Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


%d bloggers like this: