Jugant en els camps del Senyor (i II)

19 Octubre 2011

Luzon és l’illa més gran i muntanyosa de Filipines. Als natius que habiten les serralades centrals se’ls coneix genèricament com igorots. A causa de l’abrupta orografia i, sobretot, pel fet que en èpoques passades fossin talladors de caps, els espanyols mai no van poder sotmetre’ls. Que en aquesta zona de Filipines encara s’hi puguin trobar cultures autòctones, gairebé impol·lutes, és un esquer pels caçadors d’ànimes. Per això s’hi estableixen tantes missions religioses de diferents signes. D’un any a l’altre, la feina destructiva dels missioners va concretant-se.
Quan vaig trepitjar per primera vegada aquella contrada el 1984, em va sorprendre la tradició vigorosa que vaig trobar-hi. La zona muntanyosa de Luzon oferia un contrast enorme amb la resta de l’arxipèlag, en general sense un patrimoni cultural anterior a l’anorreament colonial. Ja hi havia missioners estrangers, però eren poc visibles. Un parell d’anys més tard en vaig veure legions movent-se amb discreció pels poblats. La llavor de l’amansiment creixia. Però encara era possible trobar igorots armats amb llances i guarnits amb plomalls caminant pels verals i els arrossars. En els darrers anys, exceptuant els espectacles que s’organitzen per als turistes, és gairebé impossible veure’n cap abillat amb la roba tradicional. Potser algun vell desorientat o d’altres que busquen diners per una foto, i para de comptar.
Bugnay és un poblat kalinga enclavat a la vall del riu Chico. El vilatge va ser especialment sensible al projecte, ara aturat, de construir una presa que havia de ser la més gran del sud-est d’Àsia. D’haver-se fet, l’aigua embassada hauria negat totalment la vall. Els kalinga de Bugnay i la resta de vilatges afectats van alçar-se en peu de guerra contra el govern de Manila i els enginyers que pretenien esborrar-los del mapa.
La primera vegada que vaig visitar Bugnay vaig ser rebut amb pedres i a cops de bastó. Malgrat no tenir-hi res a veure, els natius m’associaven amb els alemanys responsables de la presa. En canvi, uns anys després, el meu retorn a Bugnay va ser un bany de roses. Els vilatans mostraven una docilitat insòlita. S’havien acabat les llances i la nuesa. Les dones es tapaven els pits amb samarretes i els homes portaven pantalons. Les noves idees els havien aplacat l’orgull que els caracteritzava abans de fer-se cristians. Els bons americans havien fet bé la seva feina. L’esperit guerrer i altiu d’un poble havia estat amansit per la gràcia d’una nova fe, amb l’inestimable suport de medicines, guitarres i cançons. La fera, avui domesticada, viu la seva agonia closa al corral de l’alienació imposada.
Lubuagan és un altre poblat kalinga, més gran però encara més remot que Bugnay. Allà hi vaig conèixer un kalinga convers al catolicisme, en Cirilo Sapi Bawer. Cirilo és mestre d’escola i un home compromès. S’escarrassa per mantenir viva la cultura kalinga, sobretot les danses. És un artista que ha aconseguit que els joves s’aboquin a preservar la tradició. Cirilo es mou entre evidents contradiccions, però no hi ha dubte que estima el seu país amb tota l’ànima. Durant uns dies vaig hostatjar-me a casa seva. Déu n’hi do el que vaig aprendre dels kalinga convivint amb la família.
A Lubuagan també hi viuen missioners de nova planta. Són una parella americana que ocupa una casa de fusta a l’entrada del poble. Viuen amb el seu fill, un nen de raça negra. La casa està situada a la vora d’un camí que fa de mal transitar, però és l’única via que comunica el vilatge amb la resta del món.
Mentre era a Lubuagan el poble es va endolar per la sobtada mort d’un jove. Diuen que el noi es va suïcidar, però és poc creïble. La zona és de gran risc, feu d’una violència crònica. Les lluites fratricides entre tribus rivals són fets habituals. Lubuagan també és un enclavament reconegut de la guerrilla comunista, enfrontada permanentment a forces progovernamentals. Empesos per les circumstàncies, més que per pròpia voluntat, els missioners protestants van visitar la família del difunt per donar-los el condol. La família del jove era catòlica. En aquells indrets, les sectes de catòlics i protestants viuen una competència aferrissada per captar fidels. Se’ls disputen. Les ofertes i promocions per atraure ànimes són el plat de cada dia. Per mirar d’engreixar el propi ramat els pastors no gasten cap mena d’escrúpol. Els religiosos blancs s’entretenen jugant en els jardins que el Senyor té en terres pobres.
La impressió que vaig endur-me dels missioners que vaig conèixer a Lubuagan és que no eren gaire estimats per la població. Durant les visites que vaig fer-los vaig percebre que vivien amb recel constant i sota una tensió palpable. A fora, entre l’habitatge i el camí, la parella havia construït una mena de búnquer de fusta i metall que amagava un tot terreny, sempre a punt per fer servir si els calia fugir a corre-cuita. El vehicle només quedava al descobert prèvia manipulació d’unes enginyoses palanques.
Mesos més tard, de tornada a casa, vaig escriure l’amic Cirilo Sapi Bawer. Entre altres coses, li deia: “El cristianisme és una eina poderosa que canvia la mentalitat dels pobles que l’adopten. Mentre l’assimilen, de mica en mica va diluïnt-se als caps i als cors dels nous cristians el pòsit que durant segles han anat digerint de la natura i dels ancestres. Conscients o no, els missioners practiquen una forma de colonització ideològica letal per a les comunitats. Impartint idees forasteres sembren la llavor del canvi que proclamen. Quan el canvi es consuma els pastors diuen als conversos que han tornat a néixer. I és cert. Han nascut a un món nou, a una nova cultura on la genuïna sempre hi farà nosa. Però el pitjor és que els conversos tenen la certesa que les creences impostades són superiors a les adquirides per naixença. Per als nounats, doncs, la fe i la cultura ancestral esdevé primitiva, fins i tot maligna, més pròpia d’ignorants i bàrbars que de gent civilitzada. Escapçades les arrels, la comunitat s’afebleix i es divideix. Un poble dividit és fàcilment manipulable, tant pel govern com per les sectes religioses”.
Òbviament, Cirilo Sapi Bawer mai no ha rebut aquesta carta ni jo cap que m’hagi adreçat. Els agutzils de la fe de Lubuagan les han interceptat. L’home deu pensar que malgrat les meves promeses de mantenir-m’hi en contacte, l’he deixat a l’estacada. Mentrestant, els missioners seguiran reunint natius kalinga a casa seva, pregaran plegats al déu dels blancs i els ensenyaran noves cançons que parlaran d’amor, pau i germanor entre els homes. Però ni quan entrin en èxtasi, o ho facin veure, els missioners no oblidaran que a l’abast de la mà tenen el mecanisme que els permetrà fugir corrents el dia que els vilatans de Lubuagan vulguin deixar de ser carnassa per als venedors d’idees alienes. Llavors, els missioners guillaran i el poble kalinga, si vol viure dempeus altra vegada, renegarà de la impostura.

Els dani de Nova Guinea
La vall del riu Balim és enclavada al cor de les muntanyes que travessen l’illa de Nova Guinea. La part occidental de la gran illa amb cap i bec d’ocell pertany a Indonèsia des de 1969. Wamena és el nucli habitat més gran de la vall del Balim, el lloc des d’on es planifica i es duu a terme l’accés als llocs més remots del territori poblat pels dani, papús que des de temps desconeguts habiten aquelles contrades remotes. Els dani no van ser descoberts pels occidentals fins a l’any 1938. De llavors ençà es diria que els blancs els estimen amb passió perquè mai no els han abandonat. En pocs anys, els dani van passar de l’edat de pedra al plàstic.
La política migratòria del govern indonesi incita gent que habita illes superpoblades a traslladar-se en d’altres amb menys densitat humana. Sobre el paper podria semblar una bona opció perquè desmassifica zones denses en benefici d’altres d’escassament poblades. En realitat, però, és una política dissenyada per proscriure els qui no interessen.
Els colons indonesis que arriben a la terra dels dani els desplacen i menystenen perquè els consideren éssers inferiors. Els nou arribats se senten molt per damunt d’una gent que veuen gairebé infrahumana. No cal dir que l’actitud dels colons és la inspirada solapadament per Jakarta. La uniformització política i cultural de les 13.000 illes que componen l’estat indonesi és un objectiu prioritari del govern javanès, malgrat que de cara enfora mai no ho admeteria.
Al govern de Jakarta li han sortit uns aliats en principi inesperats i comodíssims: els missioners estrangers. La terra dels dani és feta a mida per a aquestes missions. De caràcter pacífic i amable, els dani són molt manejables pels poderosos blancs. Les petites avionetes de missions solquen constantment el cel del territori. Els poblats han d’estar situats en àrees molt abruptes per no disposar d’un camp d’aterratge; de fet, gairebé tots els nuclis mitjanament habitats en tenen, ni que sigui minúscul. La rudesa orogràfica es compensa pels planers camins del cel. Per allà hi arriben els patges de raça blanca amb missatges que impressionen i canvien els costums dels senzills dani, condemnats a mort per la gràcia d’una nova vida.
Les sectes que competeixen per ser hegemòniques se’ls rifen, els utilitzen com simples putxinel·lis. Se sap el cas d’un pastor que va dir als fidels que no podien fumar perquè Déu ho prohibia. La competència de seguida va afanyar-se a proclamar que a la seva Església no solament era possible fumar sinó que fins i tot regalarien cigars als que se’n fessin seguidors.
Lluny del control i la censura occidentals, aquests predicadors proselitistes malmeten cultures i utilitzen innocents en benefici dels seus objectius, a anys llum de la caritat cristiana que prediquen. Probablement, entre aquests individus hi ha un bon percentatge d’il·luminats, fanàtics i entabanadors professionals, però també n’hi ha de bona fe. Amb l’aquiescència o no dels missioners, les sectes promouen la uniformització del planeta, en contraposició a la diversitat i la riquesa que emanen de la diferència.

* La primera part d’aquest reportatge pot llegir-se a l’entrada del dia 3 d’octubre de 2011

Anuncis

Jugant en els camps del Senyor

3 Octubre 2011

A la novel·la At Play in the Fields of the Lord, Peter Matthiessen sintetitza en un grapat de personatges la labor que un exèrcit de pastors, predicadors, suposats lingüistes, evangelistes, religiosos o il·luminats diversos realitzen en zones remotes i subdesenvolupades del planeta. Mentre Matthiessen situa l’acció al cor de la selva amazònica, el meu relat se centra en experiències personals viscudes i observades al sud-est d’Àsia.
El sud-est asiàtic, juntament amb el sud i el centre del continent americà, és una de les àrees geogràfiques més castigades per aquests reviscolats conquistadores. A diferència dels d’abans, els d’ara han deixat l’espasa i la creu a  la rebotiga per adaptar-se als nous temps. Avui no és elegant que gent civilitzada vagi pel món brandant les armes tradicionals de guerra i conversió si-no-vols-per-força. S’han sofisticat. Mostren als ulls dels natius unes armes aparentment innocents, però infal·libles: el poder que els atorguen la blancor de la pell i la tecnologia, la bondat que traspuen, un somriure amplíssim i la força insospitada d’una innocent guitarra.
Aquests nous missioners, convençuts dipositaris d’un missatge diví, es despleguen per Àsia per escampar-lo. Curosament entrenats, segueixen el disseny d’una estratègia perfecta planificada als despatxos centrals dels seus respectius ordes religiosos, localitzats en ciutats opulentes del Primer Món.

