Ordenació d’un monjo

On 13 Juny 201017 Març 2011 Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

A la ciutat tailandesa de Korat o Nakhon Ratchasima, com es diu oficialment, em trobo amb la celebració de l’ordenació d’un monjo. La festa arrenca amb la sortida del sol. Familiars i amics acompanyaran el novici durant tota la jornada. La cerimònia comença als peus del monument a l’heroïna local Ya Mo. Els congregats preguen tot passant per sota la panxa d’un elefant per encomanar-se força i salut. Seguidament, comencen a desfilar en direcció el temple pels carrers més cèntrics. Beuen whisky d’arròs, ballen al so de l’orquestra ambulant i canten. En arribar al temple, el novici baixa de l’elefant. Per torns, els amics el pugen a coll-i-be. Donen unes quantes voltes a l’entorn del santuari. A continuació, comença la cerimònia de l’ordenació a l’ubosót, la part més sagrada del monestir. La festa acaba amb un fastuós tiberi col·lectiu al pati del temple. Tiberi al qual em conviden, és clar!

Chinese Opera งิ้ว

On 20 febrer 201013 Març 2011 Per Jaume MestresIn English, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

When the ancestors of today’s Thai Chinese community migrated south and arrived in Thailand, they brought their culture with them and preserved it in their new surroundings. In their cultural baggage were traditional Chinese forms of entertainment which brought them solace as they endured the rigors of beginning life anew in a place that was far from home. One form of popular theatre that they especially loved was ngiw (งิ้ว), or Chinese Opera. Nowadays there are ngiw troupes not only in Bangkok as it used to be before. However, the heads of most ngiw troupes hire performers from Isan instead of Chinese singers, who are very scarce. It isn’t necessary that the actors speak Chinese; all they have to do is memorise the words required. Not only stage roles are taken by Thais from Isan these days. The musicians, too, usually come from the North-East. But all of these changes make very little difference to the audience, as those who understand all of what is going on up on stage are few. At present there are about 30 ngiw troupes active in Thailand, not more than 10 of them made of up Chinese performers. Most of them have work to do all year long, as they are invited to perform at different towns and cities. One of these troupes is performing in Nakhon Ratchasima town, or Korat as most Thai like to say. The performance was held close to the monument of local female hero Tao Suranari (Ya Mo) during the celebrations of Chinese New Year.

Una mena de viatgers

On 26 Octubre 200917 Desembre 2015 Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Una tarda de fa quatre dies estava assegut davant les sala de fusta on fills i filles de Korat dansen i canten en homenatge a la seva heroïna local, Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Parlava amb aquells homes i dones. M’explicaven el sentit de la seva feina i com fan guanyar mèrit a famílies i particulars que els encarreguen, a canvi d’uns diners, uns minuts de cant i dansa per honorar Ya Mó. Això passava a Korat, ja ho he dit, o Nakhon Ratchasima, que és el nom oficial de la ciutat.
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, kè, txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm… llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.

Èxtasi, acer i sang

On 22 Octubre 20099 Març 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Copia de Èxtasi, acer i sang 02.JPG_redimensionar — “Un punxó travessa la cara d’un home en estat de trànsit. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009

Èxtasi, acer i sang_redimensionar — "Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàllica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec" (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009.

A Nakhon Ratchasima molts ciutadans surten al carrer per exterioritzar la seva devoció als déus del panteó xinès i als esperits que governen les seves vides. Van arribant a la plaça principal sota el retruny de timbals. Damunt unes plataformes arrossegades per camions s’alcen imatges daurades. Déus conciliadors, deesses benefactores. Als palanquins que porten homes vestits amb túniques seuen ídols d’espesses barbes. Davant les imatges hi ha clavats un rengle de punxons. El mànec de cada punxó és la fesomia d’un dimoni. Cares sangonoses, ulls irats. Molts homes duen espases embeinades, sabres esmolats creuats al pit. Fuets penjats al coll. N’hi ha que porten pendons; d’altres, presenten safates d’ofrenes. A la plaça s’han congregat uns dos-cents homes vestits d’un blanc impecable.
Arriba el moment que al so dels timbals s’hi afegeix l’espetec de traques. Petards. Guspires de foc, ferum de sofre. La plaça envaïda de fum. La pólvora és el detonant per començar la cerimònia. Alguns homes de les primeres files entren sobtadament en èxtasi. Es treuen amb brusquedat les túniques alhora que inicien uns moviments compulsius. Pells intrincadament tatuades amarades de suor. Crits i gemecs. Ulls en blanc, parpelles aclucades. Salten sobtadament, boten com disparats per resorts invisibles. Esgarips i xiscles. S’abalancen sobre unes taules i les colpegen amb violència. Alguns companys els subjecten, han de contenir-los per força. Els esperitats són màquines desbocades mogudes per una energia folla. A l’entorn dels embogits branden pendons i draps negres guixats amb símbols esotèrics. N’hi ha que murmuren paraules llegides en pergamins antics per calmar-los o potser per excitar-los.
Desclaven els punxons arrenglerats davant els ídols. Són barretes d’acer d’uns trenta centímetres de llargada. La sentor dolçota de l’encens que no para de cremar barrejant-se amb el sofre que inunda la plaça crea un baf marejador. Als homes en trànsit se’ls desfigura la cara. La pell sel’s torna color de cendra. Rostres tibats, ànimes a punt de ser expulsades. Posen espases esmolades a les mans d’algun esperitat. Veig llengües movent-se amb avidesa pel cantell de les fulles. Brolla la sang. Com més sang vessada, amb més avidesa ballen les llengües. Un punxó travessa la cara d’un home en èxtasi. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer. A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes. Remor d’oracions. Al voltant del noi amb el pic travessant-lo es congrega gent que prega agenollada, les mans juntes davant la cara, el cap ajupit.
Un home porta un patinet d’acer. L’aspergeixen amb aigua beneïda. Vessen aigua lustral a la seva cara abans de clavar-li el mànec per l’interior de la boca. Al seu costat els esperits han posseït un xicot. Li han donat l’ànima de nena. És una nena musculosa i alhora delicada. Li pinten la cara amb sang. Pengen flors als cabells. A mesura que la nena s’expressa la gent es postra al seu davant. Fronts tocant el terra. El noi-nena posseït abraça els que l’adoren, plora amb ells, crida i canta.
Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàl·lica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec. La fotografia del monarca estimat, ara mateix seriosament malalt en un hospital de Bangkok, sembla que els reconforta. Caminaran descalços tres hores pels carrers de la ciutat amb el retrat del rei sostingut per les seves galtes. Cap llast, sinó joia. Emoció dels veïns. S’agenollen i es postren. Ulls plorosos, barres d’encens als dits.