Assaig de danses tradicionals javaneses

11 Juny 2014

Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.

Anuncis

Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles

13 Octubre 2013

Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo. El poder dels regents és més simbòlic que real. Qui dicta i fa complir les lleis aplicables al vast territori de l’arxipèlag indonesi és el govern centralista de Jakarta. Els soldanats de Jogyakarta i Solo són les relíquies d’un passat que ja s’ha fos. Però, com els vidres d’un mirall esmicolat, encara en resten alguns trossos. Algunes seccions dels palaus i residències dels respectius soldans es poden visitar. A més de mobles de qualitat, fastuosos i amplis salons, refinades motllures de guix, florits i vastos jardins, esplendoroses estàtues de bronze i marbre -luxes exclusius que als soldans els agradava fer-se portar d’Europa-, també podem ensopegar-nos amb plaers pel gaudi de l’esperit, tals com delicats concerts de gamelan, parsimonioses danses i acurades peces teatrals representades en airejats pavellons oberts als quatre vents.
El vídeo mostra fragments de la funció d’un divendres al vespre al teatre Sriwedari, una de les instal·lacions del parc homònim ubicat al carrer Jl. Slamet Riyadi, de la ciutat de Surakarta, o Solo, al centre de l’illa de Java. La sala del teatre té un aforament de 500 localitats, de les quals el dia de la meva assistència solament hi havia unes 20 butaques ocupades. Malgrat que l’entrada costa menys de 20 cèntims d’euro (3000 Rp indonèsies) la gent es resisteix a anar-hi. La sala és rònega, deixada, amb algunes parts del sostre a punt de desplomar-se. El teatre Sriwedari és una de les darreres baules d’un món que s’acaba. Els 85 membres de la companyia de teatre han d’aferrar-se a la pols per mantenir-se vius. Ha de ser complicat sostenir-se d’intangibles. Als actors i les actrius els ha de pesar desplaçar-se cada dia al teatre després de la jornada laboral, vestir-se, guarnir-se, maquillar-se i actuar durant tres hores per a un públic tan escàs. Ha de ser fàcil defallir. A més dels actors també formen part de la companyia els músics i cantants entaforats al fossat de davant de l’escenari. I els luminotècnics, els responsables del so, els tramoistes. Massa renou per tan pocs diners, minsa demanda i escassa afició. Vés a saber fins quan aguantaran els resistents; de moment, però, la constància guanya la partida. Hem de considerar aquestes persones herois pel fet de mantenir viu l’esperit de les velles i esplendoroses corts traspassades als llimbs de la nostàlgia. Va ser el soldà Pakubuwono X (1893-1939) qui va instaurar a la cort de Surakarta les representacions que avui veiem agonitzar a l’escenari del teatre. Les maneres de representar els fragments de les llegendes èpiques dels grans llibres de l’hinduisme són suaus, polides i delicades per no ofendre els cortesans de l’època. Les representacions al teatre Sriwedari es mantenen de manera continuada des de 1921.


Recreació d’un genocidi

21 Agost 2013

Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona The Act of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.

* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.

* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.


Nit, foc i pregàries (I)

11 Setembre 2011

Dansa “Kecak”

El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre  I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.

Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.


Diari de viatge. Bali i Catalunya (II)

25 Juliol 2010
Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. Indonèsia és refractària a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali, legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets, s’hi desplacen per a viure-hi. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. Actuen com el què són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag, s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·là al-akbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali identitàriament fort cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques de Java. Pocs d’aquests diners retornen a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions, propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la religió ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat; però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruïr-lo.

El teatre d’ombres

17 Desembre 2009

A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.

Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a  well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.


Volcà Kawah Ijen. Descens al cor del verí

12 Març 2009

Abans d'enfilar el camí de la corona. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l'espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 €) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Revisant la càrrega. Pujar les parets del cràter amb tant de pes és una feina de gran duresa, apte solament per als homes més forts. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Ascendint el cràter amb sofre a les cistelles. Els camàlics extreuen sofre del fons del cràter. Caminen uns quants quilòmetres cada dia amb el pes del mineral a l'espatlla. Les dues cistelles plenes superen els 70 quilos. Reben 25000 Rp (uns 2 €) per viatge. En un dia, com a molt, fan dos viatges. Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Llac i masses de sofre al fons de la caldera. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Carregant les cistelles. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Carregant les cistelles. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

Extracció de sofre. Cràter del volcà Kawah Ijen (2380 m). Java Oriental. Indonèsia.

A la terminal de Bondowoso demano en quin autobús haig de pujar per dirigir-me a Sempol, la petita població cafetera als peus del volcà Ijen. M’assenyalen un vehicle desgavellat que espera omplir-se. Encara trigarà estona a sortir. Faig temps parlant amb els policies asseguts a la garita tot prenent cafè. A l’est de Java es viu una vida distesa, en consonància amb l’assossec dels maduresos. En efecte, una bona part de la població de Bondowoso i els encontorns prové de l’illa de Madura. I també és la llengua de Madura la que parla gairebé tothom d’aquesta zona.
Ve el moment que el conductor engega la carraca per escalfar el motor. El sostre de l’autobús és ple de coves, capses de cartró i un parell de bicicletes. M’assec al seient de davant. M’acomodo al millor lloc, disposat a fruir d’una ruta que ha de ser bonica. L’autobús no arrenca fins que ja no hi cap ni una agulla. Li costa sortir de la ciutat. El vehicle s’atura una vegada i una altra. Són difícils d’entendre tantes parades quan l’autobús ja va ple. Doncs m’erro, perquè veig que sí, de gent encara n’entra.
Voregem pel nord les estribacions del volcà Raung. La mola de més de tres mil metres d’altura és omnipresent en aquest paisatge a l’extrem oriental de l’illa de Java. Vist així, de lluny, el volum del Raung recorda Ayers Rock. Igual que la formació rocosa australiana, el Raung també s’alça solitari en la immensitat d’una planura; a diferència d’Ayers Rock, però, no el circumda el desert sinó verdoses extensions de cereals i gramínies. Ve el moment que la carretera s’aprima i s’enfila. Com més ascendim l’interès a l’altra banda de la finestra també augmenta. Queda molt lluny la plana xafogosa on s’ubica la ciutat de Bondowoso. La carretera fendeix boscos cada vegada més alts i frondosos.
En una de les parades em fixo en quatre individus vestits amb uniforme de camuflatge. Malgrat que tenen la pinta de militars no ho són. Són caçadors. Pugen en dues motocicletes. Porten fusells equipats amb prismàtics. Semblen armes modernes, potents i de bona qualitat. A quines preuades criatures llevaran la vida, els caçadors furtius? El conductor em diu que són ocellaires. És cert que a l’illa de Java preval un grandíssima afició a criar ocells. Els crien per l’excel·lència del cant i la vistositat del plomatge. Viatjant per Java n’he vist molts, de mercats d’ocells. Milers d’aus exòtiques de gran bellesa empresonades en gàbies. Ara bé, des de quan els ocellaires capturen aus amb escopetes?
Entre les sovintejades parades, el mal estat de la pista i el fort pendent que obliga el vehicle a anar ben a poc a poc, el viatge es dilata més del que preveia. Ben entrada la tarda l’autobús arriba a Blawan. Blawan és una endreçada colònia cafetera enclavada en una zona presa a la selva. La totalitat des colons es dediquen a les feines de conreu i manufacturació del cafè. L’autobús es buida, a Blawan. Però jo encara seguiré un tros més. El conductor té la gentilesa de deixar-me davant mateix de l’hostal Arabika, lloc on passaré la nit.
Com que estic a una altura considerable, la nit a l’Arabika és freda. Dormo encongit sota una flaçada gruixuda. A l’alba, es presenta la motocicleta emparaulada ahir. Gairebé triguem mitja hora en recórrer els 13 quilòmetres que separen Sempol de Pos Paltuding, el punt on iniciaré l’ascensió a l’Ijen. Pel camí, demano el conductor de parar un parell o tres de vegades. És un privilegi poder veure com es desvetlla un gegant. Un gegant que badalla. Del cràter del volcà Raung emergeixen glopades de fum. Una fumera tènue que es dissol de pressa contra la pantalla blavissa del cel. La massa geològica del Raung és imponent. Ara mateix sembla un vaixell rosat surant entre boires. Contemplo el volcà enmig de falgueres tan altes com palmeres. Aquestes falgueres arbroides són plantes primitives, de les primeres que van créixer al planeta.
A Pos Paltuding saludo els guardes que tenen cura del parc. Semblen dos homes satisfets amb la feina que fan. Una de les seves tasques és cobrar una petita quantitat als visitants i convidar-los a apuntar els seus noms al llibre de registre. Acomplerts els tràmits, enfilo el camí que m’ha de portar al cràter. Són les sis del matí. Malgrat que ja és de dia la claror a penes il·lumina el sender per on avanço. Camino per una pista flanquejada d’una densa massa vegetal. M’adono que és una via molt transitada. Per l’estat del terra és evident que cada dia hi circulen un bon nombre de persones. Tants turistes pugen al cràter del volcà? Doncs sí, depenent dels mesos de l’any cada dia una rècula, però també, i encara en més quantitat que turistes, uns 200 treballadors que viuen del sofre que extreuen de l’Ijen.
No sento altres sons que el cant d’algunes aus. Ni tan sols remor de fulles o brancatge. Per l’absència d’oreig i gibons el brancam reposa. Es diria que els simis encara dormen; en aquesta hora silent no en clisso ni un. En algun tram sento gemecs de bambús. Quan un bosc de bambús fimbreja les remors que produeix semblen sanglotosos plors de criatures. En algun lloc van dir-me que el cruixir dels bambús el provoquen esperits de nens abandonats, ànimes penades que en la seva tristesa no paren d’estremir-se i plorar. Com que no passa un bri d’aire i la humitat és alta, de seguida apareix la suor. El que em sembla suor potser és aigua de pluja. Ja fa estona que roina.
Sento fressa de passes. Algú s’acosta. Apareix un dels homes que treballen al volcà. Porta un carregament de sofre. A l’espatlla sosté una perxa de bambú. Als extrems hi pengen sengles cistelles de vímet curulles de rocs sulfurosos. El caminar vacil·lant i apressat de l’home el condiciona el pes. La totalitat dels blocs de sofre que transporta pesen entre 70 i 90 quilos. D’aquí que quan camina contorsioni exageradament el cos, com els marxaires de les curses. Així que em veu redueix el pas i s’atura. Deixa les cistelles al marge del camí. Em demana un cigarret. Em sap greu, però no n’hi puc oferir perquè no en porto. Costa d’entendre que encara vulgui intoxicar-se més. Potser no en té prou de respirar diàriament el verinós diòxid de sofre que emana del cràter. Aquest és el fat dels herois de l’Ijen.
Ben de matinada, quan encara és negra nit, una processó d’homes abandona els vilatges dels entorns per fer cap a la muntanya. S’encaminen al cràter. Un cop a la corona baixen al fons de la caldera del volcà per extreure’n sofre. N’arrenquen blocs irregulars, els esmicolen i posen els trossos a les cistelles. Se les carreguen a l’espatlla i ascendeixen les parets escarpades de l’imponent embut mineral. Continuen a peu fins el post, a uns quatre quilòmetres de distància. Allà pesen la mercaderia. Els diners que els donen es corresponen amb el que hauran transportat durant els dos viatges que acostumen a fer cada dia.
