Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.
En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.
Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.
Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.
Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.
When the ancestors of today’s Thai Chinese community migrated south and arrived in Thailand, they brought their culture with them and preserved it in their new surroundings. In their cultural baggage were traditional Chinese forms of entertainment which brought them solace as they endured the rigors of beginning life anew in a place that was far from home. One form of popular theatre that they especially loved was ngiw (งิ้ว), or Chinese Opera. Nowadays there are ngiw troupes not only in Bangkok as it used to be before. However, the heads of most ngiw troupes hire performers from Isan instead of Chinese singers, who are very scarce. It isn’t necessary that the actors speak Chinese; all they have to do is memorise the words required. Not only stage roles are taken by Thais from Isan these days. The musicians, too, usually come from the North-East. But all of these changes make very little difference to the audience, as those who understand all of what is going on up on stage are few. At present there are about 30 ngiw troupes active in Thailand, not more than 10 of them made of up Chinese performers. Most of them have work to do all year long, as they are invited to perform at different towns and cities. One of these troupes is performing in Nakhon Ratchasima town, or Korat as most Thai like to say. The performance was held close to the monument of local female hero Tao Suranari (Ya Mo) during the celebrations of Chinese New Year.
Matí
Esperant que toquin les 10 faig temps fotografiant la noia Dollar. S’acosta un xicot amb una Canon penjada al coll. Demana a quina hora obren el BACC (Bangkok Art and Culture Centre). Responc que en poca estona hi podrem entrar. Es diu Sarit. Té 20 anys. Estudia Belles Arts a la Universitat Srinakharinwirot.
En tres pisos del BACC s’exposen treballs d’estudiants de la Universitat Silpakorn. Mostres esplèndides de joves amb talent. En Sarit no para de fer fotografies de les peces. S’atura davant una escultura: un manyoc de mans blanques que surten d’una massa informe. –“M’agrada l’escultura. Els volums”. També pinta i fa ceràmica. En Sarit viu als suburbis de Bangkok. Comparteix habitació amb la seva mare i el seu germà petit, de 15 anys, que ja treballa. La mare fa massatges a Patpong, la meca del turisme sexual. El germà treballa de camàlic, en un mercat. El que guanyen mare i fill és per finançar la carrera d’en Sarit. És una inversió: quan el xicot acabi la carrera es farà ric i els compensarà amb escreix. –“I el teu pare?”. –“Fa de monjo en un monestir de Phitsanulok”. –“No us ajuda?”. –“No. Els monjos són pobres”. El pare fa cinc anys que va deixar-los. Els va abandonar per consagrar-se a la vida monàstica.
Tarda
A les 6 de la tarda comença la representació de l’obra La nit de Reis (Twelfth Night), de William Shakespeare. Una obra d’equívocs. Poc és el que sembla i tot és possible, talment Tailàndia. L’adaptació és superba. Director, equip tècnic i actors són estudiants de la Universitat Chulalongkorn, la més antiga i prestigiada del país. El jove Chawatwit signa un treball magistral de direcció. Sorprèn que venint d’una tradició on el concepte teatral més proper al nostre és el talók (l’astracanada), el director hagi aconseguit modelar unes interpretacions a l’extrem oposat de la gesticulació histriònica. Actors i actrius -tots estudiants tailandesos- evolucionen i actuen com autèntics professionals. La justa mesura per fer creïble una obra anglesa fins el moll de l’os, traduïda al tai i adaptada per a una audiència culta, representada en un escenari gairebé als antípodes, en tots els sentits, de l’Europa fatigada. Cançons d’Elvis Presley, diccions manyagues i un vestuari vistós. Un nucli compacte en un embolcall entranyable. Escenografia imaginativa. Luminotècnia eficaç. Creació de qualitat. A estones em sento transportat al Lliure de Gràcia quan començava, a finals de la dècada de 1970.
Nit
Acabada l’obra m’afanyo a felicitar actors, actrius i el director. Fotografies i vídeos; els encanta que els retratin. Polidíssims wai. I somriures, sobretot molts somriures. M’adono que al pis de sobre -som al BACC- roden una pel·lícula. Me n’hi vaig. Trec el nas entre focus i claquetes. Un equip tècnic nombrós i solament dos actors: un noi i una noia. Vestits amb uniforme escolar. Adolescents que se citen en una biblioteca per festejar. –“Càmera… Acció!”. Mirades enamorades, parlen fluixet. L’amor als 15 anys: llum i sageta. Repeteixen l’escena des d’un angle diferent. Em permeten gravar vídeos. En un descans, s’acosta el director. Em proposa participar a la pel·lícula. Fer d’extra. –“Vols dir?”. Tot el que haig de fer és seure a la taula de darrera la parella. Simular que escric i… –“Sobretot, no miris la càmera!”. M’han posat un bloc als nassos i un bolígraf a la mà. Escriure, i què escric? Els xiuxiuejos de la parelleta, dolces paraules que m’arriben. El bolígraf guixa: Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga… Aigües braves al meu riu, el verb potent de Sagarra, la música melodiosa de Lluís Llach. Sóc aturat al marge. Sota una pèrgola de flors. -“Cut!”. Repetició de la seqüència.
Dino dues vegades. Al primer àpat conec un parell de mestres encantadores. Treballen en una escola d’ensenyament secundari. L’una ensenya matemàtiques; l’altra, és professora de llengua. El segon dinar el faig després de connectar-me a internet. Baixo al pis sisè de l’MBK. Passejada entre els restaurants. La flaire és l’esquer que obre la gana. El cas és que em planto davant el quiosc C9. He descobert que qui cuina millor és l’única dona que hi treballa. Avui em serveix un plat d’arròs fregit amb verdures, bolets i pollastre digne d’un banquet.
Em dirigeixo a Gateaux House. Els llocs on m’agrada seure estan ocupats. Faig temps entrant a Telewiz. Compro crèdit per al mòbil. En un moment me’l carreguen. Ara sí, puc seure a la taula que m’agrada de Gateaux House. Demano una pasta d’anacards i panses. –“Calenta, si us plau!”. També un cafè amb gel. M’assec. Em serveixen. Començo a menjar la pasta, sempre tan bona, i a beure el café. Obro el portàtil. Llegeixo la premsa, copiada d’internet. Els ulls es passegen per les paraules escrites de Cardús, Melcior Comes, Alzamora, Àstrid Bierge. Sóc lluny, però amb els millors a la vora. Salvador Cardús comenta la sèrie The West Wing. Una sèrie que m’espera a casa. L’aniré mirant a partir de quan arribi. En Cardús la posa als núvols. Més prestigi, encara. Parla Enric Vila. Diu, al seu dietari: “A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps”.
Sóc al Gateaux House fins que s’acaba la bateria del portàtil. Cada dia dura menys. Pobreta, no és qüestió de blasmar-la, amb el servei que m’ha fet. Un gran servei, aquest ordinador. Gairebé quatre anys de treball exhaustiu. L’he portat amb mi a tot arreu. Ha rebut cops, fins i tot caigudes. Però és un roure, mai no ha fallat. Ha arribat el moment de jubilar-lo. Fa mandra. Mandra pensar que hauré d’acostumar-me a moure’m en una màquina diferent. A veure si amb el nou que compri tindré la sort que he fet amb aquest Toshiba. Si em dóna el mateix resultat serà magnífic.
El cas és que plego quan la bateria fa llufa. Surto al carrer. Han parat el ring de muai tai a la porta del centre comercial. Són combats mig apanyats. M’interessen poc. Combats amb lluitadors farang o combats mixtes, tai-farang. No m’agraden. No m’agrada el muai tai que practiquen els farang. No té res a veure amb el dels tais. El moviment és tot una altra cosa. L’aire. El muai tai és dansa. Els farang es mouen al ritme dels ànecs. Una llambregada al ring. Veig un farang executant el wai khru. Miracle! No acostumen a fer-lo. Fa l’ànec, sí, però almenys s’hi esforça.
Entro a l’hotel. Pago dues nits. La d’ahir i la d’avui. L’hotel no és car, tenint en compte que gaudeixo d’una bona cambra en una ubicació immillorable. Però pagar una picossada cada dia cou. Fora de Bangkok, una habitació semblant costa bastant menys. I a mi que m’agrada anar sovint al Siam Paragon! A sopar. Em regalo amb amanides i sopes. Els preus s’esforcen per acostar-se als europeus. Els diners, a Bangkok, volen.
A l’habitació. Faig els exercicis pel genoll que m’ha ensenyat -via telefònica- en P. R. En acabar, fredor sobre la carn tolida uns 12 minuts. Al carrer. Com que he dinat dos cops, avui no sopo. Pujo a l’andana del BTS. Agafo el tren. Transbord a Siam. Arribo a Saphan Khwai. Baixo per l’escala de ponent. En direcció al sud. En arribar al carreró on hi ha un karaoke a prop de la cantonada (cartell vermell i blanc a la vorera anunciant-lo) l’enfilo. No hi havia entrat mai, en aquest soi. Arribo fins el final. Un atzucac. Trenco per un carreró minúscul. Passo per davant un edifici que sembla abandonat. Doncs, no. És un cinema. Malgrat l’aparença deixada diria que funciona. Llums exteriors apagats per estalviar. Un vidre llueix un 50 immens. El preu de l’entrada: un euro. Un cinema de barri que sens dubte caurà aviat. Al solar hi faran pisos. En pocs anys, Saphan Khwai s’ha transformat. Es revaloritza a gambades de gegant. Vaig avançant per un laberint de carrerons. Em moc per un soc oriental en miniatura. Restaurants portàtils -carretons amb rodes- que fumegen. Esbraven sentors. Fragàncies barrejades. Fortors d’olis cremats. Verdures, cloïsses, gambes i carn picada espetegant amb alegria dins la suau concavitat dels wok. Molta gent sopant a l’entorn de taules plegables. Ocupen els carrers. Un dia qualsevol i sembla festa major.
Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.
He reprès la fotografia de murals budistes. Una delícia. No solament pel goig de veure meravelles -que sempre és un estímul pels sentits- sinó també forçat per les circumstàncies. La lesió al genoll -conseqüència de l’accident de moto- em manté amb la mobilitat limitada. Fotografiar murals és una activitat que em puc permetre. Amb moderació, però tirant milles.
La bona notícia és l’aparició d’un llibre-guia de pintures murals. Fins ara no hi havia gairebé res publicat sobre aquest tema. La feina era meva per trobar les millors pintures. Una feinada que em procurava un gran plaer, això sí. M’ho passava tan bé investigant i buscant com fotografiant. Aquest llibre facilita les tasques de recerca. Per sort, però, és incomplet, limitat en la informació i conté bastants errors. Fantàstic! Les coses no poden ser perfectes. De ser-ho seria un gran avorriment.
Evidentment que no he vist tots els murals ressenyats, però n’he vist i fotografiat moltíssims que l’autor del llibre ni tan sols esmenta. Entre els que menciona l’autor i els que jo conec que ell ni anomena, es podria editar l’obra completa de murals budistes tailandesos.
Dilluns va passar que el temple on vaig anar a raure amb la intenció de fotografiar els murals vaig trobar-lo en obres. El Wat Boromniwat. El pavelló on hi ha les pintures és tancat perquè renoven la teulada. Vaig trobar-hi un gran nombre de paletes i el desori consegüent a les obres. Vaig ficar-me monestir endins a la recerca d’un monjo. Arribat a l’estany que hi ha a tots els santuaris budistes, ple d’enormes peixos i tortugues encara més enormes, com pertoca a aquests estanys, veig un monjo assegut a l’ombra d’un arbre. El saludo. Establim un diàleg ben convencional. Pel seu accent dedueixo d’on és fill. Li parlo en la seva llengua. Ja hi som! Demana que m’hi atanci. Content de trobar un estranger que sàpiga lligar bocins de la seva parla, marginal i marginada.
Estableixo un bon diàleg amb el monjo. M’explica que fa set anys va fer un viatge a Estats Units. Va visitar un munt d’indrets. Em parla d’Alaska, de Minnesota, d’Atlanta, de Texas. El que més destaca és el fred que va patir. Res d’estrany tenint en compte el seu origen. És fill de Si Saket, una de les regions més caluroses de Tailàndia. Em demana què m’ha portat al monestir. Li ho explico. Això ja està fet. Crida l’abat. Apareix un monjo grassonet, d’uns 60 anys, molt somrient, acabat de sortir de la caseta de fusta on resideix. L’abat se suma a la conversa. Parlem d’orígens i destins. De moment, el destí més immediat és el de les pintures. Ens n’hi anem. Acompanyat del monjo viatjat i de l’abat afable em planto davant el pavelló de les pintures, l’ubosót del santuari. Els monjos demanen a uns treballadors que apartin la runa que en priva l’accés. Posen la clau al pany i obren la porta. Encenen els llums. La meravella amagada es fa visible. Apareixen en un estat de conservació impecable els murals executats durant el regnat de Rama IV, a mitjans del segle XIX, per l’artista tailandès Khrua In Thong. Són els primers que van pintar-se a Tailàndia de temàtica europea. L’estil també és copiat d’Europa. L’autor deuria ser un enamorat del nostre continent. Al mur de darrere el buda daurat que presideix l’altar hi ha pintada una estació de ferrocarril. Amb un tren a la via ple de passatgers. Insòlit.
El privilegi que em concedeixen els monjos és immens. Entra l’arquitecte que dirigeix la restauració. L’home assegura que en tot el temps que fa que duren les obres -un any- encara no havia accedit a l’interior del pavelló. El mantenen tancat i barrat per preservar al màxim les pintures, que no es malmetin amb la pols de les obres. Els monjos m’acompanyen una estona. Em miren com fotografio. Els agrada veure les imatges dels murals quan apareixen a la pantalleta de la càmera. Se sorprenen. Remarquen que es veuen més clares i brillants que els originals. Em deixen perquè pugui fotografiar tranquil. Que quan acabi els avisi per anar a tancar la porta. Em quedo sol a l’interior del pavelló. Al cap d’una estona es produeix la visita inesperada d’un parell de dones paleta. Immigrants d’Isan assabentades que sóc capaç de trabar mínimament la seva llengua. –Uao isan mèn bo?. –Mèn!. Els fa gràcia sentir-me. Riem molt. Satisfacció absoluta.
Acabant de fotografiar -gairebé tres hores passades dins l’ubosót-, retorno als kuti dels monjos per avisar que ja he enllestit. Ni rastre. Deuen descansar. No insisteixo. Surto del temple. Retornaré quan les obres s’hagin completat. Els portaré una galleda groga plena d’ofrenes. Una galleda groga? Doncs, sí. Els laics budistes quan visiten el temple acostumen a portar-hi ofrenes. Aliments, moltes vegades. Però també bens materials d’ús quotidià. Galledes grogues, el color simbòlic del budisme, plenes de regals senzills per als monjos. Llet de soja i sucs de fruita en pots petits de tetrabric, un paraigua, menjar enllaunat -bàsicament sardines-, llet condensada, una pastilla de sabó, capses de mistos, una llanterna, raspall, pasta de dents, espelmes, una maquineta i fulles d’afaitar, espirals antimosquits, bossetes de te, detergent per rentar vaixella… En fi, objectes de servei. Començant pel recipient: la modesta i utilíssima galleda.
Renou de cadires. Cops i xiscles. És una baralla. Els sorolls provenen de l’habitació veïna. Són dos quarts de sis de la matinada. Encara és negra nit. El batibull m’ha despertat. M’assec al llit. Inquiet, no cal dir-ho. Atent als esdeveniments. Se sent un home cridant. S’expressa en anglès. Esgarips aguts d’almenys dues veus. Què hauria de fer? Sóc al primer pis d’un hotel sense ascensor. La recepció de l’establiment és a sota mateix. Haurien de sentir-ho. Acabo de pensar-ho quan algú colpeja la porta de l’habitació on hi ha la baralla. Pica molt fort. No l’obren. Un moment de silenci. Qui sigui que truca esbotza la porta. Sento un cop sec. Contundent. Es multipliquen els xiscles i ressona més potent la veu forastera. Corredisses. Talons de sabates de dona baixant a tota velocitat l’escala. Silenci.
Em quedo a la meva habitació. No crec que sigui prudent sortir-ne. No passa gaire estona quan sento el so d’almenys un walkie-talkie. Homes parlant en veu alta. Obro la porta. Dos policies acaben de pujar l’escala. Són al passadís. Entren decidits a l’habitació dels fets. Xerrameca. L’autor de la baralla és un farang, no hi ha cap dubte. Sento l’estranger que no para de dir “Sorry, sorry, I’m drunk!”.
Em torno a tancar a l’habitació. Els laments del farang s’acaben. Silenci absolut. Surto de la cambra. Miro d’una llambregada l’habitació del costat. Porta trencada a l’entorn del pany. Dues cadires per terra. Al llit hi jeu un home. Baixo al lobby. Bé, el lobby és un garatge on sempre hi ha el cotxe de la propietària tapat amb un plàstic. I una col·lecció de motos antigues. El gerent de l’hotel és aficionat a vells models de motocicletes. Les mima i repara. Són les seves nines.
Veig en Yut amb cara d’amoïnat movent-se sense saber què fer. Hi ha tres dones joves assegudes a l’entorn d’una de les taules de plàstic. En Yut és el xofer i acompanyant de la mestressa. Una senyora gran, menuda i graciosa, propietària d’un estol de gossos. Cada dia al matí en Yut la porta a passejar amb el Mercedes. Prendre l’aire, visites i compres. M’acosto al Yut. Em confirma que hi ha hagut una baralla. Un turista que de matinada ha tornat a l’hotel acompanyat de tres ladies s’hi ha discutit vés a saber per quines raons. “Diners”, xiuxiueja. En Yut mira la taula on seuen les dones joves. Que m’hi fixi. Dones, dic? Doncs no són dones. Són transvestits. Víctimes macades de la baralla. Malgrat que són catói (transvestit, en tailandès) per què en Yut els anomena “ladies”? A Tailàndia, l’home que vol ser dona, pel sol fet de voler-ho ser, ja l’hi consideren. S’expressa com una dona i el tracten com a tal. Sempre amb respecte. D’aquí que en Yut digui “ladies” als catói. Els observo. Un es pinta els llavis mirant-se en un mirallet de butxaca. Un altre es pentina la llarga cabellera allisada. El tercer m’ensenya el braç quan li demano què ha passat. Em mostra un parell de blaus. M’explica que el farang els ha portat a l’hotel per jugar (la manera de dir fer sexe, en tailandès). En acabar -continua el catói– els ha volgut prendre un mòbil. -“Com!?”. Prossegueix el relat. Com que s’hi han oposat els ha començat a estomacar. Diu que el farang ha colpejat el cap d’un dels seus companys amb el telèfon de dutxa. Assenyala el de la cabellera. Absent del tot: continua pentinant-se. El catoi amb ganes de xerrar s’enfila a la cadira i ho representa. Aquest xicot seria un mim extraordinari. Repeteix els xiscles i escenifica la baralla. Els altres dos catói són en un altre món, van a la seva. El que es pintava ara s’omple la cara de pólvores. El seu company segueix passant-se la pinta. El catói que interpreta treu d’una bosseta un manyoc ínfim de roba. És una tela cargolada, una llargaruda llonganissa, de color vermell i negre. Mentre l’enarbora, crida: “My bikini! This is my bikini!!”. “Me l’ha arrencat, mira com l’ha deixat!”. Una bandera esquinçada.
Apareixen els gossets de la mestressa. La senyora deu acabar de vestir-se. Les bèsties s’ajoquen al sofà. Pesen figues. En Yut fa cara de circumstàncies. El del bikini estripat es mira els blaus. Hi passa saliva. La “lady” de la cabellera encara no ha acabat de deixar-la al seu gust. El més menut, continua empastifant-se amb Desert Sand mentre fa ganyotes. El farang dorm la mona a l’habitació de la porta rebentada.
Jaume Mestres 