L’arxipèlag Cuyo
Les illes Cuyo formen un petit arxipèlag situat a l’oest de Filipines, al nord de l’illa de Palawan, entre Mindoro i Panay. És un lloc remot, només connectat de tant en tant amb Manila per una avioneta i escadussers vaixells regulars. Durant el monsó del nord-est que abat la zona els darrers mesos de l’any -un monsó caracteritzat per un vent potent que sembla no voler acabar-se mai-, vaig arribar a Cuyo a bord d’una nau procedent de San José, població a la costa occidental de Panay. Com que després de visitar l’illeta homònima de l’arxipèlag, i les veïnes Cocoro i Bisucay, semblava que el vent havia minvat, vaig decidir embarcar-me a bord d’una banca que es dirigia a Agutaya, una illa situada unes vint milles i escaig al nord de Cuyo. [Banca és com anomenen a Filipines les canoes de fusta d’una sola peça amb batangas, o flotadors de bambú a les dues bandes].
Tan aviat sortits de la rada i ultrapassat l’escull de corall, un vent fortíssim va començar a sacsejar la barca i a encrespar les ones. Malgrat que semblava una temeritat, el pilot va decidir prosseguir la travessia. En poca estona ens vam trobar immersos en un temporal. El bram del vent i l’alterat estat de la mar van portar l’angoixa a bord. Una escuma blanquíssima es retallava a la cresta de les ones cada vegada més grans. Enfilats al cim de les onades barca i homes saltàvem al buit, directament al fons d’una gola fosca. Quan semblava que ens enfonsàvem, emergíem velocíssims per precipitar-nos de nou, i amb gran estrèpit, al bressol més pregon de l’aigua. Temíem el naufragi. Els creients imploraven a Déu la fi del turment tot estenent els braços amb les mans parades de cara l’aigua: “Maluay Apó! Maluay Apó!…”. Vaig lligar-me amb cordes al pal convençut que era el lloc més segur. En cap moment vaig pensar que m’havia aferrat a una estaca clavada al buit. Mentre no ens enfonséssim, en aquella posició les llengües d’aigua que escombraven la coberta no podrien arrossegar-me. La tripulació i la resta del passatge es protegien entortolligats els uns amb els altres, com un sol cos compacte. Durant unes hores vam ser a mercè de l’oceà. Navegàvem a la deriva. Semblava mentida que una embarcació tan fràgil pogués resistir tants embats, les sacsejades i les caigudes a plom al precipici obscur d’aigua infinita. Els grinyols del pal, prolongació de la meva espinada glaçada, eren llances al cervell. Veia la ganyota de la por encastada en cada un dels rostres. Per fortuna, els corrents marins ens afavorien; de mica en mica ens atançaven a la costa. Fins que no vam creuar el pas a la llacuna coral·lina, amb risc d’estavellar-nos als esculls, vam navegar sota un perill extrem. Completament negats i amb tremolor de cames vam saltar a la platja d’Agutaya.
Segons l’imaginari filipí, un estranger de raça blanca té molt punts per ser de la CIA. Poc després d’haver desembarcat, doncs, i abans de concedir-me allotjament a casa seva, vaig haver de sotmetre’m a un escrupolós interrrogatori a càrrec del fill de l’alcalde. Dir-li que era James Bond va fer-lo esclafir de riure. L’estirabot va servir per oblidar-nos de l’interrogatori i establir una relació fluïda.
Durant els dies que vaig ser a Agutaya -fins que la minva del vent va permetre salpar un atrotinat i decrèpit vaixell de vela (bótel) amb destinació a Mindoro-, em vaig hostatjar a la casa del mayor, la màxima autoritat illenca. Van ser unes jornades que vaig aprofitar, entre altres coses, per a internar-me en l’espesseïda selva de manglars que encercla en bona part Agutaya. També vaig assistir, en qualitat de padrí dels nuvis, a un casament que es mereixeria una altra crònica. Tot plegat va divertir-me, a l’hora que va posar-me en safata les peculiaritats d’aquell territori.