Als homes que arrenquen sofre del ventre del volcà se’ls considera gairebé titans. Els admiren per afrontar una feina tan dura i encara més per la gosadia de ficar-se al cau d’esperits malignes. La gent de la contrada creu que els cràters són la llar d’ànimes immundes. En realitat, però, no és la valentia el que els impulsa a exercir un treball tan feixuc, sinó els diners i el prestigi. Ni que s’emportin de mitjana l’equivalent a uns dos euros diaris es consideren ben pagats. Els homes de l’Ijen guanyen tres vegades més del que cobrarien treballant en una fàbrica i quasi quadripliquen els ingressos d’un pagès. Però paguen un preu alt per emportar-se uns calerons a casa. El contacte continuat amb les emanacions de gasos perjudica les mucoses, la gola i els ulls. I els pulmons. Saben que s’escurcen la vida i que s’arrisquen a patir de ben joves malalties cròniques. Però l’àurea de la feina, la reputació que els dóna i els diners que guanyen fa que no es plantegin més enllà del dia a dia.
Malgrat els perjudicis que comporta l’extracció del sofre encara gosen fumar, com el que s’ha aturat i em demana tabac. Al moment de descarregar la perxa se li ha descordat la camisa i ha quedat al descobert un tros d’espatlla. Durant uns instants he vist la pell llagada, encetada per la fricció continuada de la barra de bambú. Abans de tornar a agafar la càrrega fa un darrer intent per mirar de treure’m alguna cosa. Ho prova oferint-me una peça cisellada. És un fragment de sofre que vol imitar un ocell.
Mentre continuo ascendint en direcció al cràter, penso que és sorprenent que entre els treballadors de l’Ijen no hi hagi dones. La dona javanesa fa feines tan pesades i en prou casos més dures que l’home. Exèrcits de dones treballen a la construcció i no precisament alçant parets, sinó fent de manobra. Infinitat de dones es rompen l’esquena a les pedreres i al camp, de sol a sol i cada dia. En canvi, cap dona no extreu sofre a l’Ijen. L’absència de femelles treballant al volcà es deu a una qüestió cultural, no perquè no tinguin capacitat ni prou força per afrontar el rigor de la feina.
Arribo al cim acompanyat de la pluja. Estic amarat i no porto equip per protegir-me. El pitjor de tot és una manca absoluta de visibilitat. Però el vent és un bon aliat. En aquestes altures nues les ventades són fortes. Bufen ratxes d’aire que esborren en un no res la boira i en un altre instant la retornen. Per això albiro el paisatge a intermitències. Quan les ventades s’emporten els núvols, em veig caminant per una terra devastada. L’Ijen és un estratovolcà. Quan erupciona pot expulsar indistintament masses de lava i material piroclàstic. La darrera gran erupció va produir-se el 28 de juny de 1999. De llavors ençà l’activitat volcànica de l’Ijen és menor. Alguna vegada, a l’interior del cràter s’han produït emissions superiors a les habituals, i algun tremolor sobtat. Però no de prou importàcia com per espantar els homes que hi treballen.
Malgrat el terra lliscós i l’aigua que cau no dubto en descendir l’abrupta paret que mena al fons del cràter. De risc no en falta, certament. Durant els segons que les ventades escombren els núvols puc contemplar el llac al fons de la caldera. És difícil destriar els gasos de les boires quan em trobo a prop dels homes que recullen el sofre. El sofre el destil·la un sistema de tuberies ceràmiques encastat en masses sulfuroses, o l’ arrenquen dels colossals blocs a la vora del llac. Malgrat protegir-me amb una màscara no em puc alliberar dels tòxics. Respiro malament, sento els ulls irritats, els narius i la gola seca. I la pudor roent del sofre envaïnt-ho tot. Constatada la duresa del treball d’aquests valents decideixo retornar a la corona. Pujo grimpant el sender que esquiva els imponents rocams de lava. La pluja fina segueix acompanyant-me. M’aturo un moment. Apareix un home traginant el seu carregament mineral. Se m’encara. En un instant em planta a un pam del nas un ratolí Mickey de sofre. Somriure cortès, una broma i silenci. M’alço i prossegueixo camí avall. Remor de bambús. Ànimes penades d’infants atretes pel ninot de Disney?

[Una versió abreujada i traduïda al castellà d’aquest reportatge va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 60-67]


%d bloggers like this: