transportar el cos de l’àvia Txokorda del palau d’Ubud al Pura Dalem Tebesaya, es pot veure en la darrera fotografia -feta de nit com totes les altres-, entre les fulles dels immensos arbres banians del cementiri.
Nit, foc i pregàries (I)
Dansa “Kecak”
El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.
Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.
Danses i música de Bali
Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.
Vídeos relacionats amb l’article
Sanggar Çudamani: Odalan Bali (Rehearsal) Sanggar Çudamani, Ceremonial Night, Dance in Blue, Bamboo to Bronze, Gamelan Çudamani
I Nyoman Cerita: Joy in the Temple, Tiger Dance
I Made Karyana: Learning from the Master, Raja Dalem, Young Man Tears (Tari Topeng Monyer), The Land of My Spirit. Carving Mask, Day of Nyenuk
Anecdotari balinès
Sóc de visita a casa d’uns amics. Sota la porxada a mà esquerra del portal de l’entrada seiem el cap de família, la seva esposa i tres néts. Anem parlant a l’entorn d’uns vasos de cafè balinès i un plat de pastes d’arròs i plàtan. De manera inesperada irrompen a la casa dues persones. Són un home i una dona occidentals, de pell blanquíssima. L’home porta calça curta i es tapa el cap amb un ridícul barret d’explorador. La dona, molt grassa, porta els cabells tenyits de color panotxa. Penso que deuen conèixer la família, altrament no entrarien en una casa privada sense demanar permís. L’home fa cara de pal mentre la dona esbossa aquella mena de somriure permanent de circumstàncies. Passen per davant nostre mirant-nos però sense adreçar-nos cap salutació, ni una sola paraula. Van endintsant-se al pati. Es mouen amb parsimònia. Es diria que caminen gairebé de puntetes per no embrutar-se. L’home fotografia amb un mòbil les gallines que corren per l’eixida. La dona porta una càmera reflex penjada a l’espatlla que fa servir per retratar un parell de criatures atemorides. Van mirant i fotografiant tot el que els sembla. No baden mai la boca. El pare de família els observa. Tampoc no diu res. Quan en tenen prou, els intrusos retornen al portal. Ara passen davant nostre sense ni mirar-nos, la dona continua amb el seu somriure idiota i la boca closa. No cal dir que estem completament estupefactes. Surten al carrer. Dos turistes sense modos ni vergonya acaben de violar un domicili com aquell qui res. S’han comportat com qui visita el zoològic. Encara sort que no ens han llançat cacahuets. Tites, tites…! Micos i gallines.
A Ubud s’ha celebrat un dels funerals més espectaculars dels darrers decennis: la cremació de l’àvia de la família reial Txokorda. El matí del dia del funeral vaig ser a palau. Vaig viure en primer pla les cerimònies prèvies a la incineració del cadàver. Al pati van haver-hi danses pel gaudi de l’esperit de la difunta i dels invitats, la flor i nata de Bali, nobles i potentats. També una bona representació de les elits javaneses, incloent-hi polítics, militars i convidats vinguts d’arreu del món. Hi havia una allau de periodistes, núvols de fotògrafs. Les danses van ser interpretades pels millors ballarins i ballarines balinesos. Va ser un luxe, un privilegi, poder gaudir tan directament dels fastos. Durant les danses, d’una finesa i exquisidesa extraordinàries, van haver-hi un parell de fotògrafs estrangers -sens dubte, professionals de molt nivell- que van posar en evidència la seva condició mesquina. Com aquell qui res s’acostaven a un ballarí o ballarina, estiraven el braç, li encastaven la càmera un pam per sota el nas i la disparaven, amb flaix inclòs. Com pot un fotògraf, que se suposa és una persona amb sensibilitat, violentar l’artista d’una manera tan brutal, encegant-lo, fins i tot, per uns instants? Si jo hagués estat de la família els hauria expulsat a l’acte.
A la nit del mateix dia de la cremació, estava fotografiant les restes del toro que a primera hora de la tarda va ser incinerat amb el cadàver de l’àvia Txokorda al ventre. Davant l’esquelet del toro hi havia un altar elevat fet amb bambús on un parell de sacerdots practicaven els rituals adients. La totalitat de la família Txokorda hi era present. Unes dones entonaven cants i planys en kawi, la llengua ritual balinesa. Una orquestra de gamelan acompanyava la cerimònia. Amb aquestes que se m’acosten un parell de francesos. Dos joves, noi i noia, amb pinta de motxillers. Vestien roba de la que podríem dir-ne ètnica: teles vaporoses, esfilagarsades i probablement no gaire netes. El noi va demanar-me sense que li tremolés la veu quan se celebraria la cremació. M’ho preguntava sota el toro encara fumejant, les cendres ben calentes, immersos tots plegats en una intensa sentor de socarrim.
Jaume Mestres 