La singularitat principal d’Agutaya és la parla. Els agutaiyans s’expressen en una llengua diferent a la resta de natius del petit arxipèlag. Semblen estar molt orgullosos de la seva llengua, tot i que accepten que a l’escola sigui bandejada en benefici del tagal, idioma oficial a Filipines. Els mestres la marginen penalitzant amb cinc pesos els alumnes que la parlen a classe. Aquest particular orgull casolà per la llengua pròpia no s’acaba d’entendre. Però els illencs tenen el fet tan assumit que veuen naturals les mesures repressores contra la seva idiosincràsia. Em resta l’esperança que després de les xerrades mantingudes amb els meus amfitrions, Wifredo, el fill i secretari de l’alcalde, i la seva dona, Flor, mestra de l’escola, l’estima i respecte  per la llengua dels avis hagi millorat.
Poc temps abans que jo hi desembarqués, a Agutaya hi va passar un fet excepcional que va trasbalsar la tranquil·la quotidianitat. Vet aquí que un bon dia van aparèixer a bord d’una banca tres blancs que encara ningú no havia vist mai i que no coneixien de res; amb tota certesa era la primera vegada que posaven els peus a l’illa. Eren Stephen, la seva muller i el fill d’ambdós, un nen rosset que de seguida va entendrir el cor dels agutaiyans. El més sorprenent, però, no va ser pas la sorpresa, ja prou important, que uns estrangers arribessin a Agutaya, sinó el fet inversemblant que de bon començament s’adrecessin a tothom en perfecte agutaiyà, un idioma parlat al món per menys de 15000 persones. Els nou arribats van deixar els illencs estupefactes.
Van demanar permís al mayor per ocupar una gran cabana abandonada a la platja i s’hi van instal·lar. Els natius no paraven d’astorar-se. Va córrer la veu que els blancs tenien nevera, màquina de rentar roba i un potent radiotransmissor. Disposaven d’energia solar suficient per activar tots aquells sofisticats aparells que els agutaiyans no havien vist mai a la vida, entre d’altres raons perquè a Agutaya no hi havia energia elèctrica. Qui eren aquells blancs? Havien dit al mayor que eren lingüistes, que pertanyien a l’associació internacional Summer Institute of Linguistics, una de les finalitats de la qual és traduir la Bíblia a totes les llengües minoritàries del planeta. Un pretext preciós per penetrar fàcilment en una societat hipersensible al fet religiós com la filipina.
Ja hi havia a Agutaya qui deia que Stephen, la seva dona i el nen eren la Sagrada Família. Als americans els interessava mantenir aquesta opinió. A les tardes, els veia passejar per la platja, sempre curosament tapats perquè no els toqués el sol, no fos cas que el bronzejat destruís el mite. En els calendaris que decoren les llars filipines i a totes les esglésies del país, les imatges de la Verge Maria, Sant Josep i el Nen Jesús apareixen amb una pell immaculadament blanca.
El blanc és el color màgic en el qual somien els natius de pell obscura dels països pobres. Els colonitzadors espanyols que els van portar la misèria i els van prendre l’orgull en nom de Déu, eren de raça blanca. Els nous conquistadores, els suaus i dolços americans, els inventors del plàstic, la Coca-Cola i l’hamburguesa, encara que en lloc d’espasa esgrimeixin, com correspon a aquests nous temps, el millor i més ampli dels somriures i en lloc de llances i trabucs traginin inofensives guitarres, també tenen la pell blanca. El blanc és el color de l’aurèola que corona els sants, del cos de Jesús a la sagrada forma: el color de Stephen, la seva educada esposa i el nen entendridor. Als americans bons que busquen l’ombra sota els cocoters, ja els està bé que la gran majoria de natius percebin la pell fosca com bruta i impura. “Tot no es pot tenir, fill meu, hi ha jerarquies. Però entra a casa meva i et rentaré l’ànima”.
No cal dir que el capellà catòlic de l’illa estava esparverat, cada dia li fugia més clientela. Els missioners protestants venien als illencs una imatge nova, fresca, moderna i juvenil del cristianisme que el vell, alcohòlic i anacrònic capellà no els podia oferir. Que els americans infonguin als enlluernats acòlits idees alienes a la seva cultura té el risc que puguin acabar per sempre amb la idiosincràsia local. Els pacífics missioners remataran a Filipines la feina que els ardorosos espanyols van iniciar i no van poder culminar del tot, malgrat les armes de guerra i més de tres-cents anys d’ocupació: llevar-los la identitat i fer-los renegar del seu origen.

Jugant en els camps del Senyor (i II)


Filipines. Immersió a l’ull d’un volcà

20 febrer 2011

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Som a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans… Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.


L’ambaixador espanyol

30 Setembre 2009

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.


Misèries d’Espanya

17 Setembre 2009

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.


Zamboanga 1984

26 Març 2009

La ciutat de Zamboanga està ubicada al sud-oest de Mindanao, la segona illa més gran de l’arxipèlag filipí. Vaig visitar per primera vegada Zamboanga l’any 1984. Aquell any, amb una càmera de Super-8 m/m vaig gravar les seqüències que mostren el vídeo. Vaig filmar moltes més imatges, és clar. La llàstima és que de moment solament he trobat aquestes. Les he localitzat per pura casualitat. Resulta que l’any 1990 vaig enviar la pel·lícula al programa de TV3 Betes i Films. Un cop utilitzades, l’administració del programa va enviar-me la cinta de vídeo gravada amb la pel·lícula de Super-8. Gràcies a això les he pogut extreure. Vaig copiar-les ara fa uns dies. Per poder-ho fer vaig fixar la càmera fotogràfica compacte -ja se sap que aquestes petites meravelles també graven vídeo- en un trípode. Vaig posar la cinta dins el reproductor de vídeo i vaig fer la gravació. El resultat no és òptim, prou que es veu. La qualitat de les imatges és més aviat escassa, però la pàtina de velles que els donen les transferències i el seu valor documental penso que les salva. A parer meu, el més interessant són les seqüències del control del trànsit dirigit per una colla d’Escoltes. La música de jazz que acompanya el vídeo és extreta del disc original que l’any 1932 va gravar, a Barcelona, la banda catalana Orquestra Demon’s Jazz. La peça es diu “Lingerie Jazz”, com s’especifica als crèdits finals del vídeo. Confio que almenys us diverteixi.

Zamboanga city lies at the southern most western tip of Mindanao island, in the Filipino archipelago. My first time to Zamboanga was in 1984. On those fading days I had a Super-8 m/m movie camera. The sequences shown on the video are only a bit portion of the total I’d recorded in the city. Few days ago, by chance, I discovered a videotape loaded with those funny frames. Unfortunately in the tape there were no more images. I plugged the tape into the video player to make a copy of them using my cam corder. The images seen on the video were taken from the screen of my television. Not so good quality, that’s right. But I think above the quality lies the interest of the sequences shooted 25 years ago. Probably the city has changed a lot from then. The city and the habits of zamboangueños. Enjoy watching the funny way the Scouts control the motorized traffic in the busy streets of Zamboanga. The jazz music wich comes along with the images is quite old. “Lingerie Jazz” is played by Demon’s Jazz Orquestra. A Catalan jazz band from the decade of 1930s. The music was recorded in the city of Barcelona (Catalonia) in 1932.


%d bloggers like this: