Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.
Etiqueta: Jaume Mestres
Salutacions enverinades
Movent-me per Tailàndia sovint coincideixo amb gent que em saluda malgrat que no conec de res. Persones que em creuo pel carrer o que em trobo dalt d’un vehicle públic o en centres comercials. La totalitat són homes de raça blanca. Per què em saluden si abans no ens hem vist mai? Els caic simpàtic, potser? Com que al carrer, o als autobusos, hi ha altra gent que no saluden, em demano per què a mi sí i als altres no. És clar que són preguntes retòriques, la resposta sospito que la tinc. Crec que és per la complicitat que suposadament dóna tenir el mateix color de pell. Si aquesta és la raó ho trobo aberrant. Els que saluden solament per afinitat racial es retraten com gent que es mira els altres des de la tribuna de sentir-se diferents. Nosaltres, els blancs, i vosaltres, que no ho sou. Aquest etnicisme excloent, clarament discriminatori, és una forma de racisme. Els que el practiquen són els mateixos que veus en cafeteries on gairebé només hi ha blancs. Es busquen; aquesta mena de gent té necessitat de trobar-se amb els iguals, la seva protecció. Quan es reuneixen s’esbraven, sovint es queixen de precarietats i maldiuen dels natius. Déu me’n lliuri d’acostar-m’hi! La complicitat la donen afinitats que transcendeixen l’origen, l’ètnia o la raça. Jo viatjo per trobar-me amb els altres, per fondre-m’hi. Si els hagués de blasmar o apartar-me’n em quedaria a casa.
Guarir-se per la fe
Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Un vot que ve de lluny
Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.
Enamorats del gueto
Mai no he entès -continuo sense entendre’ls- aquests viatgers, turistes o residents que s’han desplaçat lluny de casa voluntàriament -se suposa que cercant nous mons, nova gent, noves experiències- i quan hi són fugen de la realitat entaforant-se en guetos. Es gasten molts diners per desplaçar-se a Bali, com és el cas del vídeo, i es passen hores dins una bombolla absolutament falsa. Amb la quantitat de coses genuïnes que hi ha per fer, veure i conèixer, a Bali!
Bali Hai (3). Neocolonialisme a Ubud
Aquests dies se celebra a Ubud la novena edició de l’Ubud Writers & Readers Festival. L’organització ha editat un opuscle de gairebé 100 pàgines amb els esdeveniments programats ben detallats. Els residents i turistes occidentals omplen els espais on se celebren els actes. També s’hi veuen molts indonesis, però poquíssims balinesos. Els balinesos no entenen el sentit d’uns esdeveniments tan pomposos. S’entén la incomprensió balinesa: la gairebé totalitat dels actes els donen l’esquena. A part d’actuacions folklòriques al carrer, són excepcionals les activitats relacionades amb la cultura pròpia de l’illa.
Divendres a la nit vaig assistir a una representació del grup teatral Teater Satu Lampung, de Sumatra. Una obra sense substància, escenografia minimalista, danses tribals contemporanitzades i arts marcials. Banalitat encoberta de transcendència, vacuïtat llastada de pedanteria. Seguia el muntatge una nombrossíssima audiència majoritàriament blanca, aplegada en el marc bellíssim del Pura Taman Saraswati, un escenari de pedra alçat sobre un estany de lotus.
Abans de començar van haver-hi els petits parlaments de rigor. En anglès i en indonesi, les mateixes llengües en què és escrit el programa de mà. Ni una sola paraula en l’idioma del país, el balinès. Ni una. Aquest és el respecte que els organitzadors del festival tenen per Bali. De Bali solament els interessa el marc estètic i el concepte Bali-Paradís, ideal per projectar-se amb èxit. Més enllà d’això, flors i violes i a defecar-hi. No els preocupa per res l’ànima de Bali. Que el Bali de veres agonitzi escanyat pel jou d’un estat depredador que l’espolia, l’ocupa, el minimitza i en renta els cervells no els afecta en absolut. Al contrari, integren i associen Bali amb qui l’està matant. Hi van de bracet. Col·laboren en l’escabetxada. Venen al món la visió tòpica de Bali, la més superficial i tronada, la més falsa. Com pot ser que un festival adreçat a escriptors -gent que reflexiona i pensa- sigui tan fatu? S’ho empassen, els escriptors? No li veuen el llautó?
La fundadora i directora del festival és una australiana casada de fa anys amb un balinès. És propietària de restaurants amb pedigrí i d’un bar. Quasi la totalitat de la clientela dels establiments d’aquesta senyora són turistes i residents estrangers. Els preus són elevats, gairebé europeus. Cobra a preu d’or uns aliments que compra al mercat a preus balinesos. També paga salaris balinesos -ben minsos, per cert- als seus treballadors. Potser a causa del dolç avorriment tediós dels rics un dia de fa 10 anys va decidir crear un festival per a escriptors. No solament se’n va sortir si no que el festival ha esdevingut un èxit internacional. Ha obtingut el que pretenia: prestigi, llorers, fama i reconeixement.
El bar és en un carrer central d’Ubud. Fins abans d’obrir-se el carreró era un gresol de pau. D’ençà que el bar funciona s’ha acabat la tranquil·litat. Un parell de cops a la setmana el bar organitza debats literaris vespertins. Molt parlar del sexe dels àngels i gens de la realitat social balinesa. Tertúlies amanides amb actuacions en directe, musiquetes i cantants que tampoc no tenen res a veure amb el que és Bali. Soroll de la música en directe, xerrameques amplificades per altaveus, clientela ocupant el carrer quan el bar és ple. Joves i no tant joves amb ampolles de cervesa a les mans bloquejant l’entrada de les cases i l’espai per aparcar les motos dels veïns. Els veïns han comunicat el malestar a la propietària. Res a fer. Sota la disfressa de la bonica i protectora capa literària la senyora té com a màxima prioritat la caixa. De nou, negoci rodó: cobrar a preus occidentals el que ella paga a preus locals. “Respecte pels veïns balinesos… De què em parla, vostè?”
Malgrat tants beneficis que ingressa explotant les marques “Bali” i “Ubud”, una ínfima part d’aquests guanys reverteixen a la comunitat. Fa pocs dies va proposar a tres músics d’Ubud amenitzar alguns dels actes del festival amb música tradicional. Per 9 hores de música en directe els músics demanaven l’equivalent a 40 euros, 13 euros per barba. L’organització del festival va trobar el preu excessiu i no els va contractar.
Fa uns anys vaig ser a casa d’aquesta senyora. Em va sorprendre que malgrat estar casada amb un balinès no parlés la llengua de la terra on viu i on han nascut els seus fills. Invariablement es dirigia al servei en indonesi o en anglès. La notava incòmoda quan jo m’adreçava als treballadors -balinesos tots- exclusivament en balinès. Claríssimament no li agradava.
De Bali, aquesta senyora es queda amb la seda i en parla amb paraules de vellut. El Bali real és un concepte remot i embolicat que no l’interessa gaire. Com tants altres sofisticats neocolonialistes residents a Bali, ja li estaria bé que Bali quedés reduït a no gaire cosa més que un parc temàtic. Mantenint, això sí, l’embolcall, la superfície. Sobretot l’estètica. Bali Hai, Bali Hai…*
*Ensucrada cançó de Rodgers i Hammerstein per al musical “South Pacific” (1949). Malgrat el títol, no té res a veure amb Bali.
Flaixos de l’obra “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional, Indonèsia). Pura Taman Saraswati. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.
L’escriptor alemany Tom Vater disserta sobre el diplomàtic xinès Zhou Daguan. A les acaballes del segle XIII Zhou Daguan va visitar la cort d’Angkor, la capital de l’imperi Khmer originat a les ribes del llac Tonle Sap, avui Cambodja. El testimoni del xinès ha estat fonamental per a la comprensió i l’estudi de molts aspectes de la societat i cultura khmer. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.
Dues imatges de “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional). Pura Taman Saraswati. Ubud. Bali.
Legong Sudhamala
Legong és una dansa clàssica balinesa creada probablement el segle XIX per a l’entreteniment de la cort. Es caracteritza pels intricats moviments dels dits de les mans i per les expressions facials constantment canviants. En un origen ballaven el Legong noies impúbers. En canvi, avui, almenys en les diferents versions de Legong que es ballen per als turistes, les ballarines són noies adolescents o dones adultes. És en les representacions dels temples -durant cerimònies especials- on encara es poden veure versions originals de Legong interpretat per noietes preadolescents. Hi ha diferents versions de Legong, totes inspirades en episodis dels llibres sagrats de l’hinduisme. El vídeo presenta una nova versió concebuda, coreografiada i musicada -aquest any 2012- per l’afamat professor d’arts balineses I Wayan Dibia, en col·laboració amb el també compositor de música per a orquestra de gamelan, el mestre I Ketut Cater. Podem gaudir de la dansa completa, gravada el dia de l’estrena, el 4 de setembre de 2012, al banjar -pavelló destinat a la celebració d’actes- del vilatge Kutuh Kelod, a prop d’Ubud. Els intèrprets i músics pertanyen al grup artístic d’Ubud, Semara Ratih, del qual n’és propietari i director l’excel·lent ballarí de dansa clàssica balinesa, Anak Agung Anom Putra.
Sinopsi de la dansa, segons l’original del programa de mà lliurat el dia de l’estrena: “Sudhamala és una paraula sànscrita que significa purificació de l’esperit. La història és extreta d’un episodi del Mahabharata. Sota la influència de Kalika, serventa de la deessa Durga, la reina Kunti arrossega el seu afillat Sahadewa al cementiri de Gandamayu amb la intenció d’oferir-lo en sacrifici a Durga. Però Sahadewa és un home fort que no es deixa dominar fàcilment per la seva madrastra. Un cop al cementiri els papers canvien i ara és Sahadewa qui vol matar la reina Kunti. Però la deessa Durga demana a Sahadewa que utilitzi el poder per restituir a la reina Kunti la seva divinitat. Així la reina Kunti pot retornar, ja com a deessa Uma, al món superior al qual pertany”.
El redactat original pot llegir-se a continuació, en la versió anglesa del comentari.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC). HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.
Legong Sudhamala is a new Balinese traditional dance created on 2012 by Professor I Wayan Dibia and Musician Master I Ketut Cater. Performance by Semara Ratih group, from Ubud. The full dance was recorded the day of the premiere, on 4th September this year, at Banjar Kutuh Kelod, Ubud. Bali. Synopsis literally copied from the hand program held to the audience on the day of the premiere: “A newly created dance, based on the classical Legong, Legong Sudhamala enacts an episode of The Mahabharata epic. Sudhamala is a Sanskrit word that means “to clean of purify”. Under the influence of Kalika, the servant of Goddess Durga, Queen Kunti drags her step son Sahadewa to Gandamayu cemetery as a sacrifice to Durga. But Sahadewa too strong fer her to kill. Instead Goddess Durga begs Sahadewa to use his power to return the Goddess into her original form as Goddess Uma, so that she can return to the upper world where she belongs. Legong Sudhamala was created by I Wayan Dibia (2012) with musical accompaniment joinly compossed by I Ketut Cater and I Wayan Dibia”.
Technical descriptions: Recorded by digital camera Sony HDR-CX740VE. Original file: TS (AVC). HD (High Definition). Shooted by hand, no tripod used.
El circ dels farsants
La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.
Upadesa
Al domicili particular del balinès I Ketut Winten, cap de família, se celebra un funeral. A la casa hi ha festa per solemnitzar el traspàs de l’ànima del finat. Demà incineraran el cos després d’introduïr-lo a la panxa d’un toro de fusta. L’esperit del toro Nandi, cavalcadura del déu Xiva, transportarà l’ànima al cel. Cap mostra de dol entre els presents, familiars, veïns i amics. Almenys cap expressió dolorosa com sol ocórrer entre nosaltres. Ni plors ni cares tristes. Al contrari, tot són somriures. A l’entorn del cadafalc on reposen les despulles es respira serenor. El sacerdot que oficia la litúrgia seu amb les cames plegades al cim d’una torre de bambú alçada al mig del pati de la casa. Encarat al taüt, invisible per la gran quantitat d’ofrenes i teles -blanques, daurades i grogues- que el cobreixen. En un bale o pavelló obert del fons, un home vestit amb roba blanca manipula titelles de pell de búfal. Abans de començar la representació es recull i prega, crema encens i aspergeix aigua beneïta i pètals per damunt la caixa de fusta on reposen apilats. Els titelles són plans i acolorits. Representen personatges d’històries èpiques recollides als llibres sagrats de l’hinduisme. Amb una mena de tac de fusta inserit entre els dits d’un peu va donant cops intermitents a la caixa on jeuen els titelles. És una manera de desvetllar les seves ànimes. La representació que seguirà no és per a l’entreteniment dels mortals presents sinó pel gaudi de l’ànima del difunt, mentre espera el seu trasllat al cel. Al pati apareixen dos homes guarnits amb vestits multicolors. Porten un kris embeinat a l’esquena i màscara a la cara. Al so de l’orquestra de gamelan es mouen i ballen. De vegades dialoguen entre ells. Es diuen coses que fan riure una audiència complaguda. Seiem a terra, o en cadires, a l’entorn dels ballarins amb màscara de fusta. Tampoc actuen per a nosaltres, aquests homes, sinó per l’esperit del mort. Mentre s’esdevenen aquests actes una colla de dones s’esmerça a servir pastes i cafè als invitats. Quan la vetlla es dóna per acabada es remata la trobada amb un gran àpat, al qual tothom hi és convidat.
A la primera fotografia veiem una representació de titelles (wayang gedog) per entretenir l’ànima del mort abans no migri. Les imatges següents mostren assistents a la cerimònia, al moment de distreure’s amb l’actuació dels balls amb màscara o topeng (fotografia horitzontal). A les dues darreres imatges veiem el toro que s’incinerarà amb el cadàver a dins. El toro, damunt una base de fusta sostinguda per un entremat de troncs de bambú, és al portal de la casa.
Bali Hai (2). La Kuta fina
Al nord de Kuta hi ha Legian i Seminyak. Uns anys enrere eren llocs elegants i distingits. Per proximitat -avui és impossible distingir on acaba Kuta i comença Legian- l’esperit cràpula de Kuta s’ha cruspit aquell Legian més elitista i chic. Segueixen havent-hi els restaurants més refinats i les discos més especials, a Legian i Seminyak, però tot decau, com també ha decaigut aquella clientela escollida. La vulgaritat s’hi ha ensenyorit. Però com que a Bali encara hi viatgen -i hi resideixen- els que volen distanciar-se de la plebs, els promotors de l’oci han escollit Canggu, uns quilòmetres més enllà de l’ordinariesa plebea, per instal·lar-hi els seus negocis. De moment, per als més rics. Canggu avui és un enfilall de xalets luxosos i residències espectaculars. Van obrint-se bons restaurants i ja funcionen algunes discoteques. Tot elegant, per no ofendre els acomodats senyors i senyores occidentals que creuen haver trobat -ara, a Canggu- l’Edén perdut del Bali somiat. Bali Hai… Igual que a la cançó hollywodiana -que malgrat el títol no té res a veure amb Bali-, el Bali somiat és un recurs per compensar deliris de gent emocionalment macada. Bali Hai, Bali Hai…
- KU DE TA, una de les icones de Seminyak.
- Foto: http://www.kudeta.net
Jaume Mestres 