Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

6 Abril 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 3

27 Març 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 2

13 Març 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 1

4 Març 2021

En acabar d’enregistrar una col·laboració per “Els viatgers de la Gran Anaconda”, el presentador i director del programa, Toni Arbonès, va fer-me una proposta. Era l’any 1997 i jo estava a punt d’emprendre el meu tercer viatge a l’Índia. A la barra d’un cafè a tocar de Catalunya Ràdio, Toni Arbonès va proposar-me que un cop fos a l’Índia enviés cròniques per emetre-les a “Els viatgers de la Gran Anaconda”. La proposta em va deixar de pedra. Dubtava si en seria capaç, mai de la vida no havia escrit cròniques per a un mitjà de comunicació. Gràcies a la confiança que em va encomanar Toni Arbonès vaig acceptar. Així va ser que en arribar a l’Índia de seguida em vaig posar a escriure la primera crònica radiofònica de la meva vida. I a aquesta primera van seguir-ne moltes més. Tot plegat van ser uns quants centenars de cròniques les que durant sis temporades van emetre’s setmanalment al programa de viatges de Catalunya Ràdio. Les enviava per telèfon, gairebé sempre des de cabines públiques que em trobava pel carrer. D’anècdotes mentre les transmetia per telèfon en podria explicar un cove. Però ara no es tracta d’això. Avui em sento especialment feliç de poder presentar la primera crònica que vaig escriure i que es va emetre -ja fa 24 anys!- per al mític programa de Catalunya Ràdio. Escolteu-la i sentiu-la. Sentiu els batecs del neguit, però sobretot el fimbrar de la il·lusió que potser transmet la veu, el dia joiós del meu bateig com a cronista.


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


%d bloggers like this: