Pinzellades sobre un pont

26 Juliol 2011

La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.

Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu

Anuncis

L’illa que viu d’esquena al mar

30 Abril 2011

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt pugem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar; en canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, en balinès, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.
Per tantes raons fonamentades en la fe s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaïnt Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Swantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


%d bloggers like this: